passeig per la Casa de las Flores

Visitada la Casa de las Flores al barri d’Argüelles, Madrid. El metro et deixa a les portes de l’enèssim Corte Inglés, i un trajecte curt t’enfronta amb la famosa façana que surt retratada a tots els manuals d’arquitectura, sempre en fotos blanc i negre, sempre en fotos d’època.

La primera sorpresa agradable és el seu òptim estat de conservació. La casa està cuidadíssima, ben rehabilitada i amb els anys que li han donat pàtina sense treure-li gràcia.

La segona sorpresa consisteix en un perfecte arrelament al barri. Argüelles és la primera aventura urbanística madrilenya que segueix els postulats d’Ildefons Cerdà (arquitecte imposat per Madrid contra els desitjos de tota l’aristocràcia local. No cal oblidar-ho per molt que, actualment, molts arquitecte i bona part de la societat barcelonina el reivindiquin com a propi). El barri té un caràcter molt marcat, i sembla agradable de viure i passejar. Se’l coneix fet gairebé de cop entre les dècades dels 10 i els 30, tot i que operacions posteriors l’han marcat molt. A pocs metres de la pròpia Casa de las Flores es basteix l’enigmàtic, fascinant, ambigu i remarcable Ministerio del Aire, construït per Gutiérrez Soto en aquell estil castís de l’autarquia.

L’edifici condensa tot el que té de bo l’obra de Secundino Zuazo. L’arquitecte la concep gairebé com si fos un manifest, i per això en sorprèn el seu èxit tan extraordinari: el planteig és radical, gairebé sense concessions, i, en canvi, el resultat final és amable, integrador.

L’encàrrec consistia en una illa sencera d’habitatge massiu, per a acomodar obrers i gent de classe mitjana. Neruda l’habita i la bateja, i el lloc es converteix en un niu d’intel·lectuals i bohemis madrilenys. Zuazo disposa 288 habitatges en dos dobles crugies paralel·les amb un potent jardí interior obert als testers de la mansana, amb una orientació global est-oest bastant pura. Aquests edificis es tapen amb tipologies especials a sud i a nord.

El planteig urbanístic s’apropa molt al que, pocs anys més tard, usarà per a guanyar el concurs d’ampliació de la Castellana, regal urbanístic visionari que la República fa a Madrid, parcialment executat per la dictadura amb ajut del propi Zuazo.

El resultat final consistirà en un potent edifici que, de fet, no s’arriba a percebre com a tal. Més aviat consistirà en un conjunt molt complex de blocs d’habitatge (n’hi ha 10 en total) realitzats en obra vista, molt usada a Madrid, i amb més versatilitat que a Barcelona, on no hi ha massa tradició d’usar-la abans dels anys 50.

Els edificis tenen el remarcable tret d’anar variant segons la llum solar. La resposta arquitectònica varia amb l’orientació de manera brillant.

El mòdul de finestra és, aparentment, únic. Les seves dimensions ben estudiades. Les fusteries estan quartejades, realitzades en fusta pintada blanca. Persianes de llibret color verd, i dintells de totxo molt expressius.

Els costats est i oest tenen habitatges sense balcó, i munten una parrilla de finestres acabada amb locals comercials, tots ells consolidats, que fan ciutat.

Al centre geomètric de la mansana uns petits edificis marquen un accés central a la doble crugia en un estil expressionista, que recorda experiències posteriors de Coderch com l’illa de la Barceloneta, la interior.

Al costat nord, la façana és gairebé plana, amb balcons molt potents que no giren la cantonada. A la vista, el Ministerio del Aire, amb el seu aspecte gairebé amenaçador, altiu.

A sud, la famosa façana. La façana. Sobre arcs parabòlics l’edifici sencer es retranqueja deixant el volum virtual completat per uns balcons correguts de barana horitzontal. Emocionant trobar-les plenes de flors en homenatge a nom de l’edifici, al propi Neruda, potser, que en tenia de plantades. Els costats es maclen amb el cos de maó a través d’unes falses finestres corregudes que lliguen tot el conjunt. Somrius mentre t’ho vas mirant.

Sempre he cregut que seria bonic que Coderch, col·laborador de Zuazo, hagués treballat a l’edifici. Impossible per les dates, però probable que ho hagués fet en la seva reconstrucció, portada per un Zuazo depurat, vençut, obligat a fer-se càrrec dels Nuevos Ministerios, edifici on Coderch, feixista fervent, podria haver col·laborat més a gust.

Anys a venir, després que Zuazo li hagués aconseguit l’encàrrec fonamental de la casa Ugalde, per un nebot seu, Coderch basteix a Madrid l’edifici Girasol. Sempre l’he pensat com un homenatge al mestre. L’edifici porta nom de flor, ni que sigui casualment (de fet era el nom del carrer). S’aplaca exteriorment amb ceràmica, i la solució urbanística és extrapolable, per bé que molt menys amable que la Casa de las Flores.

Les porteries, al primer pis, protegides, gairebé emmurallades. Els comerços convertits en una galeria coberta, especulativa, elitista.

L’edifici Girasol és menys un bloc d’habitatges que una agrupació de cases unifamiliars apilades en vertical i en horitzontal, anònimes, mudes exteriorment, situades a un dels barris més elitistes de Madrid, contraposat a l’Argüelles de Galdós, de Lacasa, de Neruda. Vital, on vaig poder menjar seitons mentre sentia dos ex-professors discutir a crits sobre la humanitat de Velázquez contraposada a la de Goya.

Vaig acabar les fotos de l’Edificio Girasol. A un bar al costat em vaig prendre un Chablis que amb prou feines arribava a la correcció a un bar massa cool com per servir-me una nova ració de seitons.

Així que vaig acabar sopant a Argüelles, a pocs metres d’un edifici que se’t fa carinyós pel seu caràcter obert, per la qualitat de vida que ha donat als seus usuaris, per les seves històries, per haver-les fet possibles.

el cunyat bo de la Madonna

Músic desconegut fins als Estats Units, Joe henry va consolidar l’any passat, amb “Civilians”, una de les carreres musicals més coherents i intenses de les que he tingut notícies als darrers anys.

Joe Henry comença la seva carrera al mid-west americà com a cantant country Johnny-Cash-style, destacant de bon principi per l’altíssima qualitat de les seves lletres. Cançons de perdedors, lumpen emocional, de pensaments sobre una dignitat perduda que creus que pots mantenir sempre un instant massa tard. Guitarres trèmoles, acústiques precàriament rasgades, mitjos temps de velocitat de creuer de teloner a bars de carretera.

La seva veu: Henry la modula des de les profunditats, des del tabac, des de la beguda que li ha donat matisos, profunditat. Evoluciona disc a disc, lleugerament nasal, potent, abaritonada, extraordinàriament expressiva. Cantant de registre curt, tremolós, fràgil, la fa servir per les seves lletres treballades, diferents.

Descontent amb la seva carrera, Henry recerca una evolució musical necessària per a donar expressivitat, vida, a les seves composicions. El primer pas és el seu disc “Trampoline”, on fitxa com a col·laborador musical el guitarrista heavy Page Hamilton. Tot d’una, les cançons queden convertides en càrregues de profunditat emocional. El canvi, no obstant, va sense pressa: evolució cap al blues, country bastard fusionat ja amb altres estils, més incisiu, més clar, més directe. Més per ser escoltat lentament.

Després, el salt quàntic: “Scar”. La portada ho diu tot (Henry fa servir fotografies de galeria d’art, escenes quotidianes, d’altres dramàtiques, contundents): un tors esprimatxat amb la paraula “amor” gravada a ganivet. Dins, l’evolució: jazz, blues, algun toc country, per allò dels orígens. Barreja estilística que l’acosta molt a la música pura, sense adjectius ni raons.

Les lletres són estripades. Desig fins al dolor, sempre post-alguna cosa, intents precaris de reflexió des d’una intensitat que impedeix tota sortida a la superfície a mirar-se retrospectivament. La cirereta: “Richard Pryor adresses a tearful nation”, homenatge a l’artista en forma de la lletra de suïcidi que mai va escriure.

La música són els músics. Elenc de ciència-ficció: orquesta reduïda, el tercet de Brad Meldhau, el seu piano contingut com mai, intens, Marc Ribot a la guitarra i Ornette Coleman aterrat casualment per a intensificar el patetisme de la cançó dedicada a Richard Pryor, convertida gràcies a ell en una obra mestra absoluta de la desesperança. Músics excepcionalment dotats tècnicament, tan, que poden oblidar-se del seu propi instrument a la recerca de la distància més curta entre el cervell i el so final.

El següent disc, el darrer fins ara: “Civilians”. El narrador-cantant arriba a l’olimp al fitxar per Anti-, la discogràfica dels déus Faithfull, Cave, Waits, entre d’altres.

La producció és molt intel·ligent: la seva banda de directe, reforçada ocasionalment per Van Dyke Parks al piano i, a totes les cançons, per la guitarra de Bill Frisell, que toca el seu instrument com vol. Li imposa maneres grotesques, gairebé ridícules en contraposició a la gravetat de la veu. D’altres cops, perfectament integrat, gairebé avergonyit del seu virtuosisme, que mai s’imposa a res. Extraordinari guitarrista de jazz, Frisell no fa un solo en tot el disc.

El 100% dels instruments són acústics o electroacústics. Es prescindeix del baix elèctric, i sona la caixa del contrabaix. Es deixa el so de la corda contra el màstil, gairebé com un instrument de percussió. Sovint la corda és fregada.

L’estil ja no és reconeixible, i Henry arriba a aquell punt genuï en què el cantant es converteix en un segell propi, en un estil en ell mateix.

I, a sobre, la impressió del disc no és la de final sino la de principi.

Espero amb candeletes el següent disc, després de la llarguíssima gira en què està immers. Tinc ganes de deixar-me sorprendre per aquest monstre de la música, cunyat des de fa lustres de la Madonna. Sí, la de debò, que, a més, l’ha arribat a versionar (canviant títol i lletra de les seves cançons), sense que això li hagi costat un gram d’honestedat artística. Per molts anys.

el barri de la Pelleria, Vic

Vic es mou, innegablement. La ciutat creix cap al nord i cap a l’oest, on el casc antic s’entrega amb els nous barris mitjançant un brillant projecte de Pep Llinàs per al nou auditori: un enorme edifici públic, més gran que la illa de cases veïna, col·locat al costat d’un fràgil carrer format íntegrament per habitatges unifamiliars de baixa alçada. La seva entrada serà per davant una petita joia arquitectònica: el conservatori de Manel Joaquim Raspall, bon exemple tardomodernista d’arquitectura modesta, domèstica, amable i d’alta qualitat.

Només unes desenes de metres a l’est (gairebé tocant el claustre de la catedral, adecentat a la seva cota inferior per un projecte molt recomanable de Meritxell Inaraja), a la petita franja de terreny extramurs entre el riu i la muralla, hi ha el barri de la Pelleria.

Aquest barri s’organitzava en dos o tres carrers paral·lels al riu, i posseeix encara ara una sèrie de fàbriques que van des dels segles xvii-xviii fins a mitjans finals del xx, d’altíssim valor arquitectònic. L’escassetat de sòl les va fer desenvolupar en alçada fins arribar a uns pisos superiors invariablement porxats per l’assecat de les pells, amb gelosies de fusta o ceràmiques.

La trobada amb el riu dona una façana molt complexa, composada atzarosament, d’un alt valor paisatgístic, que a mi em recorda, a petita escala, la façana fluvial de l’Onyar al seu pas per Girona.

Escric aquest article per reivindicar la restauració d’aquest barri pintoresc, amb un pes històric considerable, ja que, temps ençà, part de l’economia local es basava en la pell.

A més, la tipologia d’aquestes fàbriques les fa adients per a gairebé tot: habitatge, oficines, algun museu (casualment el museu de l’art de la pell queda a l’altra banda de la ciutat), i gairebé el que es vulgui. El cost de la restauració del barri es podria finançar amb enderrocs selectius de les naus més degradades, o de parts de les mateixes.

Demano a algun responsable polític que es posi les piles.

Take care of all my children

(a en Mèdit, amb afecte)

Fa poc vaig afirmar que el passejar pel carrer actualment no és cosa tan agradable com a d’altres èpoques, i se’m va demanar una argumentació.

M’agrada portar un bloc més per parlar de les coses que m’agraden que de les que no, per ser positiu. Criticar estilemes negatius és tasca massa fàcil, i la temptació de passar per la vida carregant-se impunement l’obra d’altres arquitectes és alta, perquè em desagrada molta més arquitectura que no pas m’agrada, però no vull malgastar esforços ni bilis fotent-me’n. A més, creure que el contrari de la mala arquitectura és la bona arquitectura no té sentit, com tampoc atribuir qualitats morals a un fet inanimat. Fins si particularitzo un dels meus fetitxes del mal gust, en José Manuel Infiesta Monterde, no puc parlar d’ell malament del tot: sovint els seus plantejos són astuts, hàbils fins i tot: l’edifici situat a l’avinguda Catalunya de Sant Cugat, per exemple, toca el terra amb sorprenent elegància, mentre que la resta cau plenament al lumpen de la infraarquitectura. I és que és impossible fer-ho tot malament.

Igualment enumero alguns dels meus perquès al pèssim moment que viu l’arquitectura catalana, essent conscient que alguns d’aquests trets són extrapolables a l’arquitectura espanyola i fins europea.

Primer: El gruix de l’arquitectura actual no està formada per obres publicades, si no per un teixit continu i homogeni d’obra massiva, especulativa en què el tamany dels encàrrecs s’ha arribat a decuplicar respecte al d’uns lustres enrera: hi arriba a haver unitats d’actuació de més de 300 habitatges executant-se unitàriament a l’actualitat.

Igualment el diàleg entre tota aquesta producció i la difosament anomenada “arquitectura de qualitat” s’ha fluïdificat, i la frontera entre ambdues ha pujat lleugerament el nivell de qualitat, d’ofici, de l’arquitectura més massiva a costa de mediocritzar-ne la resta.

Segon: Conseqüència lògica de dimensió dels encàrrecs (i de la seva acumulació en uns pocs estudis) és que aquests acabin essent molt aliens a la naturalesa del lloc: urbanitzacions dissenyades a kilòmetres del terreny, obviant detalls, particularitats, fins la seva topografia.

desnivells conseqüència d'una mala planificació

Als cascs antics: novament obviar les preexistècies, adaptant tipus arquitectònics prefixats a priori a teixits no preparats per això (pilots, habitatges que no funcionen per falta d’un espai de respecte al seu voltant, que funcionarien a algun suburbi però no amb la pressió d’un centre).

edifici massa gran, mala planta baixa, poc entregat al lloc

Tercer: mala definició, als teixits de nova planta, dels carrers. Avingudes massa amples, zoning banal consistent invariablement en separar edificis d’equipaments dels d’habitatge sense ni plantejar-se la conveniència d’aquesta decisió cap al conjunt. Aparcaments infra o sobredotats, conseqüència d’un sobreprotagonisme del cotxe (ja que el zoning d’abans separa els llocs de treball dels d’habitatge). Poca pressió urbana. Centres poc dibuixats, formats sovint per centres comercials tancats, inaccessibles a peu, penjats d’aparcaments enormes. Mala relació amb els centres històrics, esdevinguts parcs temàtics.

Quart: ciutats fetes a mida dels promotors, privats, que han contaminat la iniciativa pública de les seves maneres de fer. Unitats d’actuació on tot està modulat i separa a mida del que es vol fer a cada moment. La suma de tot no fa ciutat.

Cinquè: oblit de la modulació per element constructiu. Parcel·les abans de dos, tres o quatre crugies, sempre amb pati central de dimensió lògica, que servien tipus habitacionals perfectament estudiats, provats, adaptables, on molt sovint habiten arquitectes que mai anirien a viure als barris que defineixen.

Sisè: uniformització. Alçades reguladores uniformes a hectàrees de terreny en que, com a màxim, es regulen a l’amplada d’un carrer ja mal dimensionat. Mai a un programa o a una manera predeterminada de fer ciutat.

carrer corredor malentès, amb plantes baixes precàries

Setè: l’element mitgera. Senzillament, ha desaparegut. No hi ha mitgeres a l’arquitectura catalana. Recordo un pla urbanístic holandes, de West-8, la illa e Borneo a Amsterdam: feta en funció de la mitgera. Magnífics grups habitacionals de Mateo i Miralles, on ella és la protagonista, precisament, de dos maneres radicalment diferents. Aquesta absència crea un magma de bloquets sense altra lògica que la de poder ser venuts (abans de la crisi) en un temps meditat i estudiat, que plantegen problemes d’entrega contra tot: carrer, blocs veïns, pati interior d’illa.

Vuitè: indefició de la planta baixa. Carrer mal fet, locals comercials invenuts, topografia maladaptada, baixar o pujar graons, i l’aparició d’habitatges malresolts: pensats per una planta tipus i no per tocar el terra, jardins precaris, mala relació amb el carrer. Alternativa: buidar la planta baixa sobre pilots i tancar el conjunt per tal d’evitar-ne la degradació.

plaça indefinida. edifici mal entregat

Novè: la tanca. Estic fart d’edificis, sobre tot equipaments, sovint publicats, divorciats de l’entorn. Tancats, amb portes-que-donen-a-un-jardí-de-disseny-aliè-a-la-resta-de-l’edifici. Edificis dissenyats per arquitectes que semblen haver esgotat idees i ego dissenyant unes façanes que només es veuran íntegres en virtut de san Photoshop, esborrant aquelles tanques que han obviat.

tanques separant edificis públics

Desè: absència total de relleu generacional. Poquíssims arquitectes per sota dels 50 anys. Dinastisme. Estudis heretats per fills que no han sabut fer res més que continuisme. Amiguisme conseqüent. Pessimisme.

Confio en haver definit suficientment el perquè el panorama general no m’agrada. Veig molts esforços maquillant statu quos i poc revolucionaris de debò. Alguns d’ells tenen 70 anys, curiosament. Menys disseny i més planificació, pressió, intensitat. Ara només percebo façanisme amb ofici. Desencant. Observo culpar els promotors quan se’ls ha ajudat, amb indiferència i desídia, a un estat de les coses desfavorable per tots.

Però no em desanimo. Hi ha bons arquitectes, sí. Cinc? Sis? De tant en tant a algun gran se li creuen els cables. Surten bons projectes, ni que sigui per aquesta esquizofrènia absurda que porta a dissenyar massa i massa ràpid. En tot cas, responsabilitat. Il·lusió. Ganes. I tots a treballar provant de donar respostes a les preguntes de sempre, il·lusió ni que sigui dos minuts al dia, somriures, marcs per a la vida.

rock music

Tornant de la Puerta de Toledo (on restauren la intervenció d’en Navarro Baldeweg, degradada actualment, i tot i així digníssima) vaig trobar-me, buscant corralas, la intervenció de Linazasoro a Lavapiés.

Pura ruïna (segons ell, a un barri on les ruïnes s’habiten tal qual, amb l’experiència de conviure-hi que els va donar primer aquella patxanga de guerra contra els francesos, guanyada a l’espanyola, és a dir, a base de punyalades per l’esquena i, després, la guerra civil), Linazaroso d’accepta el seu caràcter i s’hi fica a dins gairebé literalment en tenda de campanya.

Globalment: una intervenció sobre un territori deixat verge a hòsties, precàriament colonitzat pels habitants del barri (bon rotllo: gent de totes edats i condicions pel carrer, jugant, estant-s’hi, diferències topogràfiques importants, el caràcter de tot marcat per aquelles corralas fantàstiques on es viu pràcticament als espais de pas), amb una d’aquestes corrala que ensenya la seva secció longitudinal perquè ha perdut sencereta l’illa on s’adossava, ara restaurada i deixada tal qual per poder-la admirar per dins. A nord, una mena de buit urbà a una cota bastant més alta.

Dos places, una a nord i una a est, connectant amb tot un sistema de places que et deixa arribar al reina sofía pràcticament sense ni adonar-te d’on ets. Abans, però, el teatre de la García de Paredes filla, que no vaig retratar per mandra, i el circ estable d’en Bayón, del que ni tan sols vaig adonar-me. Enmig, una església descoberta, desrevestida, quatre parets (o tres i mitja) deixades tal qual, saquejades, expremudes. La intervenció consisteix en enxufar aquesta església contra el que queda d’una altra illa d’habitatge, ben consolidada, amb un altre edifici que conté tot el programa que fa de mal posar a una església que vulgui mantenir un cert caràcter.

Sobre la església: molta fusta, algunes connexions metàl·liques, formigó per estintolar parets i prou. Mobles a mida, llums emocionantment dissenyades. Llum zenital arreu. Domesticitat, encara que sembli mentida. I dos coses més: en secció, Linazasoro no es conforma amb deixar l’església tal qual i decideix moure terres, per sobre i per sota la línia de paviment original. Homenatge a Alvar Aalto amb un dipòsit de llibres circular sota el cimbori, emocionant, ben il·luminat. Altell sobre l’accés, per no ofegar l’entrada, de fusta.

Per sobre tot això, una coberta totalment nova, en què l’arquitecte no accepta la tipologia original i cobreix en funció del nou programa: on hi havia simetria ell proposa assimetria, per la llum, per les places, per l’accés. On hi havia teula proposa zenc, i assumeix pendents impossibles en ceràmica, a no ser que siguis en Bofill de la primera època. Ni tan sols posa la coberta del cimbori a la seva alçada original, ho fa més a sota. Aquestes cobertes sempre són dobles: tota la capa impermeable a dalt, amb els lluernaris zenitals enrasats amb l’exterior de la coberta, i una capa interior feta de llistons de fusta que matisa la llum i redueix l’alçada interior. Amb ella, a la nau, Linazasoro es marca un homenatge a l’enorme Secundino Zuazo (del que tinc pendent un article sobre la seva Casa de las Flores) i al seu Frontón Recoletos.

Al lloc s’hi està bé, molt bé. La biblioteca apareix plena de gent, estudiats, passavolants, funciona com un perfecte punt de trobada. Es connecta amb el centre cívic a través d’una connexió clausurada. Aquest és un edifici de nova planta enganxat mitgera per mitgera amb la biblioteca. O, millor, dit, mitgera per aire, a través d’un altre lluernari i un emocionant espai farcit d’escales de formigó de gran llum.

El centre cívic és un container neutre, farcit d’aules, bastit amb els mateixos materials que tota la intervenció, sense distingir el vell del nou: maó massís manual, formigó, fusta, acer. Les sensacions que crea també són agradables, i la trobada amb la vella església molt ben resolta: d’allà penja tota la circulació, i hi fa arribar la gent a través d’un hall expressament fosc i baix de sostre. La seva façana és un marc de maó amb unes implementeries amb més fusta que vidre que conjuguen molt bé amb un entorn tan pintoresc.

La plaça de la corrala té un detall fantàstic: per a que funcioni hi ha disposat contenidors, trasters, de cor-ten, com, també, a d’altres places de la resta del barri. D’aquesta manera es consolida aquesta fantàstica vida mig dins mig fora que es veu a Lavapiés, i que fa tan agradable passejar-se pel barri.

Homenaje a Antonio López

Es característico del arte crear nuevas miradas sobre la naturaleza, descontextualizándola, aislando componentes sin lógica para inventar explicaciones, transformar nuestra manera de vivirla, de entenderla. Un conglomerado de plantas, rocas, árboles, se mira como paisaje. Una vez mirado así, se pasa a entenderlo inventando leyes coherentes que lo definan, que lo expliquen. Se amplían sus ámbitos, su significado, se profundiza en la palabra. Y algo que explica y transforma un elemento natural pasa a definir otro artificial a partir de la invención del paisaje urbano. Éste se pone en valor a través del tratamiento que efectúan los sucesivos pintores, fotógrafos y cineastas que lo fijan y que tratan y definen de nuevo sus leyes, representándolo como medio de presión social, como marco de una acumulación de vidas que se entrecruzan y relacionan paralelamente.

Antonio López pinta aísla este marco en estado casi puro, aislándolo. En un entorno marcado por la actividad (gente moviéndose rápidamente, grandes almacenes repitiéndose dos y hasta tres veces en unos pocos centenares de metros, teatros, bares, oficinas, viviendas) él pinta el silencio. La ausencia de actividad, de automóviles, de personas. Carteles que se han convertido en muros sin la mirada que les da sentido. Sensación de desnudez del propio autor, que, arropado por esa sensación de vacío, de intimidad, consigue transmitirla incluso a quien mira el cuadro acompañado. Su título es revelador: la Gran Vía. Sin adjetivos, sin aditamentos. La contemplamos por primera vez, y, des de entonces, ha quedado marcada por esta mirada que prácticamente nos descubre su carácter propio.

el Colós de Rodes sobre una autopista elevada

Visitats els dibuixos de la Ville Contemporaine després d’una primera lectura del “Viatge d’orient” em trobo cara a cara amb les contradiccions d’un Corbu que encara no havia construït gaire res.

Trobat un díptic que contraposa aquesta Ville amb la Nova York d’aleshores, sota el típic rotllo de si t’estimes més el pare alcohòlic que la Mater Amantissima. Sense ni dubtar-ho em quedo amb el pare alcohòlic, després de constatar que la Mater volia ser París (sospitosament, un tio) per quedar-se en una mena de Chau-des-Fonds hipertrofiada. Té collons la ciutat petitburgesa convertida en paradigma arquitectònic (carrers sempre massa amples, capes i capes de tanques, cortines, visillos, arbres, mates domesticades a base d’aquelles horroroses podes geomètriques. Absència de pressió, ni una paraula més alta que l’altra. Façanes grises que no garanteixen vides diverses anònimament recollides sota un filtre de privacitat tan com persones del seu color, repentinats, clenxinats, d’estuc, de galvanitzat, costums postprotestants allunyats del viure del (pobre) arquitecte que ha traçat aquesta mena de somni. Roda el món i torna al Born, escollint el que escull per sobre la Istambul de principis del XX, per sobre dels pobles del Danubi i del Peloponès, per sobre de tot això una comunitat calvinista avorrida que sempre nega de paraula: l’essència de la modernitat. I, al final, la manera definitiva d’elevar tot això:

literalment. És a dir, sobre pilotis.

Aquesta manera de viure només funciona quan queda pressionada, quan la densitat augmenta en vertical i horitzontal. Les Inmeubles-Villas són la pròpia negació del que l’arquitecte vol aconseguir amb la ciutat. Resulta sintomàtic que diferent es presenten segons les circumstancies: presentades per separat no doblen mai la cantonada, com sí ho fan al plànol global, on augmenta (i alhora redueix) la densitat per enfrontar-se a aquells carrers inhumans de geometria orwellesca. La diferència fonamental, però és, en secció: els pilotis. Quan els IV són a la VC, Le Corbusier les dibuixa (com tota la resta) sobre pilotis: edificis, gratacels, carreteres... monuments no, veus? Hagués quedat mono un arc de triomf sobre pilotis.

La bondat apareix, precisament, quan socava els seus propis cinc punts i proposa versions de les IV o les maison Citrohan que toquen decididament el terra, proposant taques de dobla torsió separant jardins on hi quedarien bé uns nans, on s’hi pot fer una cargolada.

A través de les seves contradiccions Le Corbusier creix, i no serà fins als grans projectes dels darrers anys 20 quan aprendrà a treballar aixecat de terra en composicions artificioses, elitistes, més allunyades del que creia de les primeres coses que va estudiar. Sempre ens quedarà Pessac.