si no dormo encongit tinc fred als peus

Un dels temes recurrents al llarg de la història del Moviment Modern, gairebé una de les seves raons de ser, és l’habitatge. L’habitatge massiu. L’habitatge fàcilment estandaritzable, reproduïble, digne, assequible, per les masses de treballadors. El que per resumir s’ha anomenat el “habitatge mínim”.

Actualment, aquest està descrit, protegit, per una sèrie de normatives d’obligat compliment a partir de les quals s’hauria de desenvolupar. Fals. El que havia de ser un mínim exigible, unes condicions de partida sobre les que definir l’habitatge i fer-lo créixer s’han convertit, al millor dels casos, en un estàndard que defineix les condicions de vida de milers de famílies. Fins el propi terme “habitatge social” ha mutat d’un coixí, d’una emergència que un particular o el propi estat definia per amparar els més desafavorits fins a un estatus d’habitatge “just” en que els pocs afortunats que els toca en sortejos amb llistes d’espera quilomètriques poden pagar un preu que ajusta mínimament l’oferta a una demanda que no es pot satisfer.

Aquest habitatge social ha quedat pautat per una sèrie de condicionants culturals que, curiosament, tenen l’edat aproximada del propi Moviment Modern, i que actuen com un fre a una iniciativa pública ja de per sí molt sensible a una política de vol gallinaci, variable de legislatura a legislatura, sense memòria històrica. Es podria resumir precàriament en uns quants punts:

-Us de l’habitatge, fins del social, com un valor de canvi més que com un valor d’us. No comprem tan el que necessitem con un estàndard conegut per tots els que formen el mercat, que servirà, eventualment (mai, a la major part dels casos), com a fons d’inversió, sempre a l’alça, fins que ha arribat la crisi, òbviament.

-Reproducció d’un patró conegut per sobre del que realment es necessita. A saber, dels clixés burgesos de la postguerra espanyola al nostre cas particular: zona de dia, zona de nit, la rèmora de la doble circulació de servei fins en habitatges on ningú es plantejarà mai de tenir-ne. Estar nuclear, lloc comú d’una família nombrosa encongida fins a la paròdia, amb la TV ocupant el lloc de l’antiga llar de foc. Habitacions més com a llocs per dormir que no pas d’estar on els membres més joves o més vells de la família desenvolupen gairebé en exclusiva la seva vida. Cuina que només serveix per cuinar, ara incorporada a la sala gràcies al fet que fins i tot s’han carregat la cultura del menjar. Menjador com espai mort per a fer servir en comptades ocasions. Compartimentació (distribució) organitzada com si fos per murs de càrrega. Recentment, la incorporació del tipus “loft”, sempre en espais massa petits, dubtosament legals, entès com un únic espai obert com a tipologia alternativa per a qui no es pot pagar un habitatge més gran.

-Encongiment fins a l’absurd del model anteriorment descrit, sense variar-lo: habitatges grans, complexos, per a famílies enteses en el sentit més ampli del terme (multigeneracional, parents, servei, etc), reduïts i condensats en uns pocs metres quadrats que pretenen reproduir arqueològicament tot aquest modus vivendi que no es preveu que hagi de tornar.

La manera d’habitar tot això és gairebé automàtica, des del condicionament rebut mitjançant l’educació i la procedència social de qui ho usa. I és contra aquesta immediatesa que em revelo.

El que ens han venut com habitatge mínim no té per què ser-ho. Ni té per què complir cap altre estatus que no sigui el de refugi precari. Entenguem-nos: viure es pot viure a molts llocs, i de maneres diverses. Jo mateix vaig desenvolupar, amb l’arquitecte Eva Sánchez, que juntament amb el seu marit Pablo Roel té un estudi molt interessant que ha produït algun edifici notable, i que farà parlar en un futur proper, un habitatge mínim de debò. El condicionant del nostre treball era trobar la frontera de l’habitatge, al marge dels condicionaments culturals que ens imposen viure d’una determinada manera. Així, vam proposar un refugi precari, espai per poder dormir i rentar-se tranquil·lament, gairebé de manera gratuïta, que funcionava en xarxa amb la resta d’espais públics existents a una ciutat d’un cert tamany: menjadors, bars, biblioteques, filmoteques, parcs, carrers, universitats. El lloc no tenia més calefacció que la roba d’abric de l’usuari, i unes mantes que es podien desar a l’edifici mateix. Es parava el vent i la pluja amb unes planxes desmuntables de policarbonat serigrafiat. A l’estiu, ni això. El wc estava inspirat en els del desert, i gairebé no consumia aigua. Quedava servit des del carrer per un camió de la neteja convencional. El sistema de privacitat finançava la operació: lones publicitàries fixades a una bastida habitable, que s’anava traslladant per diversos solars buits de la ciutat, a l’espera que els ocupessin, a canvi d’un anivellament gratuït del mateix, reciclant els propis residus a la mateixa obra.

planta del solar: 1, bastida-anunci, 2, terres, a, cables de suport, b, espai lliure, c, residus.

a,b, cables de suport de la bastida-anunci, que no toca la mitgera.

a, carrer, b, banda de neteja i residus, c, habitatge, d, accessos

1, escales, 2, passadís, 3, habitatge, 4, wc, 5, water, 6, punt d'aigua

1, accés, 2, habitatge, 3, façana complexa, 4, mitgera, 5, possible ampliació

wc: 1, façana, 2, mànega d'aigua, 3, muntant, 4, façana

1, cortina, 2, paviment de melamina, 3, mànega, 4, water, 5, muntant d'aigua, 6 , façana

detalls de façana, mur cortina de policarbonat i anunci.

No hi havia electricitat. No existia més propietat privada que el que es pogués portar a sobre, o deixar al petit magatzem de la planta baixa. La resta quedava confiada a la imaginació de l’individu A canvi, sensació d’espai, de llibertat: bona col·locació al centre, vistes. Vida dinàmica.

vista interior dels habitatges

l'exterior

Passaré a l’extrem contrari: Recentment vaig ser acusat d’elitista per manifestar el meu desig de viure a la fàbrica Casarramona, actualment seu del Caixafòrum barceloní. Al primer moment vaig tenir ganes de disculpar-me pel que creia que era una broma. Més tard vaig recordar uns dibuixos, ara perduts, que vaig fer sobre el tema. I vaig adonar-me que el desig d’habitar aquell espai era, és real, més enllà de la seva condició actual d’espai públic visitable gratuïtament. Si me la donessin me la quedaria, sense excuses. Ho tenia tot pensat: les tres bandes paral·leles d’edificació creen patis entre elles, que podrien enjardinar-se i subdividir-se a plaer, creant patis individuals. Les enormes sales quedarien gairebé buides, pavimentades amb suaus pendents per facilitar-ne la neteja: plantes dins, plantes fora, mobles vora la finestra. Zones socials, zones privades, zones d’escoltar música, de llegir. El programa variaria d’estació a estació, acomodant-se a la gent que m’envoltés, als estats d’ànim familiars, a les ganes de viure, treballar, etcètera.

així podria ser casa meva

Em vaig adonar que el concepte de l’habitatge mínim és falaç, erroni, destinat a fer-nos conformistes d’una situació que difícilment sabrem fer canviar. Em vaig adonar que les pressumptes necessitats “naturals” d’espai, científicament quantificades, descrites, no són res fora dels paràmetres econòmics inevitables per a que la nostra societat funcioni. Un pis de quaranta metres quadrats és una bona solució, i n’hem d’estar agraïts, sobretot a l’esforç que es realitza perquè tothom en tingui. Però no té res a veure amb el comfort, amb un ideal.

Les nostres necessitats reals d’espai estan en funció de paràmetres molt diversos, alguns d’ells objectivables, d’altres molt senzills. Els primers tindrien a veure, bàsicament, amb el grau d’activitat que es realitza a l’interior de l’habitatge, amb el número de persones que l’ocupen i amb la seva ubicació. Viure al Raval requereix menys espai que fer-ho al camp, perquè tot és més a prop i està més pressionat. Viure al camp ocupa sòl: terrenys de magatzematge, de cultiu, unitats familiars més concentrades i amb menys possibilitats de relacionar-se.

Els paràmetres subjectius són més espinosos de descriure: la personalitat, les pròpies aspiracions de viure a llocs més o menys petits, el grau de claustrofòbia que tenim (cada persona té el seu, encara que no lo provoqui problemes de conducta), i les nostres pròpies concepcions sobre com usar l’espai.

un habitatge mínim: alcohol barat, residus, absència de tot

Sóc una persona bastant claustrofòbica. No m’agraden els espais tancats, les visuals curtes. No m’agrada sentir-me empresonat. Sempre obro finestres i descorro cortines arreu on sóc, i als bars sec de cara la porta. M’agraden les plantes, els llocs alts de sostre, la pluja. M’agrada la sensació d’espai, d’ambient, i m’agrada percebre-ho a través de les orelles. He segut molts de cops a la fresca d’una gran catedral, d’esquenes a la porta, completament despreocupat, notant l’aire al clatell, dibuixant tranquil·lament, o tancant els ulls, tirant el cap enrere i sabent que sóc a un lloc gran: m’hi sento segur, encara que hagi de tenir la cambra de fotos a la ma per no poder-la deixar al seient i els diners controlats.

dibuix fet una tarda de primavera a la catedral de Girona

És per això que em sentiria còmode enmig d’una nau modernista pintada de blanc, amb columnes de fosa, un bon equip de so on Greg Cohen pulsés el seu contrabaix mentre Marianne Faithfull canta i Marc Ribot toca les guitarres més contigudes de tota la seva carrera (amb permís del disc que va enregistrar amb la Ikue Mori i el ja mort Robert Quine). També valdria el Mezzanine de Massive Attack, si portés un wisky de més.

M’agraden la soledat, el silenci, els espais grans. La penombra. Les plantes. Els patis. També una torre per mirar fora. Que no em toquin la pera, estar en pau amb mi mateix (o provar-ho), i que qui m’envolti es pugui sentir bé.

Le Corbusier i la seva dona Ivonne vivien en catorze metres quadrats. Amb la casa d’Eileen Gray i Jean Badovici al costat, òbviament, i el mar de Cap-Martin on es va suïcidar.

Lluis XIV va necessitar Versailles per allotjar-se. És clar que no savia estar sol. Marie Antoinette en tenia prou amb Le petit Trianon pel seu dofí glossat per Mark Twain i els seus amants. La Pompadour volia estar sola. El Captain Beefheart la va cantar.

un habitatge. Una llar

Wright i Kahn necessitaven tres famílies paral·leles. Gaudí una cortina per a separar-se de les maquetes. Un faraó egipci una piràmide. Un déu un temple. Un gentleman anglès no pot veure més que arbres a la seva finestra.

Zaratustra viu a una casa de Mies van der Rohe.

Albert Colomer- David Acebes. Una casa a Gurb

Periòdicament van apareixent, a les diverses publicacions que ens infoxiquen constantment amb tot de soroll informatiu intrascendent, una sèrie d’arquitectes joves de molt interès, que, generalment, debuten amb obres privades d’escassa repercussió. Difícil navegar entre molts d’arquitectes amb massa mitjans, inflats com un souflée, de prestigi artificiós, vol gallinaci, molts contactes i massa facilitats posades a les revistes per tal que els publiquin, i d’altres de carrera amagada, modesta no se sap si per falta de mitjans o de pretensions, que ens van deixant obres interessants cada quan podem arribar a elles.

Vinc seguint la carrera d’Albert Colomer des de fa uns deu anys. Circumstància: és fill de Sant Bartomeu del Grau, poble on part de la meva família ha passat dècades visquent. Farà anys, un quaderns de l’etapa Bercedo-Mestre va publicar la casa dels seus pares, al Roc Llarg (urbanització uns kilòmetres separada de Sant Bartomeu, que queda materialment sobre el cingle del Grau, que domina tota la Plana de Vic). La casa em va impactar, i vaig anar a visitar-la: és infotografiable. La parcel·la, enorme, i queda rere una tanca de disseny molt atractiu. Si fas la cabra i t’hi enfiles, un hort la ocupa gairebé sencera. Al fons de tot, un volum molt senzill, cobert a dues aigües, que engloba el garatge, que queda a una banda de la casa. Materials pobres: monocapa, estructura metàl·lica que queda vista ocasionalment, teula àrab, fusteries de pi. Poca cosa més. El volum sotacoberta, vist. Els espais interiors, agradables. Aquesta casa em fa recordar, constantment, el dit de Pla sobre els jardins i els horts: no hi ha millor jardí que un hort ben cuidat (cosa que es dona, igualment, a l’excepcional habitatge que Clotet- Paricio van bastir a Prats de Lluçanès, el cap de comarca de Sant Bartomeu).

N’Albert Colomer és un arquitecte difícil de seguir. No li han publicat, que jo sàpiga, res més. Es va presentant periòdicament a les biennals de la Catalunya Central, amb nul èxit, i maldo per anar-me assabentant del que fa. Fins ara sé de la casa ja referida, d’un edifici públic a Vic, d’un espai a Manlleu, un bloc d’habitatges a Vic, el nou Ca l’U (projecte que em fa especial il·lusió. Quan hi vagi a menjar prometo sessió de fotos clandestina i article al bloc) i la seva pròpia casa, gairebé al costat de la dels seus pares, al Roc Llarg, un altre projecte excepcionalment interessant. Potser, també, una parc sobre un torrent, davant mateix el barri de la Pelleria, a Vic. Aquí em referiré a una casa seva a Gurb, (presentada, com gairebé totes aquestes altres coses que he comentat, a la biennal de les Comarques Centrals, on no va aconseguir absolutament res) obra molt interessant i representativa de la seva arquitectura.

Gurb és una petita conurbació que es menja tot el terreny que envolta Vic pel nord. Llinda amb Sant Bartomeu, i conté gran part de la indústria que alimenta la plana, molt poc habitatge i massa explotacions ramaderes. Queda dominada, al nord, pel cingle del Grau, i té una llum molt especial, donada per aquests horitzons limitats que li deixen una forma de tassa molt marcada, i pel color del terreny, una mena d’argila blanquinosa, estratificada, dura, que només admet vegetació feréstega, que es deixi maltractar.

La parcel·la on s’emplaça la casa té tres mitgeres, una d’elles encara sense edificar, i el carrer que la serveix a sud. La casa s’hi adapta a base d’un perímetre tortuós, que, simultàniament, vagi qualificant els espais interiors i els exteriors i els lligui com si d’una cremallera es tractés. Sembla assentada al lloc talment si l’haguessin encastat i remogut per a que s’hi quedés. Quan te la mires, el seu aspecte és dinàmic, sense punts d’ancoratge fixos a terra.

Mirant obres d’en Colomer (les poques que conec són molt recurrents, com passa amb els bons arquitectes), m’adono que, sempre que pot, buida el centre dels seus edificis, on hi disposa una escala, normalment dissenyada amb una cura extrema, gairebé manierista, que acompanya, tot sovint, una entrada de llum zenital. Aquesta casa no en serà cap excepció. La planta inferior és molt més gran que la superior, que s’edifica arrapada al límit nord de la parcel·la, deixant una bona part de la mateixa com a terrassa exterior.

La casa és muda respecte del carrer. Amb prou feines hi divises unes poques finestres, però, si hi mires de través, t’adones d’unes vistes creuades treballades amb molta cura. S’hi accedeix a través d’un minúscul pati d’accés, rere el qual hi ha la porta. Una plantació de canyes americanes dobla gairebé totes les parets de l’edifici, contribuint encara més a la seva privatització.

Volumètricament, l’edifici presenta una característica curiosa: la seva rotunditat, la seva contundència, molt allunyada aparentment de totes les subtilitats que he explicat fins ara. Fàcil: en realitat, la terrassa superior, més que com a tal, funciona com una habitació a l’aire lliure, delimitada molt intel·ligentment per les xemeneies de la casa, disposades als extrems, gairebé com els minarets d’una mesquita, i pujades fins a la cota superior de la teulada. S’agrupen en bateria de manera que acaben configurant uns potentíssims murs plans que ancoren el volum a terra.

Quan no hi ha possibilitat de trobar una xemeneia que faci aquesta funció, senzillament s’alça una paret exempta.

El resultat final és el d’una volumetria complexa, una casa que sembla, gairebé, massa gran per la parcel·la on s’emplaça. És al segon cop de vista quan t’adones que això no és així: els subtils moviments de les parets qualifiquen alhora els interiors i els exteriors. Les parets pugen amb una aparent capriciositat, gairebé arbitràriament, per a conformar un aspecte exterior que no té res a veure amb el volum interior construït.

Tota la casa queda revocada en color negre. Colomer fa servir la construcció humida: estructura de formigó, tancaments de maó, pintura. No sembla una maqueta treballada tan com un edifici que ha superat la construcció, que se l’ha endut a l’hort en ares d’una qualificació espaial on tot s’hi val: els pilars que quedaran vistos a l’interior, els murs exempts i no portants a l’exterior, el revoc negre i la seva textura, l’estructura que va deixant voladissos, els revestiments que es van emprant, la llum que entra per les obertures ben posades. La sensació és global, com si s’hagués barrejat amb una cubeta igual que els diversos components del formigó i s’hagués emprat sense poder-la separar.

Colomer és un arquitecte sobri, capaç, de talent. Eficaç, amb ofici. Reivindicable, molt més del que les gairebé nul·les publicacions sobre ell fan pensar. A mida que pugui anar recollint la seva obra, procuraré publicar-la aquí. I espero, pel bé de tots, que segueixi construint amb aquesta intensitat, amb aquesta energia, i amb uns resultats finals tan madurs, intensos, tan allunyats d’una arquitectura irreflexiva, cridanera, efectista. Amb aquesta reconcentració que fa que t’hagis de mirar tres vegades tot el que fa, i amb aquesta exigència per a l’observador. Per molts anys.

Puntualització a l’article sobre Ronchamp

Un prestigiós investigador de l’escola d’arquitectura de Barcelona (podeu preguntar-me el seu nom en petit comité, si no l’heu deduït ja) ha decidit treballar Ronchamp. El meu amic Merwan ha tingut accés al material d’investigació previ que esta recollint, i una de les coses que ha vist és una postal de l’antiga capella, prèvia a la Segona Guerra mundial, quan va quedar destruïda. Estava totalment envoltada d’arbres.
No ho he sabut fins dissabte passat (cerveses i el 5-0 del barça vist a un bar de Sant Cugat). Les meves intuïcions han quedat confirmades, i això serveix per posar en valor la mirada atenta sobre uns plànols correctament dibuixats, i legitima bona part de la tasca que faig al bloc.
Quan sàpiga més coses sobre el tema les aniré explicant, tot esperant el llibre que, de ben segur, treurà aquest investigador, probablement la darrera cosa que es podrà dir sobre la capella.

ahora, en castellano

lee el blog en castellano en www.jaumepratarquitecto.blogspot.com

Sancho, con la iglesia hemos topado

Sempre he cregut que un dels trets que ens conforma com arquitectes és la nostra relació vers les grans obres de la història. Estem obligats a tenir-ne opinió (opinió pròpia). Perquè sí. Perquè som el que hem menjat, el que veiem. Perquè l’arquitectura pertany al regne de les emocions, al de la transcendència. Forma part del nostre corpus d’identitat com éssers humans que fan alguna cosa més que arrossegar-se fent-se preguntes que d’altra banda seria més complicat de contestar sobre què som, on som i on anem.
Vaig visitar la capella de Ronchamp per primer cop als vint-i-dos o vint-i-tres anys, armat amb una cambra de fotos analògica, i vaig prendre les imatges que il•lustren aquest article.
El que més em va sorprendre de l’obra és el seu caràcter de sistema. Edificacions disperses arraulides contra una esquena formada per la part de bosc que no s’ha netejat. Perquè sí, la capella té una esquena. En part, ella mateixa és una esquena. Per a mi (sigui cert o no: mai a la vida he vist refutada aquesta hipòtesi de treball d’una manera coherent), la primera operació del Corbu consisteix a fabricar un lloc. El lloc. I ho fa a semblança de com Picasso pintarà les seves “Meninas”.



Curiós el quadre de Picasso comparat amb l’original de Velázquez (que, no puc amagar-ho, considero infinitament superior). El sevillà trasllada el centre d’un quadre destinat al seu lluïment personal (gairebé entra al terreny de l’autofel•lació) a la figura de la bellíssima infanta Margarita, una de les belleses més etèries de tota la història de la pintura. El pintor (de fet la raó de ser de tot el quadre) queda desplaçat a un segon terme, autoretratat en un perpetu gest de saviesa, capturant aquell instant màgic, aquella mirada fascinadora (a l’alçada de la de la Gioconda), trapella i serena alhora, tranquila, alegre, continguda, una mirada que pertany a algú conscient, ja de tan petita, del seu caire majestàtic.



Picasso, al contrari, prefereix traslladar-se al centre del quadre. Ah, perdó, que és en Velázquez el pintat, no ell. Tendeix a oblidar-se’m anàlogament a com se’n oblidava el propi Picasso, que defineix i explica, que desvetlla la bellesa de la sala retratada, de l’espai, de la llum, per posar-s’hi al bell mig, com una Madonna. Com Madonna, directament. Com si fos un Julio Iglesias de la pintura amb talent.



Le Corbusier, a Ronchamp, fa el que Picasso retratant les “Meninas”. No es pot oblidar que la capella és, tal vegada, l’obra de rehabilitació més famosa de tot el Moviment Modern. L’encàrrec original consistia a reconstruir una capella, lloc de peregrinació local, destrossada a la Segona Guerra Mundial, emprant les seves mateixes runes. Le Corbusier es limitarà a ordenar les pedres que queden, a la seva manera. Un petit centre de visitants i un habitatge pel guarda completen l’operació.
La diferència fonamental respecte la capella original consistirà en una evidència tan gran que molta gent no veu: el prat que permet veure amb claredat l’edifici. Així, Le Corbusier pentina el bosc fabricant el seu propi espai de respecte: molt enganxat per la part posterior de la capella (més ho hagués estat si l’arquitecte hagués pogut construir el seu campanar, molt semblant, per cert, al que Jujol esbossa, ben bé vint o trenta anys abans, per al seu santuari de Montferri, i que Bassegoda va poder, a la fi, construir) i separat per davant, perquè la copa dels arbres no tapi la capella. Les vistes llunyanes arriben als deu kilòmetres amb tota facilitat, en direcció, precisament, a la llarguíssima carretera d’aproximació.



Hi ha dues maneres de pensar el prat: la maliciosa i la cortès. Benpensat de mena, tendeixo a la segona, gràcies. Descric la maliciosa: l’edifici es veu d’aquests deu kilòmetres lluny perquè el prat aclarit permeti fotografiar-lo amb tota comoditat amb una cambra de 50mm convencional, com les que existien a la seva època. Prometo algun dia parlar de les bondats de l’objectiu de 50mm, que és al de 28mm actual (l’objectiu de moda, substituint el de 35mm, i ja se’n comencen a trobar a preus populars de 20mm, 18mm ó fins 14mm amb corrector de verticals, on has d’estar molt segur del que fas perquè els peus no surtin a la foto) el que l’erotisme és a la pornografia: t’obliga a fixar la mirada, a fer un esforç de síntesi que converteix cada foto en un petit quadret.



La manera cortès de pensar el prat descriu les meves pròpies sensacions el dia de la visita. Varem arribar a la capella un dia d’hivern, cap al tard: fosquejava. A corre-cuita, vaig dedicar-me a fer les quatre fotos tòpiques de rigor (se sap que són tòpiques, i que són de rigor, i, per déu, què té la gent al cap quan les fa, joder? perquè sempre miren la capella, posant-se d’esquena al paisatge. Que no s’adonen que és al revés? Al revés! La capella és una màquina de mirar, de pensar, d’adorar, de convocar aquest paisatge. Surt d’allà. Com element autònom arquitectònic no és res!). Després, vaig entrar. El brise-soleil estava retroil•luminat pel sol que es moria talment un arbre de nadal, i omplia l’interior d’una llum màgica. Millor dit, d’una penombra màgica, que gairebé no deixava veure’m les mans. La quantitat de llum no importava: tot l’artifici anava de qualitat, i cada raig de llum que penetrava a l’interior quedava automàticament transcendit. Vaig adonar-me del silenci. El silenci de la capella era, és, el seu tret més recomanable. Un silenci respectuós, distant, dens, físic. Un silenci tranquil com el somriure de la infanta Margarita que va pintar Velázquez.




L’interior està fet de textures i racons. Racons on pensar. Racons on la llum, entrant directament pel sostre, assenyala altars baixos com una taula de boga. Deuen servir per prendre’t un cafè amb algun Déu que, de ben segur, si tingués ganes de revelar-se a algú, ho faria allà. Vas caminant (lentament, molt lentament). Les sabates freguen un terra rugós, en penombra. El sentia irregular, desnivellat, potser pel record del graonet que separa l’altar interior principal de la zona dels bancs. Les parets estucades molt bastament. Fereixen, però, com si fos un monjo cartoixà, no me’n podia separar: necessitava aquella presència física, bruta de pols, patinada.
Tot convida a la lentitud. Els passos s’acompassen al lloc, la veu baixa de volum (vaig callar del tot gairebé tota l’estona) i, al cap de poc, acabes en pau amb els teus pensaments, arraconant-los per una estona per passar al terreny de la pura sensació.



Vaig sortir a l’exterior: practicats a la paret (LA paret. Ja sabeu quina vull dir) hi havia una sèrie de buits als que podies seure o recolzar-te. Sobre nostre, el voladís de la coberta, que s’enfilava al cel sense acabar de contenir l’espai. La vall sota els nostres peus era en penombra. La il•luminació exterior encara no s’havia encès. Espai sota nostre. Les copes dels arbres als peus, la vista passant neta sobre elles. La capella que ens protegia, i, rere seu, els arbres. Tota una màquina de fer-te sentir bé. La coberta del centre de visitants, completament recta, acabava les visuals properes, remarcant l’artificialitat del conjunt. A un costat, la piràmide (la veritable capella de Ronchamp, cementiri de les pedres que van sobrar de la reconstrucció, ara peça clau per a contenir l’espai). La caseta del guàrdia no es veu: queda entre el bosc, on se’l pugui deixar en pau, emplaçada a la seva petita clariana pròpia, en una posició i un diàleg amb el bosc que sempre he cregut que la converteixen en una maqueta de com havia estat la capella original.
Sé de les explicacions originals, i alternatives a la meva, per aquestes coses que he descrit: el prat serveix per allotjar els fidels el dia de peregrinatge, quan la capella es gira com un mitjó i serveix de gran altar, a la manera d’un temple grec, per oficiar una missa multitudinària a l’aire lliure. Curiós: totes les fotos de l’obra completa (les autoritzades pel propi Corbu) són preses aquell dia. Curiós també. La foto de la capella gran, publicada a dos planes complertes, enorme, deixa a una banda (per ancorar l’edifici) la paret cega del centre de visitants, que ningú retrata quan hi va, no fos cas que destorbés la vista de la proa aquella. Les fotos exteriors de l’edifici buit de gent, sense fidels, són de dos tipus: o bé detalls sobre com està fet l’edifici (al cap i a la fi, les obres complertes eren un artifici de propaganda per aconseguir encàrrecs) o bé fotos on es veu alguna paret rasant... i aquell exterior de que he parlat. Sí, hem imposat un paradigma a l’hora de mirar la capella, i l’expliquem completament al revés de com l’arquitecte l’havia pensat: com un objecte autònom, plantat al bell mig d’un prat qualsevol, que podria ser a la frontera suïssa o a Kuala Lumpur. Se’m objectarà que això és fals, però mai a la vida he vist, a les classes, fotos que no siguin aquestes: la capella més o menys ben enquadrada, tota blanqueta ella, amb les seves formes estranyes, atractives, i un professor declamant sobre els múltiples detallets que la conformen: que si el pilar, les escaletes, les línies de llum. Val. Si això els serveix...






Tinc la impressió, des de sempre, que aquest és un edifici incòmode. Per la manera d’explicar-lo. Com he comentat, per la de retratar-lo, sempre remarcant, tan oralment com gràfica, l’estranyesa de l’objecte. Després es passa a desvetllar els trucs que l’arquitecte ha usat per arribar allà: el camí que la travessa, els peregrins, el brise-soleil, l’estructura que es posa constantment de manifest de manera subtil, brillant. Cal? Conèixer això és conèixer un mètode, conèixer la cuina d’un dels millors edificis creats per arquitecte algun des del Partenó. Però no és el més important. L’important seria, és, ser honest amb la manera d’un de fer arquitectura. És ser honest amb el propi edifici. Gaudint-lo com un fidel. Com un usuari més d’aquesta església, d’aquest lloc de culte, de reflexió. Fugint d’analogies imposades. Fugint d’aquest tros de paper (que espero no haver perdut) que diu que ets arquitecte, i que, sembla, privi molta gent de gaudir les coses més ingènuament quan cal, més indolentment.



L’edifici no s’acaba aquí. Ni per mi ni per ningú. I convido a visitar-lo sense pensar en com ens l’han interpretat. Picasso va pintar les seves “Meninas” posant-se al centre del quadre, sense subtilitat, gairebé amb violència, volent reivindicar un paral•lelisme amb un altre geni de la pintura, potser més tranquil, menys convuls, o més subtil. Gairebé com una angoixa, com un crit, com una necessitat vital. De vegades crec que molts arquitectes volem veure Ronchamp d’aquesta mateixa manera. I no cal. Gaudim del somrís de la infanta Margarita. I, potser, algun dia, podrem capturar una expressió així de fugissera nosaltres mateixos, fixant-nos en ella, en una ella de carn i ossos, i no en un reflex a un quadre, en una ombra (que és el que trobes quan t’hi acostes i t’enfrontes a aquelles quatre pinzellades desmenjades, màgiques) que s’assembla massa a les que veien els protagonistes de “la Caverna” de Plató.