Sixte Illescas, Arquitecte

     En Josep Ferrando em va regalar, fa un temps, el llibre que el Col·legi d’Arquitectes va editar amb la vida i l’obra de Sixte Illescas. A ell va dedicat l’article.

Enllaç a Actar amb informació sobre el llibre

     Sempre he defensat que l’arquitectura s’ha d’explicar a través d’unes circumstàncies externes a ella que li són consubstancials. Es tracta no pas d’una Bella Art, sinó d’una art aplicada, en minúscula, que, més que explicar la vida, és, o hauria de ser, aquesta vida. És aleshores quan funciona i pren sentit com a tal.

     Paral·lelament sempre he cregut que hi ha un discurs formal totalment independent d’aquestes circumstàncies que discorre com un fil conductor secret que explica part d’aquesta obra com una invariant més, i que això ens connecta amb la part més irracional i instintiva de l’arquitecte vist com a artista. La bona arquitectura és la que té ambdues coses lligades tan estretament que no se sap on comença una i on acaba l’altra.

     Aquest és el primer llibre que llegeixo que em fa dubtar d’aquesta reflexió. La seva estructura és estranya. No estic segur de si aquesta estructura és la seva part més dèbil o de si, per contrari, és el seu punt fort. Fa pensar, això segur. Explico i matiso: la vida i l’obra de l’arquitecte apareixen gairebé completament deslligades, la vida explicada en primer lloc, l’obra després, ambdues ordenades cronològicament, de manera que es podria arribar a desenquadernar el llibre per a vendre’l com a dos volums totalment independents.

     Això sol ja deslliga la forma de l’arquitectura dels fets que l’organitzen, fent bona la meva teoria, i, alhora, contradient el discurs central de la primera part.

     La vida de Sixte Illescas està escrita per ell mateix a proposta del seu fill Albert, que li va demanar unes memòries que el pare va mecanografiar a raig, tan sols unes quantes planes sense treballar a posteriori. L’Albert organitza les memòries deixant el text del seu pare intacte per glossant-lo a posteriori, superposant la glossa al text original en una malla que forma un text únic, inseparable. El text de Sixte es distingeix per un canvi tipogràfic.

     La glossa de l’Albert ocupa molt més que el text original. En extensió deu ser quatre, cinc, sis cops més. Val a dir que l’Albert escriu molt bé. Escriu tan bé, de fet, que acabes lamentant que no s’hagués dedicat més a l’escriptura, sigui en forma d’assaig o de ficció. La seva prosa és planera, treballada de manera que sembli un discurs de cafè. L’aconsegueixes veure amb el seu somriure permanent, com si s’estigués fotent de tot, assegut a una taula de la ETSAB amb la mateixa patxorra que al sofà de casa seva, indolent, tranquil, mentre va deixant anar un discurs que se’t queda calat i que, anys a venir, segueixes recordant.

     L’Albert potencia aquesta estructura comentant a posteriori gran part de l’obra del seu pare al segon bloc. Alguns edificis són comentats pels arquitectes Enric Massip-Bosch i Manel Brullet, bons amics de l’Albert. Tots dos van conèixer, en major o menor mesura, en Sixte.

     La primera part del llibre és la més interessant. Sixte Illescas és, juntament amb Josep Lluís Sert i Germán Rodríguez Arias, qui realment funda el GATCPAC, molt abans que el GATEPAC, amb un altre nom encara. Els tres joves (escandalosament joves) són els introductors de l’arquitectura moderna a Catalunya com a mínim. Probablement a Espanya. En Sixte i l’Albert expliquen la història d’aquest moviment, la història de debò: els conflictes amb Madrid, les relacions amb la Generalitat, les històries de gelos, les conversions i reconversions de diversos arquitectes.

     Sixte Illescas és l’únic membre “de debò” del GATCPAC que, arribada la Guerra Civil, no s’exilia. Pateix per tot arreu: primer la repressió republicana, que l’obliga a amagar-se, la franquista després, de la que no pot fugir. Aquesta segona s’allargarà, acarnissadament, durant tota la resta de la seva vida professional. La dictadura el farà, pràcticament, odiar l’arquitectura. En Sixte serà obligat a renunciar a l’arquitectura moderna, vista com a comunista. El GATCPAC serà desmuntat (destruït) en dos temps, un primer consistent en un acta de renúncia signada per arquitectes poc protagonistes abans de la guerra, afins al règim, i un segon, més dramàtic, consistent en la destrucció física del local social del Passeig de Gràcia i de part dels arxius per part d’uns milicians falangistes comandats per un jove José Antonio Coderch de Sentmenat, vestit d’uniforme, pistola en ma.

     No està malament com a acte fundacional de l’arquitectura espanyola de postguerra.

    

     Sixte Illescas fou condemnat a mort fins a tres vegades. Va salvar la vida únicament per una barreja d’incompetència i col·lapse de les forces d’ordre, que tenien tanta gent a matar que no sabien ni per on començar. S’intueix, també, la intervenció d’algun amic seu afecte al règim.

     Sempre havia pensat que uns fets biogràfics no afecten l’estructura profunda d’una arquitectura. La lectura d’aquest llibre m’ha fet introduir una sèrie de dubtes en aquesta afirmació. El deslligament entre la vida i l’obra en aquest llibre és, en realitat, un diàleg entre unes circumstàncies extremes i uns edificis que, finalment, són capaços de defensar-se per sí sols. L’obra d’en Sixte és ja, originàriament, discreta (actualment, la casa Vilaró és gairebé invisible: dubto molt que aquest fet el molestés), poc efectista, eficaç. En Sixte convenç més que sedueix, construint uns edificis que proposen més que no pas s’imposen. Dins el GATCPAC, en Sixte representa, de bon principi, l’obra més madura del grup: aquella que fuig dels manifestos i dels edificis pedagògics (sempre he odiat l’arquitectura pedagògica) i passa a construir edificis moderns amb naturalitat, com si s’hagués fet tota la vida. Tots els seus edificis, així siguin d’estil renaixentista, conserven aquesta aura.

     Albert Illescas realitza, al llibre, una de les crítiques més lúcides a una opera omnia que mai hagi llegit. Només aquest parell de pàgines mereixen la compra del llibre. L’Albert obvia, però, una dada: la pròpia obra no concebuda com a conjunt sinó com una suma d’edificis, al pitjor dels casos, educats, dignes, discrets. Amb moments brillants fins i tot després de la guerra, com el conjunt d’edificis que constituïa la fàbrica RAM.

     Paral·lelament es descriu el Sixte tertulià, carismàtic, bon vivant, amant del jazz, que, com Shakespeare, és capaç d’amagar-se rere l’obra, deixant que aquesta parli amb veu pròpia, edificis vius que amaguen l’arquitecte al seu darrere. Una actitud que, en unes altres circumstàncies, trobem també a l’obra de l’Albert.

    

     Aquest llibre és el manifest d’una certa manera d’entendre una arquitectura que, per la seva pròpia naturalesa, mai ha aconseguit entrar ni a les revistes ni a l’acadèmia. La història, a part dels vencedors, l’escriu qui la vol escriure. Com a persones formades hauríem de ser capaços de passar per sobre d’això i, críticament, revisar-la, no sigui que se’ns passi, com sembla que ha estat el cas, tota una raça d’arquitectes més interessats en la dignitat que en l’exhibicionisme.