4_estudis: Michael Roschach_ micromut

Web de micromut

Foto: Michael Roschach

     Els fets constructiu i l’arquitectònic han anat lligats durant segles. La crisi ha deslligat els dos fets al forçar a molts arquitectes a obrir el seu ventall d’activitats per pura supervivència.

     Hi ha arquitectes, però, que han decidit obrir la disciplina enriquint-la amb d’altres oficis voluntàriament, independentment de com la realitat econòmica afecta a l’ofici. Michael Roschach és un d’ells. I, a diferència de molts d’altres, la seva carrera s’està desenvolupant dins el món de la construcció. Actualment lligada de manera prominent a un material: el formigó. La carrera de Michael Roschach s’entronca amb la d’arquitectes com Miguel Fisac o Herzog & de Meuron, desenvolupades sobre tres potes: La expressió d’un material (el formigó pren un protagonisme especial, que no únic, a la carrera de Fisac), el fet constructiu, una investigació espacial i tipològica desenvolupada i expressada a través dels dos primers paràmetres.

On?

     La ubicació de l’estudi (en aquest cas, del taller) plantejava una disjuntiva, lligada a la naturalesa de la feina que s’hi realitza. La segueix plantejant, de fet. Micromut produeix objectes. Físics. Amb pes. Els materials que es treballen venen dels afores de Barcelona. I no és infreqüent que se n’emmagatzemin dues o tres tones. De manera que es requeria, obligatòriament, una planta baixa accessible amb cotxe. Si els materials venen de fora de Barcelona, molts dels clients i gran part dels col·laboradors són dins el barri. Crear sinèrgies entre ells, l’accessibilitat humana, va primar per sobre les dificultats logístiques que implica moure molts quintars de material.

     Som al barri gitano de Gràcia. Simultàniament un dels nuclis econòmics del barri (petits locals d’artesans, arquitectes, dissenyadors industrials, publicistes, etcètera) i un dels llocs menys coneguts i tranquils, sense a penes vida nocturna. Alguns veïns pràcticament viuen al carrer. Els locals s’hi aboquen, funcionant, molts d’ells, en xarxa, creant relacions d’interdependència que han fet que el lloc “s’hagi tornat important”, ja que funciona, per sí mateix, com Michael Roschach volia que funcionés el seu propi estudi, que s’ha sumat sense estridències al mosaic d’empreses existent.

     A pocs metres, la plaça del Gato Pérez, un espai urbà deliciós, de petita escala, ben tensionat. Tan íntim que ni tan sols pot considerar-se un dels cors del barri. Edificis de diverses alçades, sempre una barreja d’activitats, un trànsit constant de gent que es coneix.

     Un local rectangular de quatre metres d’ample per uns trenta de fons, en planta baixa, obert al carrer Josep Torres. Un davant íntegrament vidrat, una petita finestra oberta a un pati posterior al que no es pot accedir. Uns tres metres d’alçada de sostre. Poc més.

Com?

     Sectoritzant el local transversalment en funció de les activitats que s’hi realitzen en dos espais dividits en funció de l’activitat. L’espai posterior és un espai brut, l’anterior, un espai net col·locat adjacent a l’entrada.

     Michael és autor (com passa a bona part de la seva carrera) del projecte i l’obra, que ha realitzat amb molts col·laboradors. L’entrada es conforma amb una fusteria d’acer totalment practicable, quatre mòduls abatibles tres a un, realitzada per un ferrer amb les eines que cabien dins una bossa de ma. Al costat de la porta, part de l’obra acabada emmagatzemada allà, a la vista, com a reclam per a possibles clients, sobre un moble de fusta. Important que sigui un moble perquè aquesta entrada està preparada per a que un cotxe pugui accedir al local.

     Al seu darrere, l’àrea de dibuix. Micromut és, també, una empresa de representació en 3-D, i es requereix un entorn còmode per a treballar d’aquesta manera, assegut davant un ordinador.

     Rere l’àrea de dibuix comença l’àrea bruta, separada de la neta per una mampara (realitzada per el propi Roschach) feta amb portes balconeres reciclades sobre un marc perimetral replantejat in situ que acomoda cada una de les peces.

     Rere la mampara: En primer terme, una taula vibratòria i un banc de treball, al final del local l’àrea d’emmagatzematge i la de polit a l’aigua, en contacte amb els punts d’aigua i de sanejament.

     El local presenta unes limitacions físiques que, al final, han acabat per variar i enriquir la manera de treballar de Roschach. La grua, fixada directament a l’estructura de l’edifici, dimensionada per habitatges, queda sobre el tercer quart del taller. Es fa servir per aixecar la peça, desplaçant, sota seu, la taula de treball que es necessita en cada moment. Michael Roschach no considera, per la seva feina, les limitacions d’escala, i, probablement, aquest local hagi aconseguit enriquir els seus mètodes de manera exportable a un altre lloc on la producció pugui ser més eficient.

Per a què?

     Michael Roschach entén l’arquitectura com una disciplina basada en tres potes: El material (o materials) de construcció, amb les seves tècniques constructives associades, amb les seves capacitats estructurals i expressives, el producte singular (edifici, objecte, moble), específic per a cada encàrrec, i el tipus, entès aquest com la categorització dels anteriors objectes a través de les seves possibilitats d’industrialització i customització. Michael Roschach pensa amb les mans. La conceptualització de la seva feina s’ha produït per l’agrupació en sèries (per material, per us) dels treballs que ha realitzat més que per un condicionant teòric apriorístic.

     Actualment, el taller produeix, sobretot, objectes de formigó. Aquests no es poden definir amb cap altra paraula, ja que el seu esperit no és el d’un moble convencional, ni el d’una escultura: les peces produïdes poden ser això, però també semicomponentes industrials, sense cap mena de relació d’escala. Davant la meva pregunta de si podria, amb aquest mètode, realitzar un edifici sencer, l’arquitecte no va dubtar a contestar afirmativament. L’únic problema a resoldre és logístic. I els problemes logístics no són problemes per a ell.

Prova d'encofrat flexible.

     El taller produeix, cada cop més, dissenys propis. Michael Roschach és, en dono fe, un dissenyador extraordinari amb un domini transversal sobre qualsevol eina que intervé en el procés de disseny i construcció d’un edifici que molt, molt pocs companys de professió tenen: No es limita a ser un bon dibuixant. Ha convertit, en un procés més propi dels enginyers o els dissenyadors industrials, les eines de dibuix i de processat en tres dimensions en eines de gestió. Un render du associat un cubicatge del formigó, una dosificació, un estudi sobre el motllo. Els processos s’estudien i reestudien integralment. Un exemple entenedor d’això podria ser la seva sèrie de làmpades de taula. El primer disseny per la làmpada L2 estava fet en base a una garrafa d’aigua de PVC de cinc litres: es tallava per la meitat, s’usava la seva part inferior com a encofrat perdut d’un peu que contenia, encastats, el cablejat, el portabombetes i l’interruptor.  Una segona peça idèntica a la d’encofrat s’usava de pantalla. Tres làmpades d’aquestes il·luminen, de fa set anys, la meva biblioteca. La companyia d’aigües que feia servir el model de garrafa va desaparèixer. L’encofrat actual del peu està fet de goma, apte per a molts usos. El fust s’ha estriat i desestriat, ha expulsat l’interruptor del seu interior per a tornar-lo a allotjar a posteriori, ha incorporat un antilliscant. La pantalla ha passat a ser de fibra de vidre. El grafisme és un relleu incorporat al formigó enganxant, sobre el prototipus en negatiu, vinils que produeixen un relleu subtil.

     La làmpada L3 (un peu de formigó de la mateixa mida que el difusor, una peça de plàstic blanc) ha incorporat la variable del transport deixant esperes al cul de la peça per a fixar-la adequadament al fons de la caixa i evitar trencaments fràgils: petits problemes que es resolen des de l’arquitectura.

Foto: Michael Roschach

Làmpada L3 i el seu motllo.

     El procés de treball és, per tant, en negatiu: no es treballa directament sobre la peça, sinó sobre el que l’ha de conformar. El material és un líquid, composat i dosificat adequadament, autocompactant, que adquireix la forma de l’encofrat immediatament. Els objectes, per tant, queden automàticament conformats, especialitzats i espaialitzats, preparats per a ser rematats a posteriori amb d’altres materials. I és aquesta la principal diferència respecte dels altres semicomponents, o del mobiliari: aquest es conforma, usualment, per plans de fusta, pedra, silestone, acer, que, junts, tanquen un volum d’aire que el material en brut no empresona. El formigó no és així. En brut no és res, components disgregats primer, un líquid després. Al final de tot el procés, espai, aire empresonat dins d’ell. Les cuines incorporen sines per als diversos objectes, pots, salers, compartiments per als draps o els coberts. Els envans deixen passos d’instal·lacions, fons d’armari, calaixos, lletres, eventualment reforços estructurals. Cap altre material permet això.

Prova d'envà i pica. 

Pica rentamans 02 en formigó. Foto: Michael Roschach.

     Micromut treballa, actualment, mitjançant sèries de productes: làmpades, cuines, piques. Recentment, envans. Rètols industrials. Escultures. La promiscuïtat entre els encàrrecs i els dissenys experimentals és total: el taller no para mai, desenvolupant, alhora, productes acabats, investigació sobre encofrats, sobre embalatge, sobre química del formigó (additius, dosificacions), sobre el seu armat. Si, en breu, el taller s’ha d’acabar traslladant a una nau industrial dels afores per poder absorbir una nova escala d’encàrrecs o un salt de mida de les peces serà una bona notícia. 

(Fotos: Jaume Prat, excepte indicades)