Parc en alçada
(gràcies a Inaki Ábalos, Renata Senkiewcz i al seu equip)
Va saltar dels panells un croquis de n’Iñaki Ábalos. Aquest és un resum d’intencions que abasta tots i cadascun dels aspectes rellevants d’aquest projecte. El punt de vista és elevat, pràcticament a l’alçada de la línia de coronació de l’edifici. Recorda la perspectiva principal de la Ville Contemporaine de Le Corbusier, on les cobertes dels gratacels són tan sols una línia recta: sobre seu, el cel. Sota, la ciutat.
Resulten tan interessants les presències com les absències. No hi és l’Avinguda Marquès de l’Argentera. No hi és la Barceloneta. Elements presents: el sol. La mar. Els arbres. Gent. Els edificis són tot un manifest: els porxos de l’Estació. La Torre Gas Natural de l’estudi EMBT, un dels darrers projectes dels que n’Enric Miralles va poder-se ocupar. L’Umbracle, de Josep Fontserè, edifici estimadíssim per Enric Miralles (i l’edifici barcelonès preferit d’un dels seus ídols, sir James Stirling): la seva secció és la base de les cobertes del Mercat de Santa Caterina.
El croquis és, abans que res, un paisatge. Un paisatge format per diversos elements existents convocats, agrupats, cohesionats per la nova peça de la Biblioteca, resum i articulació de tots els elements, naturals i artificials.
La Biblioteca consta de tres peces: un cos alt i un de baix, maclats per la cantonada que coincideix amb l’Estació, i l’espai buit que es rescata de la parcel·la del concurs. Aquest apareix representat com la prolongació del parc, separat d’ell per la Ronda de Circumval·lació. Els dos cossos comparteixen un tractament de façana idèntic, un especejament vertical que, a la torre, sembla discontinu, amb un mòdul semblant a l’alçada del cos baix. Els dos cossos semblen ortogonals.
L’espai públic sembla tenir forma d’embut, línies d’arbres que menen al públic fins a l’accés, marcat com l’únic espai de façana sense textura, adjacent a la macla dels dos cossos. La vegetació (arbres, jardins) apareix representada per remolins traçats a llapis: espirals, bucles, gairebé un traç continu. Alguns d’aquests traços s’escampen per l’interior de l’edifici en qualsevol dels dos cossos: jardins penjants. Una sèrie de traços en diagonal els connecten.
L’edifici no és tal: es tracta del que conté, del que empresona, del que formalitza un recorregut per una sèrie de jardins que menen la Ciutadella cap amunt. Alguna cosa interessant haurà de succeir quan ho coronem.
L’itinerari haurà de ser, forçosament, ascendent: el contrari del que Wright va suggerir al seu Guggenheim de Nova York. El Guggenheim, vaja. Quan arribem a dalt trobarem alguna forma de baixar ràpidament.
Així, la torre és circumstancial, quasi una hipòtesi de treball confirmada a posteriori per una racionalitat estructural i constructiva, a penes una forma producte de la implosió del que succeeix al seu interior. Això es veu reforçat per la forma de la coronació. Aquesta és la síntesi de moltes coses interessants: els porxos de l’estació invertits. La torre de Miralles: el seu voladís petit inquietant, la seva cara inferior resolta en forma d’un mur-cortina mirall dissenyat expressament per a reflectir l’Estació. L’umbracle.
També el record de dos edificis excepcionals: el Palau del Governador de Chandigardh i la Filharmònica del Jura, a Hamburg. De fet, el Palau del Governador passat per Gaudí: quan una sola creu bidimensional no era suficient per a coronar un edifici aquesta adquiria forma de bulb, de ceba, de creu de quatre aspes resolta amb metall; qualsevol artifici que girés 360º la idea d’una creu. Ábalos-Senkiewcz fan el mateix amb la coronació del Palau del Gobernador: la giren dos cops sobre sí mateixa. Maclen el resultat i voilá.
La Filharmònica del Jura és una referència més propera: en aquest cas juxtaposada a un edifici antic (unes drassanes que, desgraciadament, es van haver d’enderrocar interiorment, conservant-ne només la façana), una torre-que-no-és-torre, edifici híbrid coronat de manera anàloga, amb un mur-cortina de vidre transparent, abultat, deformat, que, segons com rebi la llum, aspirarà a fondre’s amb el cel.
L’afirmació de els cantonades recorda també l’arquitectura àrab. Les mesquites, la construcció amb adob. La imatge és inestable, dinàmica. Suggereix moviment, percepcions canviants. El coronament es veuria bé des de qualsevol posició: sempre tendeix a pujar. Mai, ni quan estigui incomplet, es veurà així.
Una perspectiva anàloga a l’anterior confirma el que he dit. Aquest cop està realitzada amb ordinador i és un punt més complexa, incorporant noves referències urbanes que la fan més complexa. Incís: no és un render. Fins on sé, l’equip Ábalos-Senkiewcz és l’únic que no els ha entregat. No s’han rendit a aquesta moda absurda de l’hiperrealista que sembla exigir tan poc dels que jutgen els edificis.
El document més important per entendre l’edifici és la secció. En ella apareixen els jardins verticals. El recorregut que els uneix es marca en vermell, abatut. L’àrea infantil se’n va al cos prismàtic baix: pragmatisme. Els nens a baix, on no molesten ni seran molestats. El dipòsit de llibres, al soterrani. Si pesa no s’ha d’aixecar.
El tret més significatiu, no aparegut al croquis, és l’aire que aquesta conté. L’espai conté moltes dobles alçades que el van creuant i enllaçant, complexintzant-ne el resultat final.
El més interessant: no jerarquitza, no garbella al públic per intensitat d’us. És més, aquest tendeix a repartir-se homogèniament per tot el volum, emparentant la torre amb els gratacels americans (Rem Koolhaas dixit). Dalt de tot hi trobem el bar. Sobre aquest l’àrea de música i cinema, més sorollosa, separada de la resta de l’edifci: ja sabem per què pujar. Sota el bar, els adolescents. Al terç central, la biblioteca d’adults. La biblioteca, vaja. Sota l’administració, els cossos de servei.
Cada espai amb el seu jardí (penjant).
Les plantes: un quadrat perfecte, un cos maclat, la resta de la parcel·la buida.
La planta baixa: un passeig en forma d’embut ens porta de l’Avinguda Marquès de l’Argentera a l’accés. Al bell mig d’aquest passeig el cos extruït prismàtic, finalment un paral·lelepípede extrudit. Apareix un recorregut alternatiu tangent a l’edifici en U de l’estació, que dona a un accés secundari. L’estructura dels edificis és perimetral. Al cas de la torre hi col·labora un nucli central.
Les plantes superiors: espais buits, jardins, el nucli, la façana portant. Amb regles de joc molt senzilles, un màxim de complexitat.
Joc mestre d’escala: el recorregut en secció, el que defineix l’edifici en perspectiva, en maqueta, en secció, és a penes rellevant a les plantes. Les escales no consumeixen espai, quedant materialment enganxades a la façana, filtrant la llum, sense gairebé ocupar espai. Sense una feina d’informació creuada important no es pot entendre l’edifici.
Tornem a la segona perspectiva: la biblioteca és la peça que falta per convertir la ciutat en un bodegó. Un tapís: els arbres. L’Umbracle. La Torre del Gas Natural. El Centre Biomèdic. El mar al fons, la Barceloneta, l’Estació: vegetació molts metres munt, un aljub com a coberta. Fins al següent edifici.
