Miguel Fisac: una església a Canfranc

Poques hores abans de la meva primera arribada a Canfranc, perseguint el fantasma de l’Estació Internacional, vaig saber d’on venia el vincle que Miguel Fisac tenia amb el lloc: la seva dona n’era originària. Ja al lloc, vaig confirmar la meva teoria sobre la propietat de la caseta que hi va construir: era seva. Al seu moment, la casa era la darrera del poble, a molts pocs metres de la frontera, passada ja l’estació, a la zona d’ample de via francès. Vaig trobar-la causalment, perquè tenia ganes que fos exactament on és: l’emplaçament que hagués triat de voler-me fer allà una caseta de vacances a principis dels seixanta. Em va enganyar el seu estat de conservació: òptim fins a l’extrem de resultar in identificable com una construcció de quaranta anys, bastida al bell mig dels Pirineus. La casa és molt més maca del que havia imaginat. Més petita, més coqueta, més sensible. Més divertida. Els fills de l’arquitecte no n’han alterat ni un tirabuixó, i actualment és poc més que in fotografiable, ja que els arbres que hi ha plantats han crescut (més que la casa) fins ocultar-la completament de les mirades estranyes. El meu petit homenatge a l’arquitecte i a la seva família serà el de no desvetllar més la seva ubicació: convido a trobar-la a qui en tingui ganes. El resultat no decep.







Esperava trobar tres construccions de Fisac en estat incert de conservació: en vaig trobar sis, òptimament mantingudes, fins i tot catalogades algunes d’elles, com si el fantasma de l’arquitecte els tragués la pols cada dissabte. A part de la caseta, hi ha no una si no dues centrals hidroelèctriques, l’església de la que vull ocupar-me, i, sorpresa! Dos preses: una de molt petita i una d’enorme, que tanca l’embassament de Canfranc, de ben bé una trentena de metres d’alçada.
La gràcia d’aquestes obres radica en la cura i la sensibilitat amb que han estat projectades i construïdes. Totes elles tenen molt a veure amb la caseta, erigida en model per a gairebé qualsevol programa amb que s’hagués d’enfrontar en aquells verals.
L’església és el cas extrem d’aquesta actitud, per la seva representativitat. Imaginar que els edificis industrials bastits a aquell poble també podrien oferir aquest grau de domesticitat, tranquil·litat és constatar l’enorme honradesa professional d’un geni que mai va amagar la merda sota l’estora: la primera central té uns aires mackintoshians interessantíssims, i, alhora, és l’edifici que més recorda casa seva. La segona més gran, més aïllada, és un edifici racionalista de pedra amb barret, un barret estrambòtic de xapa, inclinadíssim, eriçat de claraboies realitzades aixecant pedaços de coberta, com retallats amb tisores.






la central més petita



L’església és l’edifici més complex, bastard i treballat de tots. També el més emocionant, amb permís de la caseta.







L’economia de mitjans amb que es va projectar és total: es tracta d’un ventall tapat per una coberta de pendent única partida en dos a la zona de l’altar, més alta, amb unes poques i ben escollides entrades de llum: la del darrera de l’altar, estreta i vertical, a tota alçada, indirecta i invisible des de bona part del pati de butaques, i la de sobre l’altar, també indirecta, horitzontal, formant una creu amb l’anterior, més dos finestres rasgades, amb la mateixa inclinació que la coberta, que il·luminen el pati de butaques. El baptisteri té una petita claraboia individual.
L’església s’emplaça al millor solar del poble: al costat de la carretera, enfilada directament amb la porta de l’Estació Internacional. Curiosament, Fisac no enfila porta amb porta, ja que l’eix de l’estació s’enfronta amb una paret cega, baixa, sense obertures. L’accés es produeix pels dos laterals, mitjançant dos esquerdes assimètriques que separen les generatrius del ventall de la seva paret de tancament, debilitant les cantonades de l’edifici, de murs portants. Aquestes cantonades, però, no cal que siguin fortes, ja que les geometries de les parets fan que aquestes siguin completament autoportants, autoarriostrades una a una. El conjunt té, així, una enorme rigidesa, que es va veure posada a prova a mitjans 80, quan l’edifici va sobreviure a una allau: ara està feliçment reconstruït, malgrat que algunes encavallades originals s’han perdut, i catalogat com a monument històrico-artístic.








El solar està uns metres aixecat respecte la carretera i l’estació: sengles escalinates equivalents però no simètriques porten a les dos portes, i l’espai intermig es deixa a cota de carretera per a crear una petita àrea de descans. La coberta segueix el pendent d’ascens, i s’eleva cap a les muntanyes veïnes, que tanquen la vall del riu Aragón creuant el bellíssim emplaçament que ho envolta tot. L’església esta girada 180º respecte l’orientació canònica, i l’altar es recolza contra l’oest, a la falda de la muntanya. Els condicionants urbanístics, la força del lloc, la possibilitat de pregar contra un mur de centenars de metres d’alçada, poden més que les ganes d’orientar l’església cap al sol naixent que, de tota manera, mai és perceptible fins que no és alt a l’horitzó.
L’església no té campanar exempt, ni torre. La campana s’allotja al costat de la lluerna del baptisteri, a ras de coberta.








La seva paleta de materials és molt reduïda: pedra, fusta, metall, una mica de vidre i terratzo per als paviments. L’ús que en fa d’ells l’allunya d’altres referents espanyols, deixant-lo un parentesc molt bastard amb altres referències creuades: el romànic, l’arquitectura popular de la zona, l’arquitectura militar de finals del XVIII, també abundant a la zona, i el racionalisme nòrdic.
L’ús dels materials és tan genuí com a la resta de l’obra de Fisac, quan l’arquitecte treballa completament descontextualitzat de l’arquitectura espanyola de l’època, i el consolida com la rara avis (escola d’un sol home) que sempre va ser.
La fusta està tractada amb taulons sense polir. Se sobreposen intactes les vores de l’arbre, fins trossos d’escorça. A les fusteries encaixen barroerament, creant una superfície plana, tosca, vibrant. Les parets no portants de la seva caseta es realitzen, també, així.




fustes a la caseta


A la teulada, els taulons es van solapant com al buc d’un dakkar víking, pentinats tots en la mateixa direcció, formant una solera de tancament de coberta, de suport de les plaques metàl·liques d’alumini, segons la memòria del projecte, i alhora fent cambra d’aire gràcies a la seva geometria. És dubtós que hi hagi aïllament tèrmic.
El mobiliari està realitzat també, en aquest tipus de fusta, treballat tan toscament que alguns bancs arriben a semblar objectes trobats o exvots deixats allà per algun obrer que hagi salvat la vida.
Els murs són d’un paredat bast amb juntes de morter de gairebé deu centímetres de gruix en alguns punts, agressius, d’una textura que allunya el visitant. Gairebé no hi ha forats o finestres, fora dels indicats anteriorment. Quan apareix una llinda, aquesta es realitza en formigó, i seran gairebé les úniques peces d’aquest material en tot l’edifici.





La pedra, treballada en un únic bloc extraordinàriament pesant, potent, tosc, també formarà algunes peces del mobiliari: els petits vasos on es diposita l’aigua beneïda, encastats a la paret, l’altar, els graons de baixada al baptisteri i la mateixa pila baptismal, el pes de la qual sembla haver enfonsat el paviment de la capella on s’allotja.





El paviment és de terratzo clar disposat a 45º respecte l’eix major.
El metall forma l’estructura de suport de la coberta, constituint tot un bosc molt dens d’encavallades. La geometria sinuosa de les parets de tancament obliga a infinitat de peces especials. També les farà necessàries la inclinació en planta de les parets que formen el ventall, disposades 45º respecte l’eix major, que també és la directriu de l’estructura (adaptant els plànols originals, on aquesta es disposa en forma de ventall). El leitmotiv del metall prima l’economia per sobre de la ma d’obra: un enorme treball d’adaptació d’encavallades especials, que deixa un enorme percentatge de les peces fetes a mida, afina l’estructura fins a deixar a cada punt la dosi mínima de ferro per aguantar aquesta enorme llum. La majoria d’encavallades són poc més que rodons de ferro dolç conformats i soldats en triangles que aguantin per geometria, no per material.





L’efecte de tan poc material distribuït per tanta superfície, formant el pla exterior (el que es veu per dins la capella, vaja) del revestiment de fusta anteriorment descrit és màgic. La llum és d’un color ocre ataronjat, càlida. Banya tot l’interior d’una penombra agradable.





L’obra de Fisac es presenta sempre en dos plans divergents, molt difícils de destriar: per una banda és d’una enorme pulcritud geomètrica. Per l’altra, els materials governen i distorsionen la percepció: finíssimes línies de metall sobre un parament rugós de fusta. Poderoses jàsseres de formigó planant per sobre un espai que no dona cap pista sobre com s’aguanta. Voltes monolítiques recolzades sobre parets corbes enguixades i pintades de blanc fins que gairebé desapareixen.





L’església de Canfranc produeix uns resultats senzillíssims passant per sobre d’una sèrie de decisions molt complexes, aplanades fins a l’extrem que l’edifici no les explica. El resultat final és d’una harmonia que ens fa sentir com a casa. Com a casa seva, allà a prop, acollidora, amagada, recollida, que ens fa sentir bé a un dels entorns més contradictoris de tot el Pirineu: una vall preciosa que conté les restes d’un passat que mai va ser, que ha donat un present desangelat, sòrdid. Fisac va deixar prou pistes per arreglar-ho i que, algun dia, les seves construccions governin un lloc molt més decent.

Belchite

Ser arquitecte podria servir perquè res d’això no tornés a passar. És un desig banal, ho sé, i ingenu: no és a les meves mans, ni a les de ningú, però també és a les de tots alhora. La meva professió em permet suggerir, organitzar. Fixar condicions inicials, o modificar-les de tant en tant per a que un lloc determinat, o una suma d’ells, siguin vius.





Després dels bombardejos, el vell poble de Belchite va ser abandonat a la seva sort. Algunes ruïnes han estat consolidades, consagrades a la memòria d’una infàmia suma de varies altres. Que potser no ha acabat encara.
El poble nou va ser edificat sobre els terreny de regadiu. Sobre l’horta que els havia de donar riquesa. Potser sigui el cap de comarca més desangelat que conec.
Les ruïnes es maclen amb les cases habitades, compartint una plaça. Silenci, tensió. Al Café Sevillano els homes i les dones segueixen seient separats.
(escrit al Café de Levante, a Saragossa, el 3 d’agost de 2009, a les poques hores d’haver visitat les ruïnes de Belchite, trasbalsat encara. Es podria dir molt més, però espero que les fotos siguin prou eloqüents.)

on és Wally?

Ves per on. Si arribes a Madrid buscant informació sobre quins edificis visitar, un dels primers de la llista serà la pròpia oficina de turisme: a la plaça Colón, just on les (famoses) diferències topogràfiques entre el passeig de la Castellana, que neix allà, i el carrer de Serrano s’equilibren, l’edifici que la allotja ha estat projectat per Alvaro Siza. Sempre m’han divertit moltíssim les oficines de turisme, i l’actitud culpable de molts dels qeu i solen entrar: la única conclusió lògica sobre ella consistiria en adonar-se que és un lloc on enfoquen mirades i estandaritzen visites: mal assumpte en un moment en que tothom vol sentir-se personal i intransferible.
A Madrid mimen molt els visitants àvids d’emocions arquitectòniques, i fins els tracten com a persones intel·ligents que fugen dels darrers tòpics publicats a les revistes d’arquitectura internacional. Així, els visitants, a part de ser adreçats al metro lleuger per a visitar el penúltim MVRDV allà on Cristo va perdre les espardenyes, i on Zaera s’ha revelat com el mediocre que és, son instruïts en els diversos Moneos, Sotas, Oizas i Fisacs de la ciutat, i convidats a descobrir noms que cal estimar, tals com Cano Lasso, Bellido, Bellosillo, Fernández Shaw, Asís Cabrero, de la Hoz, Villanueva o Muguruza entre d’altres. Em va divertir moltíssim, també, la pregunta prudent: no sé si sabrà vostè que aquí on som és un projecte d’Alvaro Siza.
Sí. Ho sabia. De fet, portava vint minuts allà baix anotant, fent fotografies, empapant-me d’aquell ambient que convida a entrar-hi sense presses i a quedar-t’hi una estoneta.





L’edifici és completament subterrani, i la seva planta aproximadament la del dibuix: s’ha publicat suficientment com perquè qui la vulgui conèixer hi tingui un accés fàcil. S’organitza des dels accessos, resolts tots ells en granit, amb aquella elegància atemporal tan difícil d’aconseguir amb que els portuguesos treballen la pedra. Siza Combina amb tota naturalitat trossos de pedra de tres-cents kilos amb plaques tan fràgils que no aguanten el seu propi pes. Totes les cantonades giren en massís, i es coneix que ha usat la millor manera de modular que existeix: fixar peces especials als extrems i repartir la resta amb peces ben mesurades.
La boca del passeig de la Castellana és la millor treballada de totes, i allà Siza crea el que en castellà s’anomena una “rampa caballera”, és a dir, tallada en graons gairebé impossibles de ser creuats d’un sol pas. Això alenteix la marxa i obliga a fixar l’atenció en l’acte de baixar. Els graons queden assimetritzats per un canaló de recollida d’aigües realitzat també en granit, que t’acompanya fins a baix. Ens ingressos llargs i en baixada sempre tenen alguna cosa d’iniciàtic. A l’infern s’hi entra baixant, i deixant enrere els problemes pel camí. I al Guggenheim de Bilbao, i al memorial Matthausen, i a la basílica d’Arantzazu. Siza mateix ha assajat aquesta manera d’ingressar a molts edificis: des del centre de Meteorologia de la Vil·la Olímpica fins a la Fundació Serralves passant per les piscines de Leça de Palmeira, on tothom parla de Wright quan resulten ser un dels millors homenatges a Mies mai construïts, amb una seqüència d’accés molt propera a la del pavelló de Barcelona, però baixant tres o quatre metres just per trobar-te com et rep un audaç voladís de formigó que, fins gairebé al darrer moment, queda per sota els peus del visitant. A l’edifici de Colón no li caldran tants artificis per dir el mateix.





L’entrada de l’edifici ve associada a un pati d’aigua, un impluvium obert al bell mig de la plaça Colón per on respira tot el conjunt, que usa els accessos com a entrades d’aire i crea una poderosa corrent que s’escapa per allà. Els eixos compositius de l’edifici (un major i un menor, excèntrics respecte al rectangle de la planta) queden convertits en uns eixos d’aire, subratllats per aquesta dinàmica de fluxos que converteix una composició abstracta en un artifici bioclimàtic en tota regla, sense conductes ni instal·lacions.
Siza farà coincidir l’eix principal amb l’eix menor de la composició, de manera que al final de la rampa l’espai esclata lateralment: la paret que t’ha acompanyat no et deixa, augmentant la sensació de profunditat. La sensació de túnel queda completament trencada.
Aquest tipus de composició és pròpia de l’arquitectura barroca, de la que Siza n’és un profund admirador: l’espai sempre es dilata lateralment i cap amunt, en espiral (la mateixa que acaba al cel), i els espais es solen enllaçar per l’eix menor: Bernini a la columnata de Sant Pere del Vaticà i Borromini a les petites esglésies de Roma en són un bon exemple. L’arquitectura de Siza s’entén perfectament mitjançant un sistema complex de referències creuades, acumulades, entrecreuades, superposades, que permeten una lectura que analitzi i aïlli cada fragment com a part d’una suma de microcosmos que, junts, formen una entitat tancada, coherent, autònoma.




l'eix menor de l'oficina de turisme. A la dreta, l'arribada de la rampa. Al fons, l'eix major i la sortida pel carrer Génova.


El programa de l’oficina de Turisme queda inserit a un racó de la superfície de l’edifici. La resta és el carrer baixat fins al soterrani.
Tota aquesta manera de procedir funcionaria bé descontextualitzada, però aquest no serà el cas: l’oficina de turisme només és un més dels elements que conformen l’eix Colón-Recoletos-Prado, del que Siza s’està ocupant en aquests moments.




la plaça de Colón. Amunt a l'esquerra, el quadrat de l'impluvium. Cortesia de l'Oficina de Turisme.


Amb una amabilitat extrema, l’oficina de turisme em va permetre accedir a l’executiu complet de la intervenció, i és gràcies a ells que puc explicar-lo.
Tot el projecte sembla haver-se fet passejant, amb pauses cada pocs metres, menjant fum de tub d’escapament, usant el mobiliari urbà, potser des del propi Café Gijón.




el nou passeig Recoletos a l'alçada del Café Gijón


Siza ho ha projectat tot convertint els problemes més obvis en arquitectura, vestint amb elegància la solució final i amalgamant tot el conjunt per a dotar-lo d’una unitat que podríem definir com una suma de fragments relligats per una sèrie de temes concrets.




davant la Biblioteca Nacional, a tocar de Colón


Fins ara: vianants abandonats a la seva sort. El Ministeri de Sanitat, o la Fundació Thyssen, o el Banc d’Espanya servits per unes voreres ridícules, a penes un metre i mig o dos. Els trams centrals del passeig patèticament envoltats de tanques. La Carrera de San Jerónimo i el Congrés aïllats. La proposta: ampliar les voreres. Realitzar-les en granit. Controlar i amabilitzar els passejos centrals. Baixar parterres a nivell de terra. Consolidar la presència de l’aigua, que organitza sencera tota la nova plaça de Colón amb una rotonda de granit que juga, precisament, amb l’impluvium de l’oficina de turisme. Redissenyar el mobiliari urbà. Arreglar l’accés a tots els edificis importants. Tot vestit amb uns bellíssims detalls constructius.




detalls de la font enmig de la plaça Colón


Qui m’ho va explicar va resumir la situació amb un parell de frases. Aquí queda una bona part del millor Siza: “el problema de la Carrera de San Jerónimo es que Cervantes está mal puesto. No se le ve! No podemos dejar mal puesto a Cervantes justo ante el Congreso!”




la Carrera de San Jerónimo amb Cervantes a l'eix.


Cervantes quedarà mirant de front els conductors i vianants que pugin per la Carrera. I, com que allò és més Espanya que res, els lleons del Congrés el vigilaran, no fos cas que li entressin ganes de tornar-se’n a Alcalá de Henares.

ells mai no ho farien

Als seus 40 anys, Le Corbusier basteix a la Weiβenhoffsiedlung de Stuttgart dos (tres, en realitat) habitatges per a una exposició d’habitatges dirigida per Mies van der Rohe. A part del mateix Mies, hi construiran també Lurçat, Behrens, Scharoun i alguns altres arquitectes del Moviment Modern d’abans de ser l’International Style.
Al mateix 27, la marca d’automòvils Mercedes edita en premsa un anunci consistent en retratar un automòvil seu davant un dels habitatges (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps, sense més.






Cap a l’any 2000, la Mercedes repeteix anunci: un Mercedes últim model davant el mateix habitatge (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps?
Un dia d’aquest estiu vaig fer una foto d’aquest Mercedes, aparcat a un carrer qualsevol d’una urbanització qualsevol a cinc minuts de la platja. Les prestacions d’aquest vehicle no tenen res a veure amb les del Mercedes de l’any 2000. Ja no diguem amb el del 27. El cotxe és còmode, gasta poc. Les seves línies segueixen essent elegants. El seu disseny fa anys que ja no està condicionat per l’augment del quocient aerodinàmic: aquest va quedar fixat temps ençà per la inutilitat que suposava seguir investigant un tema optimitzat.






A dins no fa fred a l’hivern, ni calor a l’estiu, i en pocs minuts és a la temperatura desitjada. La construcció del seu xassís és una meravella: anells rígids d’acer o fibra de carboni, relativament indeformables, paral·lels al sentit de la marxa, que en cas d’impacte absorbeixen quantitats astronòmiques de moviment plegant-se els uns contra els altres mentre deixen l’habitacle relativament indemne i segur. Laterament, la força de l’impacte queda distribuïda per l’estructura com una gàbia de Faraday contra xocs. Capes i capes d’airbags. Vidres securitzats. Ordinadors. Equips de música, GPS.
La casa que hi ha al darrere del Mercedes té una mica menys de quaranta anys. Ha estat restaurada recentment, i constitueix un cas típic de disseny incremental: sobre la seva coberta plana inicial s’hi va disposar una coberta nova a quatre aigües. El seu arrebossat inicial a base de pedretes i morter de calç, tot pintat de color blanc, ha estat arrencat i substituït per una monocapa de color crema. S’han instal·lat reixes davant les finestres, i la tanca ha estat recrescuda amb panells d’alumini.
No s’han aïllat tèrmicament les parets. El garrofer que hi havia plantat al davant, més que centenari, ha estat arrencat. Les reformes s’han fet en dos o tres paquets successius, sense cap projecte unitari.
Els seus propietaris no han comparat mai la casa i el vehicle. No han avaluat el projecte, ni pensat en les potencialitats de l’edifici abans de ser reformat. Cada decisió presa s’ha avaluat independentment de l’anterior, i sense tenir en compte les que vindran més tard. Intenteu, per un moment, imaginar un Mercedes dissenyat així.
Són òbvies les diferències de duració entre una casa i un cotxe. Les de manteniment. Les d’us, tan en duració com en intensitat. Però també és evident que un vehicle s’ha dissenyat un sol cop, i s’ha executat seguint un model prefixat que el portarà a ser un producte acabat i coherent.
Una casa s’hauria de realitzar seguint un projecte unitari. Fins fa unes dècades es comptava, per a fer-ho, amb una tradició vivíssima que obrava gairebé com un manual d’instruccions de vida. Ara ha estat suplida per una convenció buida derivada d’una sèrie de caramboles antropòlogoeconòmiques que dicten com s’ha de viure, marquen imposicions socials i distorsionen l’ocupació dels espais. Exemplifico: apareixen zones de dia i zones de nit. La llar de foc atàvica és suplida per una TV. L’alçada dels sostres ve dictada per la normativa fins quan aquesta no opera, sempre constant, plana, baixa. Els propietaris de la casa es queden sistemàticament l’habitació més gran per marcar jerarquia, fins quan hi ha membres de la família que la necessiten més. La disposició de les cambres d’aigua especialitza l’ús de les cambres més neutres.
La llibertat que els enginyers exhibeixen vers aquestes convencions és molt més alta: el motor i la tracció s’escullen en funció del pes, del tipus de vehicle. Els espais de magatzematge oscil·len dràsticament de tamany, i el número d’ocupants. L’absència de perjudicis és envejable.
En aquest temps post-tot (i ara crítics) que ens han tocat viure, prendre consciència d’aquestes fotos ens ajuda a posicionar-nos. La que he pres jo mateix és la que té el cotxe més avançat tecnològicament. També és la més vulgar: aqueta lògica que permet acceptar que el darrer cotxe és el millor ha desaparegut a l’hora d’analitzar el fons de la imatge.

mitgeres

(aquest article ha de ser entès com un complement a l’anterior, que em va donar l’oportunitat d’escriure’l per tal d’entendre millor l’actitud dels arquitectes quan ens enfrontem al projecte d’un edifici entre mitgeres. La classificació que es proposa aquí és purament instrumental, i em serveix per a reflexionar sobre aquest tema.)

Sempre he dividit els arquitectes en dues classes. Curiosament, aquesta divisió tendeix a ser bastant exacta, i molt pocs arquitectes solen saltar d’un grup a l’altre.
El sistema és així: donat un edifici entre mitgeres, n’hi ha que tendeixen a fer que aquest en desbordi els límits, com si formés part d’un sistema major que hagués quedat tallat atzarosament per uns límits de propietat, i n’hi ha que tendeixen a composar el seu edifici precisament a través d’aquestes mitgeres.
Un exemple? N’hi na prou amb comparar la casa Batlló amb la seva veïna, la casa Amatller, i prendre la composició de les dues per separat. La casa Amatller es clava profundament al terreny com un tascó, mentre que la seva veïna en recull la seva línia de coronació i la integra a la seva composició, com si Gaudí s’hagués quedat, també, la casa de Puig.







El cas extrem d’aquesta tendència seria la casa Calvet, del mateix Gaudí, al carrer Casp. El coronament d’aquest edifici queda radicalment tallat per les mitgeres, en una mera anècdota per a l’arquitecte, que convida als arquitectes que construeixin al seu costat a acabar la casa com si ell no hagués pogut. No cal dir que, al final, no li van fer cas.







Fisac, al seu edifici de la Castellana, prendrà l’actitud de Gaudí: les safates dels forjats i la successió de finestres amb massissos queden bruscament interrompudes quan arriben a la mitgera, com si a l’arquitecte li faltés solar per al que vol aconseguir.
La pilota queda, doncs, a la teulada de qui vindrà més tard, és a dir, de de la Hoz Castanys a aquest cas, qui, sense la més mínima vacil·lació, recollirà l’edifici veí en un homenatge al mestre per acabar-lo amb el seu propi. Curiós: de la Hoz pertany, precisament, al grup d’arquitectes que afirmen els seus edificis als solars qeu se’ls dona, sense permetre’s que els desbordin.
És un exercici molt divertit passejar-se per diverses ciutats i arquitectures analitzant aquest mètode.

respecte

Cap a 1968, Miguel Fisac tindrà, per fi, l’oportunitat de construir al passeig de la Castellana, en ple centre de Madrid. L’edifici tindrà poc sentit urbà, perquè el promotor serà la IBM pre-PC, la dels ordinadors de la mida de més d’una habitació, precaris, fràgils, li demanarà una caixa cega, anònima, sense més contacte amb l’exterior que el de la seva porta d’entrada.
Fisac respondrà al programa amb un edifici aparentment opac, fred, precís, que recorda ell mateix un ordinador, d’una manera abstracta i sense formalismes buits.
El passeig de la Castellana presenta un urbanisme convuls, caòtic, circumstancial, molt allunyat de qualsevol intent de planificació. A la banda nord-est, on s’emplaça l’edifici, queda marcat per l’enorme diferència topogràfica existent entre el passeig i el carrer de Serrano, el seu veí. En alguns punts, aquesta diferència es quantifica ben bé en quatre o cinc plantes, o més, i la manera de colonitzar aquestes mansanes ha estat per parelles (o trios) d’edificis superposats, que dansen els uns en funció dels altres en busca de llum, de vistes, d’espai.
Un exemple paradigmàtic d’aquesta relació seria la parella Ambaixada Americana, bastida per SOM als anys 50, sobre Serrano, i el Bankunión, excepcional edifici de Corrales i Molezún, perfectament conservat, sobre la Castellana. Les parts més altes del Bankunión a penes arriben al sòcol de l’edifici superior. Un segon exemple seria el Corte Inglés a la mansana del costat, sobre Serrano, d’arquitecte desconegut per a mi. L’edifici queda obligat a disposar un “mall” perpendicular al carrer, situat a una posició i una cota que no troben en cap moment relació ni amb la Castellana ni amb el mateix carrer de Serrano. Només la singularitat d’aquesta cadena el salva: és digne d’estudi, però quan a un edifici se li posa la marca “Corte Inglés”, el públic admet uns desplaçaments verticals que condemnarien qualsevol altre centre comercial a un fracàs absolut.
Un exemple singular, perquè un sol edifici absorbeix la diferència entre els dos carrers, és la Torre Castelar (ara propietat de Catalana Occidente), de Rafael de la Hoz Arderíus, el pare, vaja. Prometo ocupar-me d’aquest edifici el proper cop que pugi a la capital. La topografia l’obliga a un potentíssim sòcol troncpiramidal de travertí, gravat per unes elegantíssimes escales, que puja per les primeres plantes de l’edifici i s’enfila per darrera la façana, per la part en què l’edifici toca Serrano. EL petit gratacels queda penjat d’aquest sòcol com si fos un fanalet xinès, sense cap pilar que arribi a terra, esdevenint un dels millors poemes al vidre que conec, i, potser, l’edifici més bell de tota la Castellana juntament amb el gratacel BBV de Sáenz de Oíza, ja al nord dels Nuevos Ministerios, a tocar del Bernabéu.
A l’alçada del carrer d’Hermosilla, on s’emplaça el nostre edifici, les diferències topogràfiques entre Serrano i la Castella no són tan extremes, tot i ser ja de varies plantes. El carrer d’Hermosilla té pendent suficient com per aguantar cases a banda i banda, mitgera contra mitgera. La finca veïna (pujant cap a Serrano) serà ocupada per l’actual edifici Garrigues.
L’edifici IBM presentarà façana a la Castellana i al carrer d’Hermosilla. L’altra mitgera (que entrega l’edifici contra el seu veí al passeig) quedarà resolta retirant-ne l’edifici uns sis o set metres i girant sobre l’espai resultant la mateixa façana que als altres dos carrers. Es crea, així, quan es mira des del mig de la Castellana, la il·lusió d’un edifici completament exempt, lligat només per una mitgera contra el carrer d’Hermosilla.





Fisac es passarà la vida buscant (i, a molts dels seus millors edificis, aconseguint) més un sistema que un projecte. La seva arquitectura serà simultàniament orgànica i simètrica en el sentit vitruvià de la paraula: cada part de l’edifici correspon a un tot, i el seu funcionament s’explicarà molt clarament amb una analogia biològica: les diverses parts de l’edifici funcionen com el nucli, les mitocòndries, la membrana exterior o els nucleòtids d’una cèl·lula. No així la seva formalització: l’arquitecte fugirà de les analogies amb els organismes vius, i només les emprarà, quan aquesta formalització li permeti explorar unes característiques impossibles d’aconseguir d’una altra manera. Penso en les seves jàsseres-os, absents a aquest edifici. A Vic, jo mateix he vist i tocat jàsseres en forma d’os que li permetien cobrir amb elegància un espai de setze metres de llum simplement plegant sobre sí mateixa una làmina de set o vuit centímetres de formigó. Als intersticis entre elles, la llum zenital ho banyava tot.








L’edifici IBM no té requeriments estructurals desacostumats. Fisac el treballarà amb una estructura DOM-ino convencional, en formigó, i deixarà els cantells dels forjats vistos com si de safates apilades es tractés. El tancament de l’edifici es resoldrà mitjançant una única peça de formigó prefabricat que es va seriant, disposant-ne una de cada dos, alternativament, girada sobre el seu propi eix major. Cada planta repeteix la sèrie decalada un mòdul respecte la seva inferior, aconseguint així una lectura unitària del pla. Els intersticis entre les peces es resolen amb vidre disposat gairebé sense fusteria. Les cantonades giren amb la mateixa peça disposada a 45º a una planta i amb aire a la següent, i són còncaves o convexes alternativament.








La primera línia de pilars tocant a la Castellana queda uns metres retirada de la façana com a concessió als vianants: el caos urbanístic de Madrid sempre els ha maltractat, i el primer tram del passeig té una vorada de metre i mig per servir alguns dels edificis d’oficines més importants d’Espanya.





El bufet d’advocats Garrigues Walker té un veritable campus a l’illa de l’edifici IBM, amb diversos edificis interconnectats pel pati interior. L’empresa havia crescut caòticament, per acumulació, sense cap edifici representatiu, i fa uns pocs anys, Rafael de la Hoz Castanys (el fill) rep l’encàrrec de bastir-ne un sobre el carrer d’Hermosilla. La parcel·la que aconsegueix té dos mitgeres perpendiculars al carrer, una de les quals pertany a l’edifici de Fisac.
La tipologia del nou edifici és la d’una C encaixada a la seva parcel·la amb un atri al descobert al mig, per on també es produeix l’accés (incessant anar i venir de vehicles de gamma alta, cap d’ells britànic, homes amb vestits ben tallats que mai aconsegueixen portar amb naturalitat quan el patró amb que han estat confeccionats té menys de cent cinquanta anys, tot sota la mirada de diversos conserges mig adormits que et miren entre aborrits i recelosos quan fas fotos per allà).
Les façanes sobre el carrer tenen un punt interessant: són completament cegues, aplacades, en un joc ambigu, amb vidre translúcid d’un color lletós tirant a blau, que permetrà ser retallat amb un baixrelleu abstracte que l’arquitecte farà servir perquè ha descobert que el seu edifici (fora de les exigències del seu client) ha de formar un tot indestriable amb el de Fisac.





De la Hoz altera el patró ornamental de les façanes cegues per tal d’assimetritzar l’edifici i decantar el seu pes cap al contacte amb l’edifici IBM: just on el toca, les pantalles queden retallades en un exercici de papiroflèxia ornamental que pren sentit quan aquestes recullen les bandes de forjat de Fisac (estavellades violentament contra la mitgera) i les incorpora, acabant-les, al seu propi edifici. És més, de la Hoz es permet la generositat suficient per a projectar més un buit urbà que un edifici, una boca d’accés al campus Garrigues que marqui poder a través d’una porta que faci de pont entre l’edifici de Fisac i el veí, que, sense ser una obra mestra, també és un edifici prou digne. De la Hoz juga, així, amb el seu volum d’encàrrecs, amb la confiança que és capaç de generar als seus clients, per a ser capaç de donar a aquest edifici la dosi justa d’arquitectura que necessita: la suficient com per a fer-lo funcionar com un engranatge urbà que faci prendre sentit a la resta del carrer.





Per acabar: de la Hoz, al patin interior, d’illa, conscient de les tres façanes de l’edifici de Fisac, conscient de les bandes de forjat i de les vistes obliqües sobre el seu propi edifici, continuarà literalment les que existeixen i n’afegirà de noves, salvant així la diferència topogràfica entre els dos edificis. Les bandes de vidre imposen un ritme vertical compatible amb el de Fisac, que queda continuat fins que la vista el perd.



Al campus Garrigues, abstracte, creat a base de títols de propietat, que ha crescut incrementalment, de la Hoz li donarà una imatge definida: la del campus real creat a base de disposar una peça que entregui els edificis que té i conjuntant-los en un tot que reforça tan la qualitat de les seves peces com les de la resta de la mansana, que dona pistes sobre què comprar per a un futur creixement.

sentència judicial en ferm

És un fet: la darrera rehabilitació de Víctor López Cotelo (una pelleria del segle XVIII prop de Santiago de Compostela) ha de ser parcialment enderrocada. La sentència judicial és inapel·lable, i l’ordre d’enderroc ha d’arribar un dia d’aquests, si no ho ha fet ja. El promotor i l’arquitecte n’estan resignats: un projecte extraordinari deixarà d’existir quan encara no havia ni començat a caminar.

López Cotelo és, juntament amb el seu ex-soci Carlos Puente, un dels deixebles més interessants que va deixar Alejandro de la Sota, i un dels arquitectes que segueixo amb més ganes de qualsevol dels que tingui notícia. La seva obra està molt amagada i poc publicada, i representa aquesta arquitectura discreta, sòbria, sense efectismes de cap mena, basada en una immensa saviesa constructiva, antiespectacular, refinada intel·lectualment, feta des d’un ofici que, a ulls incauts, els faria semblar més aparelladors il·lustrats que arquitectes. Ells són els hereus dels Pérret, dels Poullion, dels Smithson, Fisac, Pikionis, Lewerenz, del mateix Sota. Exerceixen de mosques colloneres sobre la (poca) consciència de tants admiradors del mirar fàcil cap arquitectures que no sempre ho són tant: les d’arquitectes com H&dM, com Siza, Foster, Koolhaas. De vegades Nouvel, Ito, gairebé sempre SANAA, més coneguts actualment per les seves habilitats com a decoradors interioexterioristes serigrafiant panells de formigó, pintant parets de blanc, negre, vermell, posant pilars fins, que per la seva qualitat i potència com arquitectes capaços d’obres amb múltiples registres de lectura, que s’obren com les capes de la mateixa ceba que va inspirar a Grass la primera part de les seves memòries.

El projecte que López Cotelo basteix a Santiago consisteix en una sèrie de barres paralel·les al camí d’accés, que poblen una parcel·la trapezoïdal, molt semblant a un triangle isòsceles escapçat, de diversos volums prismàtics cada cop més petits i privats conforme es van enfilant per la pendent que puja des del camí: des d’un aparthotel fins a un sol (i enorme) habitatge unifamiliar enfilat sobre sí mateix i obert a sol i vistes. A un costat, doblant el carrer, un passatge semipúblic o semiprivat. La resta, verd. No hi ha tanques.

Dos o tres d’aquests volums tenien existència prèvia, de pelleria a habitatges reciclant uns murs de granit gairebé monolítics, amb finestres petites. Dins d’ells: ferro, fusta, zenc. Noves cobertes amb el carener partit buscant la llum de nord. Tot això a enderrocar en breu.

Les raons són senzilles, i parlen molt de la nostra relació amb els nostres grans, amb la nostra memòria, amb el nostre passat: esclerosi.

López Cotelo (cognom poc glamourós: proveu de canviar-lo per un de japonès, si us incomoda) comet el que algú poc preparat pot pensar que són dos errors:

El primer d’ells consisteix en tractar la fàbrica existent com una cosa viva, que no ha arribat ni a la seva fi ni a cap estat irreversible de ruïna. Res que no hagin fet abans Herzon & de Meuron, per posar un bon exemple, a Madrid.

El segon és més subtil: López Cotelo engloba la fàbrica dins una entitat superior, un nou projecte que revitalitza les velles parets de gairebé tres-cents anys i les dota d’un sentit urbà que no podien tenir al moment de la seva construcció. L’arquitecte prescindeix de la volumetria original en funció d’un edifici alçat sobre tot l’esperit del que queda, amb una altra funció.

Aquesta negativa a convertir l’existent en un museu, de matar-lo definitivament fent un enèssim memorial per a que puguin visitar-lo un cop l’any els alumnes aborrits de l’IES més proper, és el que ha matat la iniciativa.

Enrere queda la sensibilitat de l’arquitecte. Les anècdotes poc usuals, la construcció mitjançant lluernes corregudes, parets en sec, maquetes in situ a 1:1. Cobertes de fusta de cedre. Costers reciclats sense que necessitin explicar el que són (Pikionis altre cop, planant sobre ells el fantasma proper d’una Benedetta Tagliabue perseguint l’ombra del seu marit mort sense que la ouija li funcioni). Adaptació atlàntica d’una cuina subterrània a una petita casa d’estiueig a Almeria que només pot competir amb intensitat amb el Cabanon. I aquesta resistència a convertir en museu qualsevol instant irrepetible que algú hagi plantat en un paper, matant-lo en una abraçada de l’os absurda.

Carlos Puente va escriure:

Villa Savoya, museo.

Fallingwater, museo.

Villa Mairea, museo.

Fansworth, museo.

Potser ja seria hora d’anar-los enrerrocant.

Bibliografia:

El projecte de López Cotelo es troba publicat a:

Tectónica 27

Diseño interior 202 (habitatge unifamiliar)

Per a les referències a Pikionis ben i malenteses, mirar el darrer número del Croquis dedicat a EMBT i comparar el paviment de l’aulari (en vida del geni) amb el rectorat (on ha girat noranta graus...)