Pecat de joventut (als 24 anys)

En celmo em va donar les primeres oportunitats professionals als 18 anys. Paralel.lament a la meva entrada a la facultat, vaig tenir l’oportunitat de veure l’arquitectura des de dins. El despatx era, és, anàrquic, una mena de gra pseudoarquitectònic que, sortint de la postguerra, ha arribat intacte a 2001. La cosa bona és que la tremenda anarquia del despatx permetia desenvolupar projectes gairebé des de zero, sense supervissió, anàrquicament: si als cliens els agradava i la cosa era raonablement senzilla d’ésser portada a terme, es portava a terme sense més.

Van sortir dos paraules gairebé maleïdes: modernitat i ferrater. Revistes de decoració amb pretensions, flaixos de dominicals de diaris, dos clients volien una vivenda a molins de rei, de nova planta. Sense oportunitats de seguir l’obra ni de dedicar-hi massa temps, em vaig posar mans a l’obra: un botepronto que no podia ésser seguit, ni controlat.

Material escollita priori: el totxo ferrater blanc, de formigó, marca torho, per a fer de full exterior d’una convencional façana ventilada. No podia proposar res més, no m’ho haguéssin acceptat.

Parcel.la que queia a nord, amb la intuïció de que les vistes i la llum estaven creuades. Casa arrapada al fons de la parcel.la, amb una paret completament plana.
Estar a sud, com una mena de pavelló ficat al jardí.
Menjador tancat, vinculat a l’estar per correderes, accessible des del rebedor, com a espai per a reunir amics sense haver d’ordenar la casa.
Zona de nit que no era zona de nit. La parella tenia un apartament en planta baixa, tota la zona superior era una altra casa paralel.la, doblada, una casa per als fills, una casa amb el seu estar, la seva pròpia manera d’accedir sense molestar la resta de la vivenda.
Una casa, al final, amb diferents maneres de ser usada, totes elles caracteritzades per un recorregut, per unes circulacions que no interessava tan que no es creuéssin com que fóssin curtes, que deixessin illes d’activitat que sempre fóssin marginals d’elles, bucant privacitats, jocs de vistes que es podien creuar només si l’habitant es desplaçava sobre el seu seient i es movia lateralment.
Una casa, també, viscuda des de les seves sensacions: una casa per a sentir la brisa al costat de la piscina, per a sentir-se dins o fora, per a valorar límits. Amb la proporció justa de vidre, ni més ni menys, buscant deixar zones d’ombra a l’interior i a l’exterior, ombres fresques creades pels propis volums que permetéssin ocupar la terrasssa a l’estiu sentint-se fresc.

Una barana superior que també definia activitats, recorreguts, que, per això, no seguia el perímetre de la casa: no tenia sentit, en aquest moure’s indolentment mirant descuradament.

Un exterior pretesament neutre, anònim: finestres enormes protegides per persianes, sempre de terra a sostre, jugant amb els vanos de paret massissa al costat per tal d’allotjar les persianes, però sense matar-se modulant: construcció humida mesurada a pams.
Impossibilitat de fer detalls constructius, cosa que em va portar a acceptar un llenguatje de parets retallades, d’ampits pujats, de papiroflèxia, de casa gairebé convencional millorada per tal que es pogués construïr de debò. Projecte per a ser executat (mai he sabut si va ser realment construïda o no), projecte anti-manifest, projecte fet a la contra (no massa vegades he projectat així, però en aquest cas vaig obligar-me a fer-ho). Projecte fet sabent que, de no sortir-me’n, es faria, de qualsevol manera, sí o sí, fins i tot executat per un delineant. Projecte fet reaccionant contra una realitat que ha estat la d’aquest païs durant temps, una realitat que no ensenyen a la facultat, llindant amb l’autoconstrucció, en que no importava si hi havia o no qualitat. No importava res que no fos gairebé totxo sobre totxo, una tradició trencada respecte els mestres d’obres d’abans de la guerra civil i l’autarquia. Construccions desesperades, incultes, circumstancials que han omplert massa pobles d’aquest païs. Només volia que això no fos això.

Sona a disculpa?

Recordo, també, l’accés. Recordo un mur que sortia de la pròpia casa, la rampa del pàrquing funcionant en tenalla amb el recorregut d’accés, lineal, a la vivenda, que et portava fins al final, que obligava a un gir de cent vuitanta graus. Paret just per sobre la vista. Almenys era així abans que m’ho impedís la normativa.

Recordo la seqüència que t’enfrontava, després, amb el jardí, el gir de la casa, el pape doblegat de la maqueta, quasi un gest de llibre obert sobre la cara d’un lector miop que el té a tres dits del rostre.

Els arbres que imaginava i que en aquest cas no vaig dibuixar (sí a uns esbossos a ma que intentaré recuperar).

El vent, que també hagués pentinat la casa.

Els convidats, fills, amics.

I, per alguna raó, taronges menjades sobre el jardí, amb aigua gelada: l’estiu.

foto rollo friedrich

la juliana va fer un friedrich amb mi, i, com que té a veure amb l'article anterior, el publico. Gràcies!

Sobre la coberta del CEIP fontajau, girona.

Visitat divendres passat l’edifici. Insistència de l’Enric Massip per pujar a la coberta, d’accés complicat. Pati d’instalacions, l’interior d’una xemeneia, una escala de servei massa curta, accés a una coberta invertida de grava, escala d’acer galvanitzat i ja hi sóc. De sobte se’m apareix un espai completament aliè a la cultura occidental, un espai d’arrel japonesa, entroncat, segons sembla, amb el concepte “ma”. La coberta de l’edifici és un pla inclinat únic (parlo d’un institut d’ensenyança secundària, un enorme edifici d’uns 160 metres de llargada per 15,50 d’amplada), un pla inclinat acabat amb unes peces rectangulars de formigó prefabricat, muntades en sec a junta oberta per tal que es filtri l’aigua i es reculli a la coberta invertida inclinada que queda just a sota. Les lloses funcionen d’acabat de protecció. Un enorme pla inclinat gris, gairebé sense cap altra qualitat que la que he esmentat. Un pla inclinat rematat per un canaló d’un metre d’ample, un pla inclinat definit per unes vores de formigó sense cap mena d’ampit, un pla que s’escapa, que queda retallat contra l’horitzó.
Espai a la japonesa: la catedral de girona, al lluny, amb la seva façana barroca, a aquella distància d’un gris brut semblant al del mateix insitut, vista pel matí a contrallum, contrastant amb el verd dels arbres, recollida per les muntanyes posteriors. Una antena de comunicacions es retalla, un barri de cases nou apareix a l’altre costat del carrer, gairebé sota els meus peus. A sud, una llunyana serralada tanca la visual, kilòmetres enllà. Entre les dos coses, la coberta. La coberta amb la seva materialitat, la coberta amb la seva presència, la coberta amb els seus límits tallats a ganivet, la coberta convocant, centrífuga i centrípeta alhora, parlant-nos del que abriga però també de l’entorn, una frontera entre dos barris, un pati als seus peus (potser la cosa més fluixa de tot el projecte, deixar un pati de jocs a nord, amb l’edifici que li fa ombra): la coberta inundada de sol, texturitzada per les lloses mal posades, mal acabades, la coberta que vibra agradablement gràcies a això: la seva construcció encinta mitjançant un cordó de formigó in situ les atrapa, les conté i fa que el que realment la defineix, el seu perfil, aparegui sempre net, sempre intacte malgrat el pla vibrant, espurnejat de petites ombres.
Sóc a la coberta, m’hi passejo: Al mig, el tamany de l’edifici tanca visuals, l’alçada em relaciona amb el paisatge llunya, a l’altra banda del carrer, finestres mig tancades, el vidre opac per la radiació solar, l’entorn lleig, les copes dels arbres i la brisa: espai, potser un dels pocs espais abstactes que he vist en tota la meva vida: un espai incontenible, sense límits, pura qualitat, pura continuitat, definit no pels límits sino per les relacions de les parts. A un extrem de l’edifici, una enorme plataforma, la coberta que puja fins a l’alçada del meu ull, si em giro cent vuitanta graus sóc a una proa de vertigen, sense ànims d’avançar a més d’un metre del final, tallat a pic sobre el carrer. Sigui on sigui, les sensacions convoquen els meus ulls, la meva memòria, fins i tot el tacte i el record d’un camí difícil, no convencional, no públic, per a configurar aquesta sensació.
El so: el so o el gairebé no so, el so sense qualificar que ajuda a aquest espai. Les ones sonores no tenen gaire res ni gaire enlloc on rebotar. Cotxes al lluny, el vent, el soroll de les obres als solars veïns: espai, també espai, espai per a escoltar. La bona arquitectura entra per l’oïda abans que pels altres sentits: a través d’ella mesuro les passes, es calcula l’alçada dels sostres, es valora la relació dels materials amb les dimensions, i, sobre tot, entren les sensacions, el comfort auditiu, el contacte amb l’espai que no entra pels ulls, aquells ítems que descontextualitzen les fotos tan fàcilment.
Sota, un edifici.

Una foto d’obra del crown hall

L’edifici és una pura estructura. La llosa inferior està colocada, i tres de les quatre enormes jàsseres també, la llosa de dalt encara no està formigonada, ni tan sols encofrada. L’arquitectura ja hi és. Mirant la foto atentament, obserbo que les quatre jàsseres no es munten per separat, sino que, perquè treballin unitàriament, han d’estar trabades d’alguna manera. L’estructurista va definir per a aquest objectiu unes lògiques creus de sant andreu, que surten en escorç a la foto, únics elements entre aquelles gegantines jàsseres que encara només s’aguanten a elles mateixes. Mies no fa res de res en aquell edifici, ni en cap altre en tota la seva carrera, davant el fet que l’estructura imposa les seves pròpies lleis. Mies és un arquitecte obsessionat no a crear tipus sino arquetipus. Pertany a aquest grup d’arquitectes que no deixen que la realitat transformi les seves idees, ni les lleis de l’estàtica ni les de la gravetat. L’arquitecte s’obsessiona en la seva idea d’un espai anisòtrop absolut, gairebé sense qualitats ni atributs, que es podria estendre idealment en totes direccions sense que res l’afectés: l’espai dels aeroports, dels centres comercials, l’espai industrial, tan enorme que no es pot ni tan sols arribar a definir pels seus límits. El contenidor neutre total.
En aquesta recerca, mies no deixa que la realitat, com he dit, l’afecti en res: Si defineix el crown hall com quatre jàsseres que aguanten una llosa sota la qual n’hi ha una altra aixecadad de terra, construeix això i punt. L’espai inferior no tindrà qualitats, i serà l’últim càstig inflingit a Moholy-Nagy: columnes, subdivisions, espais poc qualificats, absència de llum natural: no importa. Si apareixen diagonalitzacions a la coberta, aquestes s’amagaran revestint-se superiorment i inferior. Si són necessàries les instalacions, s’amagaran sense cap discurs.
Mies, al tram final de la seva carrera, no altera les condicions inicials dels seus projectes per a res: ni al pressupost, ni l’us, ni el clima, ni cap altre factor extern l’afecta. Serveixi aquest escrit com a denúncia d’això, com a protesta cap a la renúncia d’un arquitecte que va aconseguir moltíssim, però que, després de la seva arribada a amèrica, perd intensitat en la mateixa manera que perd interès per l’obra construida: recordo la imatge d’en mies vell, paralític, alcohòlic, ullerós, obserbant des d’un mercedes de color blanc la coberta de la seva national gallery sense creure necessari baixar. Què hagués estat de la seva obra si l’hagués dirigit com es mereixia, com va fer amb la casa thugendhat, com va fer amb les obres de barcelona (tres pavellons, no un, com es creu).
M’agraden més els tipus que els arquetipus. M’agrada més l’arqutiectura que s’embruta amb la realitat, que s’enriqueix amb el seu contacte, l’arquitectura a la que li pesen els materials, la que sap ser lleugera des de la tectonicitat. I la poesia. I en mies, malgrat ell mateix.

schindler-jujol, afinitats desconegudes

un esbós
jujol neix el 1879, schindler, vuit anys més tard, 1887, el mateix any que le corbusier. El
primer mor el 1949, als 70 anys. El segon, el 1953, als 65.
Dos arquitectes a l'ombra de dos grans genis, gaudi i frank lloyd wright.
Maduren a la callada, fent obres amagades, influint els seus metres decisivament, fen-los
canviar de rumb.
La façana de la casa batlló és d'en jujol.
L'interior de la casa freeman, de schindler.
Les dos obres s'atribueixen als mestres.
Les baranes de la pedrera, el banc corregut de la sala hipòstila del park güell,
els medallons de la part inferior. Al bellesguard, res de res: enlloc de jujol, sugranyes.
Probablement els pitjors trencadissos de tota la carrera de gaudí. I els he vist i tocat.
La direcció d'obra de l'Aline Branshall house és de schindler. La casa del porter,
i molts dels projectes del mestre quan aquest era a tokio dirigint l'Imperial Hotel, obra
genial, excessiva, totalment wrightiana.
Posteriorment, els dos arquitectes desenvolupen carreres que, per a molts
crítics, es fan a l'ombra dels seus mestres. Per a mi és totalment, fals.
La genialitat es desenvolupa sempre amb una economia de mitjans total,
brutal, extraordinària. Schindler i Jujol (SiJ), com qualsevol geni, qualsevol geni de debò, agafen el que tenen, ho processen i ho transformen d'una manera tan radical que passa a ser una altra cosa. Aquesta manera d'operar fa que les transformacions arribin gradualment, mai d'una manera radical. Hi ha una primera fase de distanciament, seguit d'un moment en que es va avançant gradualment fins on es vol arribar. Vista la obra en perspectiva això és molt fàcilment distingible, però al seu moment no és tan obvi. Wright i Gaudi, al seu dia, fan el mateix respecte dels seus mestres, Martorell i Villar y Lozano per part de Gaudi i el lieber meister per part de writght. El seu lieber meister mil vegades traït i intentat redimir al manantial. Qualsevol que es passegi per la rambla de catalunya pot mirar-se amb uns altres ulls una casa entre mitgeres, cinquanta o seixanta metres per sobre la gran via (diria), cantó llobregat, d'en francisco de paula del villar y lozano, que és la casa batlló abans de la casa batlló: o, millor dit, la seva primera versió simètrica, amb ordres i ritmes que es van densificant de baix a dalt i una coronació interessantíssima. En Villar fou un pioner, un arqutitecte no massa bo i gairebé inconscient de la seva pròpia vàlua, sense massa ma pel disseny però amb brillantíssimes i molt poc convencionals idees sobre com composar una vivenda. Tres quarts del mateix amb en martorell, arquitecte extraordinari que manejava amb enorme soltura el pastitx, elevant-lo a unes quotes d'expressivitat que obren tot el camp del món no tan sols a gaudi sino a la resta d'arquitectes modernistes.
Qualsevol que es miri un banc d'en sullivan, o l'auditorium building, qualsevol que admiri l'enorme destresa de n'Adler per a convinar murs de paredat estructurals amb pilars a edificis d'alçada s'adona d'on ha sortit en wright, el fill de puta traïdor entestat en robar tots els descobriments als seus ex-caps.
SiJ desenvolupen la seva arquitectura a la contra: a la conta del programa, dels encàrrecs, de la seva evolució lògica com els enormes aruqitectes que eren. Tots dos agafaran gust a acabar les seves obres amb les seves pròpies mans, fent de contractistes, de ferrers, de pintors, de constructors, de licitadors. Passant de plantes, de seccions d'alçats i de planells. Fent de cobertes façanes i de façanes cobertes. Explotant programes, dormint al ras, o dins d'una alcoba mitjeval, incorporant sempre, instantàniament, al seu propi imaginari, qualsevol obra qeu acabéssin. Tornant fidelment sobre el ja fet. No desdenyant els grans encàrrecs que els acabaran (o començaran) girant l'esquena, formant socis que després seràn molt més grans (i, encara que excel.lents arquitectes), i més dolents que ells, com el cas d'en Neutra amb en Schindler i d'en Ferrés i Puig en el cas d'en Jujol.
Les últimes cases d'en schindler són una meravella: petites, translúcides, seqüencies espaials dignes d'una catedral, d'una mansió, d'un gran edifici públic: tot esta trascendit. Tot. Els materials giren noranta graus, es fan forjat, façana, tancament horitzontal, vertical. En jujol acabarà convertit en un filigranero sense escala, un tio capaç de convertir un recipient per aigua beneïda en un aconteixement espacial, en la maqueta dels edificis que no va fer.
Quedin aquestes paraules com un homenatge a aquests dos monstres que, sense mitjans, amb pocs encàrrecs, sense clients rellevants,
desenvolupen, no sé si intencionadametn o no, una carrera a la contra, una arquitectura d'oposició que potser sigui així només perquè no pot ser d'una altra manera, però una arquitectura, al cap i a la fi, d'una intensitat gairebé sobrehumana, potser una arquitectua que té el que ha de tenir, la preocupació per cada detall, les ganes de servir de debò, la escala 1:1, la capacitat per saber què pesen els materials, per la llum, fins i tot per l'olor, per tot... en fi, algo que és a l'abast de molt pocs, que et deixa produïr poca obra però intensa...

més de l'estiu, passat a net del quadern

Sobre els tatuatges…
Manifestos epidèrmics (o ser a un poble de platja en ple període de vacances, sol, indolent i amb, per fi, no massa calor)
Tot d’una em ve al cap, a través de la visió dels cossos tatuats, “ornament i delicte”. Passegen tranquils en diverses actituds amb un denominador comú: no pensar. Combinacions, maneres de moure’s, edats, amb o sense nens (però deu ser cosa de la meva pròpia edat que m’hi fixi) , i una manera de vestir que, per recurrent, em fa pensar en un paradigma proper al canvi. La roba de vacances que, gradualment, es va convertint en roba de diari, a ciutat, quan se surt, a la feina. Al final la moda que ens dicta que oci i vida diària s’han, per fi, de confondre. Gradualment, com si el no fer res i una certa manera d’entendre el descans, tendenciosa, gairebé apriorística, prèvia fins i tot al cansament real, dignifiqués com un objectiu finalístic, un nirvana imposat exògenament, acceptat com un lloc comú on ens hem de trobar tot per sentir-nos com en un anunci.
Davant meu, una parella-jove-amb-nena-preciosa-que-demana-un-gelat. Carta amb fotos, pura imatge que, enlloc d’informar, de descriure, anticipa una sensació, un moment, de gaudi associat al paer comú, un condicionament que obre els sentits i els predisposa a viure un moment prefabricat. I, de marc al quadre, cada cop més gent tatuada. Curiós. No n’he conegut tants com per, a base d’entrevistes, fer-me una idea dels llocs comuns que recorren per arribar a ells, ni tan pocs com per a fer una generalització abstracta que neixi d’una obserbació despersonalitzada, asèptica. En fi, que el paradigma ha canviat. Els joves es tatuen, sembla ser, seguint una mena d’impuls narcisista que surt d’una contemplació del cos-com-a-temple, instrument de plaer, divorciat d’entrada de la ment, sensació buida sense processar, estímul visual, ornament pur. Em segueixen venint al cap les pintures romàniques, formes contextualitzades en un espai, amotllades al lloc d’una manera que mai, ni tan sols a base de copiar-les, he arribat a saber si era apriorística o a posteriori. Segueixo recordant les filigranes gòtiques (ah, aquest art de les sensacions previ al renaixement) que omplien l’espai, els arabescos delicats que matisen i qualifiquen superfícies i (gran salt quàntic) les arquitectures alucinades d’HdM, superfícies vibrants, tenses, abstractes, ferotgement antinaturals i maquillades permanentment, essencialment, com molts dels cossos que passen per davant meu. On és la frontera? Cub, prisma parel.lepipèdic versus un cos humà? A la forma, a la ment, a l’ànima? Al missatge, potser? La moda és, ara, transversal. Des d’aquesta noblesa moderna que només potser sigui com ha estat sempre, de la que parla Loos, fins a aquesta difosa classe social que són els presos passant gairebé per qualsevol altre estament. El gregarisme hi és present, es veu en els temes, en els missatges. La ignorància també. Ideogrames xinesos, japonesos, mandales, runes, ritus tribals, molts desconeixen el missatge del que porten sobre (sota) la pell i no fan massa esforços per a averiguar-lo. D’altres, buits, ornament-sobre-ornament, com les tipografies que s’empren per a grabar coses tan banals com un nom. Sempre les mateixes, mai senzilles, escollides, potser, com un homenatge instantani a l’habilitat de l’artesà que realitza la feina. Alguns juraments de fidelitat, homenatges a famosos, actors, pintors, líders religiosos o de masses, també futbolistes o equips, o grups musicals. També motius florals, geomètrics, fascinació narcisista per alguna part del cos que es consideri bonica. Al final, jugar amb una permanència que no se sap que ho serà, amb una tecnologia mèrica que permet, sembla, reescriure a cada moment el nostre historial biològic, ser o no ser aquesta fidelitat, aquest ornament, aquest sempre-jove, i, el record, sempre el record, del cadàvre esquis que tots hem somniat ser en algun moment.

des d'un bar de sòria passat a sac a net, sense correccions

arquitectura morta
Visitades meravelles del calibre del Santo Domingo de Silos, Peñaranda, esglésies sorianes, també “casas pinariegas” a l’entorn de San Leonardo de Yagüe (pel general, llums i ombres, moltes ombres). Estupefacció per la qualitat, relació amb el paisatge, bla, bla, bla. Bona arquitectura. El que es converteix en monument es mata, però, i el que no, es degrada. Entre una cosa i l’altra, sempre el gest de distanciar-se, de prendre consciència i seguir. Cartells horrorosos del papa enganxats a la porta d’esglésies que podrien ser, que són, patrimoni mundial. Senyals de vitalitat, d’us, i el fantasma de la desamortització planant sobre qualsevol cosa que hagi visitat fins ara. Segona joventut o cadàvre esquis d’aquestes coses, fe cíclica, més viva, transformada, molt més transformada del que sembla. Al final, fantasmes vius i morts, Machado, Martiarena, estampes de sants, Madrid, Roma i tots aquests nens jugant sobre escuts heràldics mentre intergeneracionalment es juga també al joc de mirar i ser vist. Le tout-Soria…