dissabte, 13 de novembre de 2010

Acta de replanteig


Juan Beldarrain, arquitecte afincat a Donosti, autor d’una obra interessant que val la pena conèixer, em va explicar una anècdota sobre Rafael Moneo que il·lustra a la perfecció la posició que ocupa aquest arquitecte. Per a Moneo les decisions d’obra mai són trivials, i de la mateixa manera que qüestiona materials de construcció, tipologies, solars, la relació amb la ciutat, el propi treball intern de l’estudi (on va aguantar fins al límit un sistema sense jerarquies ni caps de projecte), també el propi procés constructiu fins als detalls més petits: tot això conforma el projecte.
Juan Beldarrain va saltar de Madrid a Donosti per ocupar-se de la direcció d’obra del Kursaal, aquest edifici màgic que desapareix cap a la ciutat i defineix la façana marítica i la desembocadura de l’Urumea, relativament a prop d’un edifici d’habitatges del propi Moneo enfrontat amb l’hotel Reina María Cristina.
Durant el procés de construcció del Kursaal, la companyia de vins Julián Chivite va encarregar a l’arquitecte la construcció d’un celler a Arínzano, prop de Lizarra. L’encàrrec consistia en un lloc de treball on produir bon vi.
Actualment s’alcen paral·leles a la ribera del rio, distants, sense rebre massa visites. Ni són un aparador ni tenen massa vocació de ser-ho.
La parcel·la té, al bell mig, ua casona, una torre i una ermita. El celler crea un pati que abraça aquest complex d’edificis deixant a un extrem la zona d’accés de camions i creant un espai de respcete, representatiu, entre el cos de nova planta i els existents. La resta és coneguda per fotos i publicacions.
El projecte es va redactar, discutir i aprobar. Va arribar el dia de l’inici de les obres. Cerimònia solemne: els caps de la constructora, els promotors repartint vi, el batlle; tots hi eren. Va començar una festeta: tots es presentaven, saludaven, coneixien i reconeixien. Moneo va desaparèixer d’escena amb un topògraf i alguns manobres. Va demanar que li marquessin la penja de l’edifici amb ordes. Va pujar a la torre a mirar-ho: bona part de l’èxit del projecte depenia de la tensió entre les construccions existents i la nova.
Uns metres enrera.
Embolic de cordes. Desplaçament de l’edifici. Pujades i baixades de la torre. Més desplaçaments. Comprobació i recomprobació de la relació amb el riu, amb la torre, amb l’ermita, amb la casa.
Al final el celler va quedar ben posat.
El topògraf va registar la posició final i la va passar a l’estudi perquè redibuixessin tot l’emplaçament de l’edfici tal com quedaria finalment.
He assistit a varies actes de replanteig més. L’arquitecte sol irar, signar, marxar. Sempre pensa en el que vindrà, aliè a una cerimònia que, de tan repetir-se, ha perdut tot el seu sentit: del plànol al terreny sense cap mediació, sense comprobació, sense aquella darrera mirada: No per Moneo, que amb aquest gest tan important per ell, íntim, aliè a qualsevol mirada estranya, va donar tota una lliçó d’ètica professional.

9 comentaris:

Medit ha dit...

Això deu ser una crítica al procediment professional genèric dels "arquitectes estrella" perque en el dia a dia d'un despatx petit/mitjà és una norma habitual -i de pur sentit comú- revisar, per damunt de tot, replanteig en el terreny primer i replanteig estructural unes setmanes més tard...: refiar-se que el cordill que posa un Mohamed o un Manolo o un Paco ja va a missa és suïcidar-se.

On està el mèrit?

Anònim ha dit...

que el que revisava no era el replanteig sinó el projecte.

Medit ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Medit ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

correcte.
i el que importa és quines decisions són aquestes i quina importància els hi dónes, si li dones la mateixa que té qualsevol decisió del projecte o no, que és el que l'autor sembla dir que molta gent no fa. en fi, l'autor ja dirà el que hagi de dir, jo no sé per què m'hi fico.

Medit ha dit...

Doncs jo no he entès això. Jo he entès que aquells arquitectes pels quals fer un replanteig és una cosa "freqüent" -com si hom replantegés una dotzena de projectes al mes! que més voldriem!- és habitual despreocupar-se del mateix. Cosa, que per altra banda, no pressuposa que el projecte quedi mal replantejat, sinó que molt possiblement al darrera de l'starchitect vindrà el cap de projecte o un matxaques qualsevol a sou a revisar fil per randa la posició de tots els cordills.

Obviament, vist des de les trinxeres dels despatxos "anònims", el gest de Moneo no té cap mena de rellevància. Fa el que fem tots. És com si Bob Dylan baixa del bus de gira i va al Poble Espanyol a fer el concert en metro, línia groga. I què? converteix això a Dylan en un "dels nostres"? L'"autentifica" d'alguna manera? I una merda. Segueix sent un mite vivent amb potes.

El post és un exercici d'adulació de Moneo justificat a base d'una anècdota no especialment punyent - si el text digués que Moneo va venir un dia al solar i es va posar a fer filades de totxos amb les seves mans, o que dormia en una tenda de campanya al solar, estil Gaudí a la SF, això ja seria més destacat i digne d'estudi.

"Otherwise", no li veig massa mèrit... Quan et prestes a rebre un Pritzker i construïr catedrals a Los Angeles no pots fer veure que ets un arquitecte "normal". És ell el principal responsable de la seva fama. És ell l'únic responsable del fet que enlloc de venir un iaio amb boina a les seves obres hi vinguin alcaldes o presidents de multinacionals a brindar amb xampany.
Baixar un dia a l'arena hi discutir de tu a tu amb el Mohamed que posa els cordills i fer-li veure que si no el posen més escorat a l'esquerra la casa del davant no "respira", és una tasca professional obligatòria i mundana, no un regal a la seva pròpia consciència i a la seva imatge d'autencitat de cara als estudiants d'ETSAs.

Ètica kantiana. Quan ajudes la iaia a travessar el carrer no l'estàs ajudant a ella, t'estàs ajudant a tu mateix per poder conciliar el son més aviat aquella nit.
So fuckin' what? que diria James Hetfield...

Anònim ha dit...

jo crec que és que en Moneo és un mediocre, però fa coses insòlites com tenir les habilitats bàsiques d'un arquitecte. no sols amb els replantejos, amb qualsevol cosa, qualsevol pot ser moneo si és una mica arquitecte (i si estudia una mica, que en Moneo més que res va a exposar quant en sap pertot arreu. pedant.) però no és així, i no em crec que la majoria de gent als despatxos petits, grans o mitjans tingui l'habilitat d'ajustar un projecte en obra. d'entrada hi ha una tira de gent que no té l'habilitat de dibuixar o de llegir. i una tira de gent que els hi és un pèl igual el que passi al carrer. per no parlar de gent ignorant amb llacunes fortíssimament greus, cultura arquitectònica buida, interès nul. la resta fer equilibris amb catàlegs al nas, les mides del solar a la mà i la normativa a la punta del peu. evidentment s'estimben sempre. perquè coi, un veu els centres cívics de poble, les escoletes noves o els xalets d'urbanització i això de "els nostres" torna un pèl dubtós. tots tranquils: segur que és molt fàcil carregar-li el mort a en Mohammed o a l'Incasòl o a l'ajuntament o dir que a les ETSAs no ensenyen res.

al revés també, no deixa de ser cert que als despatxos petits hi ha gent molt per sobre de moneo o de ferrater o de gent així "correcta" i que no es menjaran mai un colín. és un problema diferent, l'altra cara de la moneda.

Medit ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
farscape seasons 1-4 dvd box set ha dit...

Ah, però és que Moneo va amb barret pel carrer i no vol "project captains" al seu despatx. "Control freak" o recreació franciscana en plè segle XXI? Moneo, ordre del císter i ... au!, santificació arquitectònica assegurada.