tag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post5812819486138550170..comments2023-09-05T08:38:21.229+01:00Comments on arquitectura, entre d'altres solucions: el cunyat bo de la MadonnaAnonymoushttp://www.blogger.com/profile/06388990643589017694noreply@blogger.comBlogger7125tag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post-83392868704596593642008-07-25T16:43:00.000+01:002008-07-25T16:43:00.000+01:00ja conec el Music from the Big Pink, és un disc cl...ja conec el Music from the Big Pink, és un disc clau que va fer portar l'Americana al mainstream.. però The Last Waltz -i la peli de Scorsese- està per damunt...<BR/><BR/>la Baez és una pelma, efectivament, i el Belew tocava en un local de Nashville fent versions, Zappa se'l va enrolar el 77 i van gravar el disc "Sheik Yerbouti", però quan anaven a sortir de gira el Bowie li va robar el Belew i se'l va endur a la gira del seu "Heroes" -on el Fripp hi havia fotut uns quants riffs-... un paio amb sort, aquest Belew..<BR/><BR/>últimament m'he dedicat a digitalitzar tot els què tenia (i afegir-hi algo de material baixat d'Internet).... em falta encara algo de jazz per acabar de tenir-ho tot, però ara per ara ja he arribat a les 13000 cançons... <BR/>mentre les digitalitzava anava triant les que més m'agradaven i em va sortir aquesta llista:<BR/>http://www.geocities.com/thrakcat/discog.htm<BR/><BR/>ara n'estic triant les 1700 o 1800 que més bé hagin aguantat el pas del temps per posar-les en un iPod... i un cop acabat tornarem al Soulseek (una autèntica mina), que això de la música és un vici (i avui dia amb Internet, gratis!)..Anonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post-73446854906058645532008-07-24T07:36:00.000+01:002008-07-24T07:36:00.000+01:00em fa gràcia! Em penso que sóc un pijo-punk del mé...em fa gràcia! Em penso que sóc un pijo-punk del més patètic que existeix. Sempre m'ha agradat el més intelectualoide. Els Modern Lovers són un dels introductors del moviment, des d'una perspectiva absolutament còmica. Un gran grup, igualment. Sobretot el seu imprescindible primer disc. El Jonathan Richman, el seu cantant, té coses molt bones sol, i un èxit clamorós a frança, no sé per què. Si busques "i was dancing on a lesbian bar", d'en Richman, al youtube en divertiràs. <BR/><BR/>Sobre Fripp: Exposure és el seu primer disc, i és el que et citava ahir. Un dels meus discos preferits, per cert. El va treure pequè li van censurar la seva versió d'"exposure" al segon disc de peter gabriel per radical. Tan "Here comes the Flood" com "Exposure" són de Gabriel, i les versions que l'artista considera definitives són les que surten al disc de Fripp. <BR/><BR/>Genesis m'agrada ,però només fins al 75. Quan marxa Gabriel, el grup s'acaba, fos en mans del meu cantant més odiat (dels més o menys seriosos) en tot el panorama rock mundial: Phil Collins. Només té una sola cançó, i la resta de la seva discografia és merda pura: "on the air tonight", potser la millor introducció (a mitja cançó) de bateria que conec. <BR/><BR/>Belew és molt bo, i té un llistat de colaboracions brutal! En directe se'm va escapar! <BR/><BR/>La "rolling thunder revue" de dylan és un altre dels meus discos preferits, tot i dir-te que, o vaig mamat o salto les cançons de Joan Baez. No aguanto aquesta tia, que és una cantant pedantíssima, insuportable, mediocre i que, si li treus aquesta vena protestona que ja ratlla des dels 60s, no té res. <BR/><BR/>Adoro en Zappa. L'adoro. Però no savia que en Belew havia tocat amb ell, i allò que feia de tocar amb Synclaviers no li perdonaré mai. Sempre deia que no li agradave els músics: "es droguen, arriven tard, s'aborreixen, protesten. Tan de bo pogués tocar sol." <BR/>En fi, tot gran geni té les seves rareses. <BR/><BR/>Varem compartir, sense saber-ho, concert de Dylan. Jo hi era, i el crític que el va criticar no, sembla ser. El concert va ser brutal per molt que el tio tingués aquell aire de ser a una prova de so. A més, "time out of mind" és, per a mi, el seu millor disc després de "highway", i juntament amb "blonde on blonde". Si The Band t'agraden prova el seu "music from Big Pink", que té la portada de Dylan i segons els crítics frikis, era o és, diuen, el millor disc de tota la història del rock an roll. Llàstima que jo no cregui en els rànkings.Anonymoushttps://www.blogger.com/profile/06388990643589017694noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post-24729925656329418102008-07-23T23:40:00.000+01:002008-07-23T23:40:00.000+01:00més al meu favor... la Patti Smith em sembla sobre...més al meu favor... la Patti Smith em sembla sobrevalorada... no li veig la gràcia enlloc -la vaig veure al Doctor Music Festival de fa un temps i era molt ensopit tot plegat-, the Modern Lovers no sé qui són... jo de punk només m'empasso la política de Joe Strummer, cançons sueltas de The Damned, el llegat dels Ramones, la iconografia -i els singles, déu, quins singles- dels Misfits i poca cosa més... alguna cosa de Dead Kennedys o Social Distortion -però aquests ianquis de la costa oest ja són massa animals-<BR/><BR/>tinc coses del Fripp en solitari.. és una llàstima que les fes als 80s i no abans perque segur que serien més interessants... fa un temps vaig comprar coses al Discipline Global Mobile... però tot caríssim...<BR/><BR/>m'agrada molt més tot el llegat Crimson... vaig veure el Fripp l'any passat al Palau de la Música Catalana amb la seva classe de guitarristes arts&crafts... un pèl ensopit, la veritat.. quasi em van agradar més els 20 minuts de frippertronics i soundscapes (Soundscapes dins de la panxa de Domènech i Montaner!!!!) inicials que el concert posterior...<BR/><BR/>no sé quin és el primer en solitari del Fripp però en tinc un que es diu Exposure que deu ser dels primers... i és molt millor que el que va fer després amb la resta de colaboracions -alguna cosa de l'"I Advance Masked" amb Andy Summers està bé-.. <BR/><BR/>els segurates del Palau eren uns tocacollons però amb un amic vam poder grabar un video -de fet, en vam grabar molts però un memo segurata ens els va fer esborrar... excepte un!-.. de l'única cançó de Crimson que van tocar, 'Vrooom'... el tinc pujat aquí: http://www.youtube.com/user/thrakcat<BR/>(es veu fatal, de fet quasi no es veu.. o es veuen més les muses de la paret que aquella tropa de les guitarres..)<BR/><BR/>també vam anar a veure els King Crimson al complet al Poble Espanyol fa uns tres o quatre anys... amb ADrian Belew (ex-ZAppa... el GRAN ZAPPA!!) al capdavant.... brutal. Senzillament, brutal (però no em vam grabar cap video... )<BR/><BR/>discrepo sobre Peter Gabriel... Genesis adorm a les ovelles.<BR/><BR/>A Dylan també el vam veure fa quatre anys... rovelladíssim però impagable veure el tio més influent -el Le Corbusier- de la música rock del s.XX a uns quants metres.. Highway 61 està bé, i BLonde on Blonde, però l'època daurada de debò són els 70... res es pot comparar als crits que fotia, maquillat de blanc, al Rolling Thunder Revue: Hard Rain, del 76, val el seu pes en or... igual que el doble amb The Band -Before The Flood-Anonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post-87459079232046964672008-07-23T08:03:00.000+01:002008-07-23T08:03:00.000+01:00Pozi... aleluya és hallellullah, i, insisteixo, la...Pozi... aleluya és hallellullah, i, insisteixo, la versió de Cale és la que més m'agrada. Respecte a en Cale, més que bohemi intelectualitzat és un dels tios amb més formació que hi ha al panorama rock actual: és més un músic de música contemporània que un rocker, malgrat ser un dels instigadors del punk a nivell mundial, pre-sex-pistols: Patti Smith, the Modern Lovers, són descobriments seus, i el seu disc "sabotage" és encara del més salvatge que mai he escoltat. <BR/><BR/>King Crimson és un dels meus grups preferits. Si t'agraden et recomano un disc de Fripp amb Robert Sylvian (aquest sí un pseudointelectual amb molt talent) que es diu "Damage", està en directe i munta una formació que després acabaria integrada als propis KC. És dels meus preferits. Ah! I el primer disc d'en Fripp en solitari. Senzillament excepcional. <BR/><BR/> En Waits m'agrada a totes les èpoques, menys el "closing time", que és un disc bastant fluixet. Sempre ha estat un teatrero, però també en Peter Gabriel i no s'acaba el talent, i tants d'altres, esclaus del seu personatge. Adoro en Dylan, i el seu "Highway 61 revisited" continua sent el disc que més m'ha impactat de tots els que he escoltat en la meva vida.<BR/><BR/>En tot cas,això sí que va d'emocions com res, i tota aquesta gent emociona, que és el que conta... sense ells no podria ni escriure, ni projectar ni res que no fos creure'm gris.Anonymoushttps://www.blogger.com/profile/06388990643589017694noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post-58370269846442614452008-07-23T01:59:00.000+01:002008-07-23T01:59:00.000+01:00per "Aleluya" et deus referir a l'"Hallelujah" no?...per "Aleluya" et deus referir a l'"Hallelujah" no? :p<BR/>que la cançó original és de Leonard Cohen, i el Cohen no canta en castellà!<BR/>no m'agrada massa el Buckley, la veritat... és massa depressiu.. a mi m'agrada la cosa més estratosfèrica.. un "The Night Watch" o un "Fracture" de King Crimson...<BR/><BR/>Cale, el de la Velvet? ... m'agrada més el rock'n'roll i la guitarra de Lou Reed que el violí i la pinta d'artista bohemi sobre-intelectualitzat del Cale... <BR/><BR/>eh! que a mi el Cash m'agrada, només que quan comença amb la religió (i s'hi posa massa sovint) m'agobia molt... no es que en sigui molt fan, però els discos a les presons (Folsom, San Quentin, etc) estan força bé... i alguna cosa dels 70, passada l'època més country pur, que també està bé...<BR/><BR/>el Waits en canvi té el carisma que no li acabo de veure al Cale... tot i que jo vaig anar a petar a Waits a través de la Rickie Lee Jones i el propi Dylan, i al principi, el Waits semblava una caricatura del què acabaria sent, un beatnik standard... la pinta de maleït li quedava molt millor a Thelonious Monk -però és que aquest estava maleït de debò, trastorns psicològics greus-, .. al final, però , el Waits ha acabat creant un personatge molt potent i brillant -el de Bone Machine, el de Black Rider, el de Mule Variations, etc.. lluny d'aquell pianista borratxo del Nighthawks at the Dinner dels inicis-Anonymousnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post-698665542069875282008-07-21T22:42:00.000+01:002008-07-21T22:42:00.000+01:00en Henry està, opinió personal i subjectiva, molt ...en Henry està, opinió personal i subjectiva, molt per sobre d'en Buckey, que crec que està molt sobrevalorat per la seva mort. De fet, si t'agrada, et recomano l'Aleluya versionat per John Cale, molt millor que el del propi Buckley. Respecte a en Cash, que a mi també em carrega molt (no he pogut acabar mai un disc seu), és tan sols un punt de partida per a evolucionar i acostar-se una mica a en Waits, des d'una òptica molt personal i sense imitar-lo en cap moment.Anonymoushttps://www.blogger.com/profile/06388990643589017694noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3816091728891135723.post-14136091795335667832008-07-21T22:23:00.000+01:002008-07-21T22:23:00.000+01:00no conec aquest Henry de res... Johnny Cash és una...no conec aquest Henry de res... Johnny Cash és una bona referència a estones, però l'home de negre podia arribar a ser una mica empalagós (mania amb el cony de "Jeezus".. l'home de la corona d'espines apareixia a quasi tot arreu)<BR/><BR/>més que a Cash, aquesta descripció d'aquest Henry em recorda a un Jeff Buckley -desgraciat entre desgraciats (quina manera de morir tan .. penosa, sabent la d'incauts que el Mississppi s'ha endut des de temps enrere)-, .. um, però amb carraspera a la Waits?Anonymousnoreply@blogger.com