2_Estudis: Brijuni Arquitectos

(plànols: Brijuni Arquitectos, fotografia: Miguel de Guzmán, excepte la foto dels arquitectes, que és meva. Web de l'estudi.)

Conec en Paco Casas i la Bea Villanueva des d’una sessió de gintònics a Malasaña, celebrada farà bastant més de dos anys, que va començar, al meu honor, bastant d’hora. Vaig baixar el gintònic creuant la T-4 a tota carrera per a embarcar, cinc minuts abans del tancament de la porta, al darrer avió de tornada a Barcelona. Mai entendré per què el darrer avió surt tan d’hora. Vaig quedar-me sense sopar.

Des d’aleshores els he visitat cada cop que he anat a Madrid, fent servir el seu estudi com a base de converses d’arquitectura, cafès, menjars, presentacions de gent interessant i moltes estones de riure. Aquest article es va coure a una visita revestida d’un cert to de formalitat i servirà per homenatjar un espai que ja no existeix. L’estudi Brijuni Arquitectos està, en aquests moments, a un altre lloc. Circumstàncies de la crisi. Considero que tan la seva obra com (òbviament) les seves declaracions permeten valorar un mètode de treball que no està lligat a cap espai físic.

On?

Malasaña. A una planta baixa del carrer Don Felipe. A pocs metres de la placeta on s’ubica el bar on Jim Jarmusch va rodar algunes escenes de The Limits of Control. El real, però, no té res a veure amb el fictici. I l’Óscar Jaenada no et serveix dos expressos en dos tasses separades. Malasaña és un barri amb molta vida, el que va donar origen a la Movida Madrileña. On es troben bars singulars, bones llibreries on prendre uns vins, tallers d’activitats diverses a peu de carrer. On els límits entre l’espai públic i el privat poden confondre’s.

El carrer Don Felipe té un pendent considerable que va obligar a que l’estudi disposés d’un sòcol apreciable. Aquest mateix pendent el converteix més en un espai de pas que d’estar, sobreconnectat amb un rosari de places on s’hi està millor. Aquest caràcter social de l’espai (imposat per l’ús, per la naturalesa dels locals, per la convivència harmoniosa entre gent molt diversa, no planificat) va tenyir, també, el propi estudi, totalment integrat al barri, on, a una certa distància, viuen els arquitectes. 

Com?

A un local amb tres ambients, el principal, a peu de carrer, amb un accés lateral a penes marcat per un penja-robes, un petit pati i un soterrani il·luminat per una claraboia coberta per un vidre trepitjable ubicat sobre l’accés.

Brijuni Arquitectos va tenir una etapa de formació a Rotterdam, on els integrants de l’estudi van viure uns sis mesos. Allà hi van treballar i estudiar, envoltats a una cultura en que l’espai privat es volca al públic d’una manera completament diversa a la nostra: l’envidrament mínim exigit per normativa és la quarta part de la petja en planta de l’espai. Les cortines s’usen més per protecció solar que per voluntat d’amagar res. La intimitat és donada per la mirada del passejant, que ha de saber què mirar i què no. La planta oberta no neix com un concepte distributiu o espacial, sinó com un concepte religiós que ha donat tota una manera d’entendre l’arquitectura que hem acceptat, molts cops, acríticament. No és el cas d’en Paco Casas i la Bea Villanueva, perfectament conscients d’aquest fet, fins al punt de començar l’explicació sobre el seu estudi precisament per aquí: la recerca d’una planta baixa envidrada completament oberta al carrer.  

En aquest context, resulta fàcil entendre el per què de les parets de totxo vist a l’ambient principal: aquestes queden assimilades a la resta de la façana exterior de l’edifici, del mateix material, de manera que l’espai es pot llegir fàcilment com una bossa, un retranqueig de la façana simplement tancat amb unes fusteries de color blanc que suporten un vidre completament transparent. Les úniques cortines presents a l’espai servien per a tancar-lo quan no es feia servir.

El condicionament es va aconseguir revestint la paret del costat de l’accés amb cartró-guix fins uns dos metres d’alçada i disposant, a la part posterior, un moble gruixut de la mateixa alçada que contenia el bany, una cuina mínima i alguns armaris. Per sobre, el forjat es va deixar vist i un tub d’acer galvanitzat, per l’aire condicionat, recorria l’espai adossat a la paret contraria a l’accés (de totxo vist de dalt a baix). L’alçada del local és d’uns bons tres setanta o quatre metres. La il·luminació principal consistia en unes làmpades, totes iguals, que s’assemblaven a uns trèvols de contorns arrodonits, de fluorescència, penjades més o menys a l’alçada de la part superior del sòcol format pel moble i la paret de cartró-guix. El paviment era continu, d’un color groc verdós clar, brillant, el mateix amb que es va pintar una columna de ferro fos que suporta una jàssera de fusta paral·lela a façana. La columna quedava al bell mig del local.

Es treballava a una sèrie de taules blanques, de formes esmolades, de catàleg. Quatre d’elles es disposaven al fons, paral·leles a façana, dues a cada costat de la columna, en bateria. N’hi havia un parell més en contacte directe amb la façana, aquestes disposades perpendicularment: es va pretendre una certa idea de desordre per a aconseguir que l’espai semblés més gran. Les taules disposades en bateria eren les permanents. Aquesta disposició diferencia la posició de treball (enfrontat a la taula) de la posició social, en la que t’has de moure si vols veure amb qui estàs parlant. Les taules davanteres s’usaven per reunions.

Només el moble posterior, revestit d’uns panells serigrafiats amb motius vegetals (es va deixar, fins i tot, el de prova, més pixel·lat que els altres) es va dissenyar expressament per al lloc. Tot el demés és de catàleg: les taules, els poms de les portes, les cadires, les llums.

L’estudi és el producte directe de negociar amb unes circumstàncies sempre allunyades d’un ideal que, en realitat, no existeix. Saber-ho i projectar en la seva absència és, ja de per sí, una presa de posició. Es van voler les parets de maó vist en brut, sense revestir ni restaurar, amb prou feines consolidades i deixades tal qual. El constructor, després de realitzar les tasques d’enderroc, va cobrir els forats amb morter al que, d’una manera “artística”, va gravar una petja semblat a l’aparell del totxo original. Per a disfressar encara més la seva impostura va pintar les parets... de color totxo. El caràcter artificiós d’aquest arranjament, i, si es vol, d’aquest nyap, va ser acceptat i incorporat al projecte com una dada més: amb això es va sanejar la paret d’una manera impossible si es deixa vista, sense vernissar ni pintar: si es deixa així estarà desprenent pols durant tota la seva vida útil. En dono fe perquè és el que succeeix a casa meva. El diàleg entre l’arranjament de la paret (el que és en realitat) i el que al seu moment es va pretendre que fos va quiar la resta de l’aspecte de l’espai: el color groc del terra i de la columna juga millor amb el color maó articificial que amb el natural. El material en brut es disposa, tan sols, en horitzontal, al sostre, on la jàssera de fusta, els revoltons, les biguetes, sí es deixen al seu estat original. El resultat final es més complex i, finalment, més ric: explica no tan sols amb l’historial constructiu de l’edifici (molt del gust de la gent de la nostra formació), sinó també al procés de restauració i adequació al lloc.

Aquestes parets així restaurades van donar una llibertat mental als arquitectes per a revestir-les, posteriorment, amb cartró-guix quan era necessari, o per a penjar mobles d’elles sense problemes.

Tots els materials necessaris per a l’exercici de la professió es van deixar a la vista: ordinadors, impressores, llibres.

El resultat final, en la seva complexitat, parla d’una arquitectura sistèmica, vista més com una harmonització de processos adaptats i readaptats constantment a un lloc complex i a un mètode de treball específic que com una imatge inicial a la que tot ha de convergir sense més.

Una bona mostra d’això és l’ambient del soterrani. Aquest, un híbrid entre magatzem, sala de reunions i habitació on estar tranquil, es cobria amb una volta rebaixada de totxo, molt potent. No es podia repicar per motius de salubritat: se li fes el que se li fes sempre hi havia un cert grau d’humitat que no es podia treure. No molest, però sí apreciable. En lloc d’anar contra ell, es va acceptar i incorporar, com a forma viva, mutable, a una pintura mural que cobria aquesta volta, realitzada per Jack Babiloni, pintor madrileny molt interessant, posseïdor d’un estil cal·ligràfic, negre sobre blanc, de traços gruixuts molt definits, amb un cert grau de tosquedat, als que es superposen taques de color no sempre coincidents amb els límits. Les seves pintures tenen el caràcter que posseïen les pintures murals medievals: tendeixen a omplir el pla superposant temes amb elegància, una successió de centres amb vores coincidents i un llenguatge i uns temes estrictament contemporanis. En aquest context, una taca d’humitat no era més que una altra dada a la pintura.

Es pot apreciar una mostra representativa del seu treball molt a prop del carrer Génova, a la cantonada del carrer Orellana amb General Castaños, on Babiloni ha pintat una façana sencera, amb resultats molt interessants.

La capacitat d’arquitecturitzar una pintura, realitzada, a més, per un propòsit clar, és una bona mostra del caràcter perfectible del disseny de l’estudi.

¿Per a què?

Obrir un estudi a peu de carrer com si fos un aparador no és casual: ens parla d’una vocació de servei a clients que, habitualment, es veuen marginats d’un cert tipus d’estudis d’arquitectura que aconsegueixen les seves feines buscant-les activament via administració pública o grans clients. Parla de la voluntat de legalitzar expedients de ruïna, legalitzacions, petits encàrrecs que requereixen dels nostres coneixements paral·lels a la construcció: serveix que requereixen el concurs d’un arquitecte.

Brijuni Arquitectos és un estudi transversal: de la construcció d’edificis a classes a diverses universitats espanyoles i de l’estranger. Concursos, escriptura i expedients legals.

Brijuni Arquitectos treballa amb arquitectura formada per components industrialitzats adaptats a un lloc mitjançant transicions controlades, realitzades en col·laboració amb constructors als que a penes se’ls dona instruccions generals sobre com es vol que realitzin la seva tasca. Un arquitecte crea sistemes complexos als que hi intervenen molt operaris diferents, els coordina, els dona un sentit global que va molt més enllà de forçar el mètode de treball dels diversos actors de l’obra. Es tracen unes línies vermelles que no s’han de creuar: diversos elements arquitectònics contestaran les preguntes que han format el projecte. Es pot renunciar a una façana metàl·lica però una coberta enjardinada és imprescindible, per exemple. El sentit el dona el sistema, més enllà, com succeïa amb el propi estudi, d’una imatge inicial a la que ha de convergir tota l’obra per obligació absoluta. Els detalls constructius són senzills. Es dissenyen tan sols els elements imprescindibles. La resta, catàleg. Intencionadament. Programàtica. Arquitecturitzar des del just, des d’una economia projectual molt anterior a l’economia de mitjans, que pot anar paral·lela a ella i que projecta un discurs més amable, menys esclerotitzat, més apropiable per part dels participants de l’obra, que són dirigits sense que hagin de perdre la seva iniciativa, ni com a clients ni com a constructors.  

Aquest mètode de treball sobreviurà a l’estudi com a lloc, més enllà de la pèrdua de potencial que suposa el sacrifici d’un instrument com aquest. Brijuni Arquitectos continua, adaptant-se, com la seva pròpia obra, a les circumstàncies del moment.