dissabte, 13 de novembre de 2010

Acta de replanteig


Juan Beldarrain, arquitecte afincat a Donosti, autor d’una obra interessant que val la pena conèixer, em va explicar una anècdota sobre Rafael Moneo que il·lustra a la perfecció la posició que ocupa aquest arquitecte. Per a Moneo les decisions d’obra mai són trivials, i de la mateixa manera que qüestiona materials de construcció, tipologies, solars, la relació amb la ciutat, el propi treball intern de l’estudi (on va aguantar fins al límit un sistema sense jerarquies ni caps de projecte), també el propi procés constructiu fins als detalls més petits: tot això conforma el projecte.
Juan Beldarrain va saltar de Madrid a Donosti per ocupar-se de la direcció d’obra del Kursaal, aquest edifici màgic que desapareix cap a la ciutat i defineix la façana marítica i la desembocadura de l’Urumea, relativament a prop d’un edifici d’habitatges del propi Moneo enfrontat amb l’hotel Reina María Cristina.
Durant el procés de construcció del Kursaal, la companyia de vins Julián Chivite va encarregar a l’arquitecte la construcció d’un celler a Arínzano, prop de Lizarra. L’encàrrec consistia en un lloc de treball on produir bon vi.
Actualment s’alcen paral·leles a la ribera del rio, distants, sense rebre massa visites. Ni són un aparador ni tenen massa vocació de ser-ho.
La parcel·la té, al bell mig, ua casona, una torre i una ermita. El celler crea un pati que abraça aquest complex d’edificis deixant a un extrem la zona d’accés de camions i creant un espai de respcete, representatiu, entre el cos de nova planta i els existents. La resta és coneguda per fotos i publicacions.
El projecte es va redactar, discutir i aprobar. Va arribar el dia de l’inici de les obres. Cerimònia solemne: els caps de la constructora, els promotors repartint vi, el batlle; tots hi eren. Va començar una festeta: tots es presentaven, saludaven, coneixien i reconeixien. Moneo va desaparèixer d’escena amb un topògraf i alguns manobres. Va demanar que li marquessin la penja de l’edifici amb ordes. Va pujar a la torre a mirar-ho: bona part de l’èxit del projecte depenia de la tensió entre les construccions existents i la nova.
Uns metres enrera.
Embolic de cordes. Desplaçament de l’edifici. Pujades i baixades de la torre. Més desplaçaments. Comprobació i recomprobació de la relació amb el riu, amb la torre, amb l’ermita, amb la casa.
Al final el celler va quedar ben posat.
El topògraf va registar la posició final i la va passar a l’estudi perquè redibuixessin tot l’emplaçament de l’edfici tal com quedaria finalment.
He assistit a varies actes de replanteig més. L’arquitecte sol irar, signar, marxar. Sempre pensa en el que vindrà, aliè a una cerimònia que, de tan repetir-se, ha perdut tot el seu sentit: del plànol al terreny sense cap mediació, sense comprobació, sense aquella darrera mirada: No per Moneo, que amb aquest gest tan important per ell, íntim, aliè a qualsevol mirada estranya, va donar tota una lliçó d’ètica professional.