diumenge, 26 de juny del 2011

7/8: Rahola/ Vidal arquitectes





... capes de complexitat.


(Gràcies a Jorge Vidal i Víctor Rahola per moltes coses)


Els panells són un monòlit: cap dibuix significatiu que destaqui per sobre els altres, tan sols la lògica d’una banda negra carbó a sota de tot que ni tan sols conté sempre la mateixa informació. Res captura la vista d’una manera especial, i, per capes, el projecte es va desvetllant gradualment. La memòria escrita és molt concisa. La resta de les explicacions es produeix mitjançant esquemes. A canvi, el nivell de dibuix dels plànols en planta és un dels més alts de tot el concurs. No hi ha un sol plànol de seccions, excepte un alçat de context al primer panell recolzat contra la banda negra inferior, que aquí és plana. La representació de l’eix Z es fa sempre tridimensionalment, com si, sortint de les plantes, no tingués sentit no representar l’espai.


En Jorge Vidal, actual soci de Víctor Rahola, va ser company meu de màster a la ETSAB fa uns pocs anys. El grup que vam triar per a cursar-ne la segona part (l’única que va tenir una mica de sentit) va reunir una sèrie d’arquitectes als que ens interessava l’enfocament complex de la professió: múltiples entrades creuades al projecte; geogràfiques, històriques, antropològiques, constructives, etcètera, tot alhora, sense reduir el problema. Molts cops, quan pretens aplicar el mètode científic a l’arquitectura i descomposar el problema principal en varis problemes més petits et trobes, al final, que no hi ha problema... però el problema segueix allà. Senzillament no es pot afrontar dividint-lo. Només el sumatori de factors presos tots alhora et dona el problema que has d’afrontar i la seva solució. A risc de no tenir perspectiva suficient, diria que de tots els grups que configuraven aquell màster, que versava sobre la teoria i la pràctica del projecte, el nostre era el que admetia enfocaments més plurals, diversos i arriscats, cosa que deixa l’alumne en risc permanent d’equivocar-se però que, alhora, enriqueix moltíssim les classes. I les complica per al professor, d’aquí que n’hi hagi tan pocs que ho facin. Uns quants de nosaltres (que després hem seguit relacionant-nos) vam decidir intercanviar coneixements i processos, de manera que el que fèiem va quedar, sempre, matisat i enriquit per opinions d’altres. Una de les coses que tenim en comú és que tots nosaltres som arquitectes en actiu, avesats a projectar i a desenvolupar en paral·lel una labor de crítica arquitectònica que ens permeti projectar millor.


A en Jorge li va tocar en sort (o va triar) un problema urbà especialment complex. La seva manera d’enfrontar-s’hi va ser molt interessant, i dona pistes sobre com s’ha afrontat aquest projecte: a part dels estudis geogràfics, històrics i morfològics del lloc va introduir un plus de complexitat en l’estudi de l’àrea de projecte prenent una sèrie d’aforismes i buscant connexions amb l’existent. Un cop establertes va passar de la reacció a la proposició, barrejant anàlisi amb aforismes, descartant-ne de vells, produint-ne de nous en un treball que tan sols es va haver de fixar per entregar-lo. Me l’imagino continuant-lo incessantment en altres formes i llocs. És més, sé que ho fa perquè he trobat trets d’aquest enfocament als projectes que m’ha mostrat a posteriori. Un bon exemple d’això, a l’abast de qui vulgui visitar-lo, és el Centre Cultural Teresa Pàmies, al carrer Compte d’Urgell, del que m’ocuparé més endavant.


La proposta de la Biblioteca n’està emparentada. No és tant una relació formal i tipològica com metodològica, per bé que presenten algun tret comú del que ja parlaré que, vist construït al Centre Cultural, s’ha rebel·lat molt eficaç per l’organització dels edificis públics.


L’enfocament del projecte, en tàndem amb Víctor Rahola, és diferent a qualsevol de les altres propostes ressenyades aquí. Parteix d’un volum que és la forma exacta del solar extrudida fins a l’alçada de cornisa dels porxos de Fontserè. Així, la volumetria de l’edifici queda decidida d’una manera automàtica, immediata. La seva coronació també.


El plànol d’emplaçament: un dels més treballats que he vist, i és un plànol que tots els equips rellevants han treballat exhaustivament, fins al límit. Aquí s’ha fet amb la goma d’esborrar i amb els coneixements històrics del lloc. Només hi ha dos propostes de totes les del concurs que hagin dibuixat la Ciutadella. Una d’elles, ja esmentada a l’article-mare on es ressenyaven les propostes de concurs globalment, prenia la Ciutadella com a recurs formal per a realitzar tot el projecte. Al seu moment vaig queixar-me de la insensibilitat que això representa, perquè és un edifici de record infaust que, per poder ser construït, va requerir l’enderroc del 30% del casc de la Barcelona del segle XVIII i la construcció de la Barceloneta per allotjar-ne els elements dissidents (és a dir, qualsevol habitant de l’antic Barri de la Rivera mes uns quants pescadors). Incís: el traçat de la Barceloneta obeeix a la lògica de carrers rectes que podien ser tallats posant un canó carregat amb metralla a banda i banda per tal d’enganxar possibles manifestants, dissidents o elements indesitjables en un foc creuat que els matés a tots. La relació entre els habitants de la Ciutadella (tots ells de fora de Catalunya) i els habitants de Barcelona era tan violenta, tan complicada, tan conflictiva que es podia assemblar a un setge mutu. No sortien de la fortalesa si no era en grup. Les prostitutes de la ciutat de Barcelona (afamades com la resta de la població) van preferir el pacte de la fam a treballar pels invasors, que van quedar-se tots els serveis necessaris a l’interior de la fortalesa. La seva posició era tan precària, l’odi dels habitants tan palès que la porta de la Ciutadella va acabar sent un complex de, potser, un kilòmetre d’extensió: estava batuda, protegida pel Fort Pienc, una fortalesa més petita que tenia com a objectiu principal evitar que la Ciutadella pogués ser quedar assetjada.


Això és història. Rahola i Vidal ho tracten com a tal. Dins el solar queden unes restes secundàries de la Ciutadella. Sense voluntat formal, sense jutjar, les preserven i les usen per a conservar-les, per a fixar-ne el record. L’edifici, senzillament, n’és sensible. Per això, al plànol d’emplaçament, aquestes queden dibuixades amb precisió i, més encara, queden relacionades amb el seu lloc originari de procedència. Les pedres mai són pedres. Són com les recordem. I millor que fem treballar la memòria i la nostra capacitat crítica amb tantes dades com siguem capaços de manejar.
La resta del plànol: el Pla de Palau. El Born. Santa Maria del Mar, sempre. Les tinglades d’Elies Rogent. Tota la complexitat d’edificis que el zoo ha traslladat a la vora de la Ronda de Circumval·lació, un traçat enganyós perquè, des del carrer, queda difuminat per una tanca que en segueix la geometria, aliena al que passa rere seu.
Tot això superposat a les traces històriques: som d’aquest moment, però aquest moment és efímer.


Seguir el traçat del solar és seguir la línia de façana que marca la Ronda. És continuar la geometria de la porxada. A diferència de la proposta anterior, on aquesta quedava continuada literalment (amb els ajustaments necessaris per a que tingués sentit fer-ho un segle més tard d’haver bastit els edificis originals) la relació principal entre els dos edificis és el ritme. L’estructura. Els porxos de Fontserè es formen foradant una paret de càrrega amb arcs de dos pisos d’alçada. La relació buit-ple és del 50% aproximadament.
La façana de la Biblioteca és molt més complexa. D’entrada no forma un porxo, però t’hi podries ficar dins i, fins i tot, arribar-la a recórrer longitudinalment. Apareix descrita a un document que en Jorge em va passar al marge dels panells del concurs, amb molta més informació. L’estructura de l’edifici és completament exterior, i forma el primer pla virtual de la façana. El pla de vidre que la tanca (no cometem l’error d’anomenar “façana” a aquest pla, que és tan sols el que separa l’espai climatitzat del que no hi està) queda aproximadament un metre a l’interior de l’edifici. L’estructura està formada per un perfil que no és estàndard, fet a taller, composat per dos platines molt potents, d’uns dos o tres centímetres d’ànima per ben bé cinquanta centímetres de fons, connectades per dos platines menors enfonsades uns deu centímetres deixant una U per cada banda. Aquest pilar té l’alçada de tot l’edifici. Entre ells queden disposats a distàncies irregulars dictades pel diagrama d’esforços de l’edifici: allà on és necessari que l’estructura estigui més junta ho està. On no calgui tant queda més separada. El perfil no s’altera: el que s’altera són les distàncies de perfil a perfil. El mètode alternatiu és, òbviament, alterar pilars per dins, fent-los més grans o més petits i/o modificant-ne l’armat. Molts edificis d’aparença regular presenten un quadre de pilars absolutament heterogeni, on els esforços irregulars de l’estructura queden dissimulats per una col·lecció extraordinària d’episodis de reforç de pilars que al final es vol dissimular. Aquí no. Aquí el pilar és sempre el mateix, i el que varia per tal d’aconseguir-ho és la seva relació amb l’edifici.
Entre els pilars i el pla de vidre, aire, només creuat, als intervals necessaris, pels connectors d’aquesta estructura amb els forjats i amb les façanes.


Però la façana no acaba aquí. El pla continua dins l’edifici amb una capa d’aire tractat per climatització, una capa virtual que assegura el perfecte funcionament d’un mur-cortina que, a més, no queda exposat, sinó que es fa ombra a sí mateix de la manera més barata possible: no amb elements accessoris sinó amb el que aguanta l’edifici.


Aquesta manera d’operar dona dos tipus de façanes molt diferents entre elles: les que formen els costats llargs ja han estat descrites. Les que formen els costats curts tenen tota la llibertat de poder ser conformades sense pensar en com s’aguanta l’edifici. Queden resoltes amb murs-cortina i porxos allà on el clima dicta que es requereixen ombres.


Amb això l’edifici no pot ser més neutre: safates col·locades cada quan es requereixi sense cap estructura intermitja. L’edifici podria ser qualsevol cosa però és una biblioteca col·locada al costat de la ciutadella. La resta del projecte consisteix en condicionar el volum al programa i als condicionants urbans. Vegem com.


En secció l’edifici presenta un tall a vuit metres d’alçada. És el que fa la planta baixa, d’una desproporció deliberada que crea un espai representatiu a mida de tot l’edifici. Addicionalment això permet disposar altells de mida suficient, i, al tester sud, aprofitant aquest altell, un auditori amb el pati de butaques en pendent que, a més, l’organitza. Els pisos superiors tenen una alçada més convencional. Això pot veure’s construït al Centre Cultural Teresa Pàmies, on la planta baixa, de gran alçada, es queda els accessos a tot el complex i les parts comuns d’un programa molt complex d’organitzar i distribuir.


La planta. Es demanava entrada pel centre de l’edifici, però, com gairebé tots els equips han descobert, aquesta no té sentit. Per tant es disposa un porxo central on més o menys hauria de caure l’entrada, un tall de dalt a baix de tot l’edifici amb tan sols els ponts de connexió necessaris travessant-lo, i es deixa la zona d’accés dels adults com un vestíbul amb dos accessos: des del mig i directament des de l’Avinguda Marquès de l’Argentera, a través d’un porxo representatiu. Sobre aquest complex la planta primera (retolada als panells de concurs com a planta segona), l’única que no té cap altre tall que el central i, a sobre, tota una sèrie de safates formant els altres pisos, sempre deixant talls a tota alçada a distàncies més o menys regulars. Hi ha quatre talls principals que deixen cinc safates franques. Per tant es requereixen cinc nuclis de comunicació vertical, aquí de forma cilíndrica, sense formar cap mena de banda, disposats en planta on més convingui a cada pas, com uns mobles gegantins que només s’aguanten a ells mateixos. Aquesta manera d’operar es passarà a tota la resta del mobiliari: sempre illes de mobles de disseny atractiu, amb diversos graus de lleugeresa (o aparatositat quan convé) deixant zones de circulació entre ells. Així s’organitza la biblioteca infantil quedant-se més de mitja planta baixa i la resta de programa en les plantes superiors, connectades amb la ciutat a través del vestíbul i el porxo de vuit metres d’alçada.


Tot això es cobreix amb un sistema de lluernes que tornen a fer-se ombra a sí mateixes i inundarien tot el darrer pis, i, a través dels talls verticals, tota la biblioteca, d’una llum matisada. Com si tot l’edifici fos un joc de persianes enorme.


Envans, els mínims imprescindibles. Un joc de recollida pneumàtica de llibres per a distribuir-los amb agilitat a tot arreu. Reciclatge d’aigua de pluja i plaques fotovoltaiques als trossos de coberta massissos. Poc més.


Aquesta proposta és una de les més ambicioses de tot el concurs. Normalment intentar-ho tot és la millor manera possible de fracassar en tot. No és aquest el cas: aquí la complexitat és el mètode. Com més capes, com més informació, com més variables millor. I, al final, s’arriba a un nivell de lectura que ens parla de la bellesa i trobem un organisme aparentment senzill, pacífic fins i tot, que implosiona tots aquests nivells de lectura i permet mirar-se’l amb pau, amb tranquil·litat. El més elegant és no ensenyar mai que t’has esforçat per fer una cosa.

dimarts, 21 de juny del 2011

6/8: UTE Alegre-Lloveras/ Barceló-Balanzó






...o la Ciutadella com a Central Park de Barcelona

(Gràcies a Toni Barceló i a Barbara Balanzó per les crítiques ala crítica)


Analitzo el plànol d’emplaçament: La Ciutadella apareix al centre de l’enquadrament, ortogonal al panell. Haurem de buscar el nord a quaranta-cinc graus a la dreta. A sud, el mar. La Ronda del Litoral és un tall horitzontal que el separa de la resta de la ciutat. Entre el mar i la Ronda, la Barceloneta, l’Hospital del Mar i el Biomèdic, el Port Olímpic i, cosit amb ell amb molta habilitat, la Vil·la Olímpica.
Ressaltats: Santa Maria del Mar i el Passeig del Born. Curiosament, el Born, no. L’Avinguda Marquès de l’Argentera. Enfilat, el Pla de Palau. El Passeig Lluís Companys i el Passeig de Sant Joan que el prolonga. L’Arc de Triomf. La Meridiana.
Ressaltades: totes les mançanes que envolten la Ciutadella. Els Jutjats (a reformar per RCR, si la crisi els deixa). Les tres mançanes de la Ramon Llull. Edificis tan remarcables com el Dipòsit de les Aigües, tan aliè i alhora consubstancial a l’Eixample. El carrer Wellington, que, confesso, és el meu preferit de Barcelona, en negatiu. A sud-est, l’Estació de França, la pròpia Biblioteca, les vies, i, ja a la Vil·la Olímpica, l’edifici lineal enorme que segueix la seva forma, meitat bastit per MBM, meitat bastit per Urgell-Godia. El parc lineal que Pep Zazurca va construir pels jocs olímpics.
Ressaltada: la Ciutadella. El Passeig Lluís Companys s’hi fica a dins, com una avinguda que queda interrompuda a sud pel zoo. De biaix, l’arsenal antic (llegeixi’s el Parlament). Una sort de camins entrega la geometria i omple el plànol.
La Ciutadella apareix com un buit urbà enorme alimentat per una sèrie de radial de carrers. Alguns dels seus límits són difosos. S’escapa. A sud, però, queda continguda. La Ronda. Les vies. Tenim l’experiència del parc de la Vil·la Olímpica: adjacent i alhora completament aliè a ella. La seva prolongació cap al mar és qüestionada com a tal. El buit urbà pot continuar, però... el parc?
Aquesta proposta de concurs neix com una crítica al projecte de prolongació del Parc de la Ciutadella. La seva voluntat vol ser la de tancar aquest parc, convertir-lo en pulmó d’aquesta part de Barcelona, definir-lo, consolidar-lo en la seva forma actual i, a través d’ella, emanar, irradiar cap als seus extrems.
No es pot fer d’una manera més senzilla: un prisma deformat que segueix la directriu de la Ronda de Circumval·lació. Que tanca l’Estació. Que crea recinte, un recinte porós i complex.
El Passeig Picasso, definit per la seva porxada bastida per Josep Fontserè, es prolonga dos-cents metres avall i comença a corbar-se sobre el parc. La Biblioteca serà, precisament, això: un edifici llarg, estret, una façana gruixuda, amb volum, orientada i bolcada a la Ciutadella. Formalment prolonga aquesta porxada d’una manera rica, subtil, complexa, sense lloc per les referències directes.

La façana apareix dibuixada juntament amb la porxada. El dibuix és, també, molt subtil. Dos capes prèvies: la gent i els arbres. La gent crea un primer estrat que està sobre el metre vuitanta d’alçada, amb els ulls a metre seixanta: el pla humà. Està coberta pel pla de les copes dels arbres, d’uns tres metres o tres metres i mig d’alçada. Darrere, els dos edificis. Els porxos de Fontserè, hereus formals dels porxos d’en Xifré (uns pocs centenars de metres lluny, a l’altra banda del Pla de Palau, les Set Portes a sota) són un edifici de murs portants. Els porxos pròpiament dits tenen dos plantes d’alçada, una successió d’arcs semicirculars bastant esvelts que creen una línia d’ombra profunda. A sobre tres ordres de finestres enfaixades. Es cobreixen amb un terrat a la catalana clàssic (coberta plana ventilada, doble, amb un deu per cent aproximat de pendent i un darrer revestiment a base d’una solera de quatre gruixos de rajola sobre envanets de sostremort, sense un gram de ferro). Queden enfaixats horitzontalment per un balcó corregut sobre els porxos, una cornisa a cada planta i el remat corregut del terrat. L’ombra dels porxos juga amb el caràcter massiu de l’edifici, amb una proporció de ple sobre el buit aproximadament de 3 a 2 en les faixes horitzontals.

La Biblioteca té una façana profundíssima a base de matxons verticals del mateix mòdul que els pilars, disposats en un ritme A-B on A són 3 mòduls buits entre mòdul ple i B, 7. En planta baixa els pilars queden a la fresca i formen una porxada que presenta unes certes diferències respecte la de Fontserè:
D’entrada, els pilars tenen menys secció que els matxons de murs portants que formen els altres porxos. Per tant és molt més transparent horitzontalment. El seu desenvolupament és més franc. Contraposat a això és més baixa: just l’alçada on arranquen les copes dels arbres, uns tres metres i mig. Té un caràcter més de planta lliure, i relaciona millor l’interior amb l’exterior. És, en resum, més isòtropa. La seva poca alçada tira l’edifici a sobre de qui la passegi. La relació aire-massa no pot ser la mateixa. Si l’aire de la planta baixa s’escapa més horitzontalment ha de quedar, forçosament, més comprimit verticalment.
Les plantes superiors són tres, a l’igual que les de Fontserè. La línia de cornisa és tan sols uns metres més baixa que la dels porxos originals. Per a assolir-la el darrer pis tindrà una alçada triple. La secció transversal ens ensenya que la relació entre les faixes horitzontals i els forjats és més complexa del que sembla aparentment: el forjat pròpiament dit (amb tota la seva complexitat de terres i sostres tècnics) queda a la vista i s’haurà de tapar amb algun artifici. Entre la faixa horitzontal i el forjat tan sols un punt de tangència. Aquesta defineix un ampit i, per tant, és una banda més ampla.
La façana flota sobre el terra lleugerament avançada respecte l’estructura, rematada inferiorment per un cèrcol mínim. Superiorment la faixa és també més prima que la de l’ampit. L’horitzontalitat queda afirmada pels ritmes verticals i per tres franges: la d’ombra del porxo i les dos intermèdies. La resta no cal.

La façana sembla girar sobre l’Avinguda Marquès de l’Argentera, on també gira el porxo. El tester sud sembla cec, gravat per unes franges horitzontals que semblen homenatjar l’arquitectura de Miguel Fisac, arquitecte estimadíssim per Toni Barceló i el seu equip.
La façana posterior és tan subtil que sembla un disseny de projecte d’execució més que no pas una proposta de concurs, i, potser, el millor exemple de la finesa i la subtilesa d’aquesta UTE. Aparentment està composada per unes franges horitzontals que enfaixen tot l’edifici de punta a punta. Quan es fa una façana així els elements de joc són finits: el ritme de les franges i les quatre trobades. Mirem-ho.
A dalt, sense cornisa: la darrera franja està a la fresca. Als costats la cantonada és oberta: les franges ensenyen tester, les tapes laterals també. Som davant una banda, una tapa adossada per darrere a l’edifici per a fer-lo dialogar tan amb l’estació com amb el passeig com amb el sol.
Per sota: la façana torna a flotar. Les dos primeres franges estan separades gairebé un pis i per allà treu el nas una mostra de la façana de la Ronda. A sobre dos franges més d’amplada irregular, a sobre dos més juntes. Entre elles els matxons verticals es van desdibuixant creant un damer subtil, una mena de remat de planta baixa que forma una planta noble falsa d’una alçada superior a la línia d’ombra de la façana principal, que lligaria millor amb el classicisme de Muguruza.
El ritme de les franges és complex: com l’estructura, no es resignen a una alternança pura de ple-buit a petita escala, sinó que juguen amb tres ritmes diferents disposats per a que el pla es llegeixi unitàriament.

Tot això no prepara l’observador pel que succeirà a l’interior. De moment només s’ha parlat de condicionants urbans. He descrit una façana i un volum que juga amb un volum previ. Les porxades de Fontserè són un magnífic edifici d’usos múltiples: restaurants, oficines, habitatges, alguna pensió, negocis varis: tot hi cap. La façana és discreta, aguanta, maquilla.
La façana de la biblioteca és un tel discret que, alhora, amaga completament el que passa a dins, ho matisa i hi té relació.
L’edifici: una planta baixa pública. Unes plantes superiors amb una relació amb el carrer complexa, basades en una franja de serveis tirada cap a la part posterior de l’edifici sense que arribi a tocar-la. A dins: un volum global.
La veritable planta baixa de l’edifici, un cop s’hi ha accedit, és la planta primera. Aquesta és una plataforma correguda, sense forats, una tapa inferior. Sobre ella es disposen una sèrie de plataformes de la mida del mòdul estructural A disposades en escaquer. El volum es percep, per tant, globalment i el joc d’alçades serà doble quan som sota una plataforma però, en canvi, de tota l’alçada de l’edifici quan mirem en diagonal (que és com mirem de veres, vaja). Aquestes plataformes estan servides per un passadís de mida suficient que dobla la franja de serveis. El passadís i la franja guarden els llibres. Les plataformes contenen gent. Les vistes properes ens resguarden. Les llunyanes relacionen. Mirant la façana perpendicularment, la Ciutadella. Mirant-la de biaix, llum sense exterior.



La coberta presenta una trama de lluernes d’un mòdul semblant a l’estructural. El mòdul A les té perpendiculars a façana, com una prolongació d’ella. El mòdul B, paral·leles.

L’espai interior és d’una bellesa que s’ha assolit a molt poques propostes de concurs. Emana llum gairebé de tot arreu. Té un caràcter atemporal, clàssic, serè, tranquil. Gairebé de runa grega restaurada. L’emparenta, sense la més mínima referència formal, amb algunes de les grans biblioteques reals o somniades del món: les de Ledoux, la de Labrouste. Les grans biblioteques privades decimonòniques a varies alçades. Una mica de l’atmosfera d’Asplund a Estocolm. Una mica de Stirling a Cambridge, una mica de Kahn a New Haven: atmosferes comunes, llocs on la cultura es dignifica. Espais clàssics al marge de la moda, de qualsevol tendència, que alhora són capaços de respondre a totes les exigències d’una biblioteca moderna. 

dimarts, 14 de juny del 2011

5/8: Josep Llinàs- GPO Ingeniería





(gràcies a Josep Llinàs per l'interès)


Tot comença el 1784, quan les fronteres d’Amèrica queden obertes als súbdits de Catalunya, en crisi des de principis del segle XVI. Un dels darrers negocis per explotar és el tràfic d’esclaus a gran escala, i una sèrie de famílies catalanes s’hi abocaran amb un enorme èxit econòmic. En una o dos generacions recolliran beneficis i els reinvertiran en bancs i fàbriques tèxtils, majoritàriament. La conca del Llobregat i la conca mitja del Ter s’ompliran de colònies tèxtils, el Poble Nou rebrà el nom de “la Manchester del Sud” i el Maresme es repoblarà: Catalunya haurà sortit de la crisi.
Els emprenedors hauran comprat títols nobiliaris i miraran, infructuosament, de fer-se un lloc a la burgesia local, de molt menor poder econòmic, lligada a la terra, bàsicament.
Després d’unes poques generacions, la dialèctica entre aquests dos grups socials (dos poders fàctics) i el seu trasllat a la cultura marcarà l’arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX. La burgesia històrica fixa els seus orígens en els grecs, en Empúries, el mediterrani, la serenor. Són els noucentistes. Reaccionaran contra l’arquitectura que proposen els sobrevinguts rics, que prenen una imagineria mixta entre el que coneixen de la Catalunya pobra d’on han sortit (les ermites romàniques, els Pirineus, els castells enrunats) i el que han trobat a Amèrica: vegetacions exuberants, especies animals desconegudes, exotisme, color. Calor. És el modernisme.
Francesc Folguera: Casal Sant Jordi, un dels edificis noucentistes més purs, sòcol d'edifici d'oficines sobre el que es disposava l'habitatge unifamiliar de Tecla Sala, una de les primeres terrasses-jardí de Catalunya. El seu estil prefigura el racionalisme.

Antoni Gaudí: Casa Milà, "la Pedrera". Un dels exemples paradigmàtics del Modernisme. Exuberància formal, invenció constructiva, tipologia i manera d'ocupar una cantonada completament nova. Alhora constitueix una crítica i un manifest contra el pla Cerdà.
Aquest brou de cultiu donarà una arquitectura fascinant, única, que ha marcat tota la nostra història fins avui en dia. Són les tècniques constructives conegudes per mestres d’obres excepcionals, és la ceràmica, la recuperació de les tècniques de forja tradicionals (sense soldar). És una dialèctica de simbologies. Un grup d’arquitectes de talent excepcional abocats cap a una o altra tendència (la majoria navegant entre dues aigües) amb una manera de fer que, en gran part pel tall de la Guerra Civil i el franquisme, ens ha arribat escapçada. Mig morta.
Oriol Bohigas podria ser el darrer noucentista. Enric Miralles podria ser el darrer arquitecte modernista. Cap de les dues tendències ha mort del tot. Sobretot la primera...


Entre ells dos, la síntesi. Josep Llinàs, arquitecte erudit, profund coneixedor de la història de l’arquitectura catalana, posseïdor d’un llenguatge propi que ho transcendeix tot. Llinàs és un continuador i també és un principi. La seva carrera és una investigació constant, una recerca permanent i un diàleg riquíssim amb la història. Amb la de l’arquitectura moderna i, sobretot, amb la història local.
Les seves biblioteques resumeixen bona part dels seus esforços.
La de Vila-Seca, contra una mitgera d’un edifici existent molt més alt. Un solar estrany per un edifici públic, al que respon amb una volumetria que recull aquesta mitgera amb un folre del mateix maó amb que es resol l’edifici, tan matèric que sembla per sí sol un edifici autònom, i es projecta endavant amb un cos baix, resolta amb cobertes de teula àrab a una aigua, amb testers prismàtics perpendiculars al tester en un joc ambigu en que tampoc se sap si la plaça del davant és plaça o és el folre d’un terra que segueix la mitgera amb un altre idioma.
A Terrassa comença a jugar amb cobertes corbes i la il•luminació zenital, i ho fa a la ciutat dels vapors urbans, fàbriques amb un mínim de façana i hectàrees i hectàrees d’extensió, que respiren exclusivament per dalt, a base de patis i lluernes. L’entrada és gairebé un passatge transformat en passejada arquitectònica.
Sant Just i la Jaume Fuster, a Gràcia, investiguen una coberta continua, plegada, de xapa de zenc a junta alçada, que gairebé forma l’edifici amb els seus plecs, que porta la llum a tot arreu. Que exhibeix o amaga l’estructura segons convingui. Que crea recorreguts tortuosos que circuïten totes les sales com una resposta a les pròpies cobertes, fent les biblioteques més grans del que són, interconnectant els llocs, elevant els racons a categories de sales d’estar domèstiques, agradables. Aquesta investigació culmina amb el Teatre Atlàntida de Vic. Tot un món.
Ara: la proposta pel Centre Cultural Bòlit, a Girona, projecte que, si la crisi i el nou govern municipal ho permeten, es construirà, i la proposta de la Biblioteca Provincial. Sense que signifiqui trencar amb res, aquests dos projectes inauguren una nova línia d’investigació.
Josep Llinàs, Centre Cultural Bòlit, Girona
Als seu interès per Gaudí i Jujol sembla haver-se sumat, ara, l’interès per l’obra de dos enormes arquitectes: Cèsar Martinell i, sobretot, Lluís Moncunill.


Ras i curt, la Biblioteca Provincial és una factoria de cultura moderna. Una fàbrica construïda expressament per allotjar una biblioteca. Una síntesi de l’arquitectura de Llinàs: un tipus històricament concret, definit, precís, que es transforma en un edifici modern, creat a mida com un guant per a allotjar un programa concret, que, alhora, té un llenguatge nou basat en el vell sense transició, però també sense concessions.
No caldrà colonitzar l’edifici com es faria si fos una fàbrica existent a rehabilitar: és habitatge des del primer minut. Des del projecte.
Planta d'accés i planta altell: estructura, planteig d'instal·lacions i, la resta, mobiliari. Flexibilitat en una planta molt semblant a la d'una fàbrica o a la pròpia nau de l'Estació.
El projecte abasta molts temes creant un màxim de complexitat amb unes regles de joc molt senzilles. Just com una fàbrica. Prima la flexibilitat. Com a una fàbrica. S’estructura des del sistema constructiu. Com a una fàbrica. L’interior queda uniformement il•luminat a través d’una coberta amb onze dents de serra que son l’origen del lema i el que defineix l’edifici. Tot l’edifici està pensat amb elements estàndard, a modificar als extrems per la forma irregular del solar. Com els vapors de Moncunill a Terrassa, com les fàbriques i tallers urbans de Rafael Masó a Girona (Farinera Teixidor al capdavant) o alguns dels millors exemples de colònies tèxtils, aquesta fàbrica fa ciutat. La seva entrada es produeix per la cantonada amb l’Avinguda Marquès de l’Argentera, protegida per una pèrgola amb un voladís espectacular. Llinàs ha estat un dels pocs arquitectes a adonar-se del pendent mínim que té la Ronda de Circumval•lació i a jugar amb ell: a l’edifici s’entra pel primer pis, pujant, cosa que torna a emparentar-lo amb l’arquitectura clàssica. La Ronda, al baixar, dona lloc a un aparcament a peu pla, i l’excavació, per tant, queda minimitzada.
És un edifici lineal, però el seu desenvolupament és en alçada. La seva volumetria puja subtilment cap a sud, cap al mar. Així, quan la fàbrica es relaciona amb els porxos de l’estació ha pres la seva màxima alçada. Tres cossos industrials dialoguen entre ells sense la més mínima voluntat mimètica. Senzillament es complementen.


Els Tallers Mañach, de Jujol, a Gràcia (ara convertits en el pati d’una escola) van néixer sense façana, inserts a un pati interior. El Vapor Aymerich, Amat i Jover, obra major de Lluís Moncunill, ara Museu de la Ciència de Catalunya, és encara més interessant: sobre la Rambla, un pòrtic de totxo molt interessant en marca l’accés. Tota la resta de les façanes (la fàbrica va traient el nas per tota la mançana per allà on els promotors van aconseguir comprar parcel•les limítrofes) són murs de totxo arrebossat cecs completament. I ni tan sols són portants, a no ser que el talent de l’arquitecte els reciclés com a tal en aquests punts. La cota de replanteig de l’edifici és única. Els carrers van pujant o baixant, i l’edifici queda penjat a l’alçada d’un primer pis a sud i gairebé enclotat (es veuen perfectament les seves cobertes) a nord. Voluntat doble: no hi ha façanes però són façanes. Subtilitat: en aquell punt l’edifici competia amb habitatges unifamiliars de baixa densitat. Un mur cec era el més amable.
Lluís Moncunill, Vapor Aymerich, Amat i Jover, Terrassa. Diferents vistes.
Vista de les cobertes en dent de serra cap al nord.
Vista interior de la fàbrica.
Planta. El nord és ortogonal a la imatge. A ma esquerra la Rambla. 
Façana sud. Aquí el nivell de la fàbrica és el d'un primer pis i el volum competeix amb els habitatges unifamiliars a l'altra banda del carrer.
Façana est. Dents de serra separats d'una tanca que a penes té una planta d'alçada.
Façana nord: un tap contra un carrer estret, la geometria de la tanca es macla amb els dents de serra, com a la façana sud.
Façana oest: accés amb pòrtic abocat a la Rambla i un pati previ: l'edifici respira exclusivament pel cel. 
Llinàs, el mateix.
La fàbrica (la Biblioteca) no té pròpiament façana. La façana és la pèrgola d’accés. Potser (només potser) la coberta. La resta, un tap. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que el Teatre Atlàntida de Vic no en té, excepte a la petita placeta d’accés al teatre a l’interior del passatge que creua l’edifici. La resta, taps, cobertes que cauen. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que la Filharmònica de Berlin, de Hans Scharoun, o l’Òpera de Sidney, de Jörn Utzon, tampoc en tenen. No li cal. Taps. Mitgeres a la fresca. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que els porxos de l’estació no en tenen.




Accessos de servei a baix. La planta baixa pujada fins un primer pis. Finestres de servei, posades allà on calen. L’edifici és un volum. Un cofre. A l’interior, el tresor: l’espai és car, l’espai és luxós. Allà, l’edifici esclata. Elements: safates de quinze metres, de vegades mitges safates de set metres i mig. Les cobertes en dent de serra a sobre, en alçada variable. No es pot parlar de dobles o de triples alçades: els forjats són una simple referència. Tan sols es pot parlar d’espai, de visuals creuades, de llum matisada, d’encavallades planant sobre el teu cap. D’un espai blanc rebentat de llum amb prestatgeries, amb taules, amb gent voltant. Alguns buits apareixen tallats per uns artificis en forma de planes de llibres, translúcids, que filtrarien i matisarien la llum, que donarien un plus de complexitat a l’espai: una mena de cirereta.


La relació amb la ciutat es fa, simplement, a través de la volumetria. Del que aquesta pugui captivar, del seu carisma, de la seva capacitat per actuar com a reclam. Això i la porta. Per la resta, l’edifici és hermètic. Com a qualsevol vapor industrial que ha aconseguit, així, vertebrar ciutats senceres per tot Catalunya. Un urbanisme additiu, incremental, positiu, d’eficàcia provada.


Que, potser, permetria fer un mercat contra les seves façanes-mitgeres. Ampliar o reduir el carrer. Reformar l’estació. Tot està per fer contra aquest pol d’activitat.
I, com si fos una ostra, a dins hi ha la perla.

dimarts, 7 de juny del 2011

4/8: Ábalos-Senkiewcz arquitectos






Parc en alçada

(gràcies a Inaki Ábalos, Renata Senkiewcz i al seu equip)

Va saltar dels panells un croquis de n’Iñaki Ábalos. Aquest és un resum d’intencions que abasta tots i cadascun dels aspectes rellevants d’aquest projecte. El punt de vista és elevat, pràcticament a l’alçada de la línia de coronació de l’edifici. Recorda la perspectiva principal de la Ville Contemporaine de Le Corbusier, on les cobertes dels gratacels són tan sols una línia recta: sobre seu, el cel. Sota, la ciutat. 
Resulten tan interessants les presències com les absències. No hi és l’Avinguda Marquès de l’Argentera. No hi és la Barceloneta. Elements presents: el sol. La mar. Els arbres. Gent. Els edificis són tot un manifest: els porxos de l’Estació. La Torre Gas Natural de l’estudi EMBT, un dels darrers projectes dels que n’Enric Miralles va poder-se ocupar. L’Umbracle, de Josep Fontserè, edifici estimadíssim per Enric Miralles (i l’edifici barcelonès preferit d’un dels seus ídols, sir James Stirling): la seva secció és la base de les cobertes del Mercat de Santa Caterina.
El croquis és, abans que res, un paisatge. Un paisatge format per diversos elements existents convocats, agrupats, cohesionats per la nova peça de la Biblioteca, resum i articulació de tots els elements, naturals i artificials.
La Biblioteca consta de tres peces: un cos alt i un de baix, maclats per la cantonada que coincideix amb l’Estació, i l’espai buit que es rescata de la parcel·la del concurs. Aquest apareix representat com la prolongació del parc, separat d’ell per la Ronda de Circumval·lació. Els dos cossos comparteixen un tractament de façana idèntic, un especejament vertical que, a la torre, sembla discontinu, amb un mòdul semblant a l’alçada del cos baix. Els dos cossos semblen ortogonals.
L’espai públic sembla tenir forma d’embut, línies d’arbres que menen al públic fins a l’accés, marcat com l’únic espai de façana sense textura, adjacent a la macla dels dos cossos. La vegetació (arbres, jardins) apareix representada per remolins traçats a llapis: espirals, bucles, gairebé un traç continu. Alguns d’aquests traços s’escampen per l’interior de l’edifici en qualsevol dels dos cossos: jardins penjants. Una sèrie de traços en diagonal els connecten.
L’edifici no és tal: es tracta del que conté, del que empresona, del que formalitza un recorregut per una sèrie de jardins que menen la Ciutadella cap amunt. Alguna cosa interessant haurà de succeir quan ho coronem.
L’itinerari haurà de ser, forçosament, ascendent: el contrari del que Wright va suggerir al seu Guggenheim de Nova York. El Guggenheim, vaja. Quan arribem a dalt trobarem alguna forma de baixar ràpidament.  
Així, la torre és circumstancial, quasi una hipòtesi de treball confirmada a posteriori per una racionalitat estructural i constructiva, a penes una forma producte de la implosió del que succeeix al seu interior. Això es veu reforçat per la forma de la coronació. Aquesta és la síntesi de moltes coses interessants: els porxos de l’estació invertits. La torre de Miralles: el seu voladís petit inquietant, la seva cara inferior resolta en forma d’un mur-cortina mirall dissenyat expressament per a reflectir l’Estació. L’umbracle.
També el record de dos edificis excepcionals: el Palau del Governador de Chandigardh i la Filharmònica del Jura, a Hamburg. De fet, el Palau del Governador passat per Gaudí: quan una sola creu bidimensional no era suficient per a coronar un edifici aquesta adquiria forma de bulb, de ceba, de creu de quatre aspes resolta amb metall; qualsevol artifici que girés 360º la idea d’una creu. Ábalos-Senkiewcz fan el mateix amb la coronació del Palau del Gobernador: la giren dos cops sobre sí mateixa. Maclen el resultat i voilá.
La Filharmònica del Jura és una referència més propera: en aquest cas juxtaposada a un edifici antic (unes drassanes que, desgraciadament, es van haver d’enderrocar interiorment, conservant-ne només la façana), una torre-que-no-és-torre, edifici híbrid coronat de manera anàloga, amb un mur-cortina de vidre transparent, abultat, deformat, que, segons com rebi la llum, aspirarà a fondre’s amb el cel.
L’afirmació de els cantonades recorda també l’arquitectura àrab. Les mesquites, la construcció amb adob. La imatge és inestable, dinàmica. Suggereix moviment, percepcions canviants. El coronament es veuria bé des de qualsevol posició: sempre tendeix a pujar. Mai, ni quan estigui incomplet, es veurà així.

Una perspectiva anàloga a l’anterior confirma el que he dit. Aquest cop està realitzada amb ordinador i és un punt més complexa, incorporant noves referències urbanes que la fan més complexa. Incís: no és un render. Fins on sé, l’equip Ábalos-Senkiewcz és l’únic que no els ha entregat. No s’han rendit a aquesta moda absurda de l’hiperrealista que sembla exigir tan poc dels que jutgen els edificis.

El document més important per entendre l’edifici és la secció. En ella apareixen els jardins verticals. El recorregut que els uneix es marca en vermell, abatut. L’àrea infantil se’n va al cos prismàtic baix: pragmatisme. Els nens a baix, on no molesten ni seran molestats. El dipòsit de llibres, al soterrani. Si pesa no s’ha d’aixecar.
El tret més significatiu, no aparegut al croquis, és l’aire que aquesta conté. L’espai conté moltes dobles alçades que el van creuant i enllaçant, complexintzant-ne el resultat final.
El més interessant: no jerarquitza, no garbella al públic per intensitat d’us. És més, aquest tendeix a repartir-se homogèniament per tot el volum, emparentant la torre amb els gratacels americans (Rem Koolhaas dixit). Dalt de tot hi trobem el bar. Sobre aquest l’àrea de música i cinema, més sorollosa, separada de la resta de l’edifci: ja sabem per què pujar. Sota el bar, els adolescents. Al terç central, la biblioteca d’adults. La biblioteca, vaja. Sota l’administració, els cossos de servei.
Cada espai amb el seu jardí (penjant).


Les plantes: un quadrat perfecte, un cos maclat, la resta de la parcel·la buida.
La planta baixa: un passeig en forma d’embut ens porta de l’Avinguda Marquès de l’Argentera a l’accés. Al bell mig d’aquest passeig el cos extruït prismàtic, finalment un paral·lelepípede extrudit. Apareix un recorregut alternatiu tangent a l’edifici en U de l’estació, que dona a un accés secundari. L’estructura dels edificis és perimetral. Al cas de la torre hi col·labora un nucli central.
Les plantes superiors: espais buits, jardins, el nucli, la façana portant. Amb regles de joc molt senzilles, un màxim de complexitat.
Joc mestre d’escala: el recorregut en secció, el que defineix l’edifici en perspectiva, en maqueta, en secció, és a penes rellevant a les plantes. Les escales no consumeixen espai, quedant materialment enganxades a la façana, filtrant la llum, sense gairebé ocupar espai. Sense una feina d’informació creuada important no es pot entendre l’edifici.
 
Tornem a la segona perspectiva: la biblioteca és la peça que falta per convertir la ciutat en un bodegó. Un tapís: els arbres. L’Umbracle. La Torre del Gas Natural. El Centre Biomèdic. El mar al fons, la Barceloneta, l’Estació: vegetació molts metres munt, un aljub com a coberta. Fins al següent edifici.


divendres, 3 de juny del 2011

3/8: Archikubik





Jocs geomètrics transcendits.


Gràcies a Miquel Lacasta i Marc Chalamanch per les opinions, per les converses, per obrir-me les portes del seu estudi.


La proposta d’Archikubik va ser desqualificada per irregularitats administratives i no va ser exposada.
Apareix com el resultat aparent, inevitable, de l’entorn que envolta l’edifici. Aquest projecta una sèrie de geometries que, ordenades, formen l’edifici sense intermediació aparent. Així, la proposta s’avalua amb tots els elements a la vista.
Excepte que, com passa amb gran part de la millor arquitectura, és mentida.
L’edifici és consistent. Atractiu, coherent, construïble. El procés explicat és cert. Això sol ho justifica tot: la proposta i la seva voluntat guanyadora. Això sol deixa en fals qui la va desqualificar l’equip redactor enlloc de demanar-los el paper que faltava. S’ha fet mil vegades i no és impugnable.
Però hi ha alguna cosa més. Alguna cosa sense la qual no es pot explicar aquest edifici. I és, precisament, el clic que converteix unes operacions geomètriques hàbils en arquitectura.
La Ville Savoye és mentida. La Casa de la Cascada és mentida.


Al primer cas la mentida és exactament del mateix tipus que la d’aquesta proposta: la casa es presenta com la conseqüència inevitable del recorregut del cotxe i del passeig que el client fa quan surt d’ell fins arribar a la sala d’estar del primer pis. Torna a ser cert, evidentment. Però el cotxe no es podia deixar a l’entrada, sota la caseta del xofer? Però la casa no podia ser a la planta baixa? Però el terreny exterior no podia ser el jardí? Però no podia ser negra? Però no podia tenir finestres verticals? Però.
La casa es justifica per ella mateixa. Està projectada com està projectada. Presenta un procés lògic i aquest justifica l’arquitectura que se’n deriva. Ull: la justifica. No la crea.
Just com aquesta proposta.


La Casa de la Cascada sembla la única casa que es podia fer a aquell entorn potentíssim. Una cascada, uns voladissos de formigó, una roca que ho ancora tot. El verd, la brisa, l’escala màgica penjada que baixa al petit estanyol.
Mentida.
No hi havia cascada.
Frank Lloyd Wright rep una parcel·la enorme. Part d’ella és a un bosc centenari. L’altra part ni tan sols això. El bosc és creuat per un rierol, que baixa una pendent important a través d’uns ràpids.
Dinamita. Presa. Cascada a la mida de la casa que va a sobre. La dinamita danya el substrat i la roca perd consistència. La casa té assentaments diferencials fins avui en dia, a 2011. A no ser que se n’hagin sortit a la darrera restauració. Abans va estar a punt de caure diverses vegades.
El resultat final torna a ser consistent. Torna a ser Arquitectura. Sedueix, impressiona i s’estudia a totes les escoles del món des del dia següent a la seva inauguració fins, probablement, cinc-cents anys després que hagi desaparegut. El resultat final torna a ser una casa que convoca el seu entorn. I és així perquè l’entorn és artificial, creat perquè la casa el convoqui.
Només amb això torna a no haver-n’hi prou. Torna a ser una justificació per l’arquitectura, no l’arquitectura pròpiament dita.


Glosso, més que analitzo, el dibuix que resumeix el projecte. La pista d’operacions és el solar. Aquest conserva el seu perímetre intacte, com una regla de joc inevitable, com un tub d’assaig on s’ha de produir una reacció química quan s’hi barregin els ingredients adequats.
Primer, la trama urbana del Born. Se’n pren un tros i es disposa sobre el solar. Els fragments de carrers i places irregulars el solquen de banda a banda. Segon, s’extrudeix aquesta trama fins que tingui més o menys l’alçada dels edificis que l’envolten. Tercer, s’abat la trama de la Barceloneta (amb la seva direcció, amb un gra coherent) i es superposa a l’altra trama. Físicament, fins a l’extrem que formarà, d’aquesta manera, la coberta de l’edifici. Aquesta trama serà la trama estructural. Quart, les cantonades, préstec formal de l’Eixample Cerdà que forma la pròpia Ciutadella i les mançanes just a l’altra banda. S’aixamfranen totes i es van obrint en alçada. Ja està.


Excepte que això encara no és arquitectura. I l’edifici presentat sí ho és.
L’arquitectura s’aconsegueix mitjançant una barreja d’inspiració i d’ofici.


L’ofici: Coneixement de les biblioteques. La conclusió que les sales resultats d’aquestes operacions tindran l’escala adequada, seran prou flexibles, estaran prou ben connectades (a través de ponts que travessin els buits dels carrers quan convingui) i, en definitiva, crearan espais i ambients agradables.
Coneixement de la construcció. Dels murs-cortina, de les parts opaques, de l’estructura proposada.
Coneixement de (i sensibilitat sobre) la sostenibilitat. Aquesta és conseqüència de la pròpia geometria. L’exterior, opac. Els carrers que es fan ombra a sí mateixos tenen vidre. Sense artificis l’edifici funciona. Sense més.


La inspiració: Saber que la façana ha de ser continua, opaca. Que ha de tenir ritmes superposats, no només els dels carrers, sinó un ritme propi, una vibració que no pot ser la de l’especejament d’un material (però que ho ha de ser coherent). Que ha de tenir a veure amb el parc al costat, el color adequat. Bellesa.
Lògiques extremes: l’edifici té alguna cosa violenta per això. Ple-buit. La forma del solar inviolada. Les trames com a talls perfectes de dalt a baix. La trama estructural aliena a tot que conserva la seva capacitat intacta per organitzar l’edifici. La confiança plena i absoluta en que la geometria serà capaç de guiar tot el procés, sense més.
La secció: el barri del Born presenta una certa homogeneïtat de línies de cornisa, producte de les regularitzacions que se’n van fer al segle XIX. Quan hi ha discontinuïtats aquestes són salts de cobertes planes. Salt salt salt salt salt. Sense voluntat de regularització.


No és així en aquest edifici: la inspiració ha dictat que es requereix una línia de cornisa continua. Els talls dels carrers s’usen com a punts d’inflexió entre diverses línies obliqües que van formant aquesta cornisa, de manera que cada fragment d’edifici és consistent i relacionat amb un tot pel nostre cervell, que els uneix immediatament.
Més sobre els talls: espais híbrids entre els carrers d’on surten i la pròpia biblioteca. Carrer-biblioteca. Dimensió de carrer de barri, tall dins el propi edifici. La introducció d’una escala intermitja, tema de treball constant del arquitectes: cada projecte, van declarar-me, d’un habitatge unifamiliar a una intervenció urbana, és un passeig per les tres escales de l’arquitectura: la metropolitana, la urbana, la humana. La gradació d’escales és progressiva, i els talls són intermediaris entre la massa enorme de l’edifici i la petita escala humana.
La il·luminació: il·luminar un edifici és tremendament complicat. Al final no hi ha res que funcioni millor que el més banal, el més obvi: que la llum provingui de l’interior de les finestres, del propi edifici. Posar-hi focus exteriors és naïf. De mal gust. En aquest cas els murs-cortina rebentant les esquerds convertirien l’edifici en un far. Una seqüència de línies de llum verticals, un ritme gairebé musical. De dia tenim un edifici. De nit, el seu negatiu.


Són aquestes decisions, treballades, passades per mil maquetes de treball, proves informàtiques, renders, comprovacions i recomprovacions, el que han convertit un esquema en un edifici. Rampells d’inspiració, feina, tornar a començar. El procés acaba sent, explicat a posteriori, perfectament lineal. A la pràctica és més complex. Una dialèctica constant entre el que es vol, el que l’edifici proposa, el procés com a regla de joc i el seu trencament per tal de que segueixi viu. La diferència entre l’arquitectura i l’esport és que a la primera un ha de saber quin és el moment de trencar les regles. Sense fer-ho no existeix. Fent-ho massa precipitadament o massa tard, tampoc.


Tota una lliçó.