La trista història d’un bordell abandonat

Farà uns anys vaig participar, sense èxit, al concurs per la reordenació del centre històric d’Irun, salvatgement bombardejat a la Guerra Civil. Riu-te’n de Gernika i la seva fama. La petja d’aquell bombardeig és encara visible al centre urbà, format per una desoladora seqüència de buits urbans que deixen obertes unes visuals molt maltractades.



Irun és una ciutat embrutida, desolada, dura. Carrers estrets en pujada, calma tensa més que tranquil·litat, una vida passada de bar en bar, la frontera en baixada, una arquitectura més francesa que espanyola. Encara em sembla veure el fantasma de de la Sota abocat sobre un avinguda caminada amb massa pressa.
Irun fou el lloc triat per Oteiza per a fixar la residència durant vint anys llargs. És on va esculpir el fris d’Aranzazu. On va muntar el seu primer Laboratori de Guixos. On va bastir el seu primer habitatge, Luis Vallet mediant, Sáenz de Oíza ocupat en d’altres tasques i negant-se a formar part del triumvirat, que, amb Bastarretxea, va definir bona part de l’art espanyol de postguerra. Va trigar anys a ser perdonat.
Era la tarda. Em sentía ple després d’uns pinxos malpresos a un bar escollit a l’atzar, mediocre, més negatiu que gris, sobre el fantasma de la plaça Jenaro Etxandia. Lluitant contra una mandra olímpica, en Merwan i jo varem resseguir una visió que havia tingut hores ençà, entrant a Irun pel nord: la ruïna de la casa de l’Esculptor.
Sé que era la veritable causa de la presència d’en Merwan allà: la casa del Mestre, deixada, grisosa, a dos metres d’una carretera hipertrofiada. Enmig d’una illa de carreteres, submergida a un paisatge de males herbes, amb un om al darrere que havia crescut massa. Al nord, un nou centre comercial, la a l’escala d’aquell ex-carrer. El caracteritza un cos en voladís, un voladís considerable, acabat d’alucobond vermell-escandalós, cridaner, amb pinta de planta verinosa. Recordo haver esbrinat el nom dels arquitectes, que he decidit oblidar per despit: l’arrogància d’una construcció davant la fragilitat d’una mena de caixa feta més de records que de materials físics, agonitzant als nostres ulls.





Conservava les fusteries originals. El color original, desdibuixadíssim. L’entrada als habitatges, enfonsada sobre uns pilotis aplacats amb rajola, probablement metàl·lics, revestits i regruixats bastament, conservant, però, una esveltesa que permetia endevinar-ne l’ànima.





Els baixos, recrescuts amb precàries uralites tancades amb vidre. El laboratori de guixos tocava, ara, el terra, convertit en oficines, els pilotis invisibles sota una paret del mateix material que la resta de la casa.
La casa es va vendre. Oteiza va passar a Alzuza, y Bastarretxea va marxar també. La seva casa es va convertir en un bordell. La del Mestre, en Muñoz y Cabezo, transportes internacionales, SL. Davant, un bar. Llocs de pas, refugi d’hores dures, sense ganes de pensar en res que no sigui la propera estació. El sòcol gris es reconeixia. Els pilotis,, del mateix vermell que els arquitectes desconsiderats havien escollit per aquell voladís sobre un no res.
Fantasmes. Un silenci estrany, per no tenir res a dir envoltats d’un brogit de tràfic insuportable. Soroll blanc. Algú havia decidit que allò ja estava mort.
La casa ja no existeix. Amb ella ha marxat part de la nostra memòria. Al Reina Sofia, Oteiza esta una mica més mort.

Mireu el fris d’Aranzazu després d’una nevada.




El goteró que definia el petit porxo d’accés a l’habitatge, constructivament absurd, al mig del balcó, es ficava dins l’espai cobert: el mateix Oteiza l’havia construït.





I el bordell tenia per nom “el Camino Rojo”.

el barri de la pelleria a Vic, ii

Nova perspectiva del barri. A diferència de la façana de Girona a l’Onyar, el barri de la Pelleria té una secció complexa que lliga el carrer interior amb la cota del riu a través de l’interior dels edificis, que assumeixen el canvi de cota amb dues plantes baixes i uns interiors complexos que caldria estudiar. Tot el tema deu anar lligat a la funció dels edificis, curar les pells, que requereix molta aigua.

a mi Plim

Fa temps que la publicitat s’ha convertit en un terrible bombardeig d’estímuls directes i indirectes que embruten el nostre espai relacional i perceptiu. Complicat escapar-se’n: és a les vies públiques, als mass media, de fet, a qualsevol lloc on hi hagi un flux humà físic o virtual que justifiqui una mínima inversió. Això fatiga, i, el que és pitjor, crea un estat anímic negatiu que només et deixa dues sortides: la insensibilització o el desànim.

El meu contacte més directe amb la publicitat dissenyada per a ser consumida amb més o menys atenció és la ràdio, ja que, precisament a causa d’ella, gairebé no miro la televisió: t’obliga a una actitud passiva que consumeix tontament temps mentre ets davant una pantalla sense fer res més, ni tan sols desconnectar adequadament. Encara no em dona la gana que aquesta publicitat m’aparti d’un mitjà que em permet fer coses mentre m’assabento del que passa al món. Avui he recordat un anunci que fa pocs dies que posen: un senyor vol anomenar Mini Cooper al seu fill per tal d’entrar a un sorteig de 20000 euros de dispendi en un sol cap de setmana a Nova York, i no sé si també un cotxe d’aquesta marca. És fantàstic, perquè quantifica el preu en que està disposat a vendre el seu fill. Suposo, mitjançant una senzilla regla de tres, que si li’n ofereixen 50000 estarà disposat a sodomitzar sa mare amb una gilette.

Em crida molt l’atenció l’atribut principal que va associat als darrers tabús socials: el silenci. N’he detectat dos d’evidents: la falta de crítica (i de crítics) de publicitat, fora de la estrictament tècnica oferida pels professionals de l’ofici i gairebé sempre dirigida a ell. L’altre seria la total absència d’humor amb que es referim als bancs, fins en èpoques de bonança: són entitats silencioses, eficaces, associades sempre a actes de caritat molts cops buit.

Crec haver trobat una raó per al primer d’aquests tabús. La crítica publicitària, d’existir, funcionaria de manera anàloga a les explicacions dels trucs dels il·lusionistes: la banalitzaria, li trauria la molta o poca màgia que pogués tenir. La crítica publicitària aniria invariablement associada a l’anàlisi i al descobriment dels artificis necessaris per a vendre tal o qual cosa; quan aquests trucs queden al descobert, anul·len el nostre desig de possessió. Fins poden situar-nos en contra d’aquestes manipulacions. Ho provem?

Exemple 1: t’agrada conduir?

Senzillament, es busca la identificació d’una marca amb una idea, amb una sensació: no hi ha embussos, ni accidents, ni d’altres cotxes a la carretera. Només aquell lliscar lent, agradable, per la vora d’un bon paisatge, potser amb una música plaent, una noia maca, el sol, la brisa, una temperatura ideal. La solitud, l’exclusivitat d’un moment teu, només teu. Tot això (i més, sempre més) si compres tal marca de cotxe, que t’ho garanteix per existir, per ser. Connexió entre la marca i tu, com si el producte no fos seriat, banal, industrialitzat i amb components comuns a vehicles del mateix grup molt més barats que, no et preocupis, et seran presentats amb el missatge subliminal de “consola’t amb això i aspira a l’altre quan siguis gran, ric, famós, millor”.

Exemple 2: kalia vanish oxiaction brown vinegar con C3PO, amoxicilita, benzepatocil y la polla en vinagre.

Algú sap què és un amioàcid essencial i com actua? L’Omega 3? Els ions positius? L’ABS? Els lactobacil·lus? RSD? SSD? Què vol dir el prefix i- als aparells electrònics? Què és un doble, o un quàdruple nucli i com això afecta l’aparell que ho tingui?

No es tracta que el que ens comprem tingui o no aquestes coses, o que funcionin. EL tema és una apel·lació directa a la nostra ignorància. Els avenços tecnològics queden reduïts a un argot pseudocientífic que els emparenta directament amb el dels xarlatans de fira que veninen miracles per fer créixer el cabell, o per la potència sexual, o, més morbosament, amb els curanders que asseguren curar la SIDA, el càncer o fer caminar paralítics.

Exemple 3: impunitat.

Recordo un anunci d’hipoteques pre-crisi: parelleta jove, maca, rossa, ulls blaus. Sol, el mar, una finestra, somriures. Curiós: la casa que s’havien comprat no es veia. De fons un locutor llargava tota la parafernàlia de costum, i, de fons, sonava Sunday Morning.

1969, un grup nou, the Velver Underground, treu el seu primer disc, produït per Andy Warhol. El lema: “whatever you do, keep all the dirty words”. El clima de la primera Factory, falten encara dos anys perquè a Valerie Solanis se li’n vagi la bola. Dansa, pintura, pel·lícules (screen tests) com Empire, Blowjob, Eat, Kiss, Sleep. Sunday Morning era una de les cançons que solia cantar la Nico. Els dia de la grabació, Lou Reed, devorat pels gelos, decideix cantar-la ell. Ho farà en un fals falset, sinuosament, perversament. John Cale a la celesta (fins on m’atrapa la memòria, aquesta és l’única cançó rock on sona aquest instrument), la pròpia Nico fent uns cors excelsos. La música és d’una tristesa gairebé insondable. La lletra ens parla de quan meravellosa és la vida després de punxar-te. És l’època: Reed, Cale, Nico, Morrison estan enganxats a l’heroïna. Se’n salva la Maureen Tucker, conformada amb l’alcoholisme que arrossegava des d’abans dels 25 anys.

Tinc aquesta cançó per una de les millors de tota la història del rock. La escolto poquíssim, perquè fa plorar, i també per no gastar-la. La música, si no la tractes amb cura, es degrada: prova d’escoltar més d’un cop l’ay el Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band, o the Wall, Small Changes, Hot Rats, the Lamb Lies Down on Broadway (que m’estic regalant mentre escric aquestes línies), Beggar’s Banquet, o tants d’altres discs. I cadascú té la seva llista, o l’hauria de tenir. La potència d’aquestes obres mestres és igual a la seva fragilitat. I no tolero que algun fill de puta decideixi anunciar patates fregides amb Come on Eileen de fons.

Sobresaturacions a part, el resum d’aquesta disgressió és que venien hipoteques amb una cançó que ensalça les virtuts de l’heroïna. Que, si algú l’hagués escoltat realment, canviaria el missatge de l’anunci d’un “dorm tranquil, no et preocupis a un més realista “punxa’t si vols suportar-ho”.

La crisi actual és la mesura de la credibilitat del banc que venia el producte.

M’interessa ressaltar el clima d’impunitat amb que s’opera a la publicitat. Tot s’hi val: tergiversar imatges, fer servir bellíssimes proclames polítiques, poemes, cançons o qualsevol altra manifestació artística per vendre. Mentir.

La violència d’aquests impactes és terrible, i el seu resultat final, la insensibilització dels consumidors fastiguejats, venuts ells mateixos, adormits.

Tot això té la seva repercussió al camp de l’arquitectura. Des del principi del moviment modern, els arquitectes han estat fascinats per aquest llenguatge, i ens l’hem apropiat. Exemples d’això serien els edificis-anunci d’Asplund per l’exposició d’Estocolm de 1930, on l’arquitecte gairebé inventarà l’edifici nocturn, o Times Square, o els diversos concursos en que es va presentant Jean Nouvel abans de construir, per fi, Euralille. La culminació d’això serien, potser, les arquitectures al·lucinades de Blade Runner, que, en qüestió estètica, i juntament amb la seva recent bessona Children of Men, s’ha revelat com la pel·lícula definitiva del segle xx.

Tots els exemples que he proposat tenien un tret comú: amb més o menys fortuna, la seva potència visual transcendeix els límits del llenguatge i es transforma en pura poesia: aquesta coherència global, aquesta unió en una sola imatge, la capacitat pel collage, per unir heterogeneitats i crear un significat superior anul·la els missatges publicitaris, els deslocalitza. Si hi ha fascinació, bellesa sense més, no funcionen. O és que algú recorda que Roy Batty mor amb un anunci de TDK de fons?

Exemple 4: even better than the real thing.

Per tal de dissenyar l’escenografia de la seva gira Pop Mart, U2 contacta amb l’arquitecte Mark Fisher, que els proposa tocar sota una gegantina “M” de McDonald’s. Entusiasmada, la banda contacta amb la marca comercial, que els prohibeix l’us del seu logotip gairebé sense dubtar-ho.

La potència d’una icona, d’un missatge alternatiu, anula qualsevol efecte que la publicitat pogués tenir sobre nosaltres, com molt bé va saber veure la marca de menjar ràpid. Entre One i la M preval One. I per molts anys.

El grup va acabar tocant sota mitja M, un arc gegantí molt pop, també, i santes pasqües.

Els publicistes troben ràpidament la manera de contraatacar aquesta manera d’actuar dels arquitectes i els cineastes, o els fotògrafs. La resposta serà l’arquitectura corporativa, i aquesta ve d’antic: els pavellons Nestlé i Philips de Le Corbusier en seran un bon exemple, i el BBV de Sáenz de Oíza (conegut directament amb el nom de la marca), etc. Ningú pot pensar en els vins Marqués de Riscal sense recordar el magnífic hotel de Gehry. I això encara és més enutjant: el vi és fantàstic, i l’hotel, també. Fina Puigdevall s’ha casat gairebé literalment amb els RCR, John Dinkeloo amb Emilio Botín, Swiss Re amb Foster, Herzog & de Meuron amb la Caixa, i paro perquè la llista és massa llarga i densa.

Actualment, els arquitectes som còmplices de bancs, dictadors, companyies petrolíferes, químiques, elèctriques. Sé de diversos estudis coneguts que han signat cases de putes, bo i sabent el que s’hi cou. Hotels sencers de Barcelona s’han pagat fins l’últim cèntim amb diner negre. I rere tot això hi som nosaltres: potser mercenaris a seques, potser convençuts que la nostra professionalitat podrà canviar alguna cosa, millorar alguna condició de vida, o la relació de l’edifici amb la ciutat. Falàcies. Tots sabem que no és per això que ens criden. I consentim, i traguem mirant o no cap alguna altra banda, o ens conformem treballant per caps que tenen menys escrúpols que nosaltres (ells en diuen realisme) i que no dubten a signar el que la nostra falta d’escrúpols no ens deixa fer.

Mea culpa: he treballat en grans obres públiques, per compte de tercers arquitectes, algun d’ells starchitect i tot. Ho he fet, en part, perquè no m’han encarregat l’edifici a mi, massa jove, inexpert, immadur. Amb caps de projecte que havien estat ocupes en algun moment de la seva vida. Ningú es qüestionava la naturalesa de l’encàrrec. Quan jo vaig fer-ho em van dir, sense rancúnies ni males llets, que havia fet una mala pregunta. O marxava o seguia. Però no valia queixar-se. Vaig marxar, tard, malament i quan probablement em volien fer fora ells. No sé si ara ho tornaria a fer.

Aquest matí esmorzava amb en Merwan i li parlava de la darrera part d’aquest article. Escoltava molt atentament, i, al final, ha baixat el cap, i, mirant la tassa de cafè, m’ha dit que era una batalla perduda. Un tabú.

Tenim els ideals en crisi, més en crisi que la crisi actual, i van caient tots en cadena sense que ningú en busqui una substitució. Només puc demanar un moment de consciència. Un alto. I, potser, es pugui acabar fent un poema o un blues d’aquest sentiment de desesperança.

Igual només n’hi ha prou amb un somriure, amb gaudir del que un té. Amb ser una mica més cult, una mica més conscient, una mica més lliure. Ni que sigui per morir-se de gana.

Al final, si caiem, que sigui amb elegància. Amb la de debò, no amb la que et donen prets a porter tunejats de marques pertanyents a ex-sastres de hitler o ex-col·laboracionistes, tots morts, al final.

es un pájaro... es un avión...

Davant mateix del Corte Inglés de Diagonal hi ha un edifici interessant que fa de mal recordar per una de les seves funcions passades: allotjar Franco quan visitava Barcelona.

Obra de Manel de Solà-Morales de Rosselló (sí, el pare de l’altre Manel i del difunt Ignasi), continua essent propietat de l’exèrcit que, sense el més mínim pudor, enfoca les seves cambres cap als vianants com si tots fóssim culpables d’alguna cosa. Vaig patir i tot per fer les fotos que il·lustren l’article.

L’edifici segueix un model molt suburbà d’edifici-flotant-dins-parcel·la-molt-gran, i està tancat perimetralment. La disciplina de les tanques mereix un punt i apart a la història de l’arquitectura: recurs fàcil per endollar l’edifici on sigui, sempre davant d’ell, dins d’ell, sobre d’ell, creuant-lo, a voltes sobredissenyada fins amagar edificis mediocres que no tenen interès.

La tanca d’aquest edifici presenta un disseny molt particular: una gelosia a la part superior (que la entronca amb el model massís-tranlúcid típic i tòpic) i, a la inferior, un marc ceràmic encercla una porció de mur esquerdejat molt bastament.

La presència del marc ceràmic em va inquietar des del primer moment que el vaig notar: un mòdul fabricat a base de petites peces standard, allargat fins a més de tres metres en alguna ocasió, escurçat en d’altres fins a deixar-lo semblant a la proporció canònica d’un quadre de saló. Estava la tanca, fa uns anys, decorada? Prefereixo pensar que no. Com a joc, veig quadres d’alguna disciplina semblant a l’expressionisme abstracte, realitzats gràcies a l’humor d’un paleta i a lustres d’intempèrie. Relleven les petites diferències pròpies de la construcció humida, les seves imperfeccions, i les eleven a la categoria de cosa notable. Distreuen l’atenció del vianant casual, que no per això hauria d’evitar fixar-se en l’edifici que hi ha al darrera, recomanable fins al punt de demanar un esforç d’abstracció vers el seu programa i el seu passat per tal d’apreciar-ne la qualitat.

hell’s kitchen

Darrerament s’ha mig acabat, a Sant Cugat, un edifici que ha esgotat tots els meus límits de paciència, tota la meva capacitat d’empassar mediocritats que espatllen les ciutats i les consciències dels seus habitants, que els roben la capacitat d’il·lusionar-se: Es tracta de l’ampliació de la Casa de Cultura.

La meva motivació per a escriure això és el moviment veïnal que s’articula en una sèrie d’articles, pancartes penjades als balcons, converses caçades al vol en botigues, en terrasses, al carrer.

La Casa de Cultura original és un producte de la reconversió en centre cívic del que va ser la primera seu de la Universitat Autònoma de Catalunya. Mai ha estat gran cosa: gran, matussera, revestida d’una ceràmica color de gos com fuig, malentregada contra els seus voltants, pèssima companya de viatge d’un monestir que pot anar sol de trinxat i deixat que està. L’edifici no resisteix una reflexió a fons: senzillament està allà, seguint el mal costum d’aquest país de fer durar trenta anys obres que, aparentment, haurien de ser efímeres.

Recentment aquest edifici s’ha pretès dignificar amb una ampliació. Inicialment aquesta es preveia com un condicionament del que existia, més una petita ampliació amb (crec) una única sala, que l’edifici principal no tenia, i espai addicional per instal·lacions.

El concurs va ser convocat amb molts mitjans i venut com una bona manera de fer entrar l’edifici al segle XXI, de consolidar-lo a un entorn definitivament urbanitzat, viscudíssim, centre urbà d’una ciutat permanentment subequipada que ja s’acosta als 80000 habitants.

El resultat final ha estat un fiasco complet i absolut: un error, una broma pesada. Les rates han anat abandonant el barco que s’enfonsava, i s’ha venut com un producte de la incompetència d’uns arquitectes dolents. Fals. Els projectes es sotmeten a concurs. Els concursos poden ésser declarats deserts. Hi ha mecanismes de control. Projectes bàsics, executius. Renders, maquetes, plànols. Per tant, qui no sap com va un projecte és perquè no vol. Senzillament. Si un projecte de promoció pública fracassa no serà mai a causa únicament d’uns arquitectes, hauran fallat tota la resta de mecanismes de control. Dit això, els arquitectes ho han fet fatal. Fatal del tot. I la seva part de responsabilitat és la que més m’interessa, en aquests moments.

Descripció del que hi ha: un edifici a quatre vents, aïllat al bell mig d’un parc, amb espai a sud (precisament a sud) per créixer a plaer. La casa de cultura està totalment sobrexplotada, amb (a l’atzar) corals confinades al soterrani de l’edifici, malventilat i pitjor il·luminat. I, amb aquesta situació, es tria ubicar la nova sala de màquines a l’edifici de nova planta, a sud, ocupant la nova façana de l’edifici. A la bona orientació. Amb vistes al parc. Façana (la nova a sud) que s’ha decidit 100% vidrada, no sé si per falta d’imaginació o per voluntat d’exhibició impúdica de tota la maquinària que s’hi ha de disposar. Els espais hipotecats segueixen hipotecats, les condicions ambientals no milloren, el cos de nova planta sobre la millor llum s’ha deixat com una mena de monument a unes màquines que es podrien recol·locar dins algun angle mort dels molts que hi ha dins l’edifici vell.

trobada entre els dos edifics, panells sandwich, ventilacions, imprecisions que no sé com resoldran.Edifici antic desvirtuat

I més: el precari vidre usat de revestiment no para el so (ni per massa ni per col·locació, a junta oberta) de manera que s’ha d’aïllar la sala de màquines per dins, trasdossant el 100% de la façana amb uns potents panells sandwich metàl·lics, preparats per anar a la intempèrie, de color incert perquè (se suposa) no s’han de veure. A la façana sud s’hi ha disposat un joc de textures amb diverses (males) qualitats de vidre, potser composades amb una certa gràcia, que acaba convertint-la en una broma, en un únic detall cuidat emmarcat per un magma de decisions mal preses.

lloc on havia d'anar la nova sala semisoterrada, amb una coberta ajardinada a distància tensa respecte del voltant. I què passa amb aquests pilars?

La nova sala (que s’executarà) queda de nou al soterrani: sales de màquines a sud, vidriades, monumentals, i espais d’us sense gràcia ni llum natural ni bona comunicació amb l’accés, que mereix una menció a part. No s’arregla, i, per tant, es segueix accedint a l’edifici per una quasi-primera planta, amb els conseqüents probleles d’accessibilitat i incomoditat.

La trobada entre els dos edificis menja a part: es conforma disposant tangencialment la pell del nou cos contra una tribuna semicircular existent, no massa afortunada però, almenys, dotada d’una certa contundència geomètrica que servia per orientar el passavolant cap a l’accés. Els arquitectes aconsegueixen, amb la seva decisió, el més difícil encara: empitjorar l’edifici original i matar la poca gràcia que pogués tenir el seu propi amb un intent de fusió impossible contra un edifici que sempre s’havia plantejat exempt.

No m’agraden els edificis lletjos i mal resolts. Però el pitjor d’aquest ha estat la reacció recelosa que ha provocat. D’alguna estranya manera que no aconsegueixo d’entendre, aquest edifici no ha estat percebut com una mala mostra d’arquitectura, sino com una mala mostra d’arquitectura moderna. Freda, pedant, arrogant contra contextos, passavolants i usuaris. Una palla mental d’uns arquitectes que han erigit un monument a sí mateixos, sense ofici ni benefici, que maltracta un entorn ja desafortunat històricament. I estic enfadat. Enfadat contra elitismes buits. Contra el poc ofici. Contra hipocresies vàries d’uns promotors que ara diuen sentir-se enfadats. Contra l’estretesa de mires d’uns veïns que, presos col·lectivament, no han demostrat capacitat d’abstracció, ni han tingut l’humor d’acceptar que els seus representants han acceptat un edifici lleig just davant casa seva.

Sense més reclamo que es pensi, per un cop, que el bosc té arbres, i aquest ha sortit rana: lleig deforme, sense gràcia. Però un mal projecte no és un mal estil ni una mala manera d’operar: és un mal projecte, sense més. Tenim fe en coses estranyíssimes. Reclamar-la vers una arquitectura que difícilment pot ser pitjor que aquesta no em sembla un crim.

façana sud. La nova sala no s'executarà. Pilars que no creen espai sota d'ells, tester sense resoldre. Sala de màquines vidriada contra un parc, trasdossada amb panells sandwich.