arquitectura morta
Visitades meravelles del calibre del Santo Domingo de Silos, Peñaranda, esglésies sorianes, també “casas pinariegas” a l’entorn de San Leonardo de Yagüe (pel general, llums i ombres, moltes ombres). Estupefacció per la qualitat, relació amb el paisatge, bla, bla, bla. Bona arquitectura. El que es converteix en monument es mata, però, i el que no, es degrada. Entre una cosa i l’altra, sempre el gest de distanciar-se, de prendre consciència i seguir. Cartells horrorosos del papa enganxats a la porta d’esglésies que podrien ser, que són, patrimoni mundial. Senyals de vitalitat, d’us, i el fantasma de la desamortització planant sobre qualsevol cosa que hagi visitat fins ara. Segona joventut o cadàvre esquis d’aquestes coses, fe cíclica, més viva, transformada, molt més transformada del que sembla. Al final, fantasmes vius i morts, Machado, Martiarena, estampes de sants, Madrid, Roma i tots aquests nens jugant sobre escuts heràldics mentre intergeneracionalment es juga també al joc de mirar i ser vist. Le tout-Soria…
dilluns, 22 de gener del 2007
impressions des d'un bar de sòria
Sòria, 100806, 19:00
Impressionat pel nivell, per la intensitat (esperada, però) de l’arquitectura local. GATEPAC aterrant en forma de necessitats arquitectes locals als que es demanava, més que res, tasques infraestructurals. Emigrants bascos, burgesos locals, tres, quatre, cinc persones, no més, contemporanis de Machado i amb connexions gairebé exclusives amb els arquitectes historicistes afincats a madrid, que feien obres des d’allà com a xurros. Imposant-se a això, a l’statu qvo local, a paradigmes adversos, fan molt més que produïr 15, 20, 25 bons edificis, no més, realment bons: Tenen cura, creen un xup-xup, una agitació cultural molt superior a la que un bon arquitecte forani pugui aconseguir fent un bon edifici com un trobador i marxant, o no havent arribat mai del tot, potser. Segueixen, doncs, marquen, deixen una emprempta que dóna caràcter, que trascendeix, en molt, la seva obra construida i que et deixa sempre amb bona disposició de doblar la propera cantonada.
Impressionat pel nivell, per la intensitat (esperada, però) de l’arquitectura local. GATEPAC aterrant en forma de necessitats arquitectes locals als que es demanava, més que res, tasques infraestructurals. Emigrants bascos, burgesos locals, tres, quatre, cinc persones, no més, contemporanis de Machado i amb connexions gairebé exclusives amb els arquitectes historicistes afincats a madrid, que feien obres des d’allà com a xurros. Imposant-se a això, a l’statu qvo local, a paradigmes adversos, fan molt més que produïr 15, 20, 25 bons edificis, no més, realment bons: Tenen cura, creen un xup-xup, una agitació cultural molt superior a la que un bon arquitecte forani pugui aconseguir fent un bon edifici com un trobador i marxant, o no havent arribat mai del tot, potser. Segueixen, doncs, marquen, deixen una emprempta que dóna caràcter, que trascendeix, en molt, la seva obra construida i que et deixa sempre amb bona disposició de doblar la propera cantonada.
De la profunditat de les tombes.
Reflexionant sobre l’iconografia cinematogràfica, també el nom d’una sèrie (dos metros bajo tierra), preguntant a la meva cultura general sobre les tombes musulmanes, les jueves, visitats cementiris protestants a centreuropa, pensant en les imatges de fosses comunes obertes en massa guerres. Qüestió: les tombes acaben tenint totes una profunditat similar, la de la mida humana. Just deu centímetres sobre el cap de l’enterramots, just on la vista no veu res, just quan t’incorpores, en un gest de respecte i, sobre el teu cap, el cel (llum zenital, l’última de totes) el teu cap no sobresurt: Respecte. La mida humana aplicada a totes les coses, també, com a mostra última, com a homenatge.
quant de temps
Filosofant descalç (despatxos, flors, escriptura automàtica a una cuina, el gat dormint i massa dies sense dir res de res)
A la fi de “la Buena vida” (Iñaki Ábalos, GG) La Montse i jo estem a les portes d’entregar una vivenda a Molins de Rei. Robant temps als cap de setmana, fent fotos a diferents hores del día (cerveses al foment, flaixos d’arquitectura racionalista, gent passejant pel carrer i la família reunida al lloc d’on ve, sense saber on va ni important-li), passejant escales amunt i avall, treballant, lou reed john cale songs for drella com a acte fundacional d’un començar a viure-treballant un espai que no és per nosaltres. Els espais estan buits, tot just peces de mobles fixos, làmpades de Castiglioni desequilibrades (no tornar a posar mai més una fucsia si no té almenys metre i mig de cable sobre ella, més detalls www.flos.com), visuals horitzontals i verticals sense tallar, il.luminacions escenogràfiques… penso en els propietaris entrant, desconcertats, silenci, primeres impressions, colonització i vés a saber què. Al final queda la pregunta de per què, per quí, com projectes, intencions que es debaten entre l’hedonisme més autocomplaent (masturbatori?), la sociología de saló, sense gairebé mètode ni possibilitat de sistematització ara per ara, les bones intencions i d’altres sentiments com el cansament, el fastigueix, les rauxes d’alegria i depressió, i al final un tros de vida, o de vides compartides que, com si fos un vòrtex de pressió, d’intenció, d’energia suma d’individualitats i alguns projectes col.lectius, es condensen en un lloc destinat a ser habitat: les primeres volicions, curiosament, sempre són negatives, i no es formulen verbalment: no hi plou, no hi fa fred, almenys no massa ni calor, almenys no massa, no hi entra un estrany fàcilment, no et veuen. Després, en positiu: comoditat. Parets recuperades. Materials càl.lids. Espai. Algun parent pobre, com la intimitat: ens va traïr el programa inicial, una casa per un home sol, que ja no esta sol: massa gran, massa fred. Preguntes: què passara amb el so? Com es comportarà el triple espai? I les habitacions? Es podran barallar? Seran sensibles als diferents tics hedonistes, a les visuals creuades, al joc de contrallums, a tantes coses que ens han servit a nosaltres per a crear la nostra pròpia vivenda? Existira la vivenda en xarxa també en el seu cas? Fills? Festes? M’adono que el coneixem poc, i que, a través d’un tracte educat, distant, atent, hem hagut de deduïr, induïr, retroduïr, ignorar i inventar futurs comportaments i maneres de fer i ser. Al final, inconsciència total, un instant de reflexió i l’esperança que tots poguem seguir fent la nostra de la millor manera possible.
Treball diari canalitzat en tot això. Dificltat, de vegades, de tenir visió de conjunt sobre tot això, enveges als que la tenen o l’haurien de tenir, evasions més o menys responsables de la vida diària, de les tasques que ens afecten, un triar constant entre el que has de fer i el que no. Visc al dia, debatint-me entre el disseny d’una presó per compte aliè, de la que m’enamoro i desenamoro constantment, els meus projectes personals, eleccions, companys als que no es pot defraudar i llargues estones sol, sense reflexionar ni pensar amb claretat, divagant o, senzillament, defugint temes importants perquè de vegades toca viure així, evadint-te, en constant moviment en relació al teu entorn inmediat, al teu lloc al món, a les coses que vas creant o destruint, a la gent que vas influint. No, no estem sols, però la xarxa de relacions complexa que anem teixint al nostre voltant de vegades t’atrapa i col.lapsa pels llocs més insospitats: amors traïts, desamors, grans i petites decepcions i alegries, èpoques d’apatia i d’altres de moviment, afectes i desafectes. Flux, aquí, allí, al centre i ala perifèria, contracció i expansió, moviment que indica vida i sant tornem-hi. De vegades cal emborratxar-se i tot.
Al final, projectes, sempre projectes nous que són el vell qeu es va reconduint. Encàrrecs oficials que no arriben a ser, tot en menys de vint-i-quatre hores, una guarderia, nens i adults convivint en un espai que tindra molt d’aleatori, de flux, de cobert entre dos barreres, filtres subtils de calefacció, de comfort tèrmic i visual. Dos torres de vivendes a Sevilla, espais indeterminats i inidiferenciats, de tensió, de preas de decisions, de relacions anònimes, de trencaments familiars, de flux, de pauses instantànies, d’escapades reals i virtuals… Relació d’això amb aquesta famosa guarderia, curiós, espais centrípets contra espais de flux, i creuar absurdament el que hauria de ser: nens petits entre dos parets, estretes, altes, filtres a banda i banda, llums creuades, dinamisme, pensar en com faran la migdiada, cortines, filtres, trobar la privacitat on no n’hi ha… I si hi poso galtes raconeres? Oficines, fixar un punt de vista, una taula smpre la mateixa un ordinador foto d’escriptori al carib o el tiotia de moda i el companyplasta i els cascosquenoetpotsposarperquèquedesmalament i semprelesmoquetesielcelrasielwcilasecretariaveïnaqueestatanbonaperdescomptatmillorquelateva i gent feliçinfeliçangoixadadesengoixadalíderdepredadoravíctimasubmissa, nònimes, caps de vuit-centes menes, trobar i destrobar i parcel.les de la vida com compartiments estancs. Qui ha dit que sigui fàcil? De vegades em sento projectant-contra-el-món, conta un estat de les coses antipàtic, difícil, sovint absurd i acceptat tàcitament per uns nosaltres que sempre estem pensant que la vida és a una altra banda. Contra això, condicions cambiants, un cert grau d’incertesa i d’ineficiència creatica, destructiva o senzillament humana.
I un altre dia seguiré.
A la fi de “la Buena vida” (Iñaki Ábalos, GG) La Montse i jo estem a les portes d’entregar una vivenda a Molins de Rei. Robant temps als cap de setmana, fent fotos a diferents hores del día (cerveses al foment, flaixos d’arquitectura racionalista, gent passejant pel carrer i la família reunida al lloc d’on ve, sense saber on va ni important-li), passejant escales amunt i avall, treballant, lou reed john cale songs for drella com a acte fundacional d’un començar a viure-treballant un espai que no és per nosaltres. Els espais estan buits, tot just peces de mobles fixos, làmpades de Castiglioni desequilibrades (no tornar a posar mai més una fucsia si no té almenys metre i mig de cable sobre ella, més detalls www.flos.com), visuals horitzontals i verticals sense tallar, il.luminacions escenogràfiques… penso en els propietaris entrant, desconcertats, silenci, primeres impressions, colonització i vés a saber què. Al final queda la pregunta de per què, per quí, com projectes, intencions que es debaten entre l’hedonisme més autocomplaent (masturbatori?), la sociología de saló, sense gairebé mètode ni possibilitat de sistematització ara per ara, les bones intencions i d’altres sentiments com el cansament, el fastigueix, les rauxes d’alegria i depressió, i al final un tros de vida, o de vides compartides que, com si fos un vòrtex de pressió, d’intenció, d’energia suma d’individualitats i alguns projectes col.lectius, es condensen en un lloc destinat a ser habitat: les primeres volicions, curiosament, sempre són negatives, i no es formulen verbalment: no hi plou, no hi fa fred, almenys no massa ni calor, almenys no massa, no hi entra un estrany fàcilment, no et veuen. Després, en positiu: comoditat. Parets recuperades. Materials càl.lids. Espai. Algun parent pobre, com la intimitat: ens va traïr el programa inicial, una casa per un home sol, que ja no esta sol: massa gran, massa fred. Preguntes: què passara amb el so? Com es comportarà el triple espai? I les habitacions? Es podran barallar? Seran sensibles als diferents tics hedonistes, a les visuals creuades, al joc de contrallums, a tantes coses que ens han servit a nosaltres per a crear la nostra pròpia vivenda? Existira la vivenda en xarxa també en el seu cas? Fills? Festes? M’adono que el coneixem poc, i que, a través d’un tracte educat, distant, atent, hem hagut de deduïr, induïr, retroduïr, ignorar i inventar futurs comportaments i maneres de fer i ser. Al final, inconsciència total, un instant de reflexió i l’esperança que tots poguem seguir fent la nostra de la millor manera possible.
Treball diari canalitzat en tot això. Dificltat, de vegades, de tenir visió de conjunt sobre tot això, enveges als que la tenen o l’haurien de tenir, evasions més o menys responsables de la vida diària, de les tasques que ens afecten, un triar constant entre el que has de fer i el que no. Visc al dia, debatint-me entre el disseny d’una presó per compte aliè, de la que m’enamoro i desenamoro constantment, els meus projectes personals, eleccions, companys als que no es pot defraudar i llargues estones sol, sense reflexionar ni pensar amb claretat, divagant o, senzillament, defugint temes importants perquè de vegades toca viure així, evadint-te, en constant moviment en relació al teu entorn inmediat, al teu lloc al món, a les coses que vas creant o destruint, a la gent que vas influint. No, no estem sols, però la xarxa de relacions complexa que anem teixint al nostre voltant de vegades t’atrapa i col.lapsa pels llocs més insospitats: amors traïts, desamors, grans i petites decepcions i alegries, èpoques d’apatia i d’altres de moviment, afectes i desafectes. Flux, aquí, allí, al centre i ala perifèria, contracció i expansió, moviment que indica vida i sant tornem-hi. De vegades cal emborratxar-se i tot.
Al final, projectes, sempre projectes nous que són el vell qeu es va reconduint. Encàrrecs oficials que no arriben a ser, tot en menys de vint-i-quatre hores, una guarderia, nens i adults convivint en un espai que tindra molt d’aleatori, de flux, de cobert entre dos barreres, filtres subtils de calefacció, de comfort tèrmic i visual. Dos torres de vivendes a Sevilla, espais indeterminats i inidiferenciats, de tensió, de preas de decisions, de relacions anònimes, de trencaments familiars, de flux, de pauses instantànies, d’escapades reals i virtuals… Relació d’això amb aquesta famosa guarderia, curiós, espais centrípets contra espais de flux, i creuar absurdament el que hauria de ser: nens petits entre dos parets, estretes, altes, filtres a banda i banda, llums creuades, dinamisme, pensar en com faran la migdiada, cortines, filtres, trobar la privacitat on no n’hi ha… I si hi poso galtes raconeres? Oficines, fixar un punt de vista, una taula smpre la mateixa un ordinador foto d’escriptori al carib o el tiotia de moda i el companyplasta i els cascosquenoetpotsposarperquèquedesmalament i semprelesmoquetesielcelrasielwcilasecretariaveïnaqueestatanbonaperdescomptatmillorquelateva i gent feliçinfeliçangoixadadesengoixadalíderdepredadoravíctimasubmissa, nònimes, caps de vuit-centes menes, trobar i destrobar i parcel.les de la vida com compartiments estancs. Qui ha dit que sigui fàcil? De vegades em sento projectant-contra-el-món, conta un estat de les coses antipàtic, difícil, sovint absurd i acceptat tàcitament per uns nosaltres que sempre estem pensant que la vida és a una altra banda. Contra això, condicions cambiants, un cert grau d’incertesa i d’ineficiència creatica, destructiva o senzillament humana.
I un altre dia seguiré.
franquícies arquitectòniques
Sobre els edificis que semblen maquetes
Avui he vist unes fotos d’un edifici d’H&dM, a San Francisco, exempt, enmig d’un parc. Ja són una franquícia. Probablement, de fet, els hagin encomanat alguna cosa amb coure com si no haguéssin fet res més a la vida que el dipòsit de senyals auf den Wolf, que vaig visitar.
Incís sobre l’Auf den Wolf: era un edifici tot context. Tinc una sèrie de diapositives seqüencial, sobre ell, en què es veu com aquesta caixa muda, autista, reacciona a tot el seu entorn, sigui el que sigui: els molls ferroviaris que els mateixos H&dM van construïr-hi al costat, les vies, les catenàries, els còdols de granit del terra, els treballadors amb mono color groc llampant. I també la llum, una llum molt baixa, d’hivern, que enfosquia un coure que havia començat a enfosquir-se, que deixava veure el que hi havia al darrere, que feia dialogar les dos parts d’un edifici fins a convertir el folre de coure en moltíssim més que un folre.
Al bell mig d’un parc, el coure segueix funcionant: aquí es tracta de revestir unes parets que seran del que siguin, totxo, formigó, vés a saber: El coure revesteix, també, en aquest cas, unes cobertes que formen la cinquena façana de l’efifici. Es presenta texturitzat, pixelat, troquelat sofisticadament per ordinador. Tot i així, l’edifici presenta un caràcter, per definir-lo d’alguna manera, d’edifici, precisament. Això ho dic en oposició als edificis que no semblen sortir d’un estadi de maquetes grans. La diferècia és subtil i difícilment expressable sense conèixer un context, uns planells, i es basa molt en les sensacions: la sensació de veure que el projecte d’execució ha passat literalment per sobre de l’edifici sense afectar-lo, de veure que la tectònica, els totxos, l’estructura, les coses que pesen o no pesen, no l’han afectat.
Toyo Ito: sendai. Larquitecte es pensava que l’estructura no pesaria, i pesa: té materialitat, soldadures, les barres no es porten excessivament bé amb la llum. Resultat: espai fluït, llum que rebota per unes columnes que són molt més columnes del qeu haurien de ser. Les juntes constructives modifiquen la percepció a cada moment, a cada pas, l’enriqueixen i converteixen la construcció de l’edifici en una cosa positiva, qeu l’ha enriquit definitivament.
Aldo Rossi, hotel a tokio, l’arquitecte no té massa en compte els aspectes tectònics de l’edifici: l’obra de fàbrica és un revestiment, les columnes semblen no aguantar res, les arestes són massa pures i no sembla que s’hagi tingut massa en compte l’envelliment de l’edifici. Del bàsic, dels dibuixos que ell mateix feia, de les maquetes, no hi ha pas ni refelxió ni gran cosa. I l’edifici acaba essent esquemàtic.
H&dM semblen, ara per ara, una màquina de fer projectes arreu: projectes cada cop més esquemàtics, projectes grans, projectes bojos, diferents, productes d’una reflexió acomulativa que els fa, sistemàticament, enfilar-se sobre els seus propis edificis per progressar. Però aquests edificis, també sistemàticament, tenen un caràcter que els fa desenganxar-se del planell sempre: pot fallar l’estructura, algun material, però el nivell mig, la sensació, la percepció, sempre és d’estar davant d’un edifici acabat, d’un edifici millorat, pensat des dels materials i la construcció. I això m’ha deixat un boníssim gust de boca.
Avui he vist unes fotos d’un edifici d’H&dM, a San Francisco, exempt, enmig d’un parc. Ja són una franquícia. Probablement, de fet, els hagin encomanat alguna cosa amb coure com si no haguéssin fet res més a la vida que el dipòsit de senyals auf den Wolf, que vaig visitar.
Incís sobre l’Auf den Wolf: era un edifici tot context. Tinc una sèrie de diapositives seqüencial, sobre ell, en què es veu com aquesta caixa muda, autista, reacciona a tot el seu entorn, sigui el que sigui: els molls ferroviaris que els mateixos H&dM van construïr-hi al costat, les vies, les catenàries, els còdols de granit del terra, els treballadors amb mono color groc llampant. I també la llum, una llum molt baixa, d’hivern, que enfosquia un coure que havia començat a enfosquir-se, que deixava veure el que hi havia al darrere, que feia dialogar les dos parts d’un edifici fins a convertir el folre de coure en moltíssim més que un folre.
Al bell mig d’un parc, el coure segueix funcionant: aquí es tracta de revestir unes parets que seran del que siguin, totxo, formigó, vés a saber: El coure revesteix, també, en aquest cas, unes cobertes que formen la cinquena façana de l’efifici. Es presenta texturitzat, pixelat, troquelat sofisticadament per ordinador. Tot i així, l’edifici presenta un caràcter, per definir-lo d’alguna manera, d’edifici, precisament. Això ho dic en oposició als edificis que no semblen sortir d’un estadi de maquetes grans. La diferècia és subtil i difícilment expressable sense conèixer un context, uns planells, i es basa molt en les sensacions: la sensació de veure que el projecte d’execució ha passat literalment per sobre de l’edifici sense afectar-lo, de veure que la tectònica, els totxos, l’estructura, les coses que pesen o no pesen, no l’han afectat.
Toyo Ito: sendai. Larquitecte es pensava que l’estructura no pesaria, i pesa: té materialitat, soldadures, les barres no es porten excessivament bé amb la llum. Resultat: espai fluït, llum que rebota per unes columnes que són molt més columnes del qeu haurien de ser. Les juntes constructives modifiquen la percepció a cada moment, a cada pas, l’enriqueixen i converteixen la construcció de l’edifici en una cosa positiva, qeu l’ha enriquit definitivament.
Aldo Rossi, hotel a tokio, l’arquitecte no té massa en compte els aspectes tectònics de l’edifici: l’obra de fàbrica és un revestiment, les columnes semblen no aguantar res, les arestes són massa pures i no sembla que s’hagi tingut massa en compte l’envelliment de l’edifici. Del bàsic, dels dibuixos que ell mateix feia, de les maquetes, no hi ha pas ni refelxió ni gran cosa. I l’edifici acaba essent esquemàtic.
H&dM semblen, ara per ara, una màquina de fer projectes arreu: projectes cada cop més esquemàtics, projectes grans, projectes bojos, diferents, productes d’una reflexió acomulativa que els fa, sistemàticament, enfilar-se sobre els seus propis edificis per progressar. Però aquests edificis, també sistemàticament, tenen un caràcter que els fa desenganxar-se del planell sempre: pot fallar l’estructura, algun material, però el nivell mig, la sensació, la percepció, sempre és d’estar davant d’un edifici acabat, d’un edifici millorat, pensat des dels materials i la construcció. I això m’ha deixat un boníssim gust de boca.
divagació gratuïta
El parlament d’escòcia ha rebut un premi, o dos, no ho sé del cert. En tot cas parlo del James Stirling, reconeixement pòstum a l’obra d’en Miralles, que porta el nom d’un altre arquitecte que hauria d’estar viu. Big Jim.
En realitat els premis no sgnifiquen res.
Se’n pot parlar molt, del projecte. Ara mateix, sobre el seu sentit narratiu. Sobre la seva cohesió a través d’un discurs pur que es legitima mentre hom va passejant. Que es construeix, en definitiva, separant l’edifici de molts d’altres que tenen el discurs narratiu a posteriori, separat i deslligat de la seva realitat física.
Molts de bons projectes que, massa sovint, s’han titllat d’irracionals, tenen aquest tipus d’estructura interna. Penso en alguns gratacels de New York, sempre allunyats, a més, de la idea del passeig arquitectònic que sí lliga molts dels edificis de Miralles. El modernisme. Alguna arquitectura clàssica. Els balnearis…
Així, segons quina arquitectura es passeja pel tall d’una navalla que separa dos móns: el de la narració construïda i el de la narració desconectada d’un edifici que pretén cohesionar-se d’aquesta manera.
El perill de l’arquitectura basada en els espais, més estàtica, és el de la monotonia. El de la falta de tensió, d’intensitat. I l’ortogonalitat, llavors, no garanteix res. Ni tan sols les proporcions. Torçar les columnes en relació a les càrregues. Aprimar-les segons el pes que suporten, o dimensionar-les a pandeig. Torçar les parets en relació als moviments dels usuaris.
La irracionalitat potser sigui una mirada sense dades, o cobarda.
O un error.
En realitat els premis no sgnifiquen res.
Se’n pot parlar molt, del projecte. Ara mateix, sobre el seu sentit narratiu. Sobre la seva cohesió a través d’un discurs pur que es legitima mentre hom va passejant. Que es construeix, en definitiva, separant l’edifici de molts d’altres que tenen el discurs narratiu a posteriori, separat i deslligat de la seva realitat física.
Molts de bons projectes que, massa sovint, s’han titllat d’irracionals, tenen aquest tipus d’estructura interna. Penso en alguns gratacels de New York, sempre allunyats, a més, de la idea del passeig arquitectònic que sí lliga molts dels edificis de Miralles. El modernisme. Alguna arquitectura clàssica. Els balnearis…
Així, segons quina arquitectura es passeja pel tall d’una navalla que separa dos móns: el de la narració construïda i el de la narració desconectada d’un edifici que pretén cohesionar-se d’aquesta manera.
El perill de l’arquitectura basada en els espais, més estàtica, és el de la monotonia. El de la falta de tensió, d’intensitat. I l’ortogonalitat, llavors, no garanteix res. Ni tan sols les proporcions. Torçar les columnes en relació a les càrregues. Aprimar-les segons el pes que suporten, o dimensionar-les a pandeig. Torçar les parets en relació als moviments dels usuaris.
La irracionalitat potser sigui una mirada sense dades, o cobarda.
O un error.
Que el punk esta mort, collons!
Pasajes, número de desembre-2005. Uns arquitectes noruecs publiquen unes vivendes al seu pais. Unes correctes vivendes, en fusta per fora, circulacions verticals exteriors, materials ben escollits, ditribució correcta, bla, bla, bla. Un bla bla respectuós, tot s’ha de dir, no tots els projectes m’agraden i aquest és bo. Per sobre la mitjana, decididament.
El problema dels arquitectes és que es declaren punks. Punks. Un despatx d’arquitectura internacional, que publica, que construeix, que es relaciona amb d’altres, que té personal, i es diuen punks.
Syd Vicious no tenia el graduat escolar.
Johny Rotten declara que, després dels tres primers mesos, varen seguir per la pasta.
Steve Jones mai va ser un mal guitarrista.
El productor del grup els va fer assajar cançons de Syd Barrett, el primer lider de Pink Floyd. Havia de ser el seu repertori fins que es van adonar que podien composar.
Campanyes de promoció, gira americana.
Contemporàniament, Marillion sobrevivia sense promoció. Dire Straits no es radiaven a l’UK. Grups elitistes, segons ells, grups que no tenien la meitat de la meitat dels mitjans dels altres.
Res és el que sembla, i, de mentres, els punks autèntics morien de sobredosi, o es tallaven la cresta i es feien Skin heads (a Glasgow, neds) i eren ràpidament absorbits per ideologies d’ultradreta o esquerra, canibalitzats per intel•lectuals envejosos de la seva energia, del seu apriorisme que neix del no saber què faràs demà.
Robert Fripp, Eric Clapton són massa bons guitarristes per tocar brut. Però precisament en això consisteix tocar sense pensar, en ser un bon guitarrista, en superar la tècnica, en automatitzar. Però això és elitista, això és educació i talent, molt talent, a parts iguals.
Arquitectes punks? Marketinguistes de segona incapaços d’entendre que, senzillament, són bons artesans amb consciència social capaços de fer edificis correctes. I joves. Han de demanar perdó per això? Els pica? Haver deixat de llegir més d’hora. O haver cremat més contenidors. Se’ls ha passat l’arros.
Però espero que repeteixin les bones vivendes, amb aquesta mateixa actitud que els convertirà en persones insuportablement pedants, però amb uns fets que passen per sobre d’ells i acaben legitimant una actitud passada de rosca per idiota.
Queden els fets, i els edificis. Seguiré disfrutant d’ells.
El problema dels arquitectes és que es declaren punks. Punks. Un despatx d’arquitectura internacional, que publica, que construeix, que es relaciona amb d’altres, que té personal, i es diuen punks.
Syd Vicious no tenia el graduat escolar.
Johny Rotten declara que, després dels tres primers mesos, varen seguir per la pasta.
Steve Jones mai va ser un mal guitarrista.
El productor del grup els va fer assajar cançons de Syd Barrett, el primer lider de Pink Floyd. Havia de ser el seu repertori fins que es van adonar que podien composar.
Campanyes de promoció, gira americana.
Contemporàniament, Marillion sobrevivia sense promoció. Dire Straits no es radiaven a l’UK. Grups elitistes, segons ells, grups que no tenien la meitat de la meitat dels mitjans dels altres.
Res és el que sembla, i, de mentres, els punks autèntics morien de sobredosi, o es tallaven la cresta i es feien Skin heads (a Glasgow, neds) i eren ràpidament absorbits per ideologies d’ultradreta o esquerra, canibalitzats per intel•lectuals envejosos de la seva energia, del seu apriorisme que neix del no saber què faràs demà.
Robert Fripp, Eric Clapton són massa bons guitarristes per tocar brut. Però precisament en això consisteix tocar sense pensar, en ser un bon guitarrista, en superar la tècnica, en automatitzar. Però això és elitista, això és educació i talent, molt talent, a parts iguals.
Arquitectes punks? Marketinguistes de segona incapaços d’entendre que, senzillament, són bons artesans amb consciència social capaços de fer edificis correctes. I joves. Han de demanar perdó per això? Els pica? Haver deixat de llegir més d’hora. O haver cremat més contenidors. Se’ls ha passat l’arros.
Però espero que repeteixin les bones vivendes, amb aquesta mateixa actitud que els convertirà en persones insuportablement pedants, però amb uns fets que passen per sobre d’ells i acaben legitimant una actitud passada de rosca per idiota.
Queden els fets, i els edificis. Seguiré disfrutant d’ells.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)