8/8: Jordi Badia/ BAAS Arquitectes

(Gràcies a Jordi Badia per tot, al seu equip per donar-me part de la feina feta i, en especial, a Marta Poch per la paciència)

El lema: Turku. Turku és una ciutat finesa a la que Alvar Aalto va estar especialment lligat (ignoro si per vincles familiars: ell va estudiar més al nord, a Jyväskylä, on va llegar alguns edificis interessants i un complex universitari sencer, i on, també, va escollir edificar el museu dedicat a la seva vida): hi va tenir estudi obert de 1927 fins a 1933, just abans de marxar cap a Helsinki. Va conservar tota la vida la casa que tenia a la ciutat. Allà va obrir un taller de mobles de fusta corbada precursor d’Artek, i hi va construir, a 1929, un edifici excepcional, dels millors de tota la seva carrera: la seu del diari Turun Sanomat, on també va escriure regularment, i que avui en dia continua produint-se allà.

Jordi Badia no ha produït la més mínima referència formal a aquest arquitecte. Intueixo que aquest lema, per ell, és un referent qualitatiu que marca la mida de la seva autoexigència: Aalto és un paradigma en la construcció de biblioteques de nivell de qualitat excepcional, que han marcat una fita a la història de l’arquitectura.

En el cas d’aquest projecte el dibuix significatiu l’ha triat el propi Jordi: quan em va parlar per primer cop d’aquest projecte va enviar-me aquest esbós per correu. Només aquest esbós. En ell apareix dibuixada una línia del cel de Barcelona molt ben entesa: la ciutat sempre ha tingut una esquena, Collserola, que conté pràcticament tota la volumetria de la ciutat, retallada tan sols per aquella espantosa basílica del Sagrat Cor del Tibidabo (el principal error de tota la carrera d’Enric Sagnier, un arquitecte que, curiosament, s’equivocava poc), potser l’edifici que pitjor ha entès el llegat de Gaudí i Jujol de tots els que conec, i per la fabulosa torre de Foster, més alta, col·locada més baixeta, més de biaix, amb una volumetria perfectible que no s’ha perfeccionat mai. A mà esquerra (ens ho mirem des del mar) hi ha Montjuic, que, a diferència de Collserola, té una forma perfectament identificable que qualsevol sap dibuixar. A l’altra banda, a nord, cap a Girona, el paisatge acaba amb les tres xemeneies del Besòs, un altre edifici espectacular. Enmig, Badia dibuixa alguns dels edificis alts que marquen la ciutat: l’Hotel-Vela, el Banc Atlàntic (de disseny mediocre però que, alhora, entén molt bé què pot arribar a ser un xamfrà a aquesta ciutat), la torre del Gas, les dues de la Vil·la Olímpica i, al final, la que Enric Massip ha bastit per Telefònica i a la que dec un article.

Llegida la línia del cel de la ciutat, Badia s’adona de la falta de miradors públics a la darrera planta d’aquestes torres. Això li serveix per postular una biblioteca en alçada (posant el rètol en vertical) amb una part superior convertida en mirador. Més encara: amb tot l’edifici, públic i obert al públic, convertit en mirador.

El segon temps del projecte s’entén a la perfecció amb la perspectiva aèria. Un edifici en alçada és un ple i un buit. El buit és l’espai que aquest desallotja en augmentar la densitat. En aquest cas, la gran aposta de Badia és una plaça. L’Avinguda Marquès de l’Argentera es trobarà, en aquest projecte, amb el Passeig Picasso i el Parc de la Ciutadella mitjançant una plaça. No una prolongació del parc, ja prou gran: una plaça. Una plaça cívica que alimenta un edifici públic important. Amb un bar que li dona vida y un flux de públic enorme garantit. Un espai de respecte, un hall a l’aire lliure, un plus per a un edifici públic: en aquest cas, i fins on recordo, és un dels pocs espais públics formalitzats amb sentit que s’han definit en aquest concurs. Hi ha hagut altres propostes que alliberaven espai públic, algunes d’elles, fins i tot, que aconseguien alliberar tot el solar (en forma de coberta accessible)... i aquest espai no servia per a res. Massa ombrívol, amb massa sol, massa aïllat, o impracticable, o tot alhora. Alliberar espai no és un valor absolut: tan sols té sentit si l’espai alliberat va en funció d’algun us.

La planta baixa: La superfície de l’edifici en contacte amb el terra és bastant menor a la de la seva petja en planta, que arriba a la seva veritable magnitud  al segon pis. Per la banda de l’Avinguda Marquès de l’Argentera hi ha la plaça abans esmentada. Per la part posterior, en contacte amb l’exterior, l’edifici deixa les restes de la Ciutadella a la fresca, visibles i visitables tan des del carrer com des de l’interior de l’edifici. La forma posterior del buit s’esbiaixa en relació a d’altres propostes per crear una línia de flux que formalitza el camí més curt des de l’estació de metro. Aquest camí arriba a un accés secundari pel centre del solar, que compleix les bases de concurs, i des del que es va a les plantes superiors.

Després d’un sòcol de dos pisos, l’edifici pren la seva petja definitiva i es desenvolupa en alçada. Té catorze plantes. La manera de fer alta i esvelta la torre em recorda molt una operació semblant a la que va fer l’arquitecte Peña Ganchegui a Zarautz a finals dels 50. Urbanísticament li convenia crear un edifici alt, que remataria la ciutat i no n’espatllaria la volumetria per quedar, des de gairebé tots els punts de vista, contingut pel volum d’un pujol proper. Allà l’arquitecte no es limita a apilar un habitatge per planta, sinó que, per a aconseguir exactament la volumetria que vol, n’apilarà mig. La Biblioteca no deu res a aquest edifici, però l’esperit és exactament el mateix: De les catorze plantes de l’edifici només la dotzena i la d’instal·lacions, per raons de foc, estan completes. Totes les altres tenen aire, algunes, molt aire. La planta quarta és a penes un altell contra la banda de servei, amb una passarel·la a les escales. La planta desena té la banda de l’altell complet i prou. Les altres es van tancant una mica més, però cap d’elles arriba a tenir ocupada tota la seva superfície. Per tant, l’edifici podria ser més baix, molt més baix. Potser la meitat. Però, senzillament, no convé. Ni per organització interna de l’edifici ni per volumetria. Ni per escala humana. L’edifici no es limita a ser alt. És el més alt possible.

Luis Peña Ganchegui, torre a Zarautz, 1958, actualment es conserva però està alterada i pintada d'un altre color. Observeu, com a detall original, l'entorn quasi completament desforestat. Actualment està envoltada d'arbres molt crescuts i ha perdut una mica de força.

L’estructura portant de l’edifici, de petja minúscula en planta, són les seves façanes. A l’alçat sudoest, un dels cantons llargs, aquesta s’engreixa per a contenir unes petites dependències i unes escales, encabides entre uns murs portant de formigó.

Les façanes està formada per uns brise-soleils de formigó molt potents. Cada alguns forjats (i, curiosament, mai enfaixant l’edifici, amb la qual cosa desapareix la noció de cèrcol perimetral) apareixen unes faixes de formigó horitzontals molt potents que serveixen per canviar el ritme dels pilars, com una mena de jous que permeten un joc compositiu molt potent que facilita, a través de la complexitat creada, la lectura unitària de l’edifici i dels plans de façana. La darrera regla de joc per a constituir les façanes consisteix en la posició del vidre, que, majoritàriament, ocupa el pla interior de l’estructura però que, en alguns llocs, es retira formant terrasses. Això facilita, també, que l’edifici es faci ombra a ell mateix.

El funcionament d’un edifici en alçada queda condicionat per les circulacions verticals. Hi ha dos factors a considerar: el primer és el garbell de la gent: qui puja i per què. El segon són les pròpies circulacions: pujar i baixar catorze plantes ho condiciona tot. Badia dissenya, en aquest edifici, un doble sistema molt eficaç. El primer d’ells consisteix en una bateria d’ascensors, quatre en total, de gran capacitat, que trenquen la façana i es disposen a sud. Són de vidre i, pròpiament, serien el moment en que l’edifici funcionaria millor com a mirador: quan ets allà dins no pots fer res més que concentrar-te en les vistes.

El segon sistema condiciona la façana i l’aspecte general de l’edifici, baixant molt la seva escala i convertint en un joc la seva exploració i el seu us: una rampa que mena a la biblioteca infantil i un sistema d’escales mecàniques penjades de la façana que recorren la meitat de l’alçada de l’edifici, set plantes. Aquestes escales estan inspirades en les del Centre Georges Pompidou al Beaubourg, de Piano i Rogers. Les de Badia, però, són més naturals: Piano i Rogers, per a disposar-les, han de sortejar el seu sistema de gerberettes (unes mastodòntiques mènsules de ferro, que va fabricar la Krupp, que serveixen per a equilibrar els terribles moments que les jàsseres de gran cantell provoquen a l’estructura) mitjançant un segon voladís subjectat al primer que sembla ofegar l’edifici. Sempre he pensat que, malgrat la tremenda intel·ligència necessària per haver dissenyat aquest sistema estructural, l’edifici escapa per allí. A la Biblioteca queden integrades molt naturalment, en contacte directe amb l’estructura portant i sense que el voladís es descontroli.

una Gerberette als tallers Krupp, al Ruhr. L'empresa va ser l'única que va gosar fabricar-les. Adoneu-vos de la seva enorme mida comparant-les amb l'operari.

escales interiors de la biblioteca. Queden en contacte amb la façana d'una manera molt natural, suportades per sota sense estructures intermitges aparatoses.

Si mirem la secció longitudinal de l’edifici ens adonarem que l’estructura és també l’acabat inferior dels forjats: es prescindeix dels falsos sostres i les instal·lacions queden o bé encastades o confiades a un terra tècnic molt potent.

Cada planta conté prestatgeries amb llibres, algun petit espai de servei i un espai gran amb taules. La no-especialització dels espais potencia la seva flexibilitat, els jocs de dobles i triples alçades en faciliten la seva lectura unitària i, en general, s’aconsegueix que un edifici tan complex aparegui com un volum unitari des del seu interior, independentment de la posició que ocupem. I més: l’interiorisme de l’edifici reforça aquesta idea. Convivint amb les prestatgeries apareixen retrats de literats i artistes, sempre a doble alçada. Des de l’interior es veurien partits i, per tant, s’introduiria un plus de complexitat, d’abstracció, en aquesta lectura. Un d’ells és el de Picasso, famós, entre d’altres coses, per ser dislèxic. Deia que la lentitud i la concentració amb que aquesta característica el forçava a llegir el feia gaudir més de les seves lectures.

Potser hauríem de llegir, tots, d’aquesta manera.

7/8: Rahola/ Vidal arquitectes

... capes de complexitat.


(Gràcies a Jorge Vidal i Víctor Rahola per moltes coses)


Els panells són un monòlit: cap dibuix significatiu que destaqui per sobre els altres, tan sols la lògica d’una banda negra carbó a sota de tot que ni tan sols conté sempre la mateixa informació. Res captura la vista d’una manera especial, i, per capes, el projecte es va desvetllant gradualment. La memòria escrita és molt concisa. La resta de les explicacions es produeix mitjançant esquemes. A canvi, el nivell de dibuix dels plànols en planta és un dels més alts de tot el concurs. No hi ha un sol plànol de seccions, excepte un alçat de context al primer panell recolzat contra la banda negra inferior, que aquí és plana. La representació de l’eix Z es fa sempre tridimensionalment, com si, sortint de les plantes, no tingués sentit no representar l’espai.


En Jorge Vidal, actual soci de Víctor Rahola, va ser company meu de màster a la ETSAB fa uns pocs anys. El grup que vam triar per a cursar-ne la segona part (l’única que va tenir una mica de sentit) va reunir una sèrie d’arquitectes als que ens interessava l’enfocament complex de la professió: múltiples entrades creuades al projecte; geogràfiques, històriques, antropològiques, constructives, etcètera, tot alhora, sense reduir el problema. Molts cops, quan pretens aplicar el mètode científic a l’arquitectura i descomposar el problema principal en varis problemes més petits et trobes, al final, que no hi ha problema... però el problema segueix allà. Senzillament no es pot afrontar dividint-lo. Només el sumatori de factors presos tots alhora et dona el problema que has d’afrontar i la seva solució. A risc de no tenir perspectiva suficient, diria que de tots els grups que configuraven aquell màster, que versava sobre la teoria i la pràctica del projecte, el nostre era el que admetia enfocaments més plurals, diversos i arriscats, cosa que deixa l’alumne en risc permanent d’equivocar-se però que, alhora, enriqueix moltíssim les classes. I les complica per al professor, d’aquí que n’hi hagi tan pocs que ho facin. Uns quants de nosaltres (que després hem seguit relacionant-nos) vam decidir intercanviar coneixements i processos, de manera que el que fèiem va quedar, sempre, matisat i enriquit per opinions d’altres. Una de les coses que tenim en comú és que tots nosaltres som arquitectes en actiu, avesats a projectar i a desenvolupar en paral·lel una labor de crítica arquitectònica que ens permeti projectar millor.


A en Jorge li va tocar en sort (o va triar) un problema urbà especialment complex. La seva manera d’enfrontar-s’hi va ser molt interessant, i dona pistes sobre com s’ha afrontat aquest projecte: a part dels estudis geogràfics, històrics i morfològics del lloc va introduir un plus de complexitat en l’estudi de l’àrea de projecte prenent una sèrie d’aforismes i buscant connexions amb l’existent. Un cop establertes va passar de la reacció a la proposició, barrejant anàlisi amb aforismes, descartant-ne de vells, produint-ne de nous en un treball que tan sols es va haver de fixar per entregar-lo. Me l’imagino continuant-lo incessantment en altres formes i llocs. És més, sé que ho fa perquè he trobat trets d’aquest enfocament als projectes que m’ha mostrat a posteriori. Un bon exemple d’això, a l’abast de qui vulgui visitar-lo, és el Centre Cultural Teresa Pàmies, al carrer Compte d’Urgell, del que m’ocuparé més endavant.


La proposta de la Biblioteca n’està emparentada. No és tant una relació formal i tipològica com metodològica, per bé que presenten algun tret comú del que ja parlaré que, vist construït al Centre Cultural, s’ha rebel·lat molt eficaç per l’organització dels edificis públics.


L’enfocament del projecte, en tàndem amb Víctor Rahola, és diferent a qualsevol de les altres propostes ressenyades aquí. Parteix d’un volum que és la forma exacta del solar extrudida fins a l’alçada de cornisa dels porxos de Fontserè. Així, la volumetria de l’edifici queda decidida d’una manera automàtica, immediata. La seva coronació també.

El plànol d’emplaçament: un dels més treballats que he vist, i és un plànol que tots els equips rellevants han treballat exhaustivament, fins al límit. Aquí s’ha fet amb la goma d’esborrar i amb els coneixements històrics del lloc. Només hi ha dos propostes de totes les del concurs que hagin dibuixat la Ciutadella. Una d’elles, ja esmentada a l’article-mare on es ressenyaven les propostes de concurs globalment, prenia la Ciutadella com a recurs formal per a realitzar tot el projecte. Al seu moment vaig queixar-me de la insensibilitat que això representa, perquè és un edifici de record infaust que, per poder ser construït, va requerir l’enderroc del 30% del casc de la Barcelona del segle XVIII i la construcció de la Barceloneta per allotjar-ne els elements dissidents (és a dir, qualsevol habitant de l’antic Barri de la Rivera mes uns quants pescadors). Incís: el traçat de la Barceloneta obeeix a la lògica de carrers rectes que podien ser tallats posant un canó carregat amb metralla a banda i banda per tal d’enganxar possibles manifestants, dissidents o elements indesitjables en un foc creuat que els matés a tots. La relació entre els habitants de la Ciutadella (tots ells de fora de Catalunya) i els habitants de Barcelona era tan violenta, tan complicada, tan conflictiva que es podia assemblar a un setge mutu. No sortien de la fortalesa si no era en grup. Les prostitutes de la ciutat de Barcelona (afamades com la resta de la població) van preferir el pacte de la fam a treballar pels invasors, que van quedar-se tots els serveis necessaris a l’interior de la fortalesa. La seva posició era tan precària, l’odi dels habitants tan palès que la porta de la Ciutadella va acabar sent un complex de, potser, un kilòmetre d’extensió: estava batuda, protegida pel Fort Pienc, una fortalesa més petita que tenia com a objectiu principal evitar que la Ciutadella pogués ser quedar assetjada.


Això és història. Rahola i Vidal ho tracten com a tal. Dins el solar queden unes restes secundàries de la Ciutadella. Sense voluntat formal, sense jutjar, les preserven i les usen per a conservar-les, per a fixar-ne el record. L’edifici, senzillament, n’és sensible. Per això, al plànol d’emplaçament, aquestes queden dibuixades amb precisió i, més encara, queden relacionades amb el seu lloc originari de procedència. Les pedres mai són pedres. Són com les recordem. I millor que fem treballar la memòria i la nostra capacitat crítica amb tantes dades com siguem capaços de manejar.
La resta del plànol: el Pla de Palau. El Born. Santa Maria del Mar, sempre. Les tinglades d’Elies Rogent. Tota la complexitat d’edificis que el zoo ha traslladat a la vora de la Ronda de Circumval·lació, un traçat enganyós perquè, des del carrer, queda difuminat per una tanca que en segueix la geometria, aliena al que passa rere seu.
Tot això superposat a les traces històriques: som d’aquest moment, però aquest moment és efímer.


Seguir el traçat del solar és seguir la línia de façana que marca la Ronda. És continuar la geometria de la porxada. A diferència de la proposta anterior, on aquesta quedava continuada literalment (amb els ajustaments necessaris per a que tingués sentit fer-ho un segle més tard d’haver bastit els edificis originals) la relació principal entre els dos edificis és el ritme. L’estructura. Els porxos de Fontserè es formen foradant una paret de càrrega amb arcs de dos pisos d’alçada. La relació buit-ple és del 50% aproximadament.
La façana de la Biblioteca és molt més complexa. D’entrada no forma un porxo, però t’hi podries ficar dins i, fins i tot, arribar-la a recórrer longitudinalment. Apareix descrita a un document que en Jorge em va passar al marge dels panells del concurs, amb molta més informació. L’estructura de l’edifici és completament exterior, i forma el primer pla virtual de la façana. El pla de vidre que la tanca (no cometem l’error d’anomenar “façana” a aquest pla, que és tan sols el que separa l’espai climatitzat del que no hi està) queda aproximadament un metre a l’interior de l’edifici. L’estructura està formada per un perfil que no és estàndard, fet a taller, composat per dos platines molt potents, d’uns dos o tres centímetres d’ànima per ben bé cinquanta centímetres de fons, connectades per dos platines menors enfonsades uns deu centímetres deixant una U per cada banda. Aquest pilar té l’alçada de tot l’edifici. Entre ells queden disposats a distàncies irregulars dictades pel diagrama d’esforços de l’edifici: allà on és necessari que l’estructura estigui més junta ho està. On no calgui tant queda més separada. El perfil no s’altera: el que s’altera són les distàncies de perfil a perfil. El mètode alternatiu és, òbviament, alterar pilars per dins, fent-los més grans o més petits i/o modificant-ne l’armat. Molts edificis d’aparença regular presenten un quadre de pilars absolutament heterogeni, on els esforços irregulars de l’estructura queden dissimulats per una col·lecció extraordinària d’episodis de reforç de pilars que al final es vol dissimular. Aquí no. Aquí el pilar és sempre el mateix, i el que varia per tal d’aconseguir-ho és la seva relació amb l’edifici.
Entre els pilars i el pla de vidre, aire, només creuat, als intervals necessaris, pels connectors d’aquesta estructura amb els forjats i amb les façanes.

Però la façana no acaba aquí. El pla continua dins l’edifici amb una capa d’aire tractat per climatització, una capa virtual que assegura el perfecte funcionament d’un mur-cortina que, a més, no queda exposat, sinó que es fa ombra a sí mateix de la manera més barata possible: no amb elements accessoris sinó amb el que aguanta l’edifici.

Aquesta manera d’operar dona dos tipus de façanes molt diferents entre elles: les que formen els costats llargs ja han estat descrites. Les que formen els costats curts tenen tota la llibertat de poder ser conformades sense pensar en com s’aguanta l’edifici. Queden resoltes amb murs-cortina i porxos allà on el clima dicta que es requereixen ombres.

Amb això l’edifici no pot ser més neutre: safates col·locades cada quan es requereixi sense cap estructura intermitja. L’edifici podria ser qualsevol cosa però és una biblioteca col·locada al costat de la ciutadella. La resta del projecte consisteix en condicionar el volum al programa i als condicionants urbans. Vegem com.


En secció l’edifici presenta un tall a vuit metres d’alçada. És el que fa la planta baixa, d’una desproporció deliberada que crea un espai representatiu a mida de tot l’edifici. Addicionalment això permet disposar altells de mida suficient, i, al tester sud, aprofitant aquest altell, un auditori amb el pati de butaques en pendent que, a més, l’organitza. Els pisos superiors tenen una alçada més convencional. Això pot veure’s construït al Centre Cultural Teresa Pàmies, on la planta baixa, de gran alçada, es queda els accessos a tot el complex i les parts comuns d’un programa molt complex d’organitzar i distribuir.

La planta. Es demanava entrada pel centre de l’edifici, però, com gairebé tots els equips han descobert, aquesta no té sentit. Per tant es disposa un porxo central on més o menys hauria de caure l’entrada, un tall de dalt a baix de tot l’edifici amb tan sols els ponts de connexió necessaris travessant-lo, i es deixa la zona d’accés dels adults com un vestíbul amb dos accessos: des del mig i directament des de l’Avinguda Marquès de l’Argentera, a través d’un porxo representatiu. Sobre aquest complex la planta primera (retolada als panells de concurs com a planta segona), l’única que no té cap altre tall que el central i, a sobre, tota una sèrie de safates formant els altres pisos, sempre deixant talls a tota alçada a distàncies més o menys regulars. Hi ha quatre talls principals que deixen cinc safates franques. Per tant es requereixen cinc nuclis de comunicació vertical, aquí de forma cilíndrica, sense formar cap mena de banda, disposats en planta on més convingui a cada pas, com uns mobles gegantins que només s’aguanten a ells mateixos. Aquesta manera d’operar es passarà a tota la resta del mobiliari: sempre illes de mobles de disseny atractiu, amb diversos graus de lleugeresa (o aparatositat quan convé) deixant zones de circulació entre ells. Així s’organitza la biblioteca infantil quedant-se més de mitja planta baixa i la resta de programa en les plantes superiors, connectades amb la ciutat a través del vestíbul i el porxo de vuit metres d’alçada.

Tot això es cobreix amb un sistema de lluernes que tornen a fer-se ombra a sí mateixes i inundarien tot el darrer pis, i, a través dels talls verticals, tota la biblioteca, d’una llum matisada. Com si tot l’edifici fos un joc de persianes enorme.

Envans, els mínims imprescindibles. Un joc de recollida pneumàtica de llibres per a distribuir-los amb agilitat a tot arreu. Reciclatge d’aigua de pluja i plaques fotovoltaiques als trossos de coberta massissos. Poc més.


Aquesta proposta és una de les més ambicioses de tot el concurs. Normalment intentar-ho tot és la millor manera possible de fracassar en tot. No és aquest el cas: aquí la complexitat és el mètode. Com més capes, com més informació, com més variables millor. I, al final, s’arriba a un nivell de lectura que ens parla de la bellesa i trobem un organisme aparentment senzill, pacífic fins i tot, que implosiona tots aquests nivells de lectura i permet mirar-se’l amb pau, amb tranquil·litat. El més elegant és no ensenyar mai que t’has esforçat per fer una cosa.

6/8: UTE Alegre-Lloveras/ Barceló-Balanzó

...o la Ciutadella com a Central Park de Barcelona

(Gràcies a Toni Barceló i a Barbara Balanzó per les crítiques ala crítica)

Analitzo el plànol d’emplaçament: La Ciutadella apareix al centre de l’enquadrament, ortogonal al panell. Haurem de buscar el nord a quaranta-cinc graus a la dreta. A sud, el mar. La Ronda del Litoral és un tall horitzontal que el separa de la resta de la ciutat. Entre el mar i la Ronda, la Barceloneta, l’Hospital del Mar i el Biomèdic, el Port Olímpic i, cosit amb ell amb molta habilitat, la Vil·la Olímpica.

Ressaltats: Santa Maria del Mar i el Passeig del Born. Curiosament, el Born, no. L’Avinguda Marquès de l’Argentera. Enfilat, el Pla de Palau. El Passeig Lluís Companys i el Passeig de Sant Joan que el prolonga. L’Arc de Triomf. La Meridiana.

Ressaltades: totes les mançanes que envolten la Ciutadella. Els Jutjats (a reformar per RCR, si la crisi els deixa). Les tres mançanes de la Ramon Llull. Edificis tan remarcables com el Dipòsit de les Aigües, tan aliè i alhora consubstancial a l’Eixample. El carrer Wellington, que, confesso, és el meu preferit de Barcelona, en negatiu. A sud-est, l’Estació de França, la pròpia Biblioteca, les vies, i, ja a la Vil·la Olímpica, l’edifici lineal enorme que segueix la seva forma, meitat bastit per MBM, meitat bastit per Urgell-Godia. El parc lineal que Pep Zazurca va construir pels jocs olímpics.

Ressaltada: la Ciutadella. El Passeig Lluís Companys s’hi fica a dins, com una avinguda que queda interrompuda a sud pel zoo. De biaix, l’arsenal antic (llegeixi’s el Parlament). Una sort de camins entrega la geometria i omple el plànol.

La Ciutadella apareix com un buit urbà enorme alimentat per una sèrie de radial de carrers. Alguns dels seus límits són difosos. S’escapa. A sud, però, queda continguda. La Ronda. Les vies. Tenim l’experiència del parc de la Vil·la Olímpica: adjacent i alhora completament aliè a ella. La seva prolongació cap al mar és qüestionada com a tal. El buit urbà pot continuar, però... el parc?

Aquesta proposta de concurs neix com una crítica al projecte de prolongació del Parc de la Ciutadella. La seva voluntat vol ser la de tancar aquest parc, convertir-lo en pulmó d’aquesta part de Barcelona, definir-lo, consolidar-lo en la seva forma actual i, a través d’ella, emanar, irradiar cap als seus extrems.

No es pot fer d’una manera més senzilla: un prisma deformat que segueix la directriu de la Ronda de Circumval·lació. Que tanca l’Estació. Que crea recinte, un recinte porós i complex.

El Passeig Picasso, definit per la seva porxada bastida per Josep Fontserè, es prolonga dos-cents metres avall i comença a corbar-se sobre el parc. La Biblioteca serà, precisament, això: un edifici llarg, estret, una façana gruixuda, amb volum, orientada i bolcada a la Ciutadella. Formalment prolonga aquesta porxada d’una manera rica, subtil, complexa, sense lloc per les referències directes.

La façana apareix dibuixada juntament amb la porxada. El dibuix és, també, molt subtil. Dos capes prèvies: la gent i els arbres. La gent crea un primer estrat que està sobre el metre vuitanta d’alçada, amb els ulls a metre seixanta: el pla humà. Està coberta pel pla de les copes dels arbres, d’uns tres metres o tres metres i mig d’alçada. Darrere, els dos edificis. Els porxos de Fontserè, hereus formals dels porxos d’en Xifré (uns pocs centenars de metres lluny, a l’altra banda del Pla de Palau, les Set Portes a sota) són un edifici de murs portants. Els porxos pròpiament dits tenen dos plantes d’alçada, una successió d’arcs semicirculars bastant esvelts que creen una línia d’ombra profunda. A sobre tres ordres de finestres enfaixades. Es cobreixen amb un terrat a la catalana clàssic (coberta plana ventilada, doble, amb un deu per cent aproximat de pendent i un darrer revestiment a base d’una solera de quatre gruixos de rajola sobre envanets de sostremort, sense un gram de ferro). Queden enfaixats horitzontalment per un balcó corregut sobre els porxos, una cornisa a cada planta i el remat corregut del terrat. L’ombra dels porxos juga amb el caràcter massiu de l’edifici, amb una proporció de ple sobre el buit aproximadament de 3 a 2 en les faixes horitzontals.

La Biblioteca té una façana profundíssima a base de matxons verticals del mateix mòdul que els pilars, disposats en un ritme A-B on A són 3 mòduls buits entre mòdul ple i B, 7. En planta baixa els pilars queden a la fresca i formen una porxada que presenta unes certes diferències respecte la de Fontserè:

D’entrada, els pilars tenen menys secció que els matxons de murs portants que formen els altres porxos. Per tant és molt més transparent horitzontalment. El seu desenvolupament és més franc. Contraposat a això és més baixa: just l’alçada on arranquen les copes dels arbres, uns tres metres i mig. Té un caràcter més de planta lliure, i relaciona millor l’interior amb l’exterior. És, en resum, més isòtropa. La seva poca alçada tira l’edifici a sobre de qui la passegi. La relació aire-massa no pot ser la mateixa. Si l’aire de la planta baixa s’escapa més horitzontalment ha de quedar, forçosament, més comprimit verticalment.

Les plantes superiors són tres, a l’igual que les de Fontserè. La línia de cornisa és tan sols uns metres més baixa que la dels porxos originals. Per a assolir-la el darrer pis tindrà una alçada triple. La secció transversal ens ensenya que la relació entre les faixes horitzontals i els forjats és més complexa del que sembla aparentment: el forjat pròpiament dit (amb tota la seva complexitat de terres i sostres tècnics) queda a la vista i s’haurà de tapar amb algun artifici. Entre la faixa horitzontal i el forjat tan sols un punt de tangència. Aquesta defineix un ampit i, per tant, és una banda més ampla.

La façana flota sobre el terra lleugerament avançada respecte l’estructura, rematada inferiorment per un cèrcol mínim. Superiorment la faixa és també més prima que la de l’ampit. L’horitzontalitat queda afirmada pels ritmes verticals i per tres franges: la d’ombra del porxo i les dos intermèdies. La resta no cal.

La façana sembla girar sobre l’Avinguda Marquès de l’Argentera, on també gira el porxo. El tester sud sembla cec, gravat per unes franges horitzontals que semblen homenatjar l’arquitectura de Miguel Fisac, arquitecte estimadíssim per Toni Barceló i el seu equip.

La façana posterior és tan subtil que sembla un disseny de projecte d’execució més que no pas una proposta de concurs, i, potser, el millor exemple de la finesa i la subtilesa d’aquesta UTE. Aparentment està composada per unes franges horitzontals que enfaixen tot l’edifici de punta a punta. Quan es fa una façana així els elements de joc són finits: el ritme de les franges i les quatre trobades. Mirem-ho.

A dalt, sense cornisa: la darrera franja està a la fresca. Als costats la cantonada és oberta: les franges ensenyen tester, les tapes laterals també. Som davant una banda, una tapa adossada per darrere a l’edifici per a fer-lo dialogar tan amb l’estació com amb el passeig com amb el sol.

Per sota: la façana torna a flotar. Les dos primeres franges estan separades gairebé un pis i per allà treu el nas una mostra de la façana de la Ronda. A sobre dos franges més d’amplada irregular, a sobre dos més juntes. Entre elles els matxons verticals es van desdibuixant creant un damer subtil, una mena de remat de planta baixa que forma una planta noble falsa d’una alçada superior a la línia d’ombra de la façana principal, que lligaria millor amb el classicisme de Muguruza.

El ritme de les franges és complex: com l’estructura, no es resignen a una alternança pura de ple-buit a petita escala, sinó que juguen amb tres ritmes diferents disposats per a que el pla es llegeixi unitàriament.

Tot això no prepara l’observador pel que succeirà a l’interior. De moment només s’ha parlat de condicionants urbans. He descrit una façana i un volum que juga amb un volum previ. Les porxades de Fontserè són un magnífic edifici d’usos múltiples: restaurants, oficines, habitatges, alguna pensió, negocis varis: tot hi cap. La façana és discreta, aguanta, maquilla.

La façana de la biblioteca és un tel discret que, alhora, amaga completament el que passa a dins, ho matisa i hi té relació.

L’edifici: una planta baixa pública. Unes plantes superiors amb una relació amb el carrer complexa, basades en una franja de serveis tirada cap a la part posterior de l’edifici sense que arribi a tocar-la. A dins: un volum global.

La veritable planta baixa de l’edifici, un cop s’hi ha accedit, és la planta primera. Aquesta és una plataforma correguda, sense forats, una tapa inferior. Sobre ella es disposen una sèrie de plataformes de la mida del mòdul estructural A disposades en escaquer. El volum es percep, per tant, globalment i el joc d’alçades serà doble quan som sota una plataforma però, en canvi, de tota l’alçada de l’edifici quan mirem en diagonal (que és com mirem de veres, vaja). Aquestes plataformes estan servides per un passadís de mida suficient que dobla la franja de serveis. El passadís i la franja guarden els llibres. Les plataformes contenen gent. Les vistes properes ens resguarden. Les llunyanes relacionen. Mirant la façana perpendicularment, la Ciutadella. Mirant-la de biaix, llum sense exterior.

La coberta presenta una trama de lluernes d’un mòdul semblant a l’estructural. El mòdul A les té perpendiculars a façana, com una prolongació d’ella. El mòdul B, paral·leles.

L’espai interior és d’una bellesa que s’ha assolit a molt poques propostes de concurs. Emana llum gairebé de tot arreu. Té un caràcter atemporal, clàssic, serè, tranquil. Gairebé de runa grega restaurada. L’emparenta, sense la més mínima referència formal, amb algunes de les grans biblioteques reals o somniades del món: les de Ledoux, la de Labrouste. Les grans biblioteques privades decimonòniques a varies alçades. Una mica de l’atmosfera d’Asplund a Estocolm. Una mica de Stirling a Cambridge, una mica de Kahn a New Haven: atmosferes comunes, llocs on la cultura es dignifica. Espais clàssics al marge de la moda, de qualsevol tendència, que alhora són capaços de respondre a totes les exigències d’una biblioteca moderna. 

5/8: Josep Llinàs- GPO Ingeniería

(gràcies a Josep Llinàs per l'interès)


Tot comença el 1784, quan les fronteres d’Amèrica queden obertes als súbdits de Catalunya, en crisi des de principis del segle XVI. Un dels darrers negocis per explotar és el tràfic d’esclaus a gran escala, i una sèrie de famílies catalanes s’hi abocaran amb un enorme èxit econòmic. En una o dos generacions recolliran beneficis i els reinvertiran en bancs i fàbriques tèxtils, majoritàriament. La conca del Llobregat i la conca mitja del Ter s’ompliran de colònies tèxtils, el Poble Nou rebrà el nom de “la Manchester del Sud” i el Maresme es repoblarà: Catalunya haurà sortit de la crisi.
Els emprenedors hauran comprat títols nobiliaris i miraran, infructuosament, de fer-se un lloc a la burgesia local, de molt menor poder econòmic, lligada a la terra, bàsicament.
Després d’unes poques generacions, la dialèctica entre aquests dos grups socials (dos poders fàctics) i el seu trasllat a la cultura marcarà l’arquitectura catalana de finals del segle XIX i principis del XX. La burgesia històrica fixa els seus orígens en els grecs, en Empúries, el mediterrani, la serenor. Són els noucentistes. Reaccionaran contra l’arquitectura que proposen els sobrevinguts rics, que prenen una imagineria mixta entre el que coneixen de la Catalunya pobra d’on han sortit (les ermites romàniques, els Pirineus, els castells enrunats) i el que han trobat a Amèrica: vegetacions exuberants, especies animals desconegudes, exotisme, color. Calor. És el modernisme.

Francesc Folguera: Casal Sant Jordi, un dels edificis noucentistes més purs, sòcol d'edifici d'oficines sobre el que es disposava l'habitatge unifamiliar de Tecla Sala, una de les primeres terrasses-jardí de Catalunya. El seu estil prefigura el racionalisme.

Antoni Gaudí: Casa Milà, "la Pedrera". Un dels exemples paradigmàtics del Modernisme. Exuberància formal, invenció constructiva, tipologia i manera d'ocupar una cantonada completament nova. Alhora constitueix una crítica i un manifest contra el pla Cerdà.

Aquest brou de cultiu donarà una arquitectura fascinant, única, que ha marcat tota la nostra història fins avui en dia. Són les tècniques constructives conegudes per mestres d’obres excepcionals, és la ceràmica, la recuperació de les tècniques de forja tradicionals (sense soldar). És una dialèctica de simbologies. Un grup d’arquitectes de talent excepcional abocats cap a una o altra tendència (la majoria navegant entre dues aigües) amb una manera de fer que, en gran part pel tall de la Guerra Civil i el franquisme, ens ha arribat escapçada. Mig morta.
Oriol Bohigas podria ser el darrer noucentista. Enric Miralles podria ser el darrer arquitecte modernista. Cap de les dues tendències ha mort del tot. Sobretot la primera...


Entre ells dos, la síntesi. Josep Llinàs, arquitecte erudit, profund coneixedor de la història de l’arquitectura catalana, posseïdor d’un llenguatge propi que ho transcendeix tot. Llinàs és un continuador i també és un principi. La seva carrera és una investigació constant, una recerca permanent i un diàleg riquíssim amb la història. Amb la de l’arquitectura moderna i, sobretot, amb la història local.
Les seves biblioteques resumeixen bona part dels seus esforços.
La de Vila-Seca, contra una mitgera d’un edifici existent molt més alt. Un solar estrany per un edifici públic, al que respon amb una volumetria que recull aquesta mitgera amb un folre del mateix maó amb que es resol l’edifici, tan matèric que sembla per sí sol un edifici autònom, i es projecta endavant amb un cos baix, resolta amb cobertes de teula àrab a una aigua, amb testers prismàtics perpendiculars al tester en un joc ambigu en que tampoc se sap si la plaça del davant és plaça o és el folre d’un terra que segueix la mitgera amb un altre idioma.
A Terrassa comença a jugar amb cobertes corbes i la il•luminació zenital, i ho fa a la ciutat dels vapors urbans, fàbriques amb un mínim de façana i hectàrees i hectàrees d’extensió, que respiren exclusivament per dalt, a base de patis i lluernes. L’entrada és gairebé un passatge transformat en passejada arquitectònica.
Sant Just i la Jaume Fuster, a Gràcia, investiguen una coberta continua, plegada, de xapa de zenc a junta alçada, que gairebé forma l’edifici amb els seus plecs, que porta la llum a tot arreu. Que exhibeix o amaga l’estructura segons convingui. Que crea recorreguts tortuosos que circuïten totes les sales com una resposta a les pròpies cobertes, fent les biblioteques més grans del que són, interconnectant els llocs, elevant els racons a categories de sales d’estar domèstiques, agradables. Aquesta investigació culmina amb el Teatre Atlàntida de Vic. Tot un món.
Ara: la proposta pel Centre Cultural Bòlit, a Girona, projecte que, si la crisi i el nou govern municipal ho permeten, es construirà, i la proposta de la Biblioteca Provincial. Sense que signifiqui trencar amb res, aquests dos projectes inauguren una nova línia d’investigació.

Josep Llinàs, Centre Cultural Bòlit, Girona

Als seu interès per Gaudí i Jujol sembla haver-se sumat, ara, l’interès per l’obra de dos enormes arquitectes: Cèsar Martinell i, sobretot, Lluís Moncunill.


Ras i curt, la Biblioteca Provincial és una factoria de cultura moderna. Una fàbrica construïda expressament per allotjar una biblioteca. Una síntesi de l’arquitectura de Llinàs: un tipus històricament concret, definit, precís, que es transforma en un edifici modern, creat a mida com un guant per a allotjar un programa concret, que, alhora, té un llenguatge nou basat en el vell sense transició, però també sense concessions.
No caldrà colonitzar l’edifici com es faria si fos una fàbrica existent a rehabilitar: és habitatge des del primer minut. Des del projecte.

Planta d'accés i planta altell: estructura, planteig d'instal·lacions i, la resta, mobiliari. Flexibilitat en una planta molt semblant a la d'una fàbrica o a la pròpia nau de l'Estació.

El projecte abasta molts temes creant un màxim de complexitat amb unes regles de joc molt senzilles. Just com una fàbrica. Prima la flexibilitat. Com a una fàbrica. S’estructura des del sistema constructiu. Com a una fàbrica. L’interior queda uniformement il•luminat a través d’una coberta amb onze dents de serra que son l’origen del lema i el que defineix l’edifici. Tot l’edifici està pensat amb elements estàndard, a modificar als extrems per la forma irregular del solar. Com els vapors de Moncunill a Terrassa, com les fàbriques i tallers urbans de Rafael Masó a Girona (Farinera Teixidor al capdavant) o alguns dels millors exemples de colònies tèxtils, aquesta fàbrica fa ciutat. La seva entrada es produeix per la cantonada amb l’Avinguda Marquès de l’Argentera, protegida per una pèrgola amb un voladís espectacular. Llinàs ha estat un dels pocs arquitectes a adonar-se del pendent mínim que té la Ronda de Circumval•lació i a jugar amb ell: a l’edifici s’entra pel primer pis, pujant, cosa que torna a emparentar-lo amb l’arquitectura clàssica. La Ronda, al baixar, dona lloc a un aparcament a peu pla, i l’excavació, per tant, queda minimitzada.
És un edifici lineal, però el seu desenvolupament és en alçada. La seva volumetria puja subtilment cap a sud, cap al mar. Així, quan la fàbrica es relaciona amb els porxos de l’estació ha pres la seva màxima alçada. Tres cossos industrials dialoguen entre ells sense la més mínima voluntat mimètica. Senzillament es complementen.

Els Tallers Mañach, de Jujol, a Gràcia (ara convertits en el pati d’una escola) van néixer sense façana, inserts a un pati interior. El Vapor Aymerich, Amat i Jover, obra major de Lluís Moncunill, ara Museu de la Ciència de Catalunya, és encara més interessant: sobre la Rambla, un pòrtic de totxo molt interessant en marca l’accés. Tota la resta de les façanes (la fàbrica va traient el nas per tota la mançana per allà on els promotors van aconseguir comprar parcel•les limítrofes) són murs de totxo arrebossat cecs completament. I ni tan sols són portants, a no ser que el talent de l’arquitecte els reciclés com a tal en aquests punts. La cota de replanteig de l’edifici és única. Els carrers van pujant o baixant, i l’edifici queda penjat a l’alçada d’un primer pis a sud i gairebé enclotat (es veuen perfectament les seves cobertes) a nord. Voluntat doble: no hi ha façanes però són façanes. Subtilitat: en aquell punt l’edifici competia amb habitatges unifamiliars de baixa densitat. Un mur cec era el més amable.

Lluís Moncunill, Vapor Aymerich, Amat i Jover, Terrassa. Diferents vistes.
Vista de les cobertes en dent de serra cap al nord.

Vista interior de la fàbrica.

Planta. El nord és ortogonal a la imatge. A ma esquerra la Rambla. 

Façana sud. Aquí el nivell de la fàbrica és el d'un primer pis i el volum competeix amb els habitatges unifamiliars a l'altra banda del carrer.

Façana est. Dents de serra separats d'una tanca que a penes té una planta d'alçada.

Façana nord: un tap contra un carrer estret, la geometria de la tanca es macla amb els dents de serra, com a la façana sud.

Façana oest: accés amb pòrtic abocat a la Rambla i un pati previ: l'edifici respira exclusivament pel cel. 

Llinàs, el mateix.
La fàbrica (la Biblioteca) no té pròpiament façana. La façana és la pèrgola d’accés. Potser (només potser) la coberta. La resta, un tap. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que el Teatre Atlàntida de Vic no en té, excepte a la petita placeta d’accés al teatre a l’interior del passatge que creua l’edifici. La resta, taps, cobertes que cauen. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que la Filharmònica de Berlin, de Hans Scharoun, o l’Òpera de Sidney, de Jörn Utzon, tampoc en tenen. No li cal. Taps. Mitgeres a la fresca. La fàbrica no té façana de la mateixa manera que els porxos de l’estació no en tenen.

Accessos de servei a baix. La planta baixa pujada fins un primer pis. Finestres de servei, posades allà on calen. L’edifici és un volum. Un cofre. A l’interior, el tresor: l’espai és car, l’espai és luxós. Allà, l’edifici esclata. Elements: safates de quinze metres, de vegades mitges safates de set metres i mig. Les cobertes en dent de serra a sobre, en alçada variable. No es pot parlar de dobles o de triples alçades: els forjats són una simple referència. Tan sols es pot parlar d’espai, de visuals creuades, de llum matisada, d’encavallades planant sobre el teu cap. D’un espai blanc rebentat de llum amb prestatgeries, amb taules, amb gent voltant. Alguns buits apareixen tallats per uns artificis en forma de planes de llibres, translúcids, que filtrarien i matisarien la llum, que donarien un plus de complexitat a l’espai: una mena de cirereta.

La relació amb la ciutat es fa, simplement, a través de la volumetria. Del que aquesta pugui captivar, del seu carisma, de la seva capacitat per actuar com a reclam. Això i la porta. Per la resta, l’edifici és hermètic. Com a qualsevol vapor industrial que ha aconseguit, així, vertebrar ciutats senceres per tot Catalunya. Un urbanisme additiu, incremental, positiu, d’eficàcia provada.

Que, potser, permetria fer un mercat contra les seves façanes-mitgeres. Ampliar o reduir el carrer. Reformar l’estació. Tot està per fer contra aquest pol d’activitat.
I, com si fos una ostra, a dins hi ha la perla.