dissabte, 9 de febrer de 2008

Vidre reflectant, anfetamines i ulleres de sol que no filtren

Tics de postguerra, rastres de l’estraperlo que es mantenen avui en dia, licor barat, tabac de contraban, medicaments il.legals, menjar comprat sempre en massa quantitat. Andorra és un païs antitètic: mira de vendre’s com un lloc on fruïr de la natura mentre la consumeix inclementment, fins a l’extrem de fer condicions definitories de la seva estructura la desmesura, el consum, la fugida endavant.

Vaig viatjar a Andorra la Vella la setmana passada, cercant, precisament, fer fotos del caos del lloc i un bon restaurant que conec, amagat entre tota aquella confusió, on passa desapercebut alimentat pels escassos clients que el coneixen i que li asseguren continuïtat des de fa temps. Adoro, per cert, la seva fantàstica taula de formatges. Derrotat, al cap de mitja hora de provar-ho em vaig adonar que alguna cosa no funcionava: normalment, a l’hora de disparar fotografies, sempre acabo, per instint, trobant “la” foto, el que vull fer en cada moment: sigui per llum, sigui per enaquadrament, de vegades per atzar buscat, normalment una mica de tot plegat. Qüestió: no ni havia manera. Reflexionant sobre el que em va passar, vaig adonar-me de la solució, de la òbvia solució: Andorra no ha tingut en compte el sol a l’hora de créixer. És més, Andorra no ha tingut en compte res del que l’ha definit com a poble, cao de les caracteríestiques definitòries que fan d’ella una ciutat de muntanya. He provat de reunir-les aquí, per observació directa:

-L’aigua: la ciutat queda enganxada al riu, a l’aigua, a les escorrenties. El flux d’aigua queda, normalment, associat a d’altres fluxos: camins principals, etc etc, i és per on es mou la gent. Obvi, però important a tenir en compte.
-Les pendents: es fan servir sempre a favor o en contra. Normalment, aquesta s’evita, associant les edificacions a les parts planes, però s’usa sempre que es necessita sol, llum, una guarda contra els vent dominant. També queda associada a fins simbòlics, com esglésies, amb les seves sagreres,llocs tradicionals de guarda de blat. La ruta fins als llocs simbòlics pot conformar (i ho fa normalment) urbanisme, sempre associat a camins que porten d’un lloc a l’altre.
-El clima: el sol, el vent, el fred mateix. Infinitat de variables ja esmentades, necessitat d’assolellaments òptims, de resguard contra el vent, d’infinites casuïstiques.

-El moviment humà. Camins gent, bèsties, places de mercat, llocs de cult, places de poder, establiments militars, llocs especialitzats on aconseguir aigua, menjar, intercanvi.

Andorra la Vella negligeix tot això. La ciutat nova queda superposada a la vella, sempre més gran que ella, i, sovint, la paraula “superposició” és literal: una capa sobre una altra capa existent. Una carretera de tres carrils sobre una d’un, un edifici de vuit plantes sobre un de dos. Massa gran, matussera, irrespectuosa amb les seves pròpies fronteres, amb els pendents, amb el sol. Sense cap mena de planificació. Els tècnics es negligeixen fins que, sempre a posteriori d’un problema que ja es veia clar que es crearia, troben solucions enginyoses per a seguir creixent i perpetuant el problema resolent-ne senzillament una part, sense anar a l’arrel, sense veure que la seva intercenció només l’accentua perquè el fa créixer i magnificar-lo, fins arribar al risc de col.lapse.

La ciutat ha crescut, doncs, al marge de tota planificació, desestructurada: carrers vells s’esborren, menjats pels nous, creuats per ells, sota edificacions que, de vegades, en segueixen les traces, sempre hipetrofiades, alienes a l’entorn, seguidores d’una llei de l’economia a curt plaç que obliga a colonitzar perpètuament un espai abans habitat, definit per unes regles senzilles i precises i, sobretot, per una escala. Ara, birragament, la sensació de ser a un lloc que sí suporta molta més gent de la que pot sostenir, balcó rera balcó, desordre, poca qualitat urbana. De tant en tant, un andorrà, enganxat al mòvil, parlant, sortint d’alguna tenda, passejant pel carrer: habitant furtiu d’un espai que no pertany a ningú, perpetu lloc de pas fins que les condicions no canviin. Andorra s’ha negat el comfort per un plat de llenties.
I on són els arquitectes? Abans ho he esmentat: solucions tècniques a posteriori, embastar problemes que menen al col.lapse final si algú no s’hi posa abans, decorar façanes, halls, aparadors. Combinar colors, fer la vista grossa amb el sol, amb el vent, amb tot el qeu he dit abans. No planificar, no parlar, no avisar. No proposar, i el fantasma del fantasma d’en Miralles a qui han enderrocat la nova avinguda Meritxell, sense saber mai si era solució, nou embast o simple il.lusió d’un problema que encara no ha acabat d’esclatar.

Pot canviar a pitjor...