dilluns, 31 de desembre de 2007

l'home que mai hi va ser





Recordo, fa temps, una classe del defunct Ignasi de Solà-Morales on ens explicava que el seu amic Peter Eisenman li deia que el millor del pavelló de Barcelona era la caixeta de llum (que, si no m’erro, Mies va fer tapar) on no es podia arribar passés el que passés.

Reconstruït, el pavelló té una manera de tancar-se molt precària: constantment recorda l’edifici provisional que és, sala del tro precària, escenari d’una cerimònia única que ha contaminat totes les que han vingut posteriorment, massa pomposes o massa autocomplaents respecte d’un edifici que sempre va tenir voluntat de simple marc de quadre. En qualsevol cas, de nit, el pavelló queda habitat per carteristes ocasionals, gats rodamóns que viuen al jardí posterior i per tota la muntanya i un únic vigilant, mort d’aborriment i de fred si no es porta una estufa de casa, eventualment substituït per un segon vigilant, normalment un mitòman del propi pavelló, bohemi en busca de caler fàcil que acaba encomanat per l’aborriment vital del primer vigilant.
Aquesta cadena pot arribar al tercer grau de subcontratació, i fa anys, un d’aquests lectors que lluitaven per no adormir-se refugiats a la llibreria ubicada a l’edifici auxiliar, asseguts rera una taula des d’on es veia tota la plaça del davant, les fonts de montjuïc i algun arquitecte despistat al que s’havia de fer fora de bones maneres d’onze a quarts de dues de la matinada, va ser el meu cosí Xavi: la confiança pot fer fàstic, diuen, i, armat de sis cerveses fredes, aquell estiu de fa anys vaig anar a passar varies nits al meu estimat pavelló.

Les cadires Barcelona són trons, efectivament. I en Mies no volia una vivenda ideal, això ho descobreixes quan ets allà dins, distribuïnt l’edifici mentalment (i amb un llapis i bolígraf sobre fulls DIN A-4 qua s’han perdut irremissiblement), ni tan sols una vivenda, sino aquella sala de recepcions on tot està estereotipat, on la sensualitat sempre és a través d’una visió llunyana, d’una visual que reposa sobre una paret d’ònix massa cara, d’una cortina de vellut que no pots tocar sense retrocedir tres passes i quedar fatal, d’un espai buit on poder exhibit un vestit car i incòmode.
Hedonistes tots dos, en Xavi i jo combatíem la calor asseguts sobre les lloses de travertí, recolzats sobre els coixins de les cadires Barcelona desmuntades, precaris esquelets cromats que posàvem rera on érem asseguts per tal de no veure’ls, fantasmes de tantes cerimònies, entregues de premis i d’aquell productor de pel.lícules porno que no va saber mantenir el seu ofici principal de rei d’Espanya. La paret de vidre feia això,de paret. Aixecàvem la vista i se’ns tirava a sobre, negra, opaca, vellutada per fi. Quan aconseguíem sensualitat de vista la perdíem de tacte, com si l’esforç conjunt per a ambdues coses no hagués estat volgut per l’arquitecte, desitjós d’uns visitants sempre en tensió, atents al que s’esdevenia, sense oportunitat de relaxar-se per a visitar el que ara és un dels principals fantasmes d’això que anomenen arquitectura moderna.
Bebíem cervesa recolzats, doncs, sobre aquesta parets de vidre, gairebé estirats sobre els coixins de cuiro blanc de les cadires, mirant el pati: la paret de marbre verd, l’estàtua d’en Kolbe, més viva que mai, esperant l’albada que li donava títol (i, quan s’esdevenia, fantàstica visió d’aquella noia rígida cobrant vida, despertant lentament com si fos un rellotge de manetes donant l’hora exacta per segon cop en tot un dia), la brisa per sobre l’edifici, la calor enganxosa que ens feia estar separats més de dos metres l’un de l’altre. Barcelona desapareixia, i el soroll del tràfic, i les preocupacions, i tot era visió i tranquilitat, i el relax que nega l’arquitecte als visitants diürns, i temps parat i sssssshhh de les fulles dels arbres, i de tant en tant una llauna que s’obria, i silenci: no ens feia falta dir res de res, tot estava prou bé.

Altres dies exploràvem. Coses que aquí no es poden explicar, i algunes lloses de l’edifici auxiliar que es movien, pujant i baixant muntades sobre un muntacàrregues d’aquells que són plataforma sense res més, en aquest cas de travertí. Sota, els fonaments, els mateixos (veure un post que encara no he escrit) que es van muntar el 29 amb volta catalana, ara resolts amb un forjat unidireccional sense més història: catacombes; l’estany per sota, magatzems de temptadors llibres, paisatge de fluorescència i paviment continu barat de formigó, un no-lloc sense temps ni interès, gairebé, instalacions d’un edifici pensat per no tenir-ne. I, un dia, una trapa. Metàlica, negra, pesada, repelent. Una escala precària, eufòria de les cerveses del dia, en Xavi comptant llibres, lluny, i jo que l’aixeco, i sóc dins, dins de la caixa misteriosa d’en Peter Eisenman. Dins del lloc on no es podia arribar, dins dues parets de vidre opalitzat, sostre de vidre, lloc anodí, sense més interès que un premi frustrat per un esforç que tampoc vaig fer, i, en tot cas, un fote’t a un arquitecte que vol ser poeta i es queda en visionari-que-no-vol-mirar-rera-els-llocs. Jo ho vaig fer, i el premi de saber, com passa alguns cops, és un cert desencant que no em penedeixo de tenir, és una nova manera de pensar a la contra d’un arquitecte autocomplaent, que, massa de pressa, diu que no es pot arribar a un lloc accesible, entranyes d’un edifici amb més història de la pugui semblar.

diumenge, 2 de desembre de 2007

tate quieto

sobre les propostes de concurs per la Tate Modern.


Vaig descobrir Sòria fara uns sis o set anys, una tarda, tornant d'Aranda o Peñaranda (llavors tot
em semblava el mateix): cordero asado, amanida, leche frita i jo què sé què més de postres. Gairebé una
ampolla de vi local, espès prou bo, consubstancial amb la resta del menjar, i disgestió a base de carretera
i manta. Arribada a Sòria, fracàs a l'hora d'entrar a una església romànica (ara no en recordo el nom):
sempre, però sempre que provo d'entrar-hi hi ha la mateixa gent passant rosari, que em fan fora a base de
mirades asssassines. Després, tapes a no sé quin bar (una nit, fa poc, passada per allà, en companyia de
públic local), una darrera cervesa, travessar per darrera vegada el Duero i cap a casa. Hi he anat tornant regularment, i, sempre que passo per davant, quedo atrapat per la força de les
escultures de la portada de Santo Domingo (carretera pel costat, turistes a la recerca de la casa dels
Marichalar, silenci associat al sol d'agost que cau a plom i converteix la plaça en un lloc inhòspit però,
a la fi, tranquil). Al final, típic retaule romànic: apòstols, vida de jesucrist en fascicles, diversos
episòdics bíblics, un pantocrator envoltat dels quatre evangelistes de sempre i un etcètera que es
justifica a base del que realment importa: els detalls. Tot, absolutament, tot, és allà: els gestos de
dolor, de joia, de plaer, el sofriment, el pas per la vida, en jesus fent por, sons pares fotent el camp
cap egipte, etcètera. Ho he dibuixat, retratat, he passat hores miran't-ho. I sempre, sempre aprens coses
noves, canvies amb les esculptures, amb la llum, amb l'estat d'ànim, amb l'època de l'any que hi passes:
estan vives. Sempre acabo cercant les meves predilectes (els tres viatgers al mateix llit, la parella que
s'estima, els soldats assassinant innocents, etcètera). Gairebé em parlen, són com velles amigues que et
retroben i et diuen coses.
Després d'això, penso en els museus. Per seguir amb l'art romànic, recordo el diocesà de Teruel
(reducció a l'abusurd: joies del mudèjar, excepcionals pinturaesculptures envoltades de peces que no són
bones ni per ser cremades. El catàleg museístic està ordenat per temes religiosos, i la feina del visitant
és anar destriant el gra de la palla, les mediocritats de peces genialoides, escadusseres, mal presentades
i pitjor iluminades barrejades en una promisqüitat que no té res a veure amb la qualitat artística del que
es presenta), barreja espectacular de tot-s'hi-val, calaix de sastre gairebé sense sentit per la falta de
criteri. I, d'ell (d'aquest Teruel quasi-desconegut que confón l'arquitectura moderna amb l'obertura al
món) passem a tots els museus del món, als tradicionals i als nous. Com visitem el Prado? Què fer en un
edifici on s'hi barregen els fusellaments del tres de maig amb la meninas amb el jardín de las delicias amb
etcèteres diversos, innumerables, móns inesgotables oberts rera mig metre quadrat de tela pintada a l'oli?
Hi ha tants prados com gent interessada a l'art al darrere, com amants de Velázquez odiadors de Goya,
viceverses vàries, un "ni lo uno ni lo otro sino todo lo contrario", etcètera etcètera. En fi, diverses
velocitats de visió, maneres de mirar, etcètera.
Fa quan que l'escala d'un museu no et permet gaudir de l'obra individual? Potser des de sempre? Les
estatuetes romàniques, qualsevol quadre que valgui la pena, una manifestació artística X gestada durant
anys, dècades, minuts, pot fer pensar més un procés on vas desvagant la ment seguint una llista inabastable
d'obres. I l'escala actual dels museus creix i creix, llistes d'artistes nous i vells, massa quadres per
ser mirats de cop, centenars de milers de visitants aborrits que són allà com a un sushibar com a qualsevol
centre comercial local amb solera o no. Compren, miren sense veure, etcètera.
La Tate Modern és la darrera vaula de tota aquesta cadena, la que enllaça amb els nous
super-macro-bèstiamuseus que s'han de construïr a l'orient pròxim, d'un tamany absurd. Herzog & de Meuron
la van guanyar i construïr, i ara gairebé ha passat a la història, devorada per aquesta voràgine que fa que
qualsevol cosa de més de dos anys sigui vella o un clàssic, segons la sort que té. Ara toca ampliar-la hi
hagi necessitat o no, tan sols per seguir sortint a les notícies. En tot cas, la proposta d'aquests arquitectes és d'un optimisme gairebé ridícul pels temps que ens
ha tocat viure: tot un seguit de sales diàfanes, un catàleg de diverses maneres d'iluminar bé, de posar
paviments bé, d'escollir els colors bé, de fer recorreguts bé, etcètera. Òbviament un bar, òbviament una
tenda, un auditori, i, al final de tot, la sala de turbines recuperada com a únic lloc que té sentit de tot
l'edifici: espai d'intercanvi, àgora on poder treure el nas, el mínim comú denomimador de tot el complex.
La resta, viacrucis que has de recórrer si vols ser algú dins el món cultural: què mires? La qualitat
d'unes sales neutres, preparades per mostrar un art que no sé si agrada algú? Les peces? Tot alhora? Res?
Vas a cercar alguna cosa concreta? No sé el catàleg ni sé si molta gent que hi entra el sap. En tot cas,
l'estrella del museu és el museu.
Contraposada a la proposta guanyadora, Rem Koolhaas i els seus OMAS en presenten una molt
difícilment representable, engarbuixada, complexíssima, que es resumeix molt fàcilment: dos circuïts, un de
ràpid (visita de president del gobern, aquí l'edifici, allà quadre quadres, allà una esculptura del tamany
de la teva pressa) i un de lent, selectiu, gairebé peça per peça,on vas a mirar peces concretes, lentament,
tranquilament. Proposta cínica, realista, houllebecquiana, un punt difamadora, desencantada, que pretén recuperar
els museus per la gent que realment hi vol anar: que pretén celebrar la pressa actual. Que pretén posar
cadascú a un lloc que no ens interessa descobrir, que neguem permanentment, acaronats pel poder d'una
publicitat que legitima qualsevol postura que poguem escollir, dins un ball determinista on, fem el que
fem, sempre serem un número.
De vegades no s'avança en arquitectura perquè no es volen construir les propostes més lúcides.

dimarts, 20 de novembre de 2007

un rayote rojo sobre plano de obra

(para vicky y martín, sin ánimo de ofender)




Encuentro afortunado en el Roure de siempre, entre diferentes marcas de cerveza y alguna coca-cola descarriada: boquerones que no son anchoas mezcladas con queso fuerte, una tortilla que, por fin, no es arqueología, dudosas (por lo fugaces) croquetas de bacalao y la promesa de una chistorra terminada el primer día en meses que revuelvo al bar donde escribo, dibujo y termino o empiezo días ocasionales.
Entre los hace-mucho-que-no-te-veo y las batallitas ocasionales de los encuentros familiares que marcan un paso del tiempo que parece que no haya pasado empezamos a hablar del concurso del camp nou, entre otras cosas: multiplicidad de vistas, complejidades urbanas recogidas en un proyecto que se dedica a mover gente contrapuestas a mediocridades varias y otros proyectos singulares definidos demasiado lejos de una barcelona que siempre es demasiado compleja para ser recordada de una sola vez (como cualquier ciudad que valga la pena).
Sensaciones mezcladas cuando recuerdo los días confusos que siguieron al desenlace del concurso: noticias de nueve más uno, siendo ese uno un josep lluís mateo amante de mitjans des de demasiado tiempo antes de la ampliación como para que resultase sospechoso de pelotería infame: ex-habitante de un edificio suyo de viviendas falsamente tresbolillado (la fachada como trampa, máscara de un interior muy trabajado que imponía un bloque demasiado vivienda-más-vivienda, necesitado de algún artefacto que lo dotase de escala urbana), y glosador entusiasta de un arquitecto que no siempre ha gozado de mis simpatías, autor de varios proyectos demasiado especulativos como para tener alma o cualquier asomo de humanidad. Mitjans parece olvidarse demasiado a menudo de la cota de la ciudad: al lado de la estación de sants, en el ex-estadio de les Corts, en la telefónica, sus edificios reclaman un suelo autónomo de su entorno, precariamente entregado mediante patios ingleses, escaleras varias, pasarelas heróicamente diseñadas y otros artefactos demasiado complejos como para hacer olvidar una cota de replanteo elegida en despacho y no rectificada in situ.
Ese suelo removido, torturado, casi ajeno a lo que lo rodea se transforma en la propuesta de mateo en un sistema de rampas helicoidal que parece alejar este estadio del caos que creó. Mateo (y cía) proponen a partir de un edificio al que respetan, conocen y aman más que cualquier otro equipo. Trabajando in situ, a partir de la piel, de las sensaciones, del un ruído y de unas vivencias que parecen no alterar ninguna otra propuesta, los arquitectos trabajan y convocan el entorno casi sin tocar el edificio, a una distancia respetuosa, tensa. Se dan cuenta de las dos lecturas del estadio: la primera de ellas nos habla de un juego, la pelota, el fútbol, de un espectáculo integrado por cien mil ventitrés personas: los que animan y los que participan, aunados en una olla a presión que late al unísono, bla, bla, bla: lo de siempre que es verdad, precisamente, a partir de estadios como este, a partir de detalles como la ausencia de esquinas, el ruedo parecido a un circo romano, las gradas en voladizo, un control sonoro deliberadamente descuidado: todavía recuerdo mis vueltas a casa de mis padres, en l’hospitalet, los miércoles o los domingos de partido, cruzando el mismo pont de la torrassa des de donde se rodaron las vistas lejanas de “Tapas” (el terrado de casa de mis abuelos en primer término, multiplicidad de tejados de uralita grises, requemados por el sol, la vanguard ahora derruida. Algún socavón del ave en estos momentos): un gol y una oleada sonora, poderosa, que lo estremecía todo a distancia. Mi camp nou.
La segunda lectura son los accesos: una forma autónoma que ocupa el negativo de la primera, su esturctura, que peina gente, que necesita buenos accesos verticales: que mezcla, que calma, que solivianta. Una arquitectura neutra hecha de estados de ánimo, visible des de la calle, definidora de fachada. Una arquitectura que, durante los años cincuenta, se quedará a medio hacer: se decide en obra que el proyecto original no se ejecutará en su totalidad, quedando en una forma provisoria, aparentemente terminada, recuerdo y espera de lo que va a ser cuando lleguen tiempos mejores. Núñez la termina, habiendo celebrado su primer mandato con el canto del cara al sol, perpetuándose en el poder hasta el punto de que los de mi edad crecimos con él, dejando (al final) que la arquitectura de mitjans hable por ella sola, sin promoción, sin ánimo de reivindicarla más allá de su funcionalidad estricta cuando, por fin, el nou camp conoce su forma definitiva.

Es este estadio completo, esta idea terminada en sí misma, la que mateo respeta, amplía y entrega con la ciudad del siglo xxi.
El arquitecto por encima del promotor. La calidad que habla sola, lanzada en manos de los guías turísticos, compartiendo destino con tantos edificios modernistas en manos de ayuntamientos que los conservan más por su aparente pintoresquismo que por un prestigio no pensado por no dicho. Muerto de éxito.
Estado de las cosas comprendido por un mateo que impone silencio (la distancia) y respeto (no cubrir la fachada). Que sabe ir más allá del proyecto original, cubriéndolo, criticándolo, rellenando los vacíos que mitjans no llega a ver. Completándolo.

Fue, es, mi favorito, por encima de la fría eficiencia de un Foster copión de buenas ideas, solvente técnicamente, patriarca de una época donde parece, por fin, haber triunfado el famoso “no son genios lo que necesitamos ahora”: gestores eficientes, que no se arriesgan, carentes de ilusión, fríos, competentes. Compradores de ilusión, tiranos de falsas buenas ideas que se superponen como máscaras a fríos armazones hechos a medida de los programas de medición.
Hace frío fuera, más que cuando he salido de un roure donde quieren echar a Rijkaard, donde vicky y martín se quedaron debatiendo sobre cosas humanas, abandonando lo divino por aburrido, por distante, porque se hará mañana, o pasado.

dijous, 11 d’octubre de 2007

Homo Florensis

Dèiem ahir de places a Leucate, dies pre-crisi d’una arquitectura catalana cansada, exhausta, aborrida d’ella mateixa, que ha deixat que els antics despatxos creixin massa no deixant que se n’independitzin els seus membres més joves, que, potser, tampoc tindrien gran cosa a dir… Construcció per la construcció sense reflexió ni autocrítica.

Aquesta tarda mirava un resum del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona, vivenda social, promocions i promocions, tones d’un ofici que surt d’un no són genis el que necessitem ara, d’una manera de fer rutinària, que reparteix el pastís entre massa pocs arquitectes fastiguejats d’ells mateixos i d’una professió que els ha distanciat de la societat a la que serveixen, d’un model d’habitar que no es creuen ni qüestionen, derivat en nostàlgia d’uns temps passats que no havien de ser millors, però trascendits al final per una mediocritat insondable, circular, cínica. Hi eren tots: des de la difunta Rosa Barba (el seu nom raptat per un premi d’arquitectura prestigiat gràcies a una propaganda màntrica, pesada, rallant), representada per un parell de promocions que no es distingien de les d’altres col.legues seus que han comès el doble pecat d’estar vius i en actiu, fins als Naxals, Alonsobalaguers, Artiguesanàbries, Sòries, etcètera, etcètera. Renders invariablement en escorç, perspectives sempre exteriors, a mitja distància, sense referenciar entorns sistemàticament negligits, despreci absolut per uns espais interiors sempre descurats, confiats a l’elecció d’una sèrie de materials en els que no creuen, malles revestint-ho tot, persianetes coderchianes, finestretes aaltianes, alguna finestra tímidament i falsament correguda, cap mena d’intent de fer res que valgui la pena ni a nivell estructural, ni tipològic, tot confiat a un maquillatge que ja era vell al moment de començar-lo a aplicar: benvinguts al món d’uns mestres que fan servir la facultat com els DVDs de nens de tres mesos els pederastes: cobardament, falsament, a la distància d’una pantalla.
L’arquitectura aquesta s’enxiqueix com les societats aïllades: es masturba, es retroalimenta, viu de referències de referències de referències, fent veure que en Miralles no ha mort, fent veure que no és culpa seva que els joves no estiguin (no estem) ben preparats, sentint-se falsament paternal respecte dels promotors, dels usuaris, de les noves generacions, dels polítics. Aborreix. Aborreix de la manera en què aborreix la gent massa poderosa, sempre repetint la mateixa història que estem tots obligats a sentir amb la desesperació de qui sap que, per molt que es repeteixi, que es gravi a foc, per molt que es publiqui, mai serà veritat. Disfressa la seva pròpia mediocritat d’un ofici puntuat com el golf: al revés, d’una obra que és bona quan no comet errors, que ha de passar del croquis a la materialitat sense contaminar-se d’una realitat tossudament negada. L’arquitectura aquesta s’enxiqueix com els propis pisos que construeix, trenta-set metres quadrats que han esdevingut norma de fe, que ens fan passar per bons, als que s’ha arribat per un procés de fatiga col.lectiva, d’especulació de la que tots som còmplices. L’arquitectura aquesta és mentida.

Publicacions de l’incasòl plenes de concursos, revistes madrilenyes i internacionals, de tant en tant bons edificis que invariablement apareixen lluny, llibres històrics amagats a la inmensitat dels prestatges de les biblioteques de les facultats: ens seguim masturbant, el plaer ja ha passat però queda aquell orgull derivat de la força física, d’un voler-ho seguir fent que és tot voluntat, que ve d’un no voler parar ni entendre que sense plaer l’acte no és res. No és que les arquitectures holandeses, britàniques, espanyoles, suïsses tinguin models diferents, senzillament es tracta de la distància que prenen del centre, de l’origen, de la il.lusió, de les ganes de treballar-ho. Del posicionament respecte el nostre 2007. D’una alegria que es viu com una traïció a una manera de fer que prima l’esforç buit per sobre de tot, un sacrifici germanet del de les emparedades d’Astorga o els picados de les processons de setmana santa.

Penso, penso en algun dels edificis que darrerament m’han agradat de l’arquitectura catalana: vivendes a Solsona (Clotet Paricio), visitades farà dues setmanes o tres, el pas en dos fases d’una mateixa promoció del post-modern al modern, l’autocrítica d’un encàrrec refet a mitja construcció, la valentia de deixar una part de l’obra inacabada, pilars aguantant el cel dialogant amb la catedral, collage difícilment comprensible de materials disparells, residus franquistes malenderrocats per al seu correcte reciclatge, diàleg mitgera per mitgera d’una façana-de-persianes-per-davant falsament convencional amb una casa modernista amb la primitiva promoció postmoderna tallada, abandonada a mitja construcció, deixada la paret cega i feta la conexió amb el carrer inferior: una il.lusió, al final, producte dels anys, de la experiència, del saber-ne més, del no rendir-se, de l’anar collant i collant a risc de passar-se de rosca, de l’absència de por a equivocar-se, fins i tot de l’alegria de fer-ho, de l’acceptació de decisions preses arbitràriament, de les ganes de superació personals. Del sentir-se viu als seixanta, del dignificar una ciutat que per massa gent és només de pas. Del creure’s un encàrrec. Del disfrutar.
Impressió de poder, de frescura, impressió de tranquilitat, impressió de sabiesa. Clotet i Paricio volen, aconsegueixen i no imposen: les vivendes em van passar desapercebudes fins quinze dies després de la meva primera visita recent a Solsona. Collons, eren allò. Recordo una primera (i única) publicació, com un miratge, promoció especular de la que tenien a la vil.la olímpica de Barcelona passada a Solsona, oportunitat de pillar la pasta i córrer, materials més cutres, menys cura. Al final, el monocapa apareix com un revestiment que agermana amb les cases veïnes de l’Ignasi Oms, d’en Bernardí Martorell, arquitectes a estudiar, a aprendre, a estimar, dels qui s’ha d’explicar una història sempre interessant per aquesta dignitat de tercera que dona construir allunyats de tot. Manyeria resolta sistemàticament amb hacer galvanitzat cutre, trascendit per la seva pobresa, pel seu monolitisme, per la fragilitat que dona un treball delicat, elegant, fràgil, molt aproximat al que fa setanta anys es feia amb ferro dolç i millors artesans. Coberta tècnica separada de l’edifici, refosa, acabada amb totxana arrebossada sense pintar: portes RF al frontó, accessos al parking posats a un residu del solar, sota un estintolament valentíssim, que et tira a sobre el pes de tot l’edifici cada cop que s’hi entra. Porteries blanques, lluminoses, plantetes, fusta clara, un terratzo ben posat, acceptada la seva modèstia, acurada l’elecció d’un color que juga molt bé amb la resta del disseny. Tot és el que ha de ser.
I llavors, el miracle: construcció de la primera fase acabada, la segona literalment a continuació, dos porteries més a enllaçar amb una casa modernista que gira una part de la muralla, adossada antigament a unes vivendes franquistes anodines, sense més interès que le que hagin pogut provocar amb el que ha trascendit de la seva antiga existència. Mitgera arrebossada, comunicació entre dos alçades del solar (un pis i mig de desnivell) a cel obert, amb parets, però, i un nou edifici: horitzontalitat contraposada al ritme vertical de la proposta antiga i de la casa nova, una horitzontalitat empresonada entre dos edificis dignes, que no té lloc per créixer i desenvolupar-se. Una façana que es retorça sobre ella mateixa per tal de tenir més longitut, que gira amb naturalitat, sense que passi res. Una composició que és tota entorn, que és tota el que convoca al seu voltant: la pròpia primera construcció convertida (i trascendida) en preexistència, la casa modernista, la muralla, el pas entre tot. Els materials, els colors, tot ben triat. Senzillesa, la dosi justa d’arquitectura.

No s’ha publicat.

Clotet Paricio no apareixen a cap recull de l’incasòl. Ni del patronat. Ni han construit més obra pública que conegui, excepte per la magnífica (podia ser de cap altra manera?) promoció de Sant Pere de Ribes. No formen part d’aquesta professió cansada, autocomplaent, aborrida.
Els recordo menjant al casino del poble nou, a la taula del costat, elegants, abstrets de nosaltres, tot senzill, un bar de barri a la ciutat, capipota, paella decent els dijous, amanides verdes sense títol ni adjectius: potser construeixen així. De la camisa d’en Clotet en sortien llapisos, més d’un. Miraven la tele sense veure-la i mai he sabut de què parlaven.



Venen temps de Foster al nou camp (ara new camp, suposo). L’arquitecte en té setanta, porta tres o quatre ciutat arreu del món, sis-cents metres de torre a Moscow, el centre de Peterburg renovat, el litoral libi, el gratacel d’en Wright construït a Sibèria, Alcanyís esdevingut far-west amb un centre comercial seu que es bastirà aviat. Ha d’estar cansat, o, si no cansat, s’ha de sentir pesat amb tanta cosa portant el seu nom. Biblioteca de Berlin, corves matusseres, que no trascendeixen l’edifici ni emocionen, un fotògraf qualsevol fent fotos aborrides, una coberta-tova-que-no-és-tova. Fins i tot en aquestes circumstàncies ha estat millor que gairebé tots els locals (la pobra Mamen ha pecat d’excés d’il.lusió, desnaturalitzant un edifici vell d’un arquitecte que sempre m’ha caigut gros, però amb talent malgrat tot): el seu new camp fa trempar, té una certa vida que no tenien les altres propostes. Rigorós, serio, eficient, un punt agarrogat, potser sigui així com juga el barça la major part de dies. S’ha de ser guiri per a trobar-nos el punt, per a saber què som ara i reflectir-nos amb aquesta excatitut: el talent, la gràcia, a la façana, a una façana que cansara als tres dies de ser com és si acaba essent així, arrogant, cara, amb voluntat-de-ser-una-més-de-les-millors-del-món, de continuar discussions masturbatòries, buides, cícliques, aborrides.

diumenge, 8 de juliol de 2007

una plaça a leucate


Divendres passat vaig ser a Leucate, primer poble de França després de la catalunya nord. L’equip de l’Enric Massip n’ha construït la Place de la République (com més es podia dir?). Construït en el sentit literal del terme, construïr no pas (no només) la plaça sino el lloc, la vida, el context. Tres-cents metres de llarg, uns vint-i-cinc d’ample, façanes dignes, discretes, ben tensionades: façanes de poble, hereves d’una arquitectura culta que contamina, defineix, pauta l’arquitectura del lloc, façanes de buits retallats sobre el ple, d’impostes, cornises, remuntes de fang que no retallen balaustrades, de persianes blaves, façanes que creen ombres, que volen arbres, façanes que necessiten d’un lloc de trobada.
Un desnivell transveral de gairebé tres metres, topografía adversa que deixava dos nivells que mai s’havien suturat, una falla convertida en parking. Queda cosit mitjançant una peça de pedra local (tova, difícilment treballable, plena de cicatrius, mala receptora de les tècniques modernes de conformació), una peça complexa que serpenteja per mig de la plaça creant terrasses a dos nivells, capolades entre elles, a trencajunt: jocs de mirades, de visuals entre la gent que mira i la que és mirada.
Els nivells són permeables mitjançant les consabudes escales-que-són-grades-que-són-taules-que-són-bancs, sempre difícils de dissenyar quan queden bé. El so, la vista, tot passa. L’espai s’unifica.

Arbres, fanals, algun banc sempre de pedra es queden habitant el lloc. Materials modestos, paviment de formigó acolorit, fàcilment (espero) mantenible, entregat a sang contra la peça central de pedra. Ferro rovellat pels fanals, verd, una font existent recuperada. Res més.

Al final, un lloc. Sensació de cosa eterna, sabuda. Trobar-se bé, mirar dos minuts una arquitectura que, de seguida, prescindeix dels detalls per donar el millor regal de tots: la vida, el temps. Sembla ben bé que allò hagués estat sempre allà. Es crea lloc, es crea temps. Seus a la terrassa, demanes unes ostres, vi de muscat, dolç, afruitat. Fuges del sol sota uns tendals-australians-que-resisteixen-vents-forts, enretires la cadira. Passa una noia que després seurà a la cadira del costat, algú s’esta mirant qualsevol web des d’un portàtil. Incomprensible afició a la Kronenbourg 1664 quan hi ha millor cervesa. Els cambrers miren des de la barra, es mouen sense pressa, amunt i avall. Algú seu sobre els graons de pedra fent servir una terrassa del bar, es somriu sense pressa.

Un gat em mira, únic habitant de la plaça al sol, i desitjo tornar-lo a trobar quan hi torni després de l’estiu.

S’hi esta bé.

racionalismo soriano i



(sobre unas viviendas protosociales de José María Barbero)

Cualquiera que circule la ciudad las habrá visto. A un lado de la carretera, cerca de la plaza de toros, marcan el punto más cercano del actual cruce de la ciudad respecto del parque de la Alameda. Un potente zócalo las privatiza de la calle, creando una plaza donde todavía juegan los niños, como probablemente siempre lo hayan hecho, frente a los portales, corriendo, jugando a la pelota, paisaje de pintura impermeabilizante color granate apagado, pavimento de plástico que frena los pasos, que independiza dela calle. Retazos de antiguas decoraciones, mantenimiento casi nulo. La ausencia de pintura deja los revestimientos casi en bruto. Más que envejecer han decaído. Porque, confundidas con el resto de la ciudad, estas viviendas están maquilladas de polvo, de humo de tubo de escape, patinadas por el desmantenimiento, usadas, reusadas, explotadas, casi, alquiladas y realquiladas una vez y otra hasta que capas y capas de intensidad emocional, de gente, de nacimientos y muertes y guerras y heladas y calores e indiferencia las han configurado.

La previa quedó escrita hará décadas: el ayuntamiento de Soria, allá por los últimos veinte, decide renunciar a una plaza de fontanero para crear la de arquitecto municipal: el primero de ellos debutará en el cargo firmando órdenes de derribo de antiguos palacios en ruinas. Las antiguas puertas de la ciudad se vienen abajo, y el arrabal queda fusionado con el casco antiguo de la ciudad. Las murallas siguen siendo circuitables gracias a una calle que las dobla, en la que encontré un edificio que conserva en su interior una torre de vigia. De todos modos, se crea poso: jóvenes entusiastas recién titulados abren alcantarillas, apean muros de carga, consolidan tribunas, amplian aquí y allá viviendas, cuartelan antiguos palacios en insalubres casas de alquiler y, sobre todo, se guardan, enquistados, esperando su momento. Machado, siempre Machado, da clases, guarda sus tardes en la sociedad de la amistad (donde intenté infructuosamente tomar una cerveza en su honor, con mi libreta de dibujo abierta en mis rodillas, mordiendo la pluma, mirando alrededor mientras trato en vano de pasar desapercibido: mejor trabar conversación con personas que ni siquiera llegarána verme, endomingados tras trajes completos con chaleco y corbata en pleno mes de agosto). Allí coincidirá con elos jóvenes, juntos crearán un caldo de cultivo heterogéneo, denso, formado de cantos al pasado y proyecciones de un futuro más lejano por la distancia que por la cronología: en París, Labrouste ha construido su biblioteca, Mallet-Stevens da la alternativa a Jean Prouvé (no quiero ni un presupuesto ni un plano: quiero una valla. Tráigame una valla.), Le Corbusier casi pilla la tuberculosis en una buhardilla del Quartier Latin, de las de verdad, sin calefacción, sin agua. Soria. Faltan pocos años para que Buñuel visite y ruede en las Hurdes. Las cámaras, pero, podrían haberse desviado de su destino casi con idéntico resultado. Caciques locales mejoran las condiciones de vida para no quedarse sin mano de obra, a regañadientes, insuficientemente. Falta poco para que se abadone y venda a peso el primer puente del ferrocarril. Martiarena construirá tribunas modernistas, auténticos muros cortina de acero. El mercado de abastos se trasladará (baldosas blancas, amarillas y rojas, quizá azules, tiendas cerradas, fotografié una escalera por la que no subió nadie en más de cinco minutos). Todavía no llegó la guerra civil. Viviendas obreras a pocos pasos de la Alameda, de baja renta. Cincuenta y cuatro metros de tribuna casi a sur estricto, auténtica ventana corrida sujetada por muros de carga tradicionales, una fachada portante sujetando la corrida, delante, en voladizo, la tribuna que se convertirá en recurso clásico de buena parte del racionalismo español, fachada sin trabas, fácilmente comprensible por clientes que las han visto ligeras y vidriadas toda la vida.

José María Barbero, arquitecto ahora desconocido, personaje sin biografía ni datos, poseedor de una obra entusiasta, poderosa, ilusionante, oasis emplazado en una provincia de autoconstrucción, de arquitectura institucional todavía hoy impuesta des de Madrid, resuelve la gran inclinación transversal del solar (pastilla larga y estrecha de terrena paralela al sur) disponiendo la planta baja de las viviendas sobre la cota superior, alejada de la carretera, a cota del patio interior de isla. El desnivel del solar (ahora bajo la cota de replanteo del edificio) servirá para disponer un potente zócalo que entregará el edificio con la carretera, lleno de locales comerciales que siguen funcionando solventemente en la actualidad. Sobre ellos, una cubierta plana transitable sirve de acceso a las viviendas.
Sencillas, de varias habitaciones orientadas al sol, pintadas de blanco, servidas de a dos por una escalera de dos tramos sin ascensor. Cerradas a norte. Volcadas a la luz mediante el rasgo más característico del proyecto, la tribuna a sur, ventana corrida de cincuenta y cuatro metros de longitud, sin estructura, partida en tres para poder ventinar naturalmente la caja de escalera. Los bordes, redondeados, como la proa de un barco, en la que adivino el lejano eco de la tribuna del club náutico de Donosti (el fantasma de Aizpúrua flotando sobre la ciudad). Apariencia elegante, potente, tranquila, casi serena. Armonía con la cercana plaza de toros. Enfrentamiento directo con los edificios gubernamentales al otro lado de la calle. Mirador (de soslayo) a la Alameda cercana. Semáforos que marcan su color verde con sonido de pajaritos.

Recuerdo una primera visita, por la tarde, un verano. Nada se movía. Sin cámara de fotos, demasiado calor para hacer un dibujo, sensación de estar invadiendo algún tipo de intimidad. Saciados de comida, probablemente, todo demasiado pesado, grasiento, con mucho sabor. Hasta el pan lleva aceite. Divagando por entre los portales, ventanas abiertas francamente sobre la terraza del zócalo, casi invitando a saltar dentro de ellas. Portales abiertos, cerraduras estropeadas, penumbra fresca, traviesa, una brisa subiendo por el hueco de escalera. Contraluz. Entro. El pavimento es irregular, en relieve sobre una solera deformada por el paso de los años. Un escalón separa las escaleras del ámbito del recibidor, independizando más que cualquier puerta.
El escalón es de terrazo, listado a diferentes colores sobre una base color beige ausente. Listado asimétricamente, con colores vivos que destacan sobre el fondo cansado. Listado como esperándome, recordando demasiadas cosas vistas hace demasiado poco: las viviendas de Borneo de Miralles, su propia escuela de Hamburgo. Algunas experiencias de un Wright que no sé cómo podría haber llegado hasta allá. Ignoro qué se publicaba, qué se distribuía, cuál era la distancia mental de un grupo de arquitectos parado en el espacio, gestionando e intentando ilusionar una ciudad que todavía no terminó de despertar, extrañado por los rasgos inequívocos, hallados en un edificio olvidado en una ciudad condenada a aparecer en la esquina de cualquier mapa de un futuro que estaba por escribirse, por soñarse... Y ese calor, y ese contraluz. Y ese sentimiento de irrealidad.

Recuerdo hará dos meses, quizá tres, no creo que llegue. Recuerdo volver, nueve de la mañana de un día laborable. Algún niño seguía jugando el rato antes de irse al colegio, y nadie iba al trabajo caminando. La Alameda, treinta y cinco o cuarenta especies diferentes de árboles, explotada turísticamente, centro que no convoca lo que está a su alrededor. Ropa tendida delante y detrás de la tribuna.

Una arquitecta soriana, María, me lo descubre: allí vivía mi tío (Luis, o Mariano, o Pepe, olvidé su nombre). Eso son esas viviendas: donde vivía su tío. Donde convertía en uno de esos niños siempre jugando, donde se subía a brincos la escalera, donde se recibían regalos de reyes, donde se pasaban borracheras, se desahuciaba, realquilaba, moría, hacía el amor. Donde se aburría uno, donde se combatía el frío, donde se recibió a los nacionales cruzando la ciudad. Donde se rompían cristales que no se canviaban.

Arquitectura como marco del cuadro, arquitectura como excusa: arquitectura creadora de emociones, de hastíos, de divorcios y nacimientos, de discusiones, de infidelidades. De malos y buenos tratos, de crecimientos y amistades.

diumenge, 1 de juliol de 2007

Història d’amor instantània

Revisionant Sunset Boulebard, arbitràtiament arxivada a un DVD entre en Wenders i en Kitano, tristos títols de crèdit en què un helicòpter sobrevola un Million Dollar Hotel de color blau a l’albada, Salman Rushdie, Milla Jovovich (fascinació), Bono, Mel Gibson sobreactuant i quedant bé, ultraviolència japonesa, calor, Paquito el Chocolatero sonant de fons (és la festa major de Sant Cugat), Knockando 12 anys (el que em puc pagar, de fet). Ressaca post-entrega, ben dormit i amb ganes de veure bon cinema.
Crueltat, William Holden surant a la piscina, doblatge anys 50 “ustedes se preguntarán cómo he llegado hasta aquí”, memòria traïda. La frase no s’arriba a dir, complexitat, Chandler, Wilder, cinema negre, història sòrdida d’ambició, de desamor, d’autoodi, baixa autoestima, humiliació. La memòria vola, s’inventa coses, falseja realitats, traeix fets i històries, adapta, esborra, corregeix. En aquest instant sóc al barri xino. Sí, el barri xino, sense més, persones lligades a les cadires de les tabernes per dormir. Taules de billar rellogades, brutícia, rates de bon tamany, roba estesa de banda a banda del carrer, històries desconegudes lligades amb d’altres de viscudes, olor de curry, xorissos corrent sense ser perseguits per ningú, vivendes socials de totes èpoques, antigues cases de putes reconvertides en pisos d’estudiants i guionistes visquent en pisos de porter reconvertits. Tocs d’irrealitat que semblen trets de llibres de Géorges Pérec, algun Carvalho possible que sembla que pugui aparèixer a cada cantonada, la Carmen de Mairena constantment trobada per la Rambla, a algun restaurant (amb la majordoma), creuada pels voltans de la plaça Catalunya a una hora en que no saps si ve o va, serena, digna en la seva monstruositat deformada, ambigua. Camions de repartiment rera la Boqueria, el llantiol tancat a les onze del matí, comissaria de policia buida, turistes arreu, menjòdroms prop del paral.lel.
Camino, així, amb pressa i sense rumb, absurdament, com sempre, aixecant la vista cap a la calitja, tot Barcelona s’enganxa físicament, suor, la vorada sota les sabates, el fum dels cotxes, la pols, una mena de greix que sembla sedimentar-ho tot, la pedra de Montjuic sempre de color negre, l’estiu que no s’acaba, transicions tan lentes entre les estacions que sempre sembles estar igual. No porto ulleres de sol, els peus fan mal i, com m’ha passat al llarg de gairebé tota la meva vida, porto unes sabates inadeqüades, grans, amples, lletges, no sempre còmodes, prematurament envellides, plenes d’aquesta pols omnipresent. Encorbat, amb una cartera massa pesada, escoltant el sorll d’algun cotxe d’un blanc brut que passa de tant en tant, amb la freqüència suficient per a permetre als transeünts creure’s amos de la calçada i barallar-se permanentment amb ell, amb ells. Aparadors del segle XIX que mai sé si estan oberts o tancats, d’aquests color uniforme, universal, que permet destacar tan bé les escasses façanes restaurades, gent amb més pressa que jo, botiguers a la porta d’un establiment sempre massa petit, atapeït, que mai sé què ven i sempre trobo massa car en la meva ignorància de passavolant. Recordo un atracament recent a una monja que coneix la meva mare, en algun lloc vint-i-cinc metres a la rodona meu. Li van voler prendre tot, un altre matí com aquest, sol, calitja, tot es segueix enganxant ara i sempre, gent funcionant a batzegades, incertament, d’esma, barallant-se entre el desig de perdre el temps i de seguir apressats anant duna banda a l’altra. Amenaçada amb una xeringa per un atracador seropositiu, va acabar amb tot el que portava més una punxada profunda a l’esquena. Afortunadament, el virus de la SIDA mor ràpidament: la punxada no va tenir més conseqüències que la de fer dubtar la bona dona de la fe de la gent que intentava ajudar. Camino, doncs, per aquell carrer, escenari futur de tedioses passejades nocturnes amb massa cerveses de més punxant perpendicularment la Rambla a la recerca del tercer local on fer correr la nit. I, sense més, parada enmig del carrer, una dona gran. Evidents problemes de vista, sembla més alta del que és per una estranya dignitat que li recorre els ossos, li adreça l’esquena, la travessa, la sosté com una segona columna vertebral. No sé si porta barret, barret negre d’ala ampla sota el sol brut d’un dia brut, enganxós. Però no en porta, perquè les ulleres enfosquides de vidres progressivament acolorits, grans, li brillen. Els seus ulls es veuen per sota, trapelles, vius, negres. La pell arrugada, blanca. Moviments curts, ràpids, poc àgils, nerviosos, li donen l’alre de saber on va. Hi ha un noséquè en la seva vestimenta que la fa encaixar tan precisament allà que, ni per un moment, se’m acut que no pugui ser del barri, de la zona, de dos o tres cases a prop. Camina pesadament, gairebé arrossegant uns peus deformats calçats amb sabatilles també negre, amb taló mínim folrat d’espart. Em disposo a creuar el carrer, a dos metres d’ella, pel mig, gairebé sense mirar, asfalt gris fosc que, com tot el que ens envolta, ha perdut el seu color, barreja quasisòlida de varies coses, i em detura, demanant-me per creuar el carrer. Paro en sec i li ofereixo el braç, sense pressa, sense ganes d’arribar a l’altre costat, sense saludar-la, caminant, senzillament, al seu costat. Vigilo l’enèssim cotxe blanc brut, llunyà, que enfila el carrer i ni tan sols necessitarà frenar per no atropellar-nos. Passa darrera meu, anònim i pacífic, sense que ningú alci la vista, i, a l’altra banda del carrer (cinc o sis metres, màxim set o vuit, tallats assimètricament en dos per una línia d’ombra imprecisament retallada, bruta com la resta, que amb prou feines cobreix da vorada de mar), em deturo per a deixar la dona, sana i estàlvia, a l’altra banda. Ens mirem mentre em dona les gràcies que jo haig de rebre gairebé anònimament, per girar-me i seguir caminant al meu ritme. Però. La miro als ulls, directament, Tindra uns setanta anys, els cabells tenyits de negre, a través dels vidres tenyits la seva mirada guspireja tranquilament. Em dona les gràcies un altre cop, mentre m’agafa l’avantbraç. Li agafo el seu, amb afecte, amb força, com fa ella. I, enllaçats enmig de carrer, un dia d’un mes que no conec, sense en que sàpiga l’any, el motiu, ens mirem, cinc segons, deu. Amb ganes, amb afecte. Amb un record que no puc tenir d’una joventut, d’una bellesa. Amb la presència de la seva dignitat, de les seves ganes de viure, de la seva alegria momentània. Amb les seves ganes, coqueteria, energia, afecte cap a un desconegut que podria ser el seu nét però que, per cinc segons, només per cinc segons, no ho és ni falta que fa. Tot s’il.lumina, resplendeix, l’energia puja, l’apretada s’estreny encara més, ens reconeixem i, lentament, fem cadascú el nostre camí.

Gloria Swanson segueix baixant l’escala de la mansió, dirigida per Erich von Stroheim, cada cop que algú s’ho mira. Alça els braços i s’acosta, decidida a la càmera, es fon amb la llum i la pel.lícula acaba.

dilluns, 30 d’abril de 2007

De la confrontació llum natural/ llum artificial



Trobats dos esbossos de n’Alvar Aalto sobre la seva biblioteca de Viipuri (ara Viborg. Incís: arquitecte emplaça el seu edifici en funció d’una església rodejada per un parc: Dos pastilles confrontades amb l’absis, lliscant sobre elles mateixes i creant espai on només hi havia un darrere d’un edifici religiós sense cap mena de qualificació. Actualment, la biblioteca ha sobreviscut la guerra de 1917, on va ser danyat i restaurat, i a la caiguda del mur. No així l’església, desnaturalitzant el context.). En ells s’estudien els efectes de la llum sobre la sala de lectura. Sorprèn trobar dos estudis independents per la llum artificial i per la llum natural.

L’arquitectura, tradicionalment, s’ha ensenyat sempre com un elogi de la llum natural. La tradició clàssica amb prou feines s’ocupa de la il.luminació artificial, i, quan ho fa, aparentment deslliga el problema de la pròpia arquitectura traslladant-lo a artefactes que s’exhibeixen sense cap pudor dins les estances: llumeneres, làmpades, torxes, etc etc.



L’arquitectura moderna neix en un moment en què totes les tecnologies esclaten simultàniament: no és aquest l’escrit per a teoritzar sobre si aquest naixement n’és una causa o una conseqüència, però sí el de dir que la llum artificial canvia radicalment el paradigma: converteix la nit en dia. Aquest canvi triga molt a ser acceptat pel paradigma arquitectònic, ja que, en un principi, quan s’afronta el tema de la llum artificial, es fa en dos camps gairebé no experimentats fins aquell moment en la història de l’arquitectura: el de la il.luminació dels espais públics descoberts i el de la il.luminació exterior dels propis edificis. Aquests passen a ser percebuts com objectes, a tenir una identitat pròpia de nit, i, des d’un primer moment, queden convertits en objectes de llum, en enormes làmpades que s’il.luminen elles mateixes en un espectacle hedonista per gaudi dels transeünts. La seva suma crea les noves avingudes, els nous paisatges pels que es desenvolupa la vida nocturna, i, aviat, aquesta expressió arquitectònica passarà a fondre’s i a confondre’s amb la publicitat. Tot i així, mai es confiarà a aquesta dispesa energètica l’il.luminació dels espais públics, iluminats sempre amb total independència de les qualitats lumíniques del seu entorn.

La qualificació dels espais interiors d’un edifici és un tema que es bandeja de bones a primeres, i evoluciona lentament a partir de dues premisses contradictòries:
La primera, la que guanya més prestigi i es converteix en dominadora de la tendència moderna, tendeix a confondre la llum natural amb l’artificial, sovint fent-la entrar pels mateixos llocs: un exemple paradigmàtic serien les lluernes del mateix alvar aalto a helsinki amb un focus exterior (que té el motiu disfressat d’ajudar a fondre la neu).
La segona consisteix a dissenyar i redissenyar els mateixos mobles de llum que l’arquitectura clàssica empra, fent-los servir d’una manera anàloga a com s’havien fet servir fins aquell moment, fins a que tinguin un aspecte que, pels arquitectes moderns, sigui adient a les seves construccions. Aquesta segona funció té, però, una derivada que ja es comença a insinuar a la pròpia arquitectura clàssica: el arquitectes moderns comencen a crear dissenys exclusius de làmpades per a les seves obres que, lentament, es van fonent amb l’espai pel que han estat concebudes fins a crear un nou paradigma: el de les làmpades disposades de manera que l’espai en si és qualificat per aquesta llum, que l’integra i li otorga una percepció diferent a la que es té d’ell quan està iluminat naturalment.

Gradualment, el disseny d’algunes làmpades s’ha anat adaptant a aquests requisits, i alguns arquitectes les exhibeixen orgullosament fent-les servir per a que la llum artificial tingui qualitats diferents de la natural, una funció específica que conforti els usuaris i, a més, que dongui una qualificació especial dels espais.

Aalto intueix això en aquests esquemes per a la seva biblioteca, obra gairebé fundacional de la seva etapa madura, i ho reflexa en els seus dos esbossos. De fet acabarà fent servir la llum natural per trencar la sensació de tancament, d’ofec, i la llum artificial per al comfort visual necessari en una biblioteca. Aquesta arriba del sostre també, però reflexada a través de les parets i amb origen a unes làmpades de disseny específic.

Als projectes reals o teòrics que he anat desenvolupant al llarg dels anys, el concepte d’iluminació artificial ha anat lligat a l’edifici més que a les entrades de llum natural en sí, i a una altra manera de qualificar els espais. Projectes construits desenvolupats als últims anys han afinat aquesta tendència, i ho han fet a base de fer servir peces de llum absolutment standard, comprades de catàleg, i jugar amb les característiques pròpies de la peça, amb la seva colocació i amb el concepte general de la llum.

A Cal Jan, una vivenda unifamiliar projectada per Montse Farrés amb la meva assistència, el concepte lumínic és anàleg al d’Alvar Aalto a Viipuri: una enorme coberta en tisora ilumina zenitalment el gran triple espai central (lloc de la cerimònia familiar, dels dinars formals, rebedor de la casa, distribuidor, centre de circulacions i de converses entre pisos).
La llum artificial, en canvi, es divideix en dos: la d’ambient i la de treball, la que ilumina activitats concretes com menjar, cuinar o llegir. La llum d’ambient qualifica cada espai d’una manera bastant independent i resumeix en les seves maneres de produïr-se el caràcter episòdic i narratiu del projecte, un projecte peripatètic que es mostra a mida que et mous per l’edifici.

La casa presenta una materialitat gairebé dramàtica, que ve donada per la història que ens varem inventar al posar-nos a treballar en ella: ja que pot arribar a ser incòmode que una vivenda unifamiliar feta a mida expressi massa coses dels seus anteriors propietaris, varem decidir que la casa s’expressaria a través del seu historial constructiu. De fet, el seu promotor original va ser un mestre d’obres de Molins de Rei (lloc on s’emplaça), i se la va construir per ell, amb bastant amor. Les parets, de paredat a la planta baixa, fins al primer forjat, i, d’allà en amunt, maó ceràmic manual molt ben posat.



Les parets antigues de la casa (sobre tot les mitgeres) han quedat vistes gairebé en la seva totalitat, i, quan això ha estat així, hem decidit dsposar sobre elles unes làmpades enfocades contra la paret. Les bombetes són potents, i el baix índex de reflexió de la paret dona una llum agradable pel contrast. Els aplics escollits en aquest cas són els de la sèrie “luxmaster” de Jasper Morrison, produïts per Flos, de policarbonat translúdid d’un color lletós. Em van agradar perquè em recordaven determinades làmpades dissenyades per Le Corbusier, que va fer servir a diversos projectes. El material, la banya del cable i l’enorme classe amb què el dissenyador enrotlla el cable al voltant del tub d’inox que el connecta amb la paret van seduïr-me. Material eteri sobre material petri, policarbonat contra pedra, la precisió d’un bon disseny sobre la tosquedat. I una llum zenital d’una altra qualitat respecte la llum zenital natural, que ve de mols metres més amunt, més potent i fins i tot amb un controlat punt de descontrol.







L’obra nova es va enguixar per dins i arrebossar per fora. Les llums sobre els paraments de guix són rasants, evidenciant imperfeccions, aprofitant-nos del color blanc amb que varem pintar aquestes parets. Els aplics són més petits, i enfoquen amb bombetes dalt i baix.



El triple espai s’il.lumina amb uns globus de llum tanslúcids, també d’un material plàstic, a manera de sols. En voliem posar tres, però al final han estat dos, ajudats, però, pel joc de reflexos d’aquests globus sobre les superfícies vidriades dels ampits del doble espai: les dos parts de la casa (la del jardí i la del carrer) han quedat connectades per unes estructures metàl.liques (l’estructura principal d’acer s’ha pintat negra mat) implementades en vidre, vidre translúcid trepitjable i vidre transparent a les parts verticals, iluminat sempre al ras, de manera que acaba convertint-se en una cosa sòlida quan se’l mira de través, negant-se-li amb tota intenció les seves qualitats de lleugeresa (confiades, en aquest cas, a la pesantor de l’estructura metàl.lica). La transparència del vidre arriba quan ets sobre la pasarel.la, quan es pretén que es visqui bé l’experiència del triple espai.
Els globus de llum són també de Jasper Morrison, i la seva colocació es va triar amb especial cura tan des del principi del projecte com a través de le successives visites d’obra, dibuixant, imaginant...




Al final, queden les sensacions viscudes durant el projecte, la constant posada en crisi de les primeres decisions per ser confirmades i reconfirmades, matisades, per tal que agafin força. Intensitat... per tal que quedin al seu lloc, de la mateixa manera com ajustes una planta al seu test, de la mateixa manera com et fas teu un sofà tou quan t’hi deixes caure, tot al seu lloc, precis, comfortable.

I, potser, poètic.


dijous, 5 d’abril de 2007

Apunts in situ_ pavelló d’esports d’osca, enric miralles








És significatiu de la manera de projectar d’en miralles trobar a les portes del pavelló, escrit en metall, el nom de la ciutat. La doble lectura de tots els seus projectes, l’apriori al despatx, els arquetipus mentals, les taques, i la projecció al lloc, la contextualització que dialoga amb alguna cosa que és aliena a tot el que no siguin les obsessions de l’arquitecte.


Primitivament, excavar el lloc: un enorme amfiteatre a la falda de la muntanya, que, a la proposta de concurs, es formigonava directament sobre el terra. L’amfiteatre es cobria i ja s’hi podien celebrar events esportius.

Miralles parla d’un edifici simètric, entesa la simetria com Vitruvi en parla (un dels shocks més importants de tota la meva carrera). Vitruvi defineix la simetria com a “perfecta correspondència de les parts al tot” (sic). Res de parts iguals, res d’eixos, cap plantejament formal: l’arquitectura es redueix al discurs narratiu, al que es pot explicar senzillament, fàcilment. Però miralles no pot o no sap o no vol sostreure’s a la part formal: un dels esforços més grans que hom ha de fer quan es troba davant una obra seva és el de desseduïr-se, el d’esborrar l’encant irresistible de poder enfocar la càmera on es vulgui i que sempre surti tot bé, a la poderosa iconografia, a l’us dels materials: mirlles és un arquitecte formalista. Formalista no a priori o a posteriori, sino formalista perquè fora de la forma no hi ha realitat tangible, material. Tot és estil, i ell ho sap, i ell ho ciuda, i, fins i tot, perversament, usa aquest estil per a amagar el procés de projectació i fins les idees profundes del seu edifici.
Miralles defineix un eix de simetria sobre la grada de l’edifici.

Aquesta grada és el punt clau: punt que, després del primer col.lapse de l’edifici, suporta la coberta (potser com sempre hagués hagut de ser), punt que funciona pràcticament com un edifici autònom, de nova planta, que és tap de l’amfiteatre excavat cap a la ciutat, que li nega vistes, filtre que separa dos pols d’activitat. L’edifici té una forma deudora de la resta, i es confón amb tota l’estructura complexa que suporta les terres lateralment. Unes poderoses columnes inclinades a pràcticament tota la seva alçada el defineixen i marquen, desplomant-les cap a la pista, el caràcter subsidiari de la construcció. Arrenca des de terra, és fàcil pujar-hi, fins a l’extrem que apareixen unes belles baranes d’acer pintat, magníficament disseyades, que dissuadeixen de seguir avançant per les cobertes.

M’adono que bona part dels meus dibuixos són d’aquest edifici: columes de formigó ben posades, el vent, la forma que es conté i s’escapa, precisa, definida, i alhora bastarda, lligada a una vegetació que l’envaeix lentament: ruïnes al cosat, les ruïnes de la primera construcció maclades amb parts de l’edifici que segueixen al seu lloc, i arbres, pollancres arreu, ara crescuts, que formen un parc i s’estenen com tentacles a partir de l’edifici.

Esmentar, també, que l’obra s’ha de fotografiar de dins enfora: l’enterrament de la platea és visible pels laterals de l’edifici, a cota superior. Vistes creuades através de l’edifici enmarcades per belles grades de formigó amb estructures sempre perpendiculars a la vista. Al fons, metres sota el teu cap, es juga, es representa, es celebra...

El dibuix sí que és encertat. L’edifici és un marc, algo que conté les vistes cap a l’infinit, cap al paisatge d’osca.

Porxos metàl.lics es disparen enfora, juguen amb l’aigua, contenen arbres, un altre cop preciosos detalls constructius.

Porxos de formigó com a murs plegats, com a cobertes que són parets que és estructura. Més aigua conduïda, i la ciutat al fons. No retratar de dins a fora.

La gent pentina murs de contenció, es mou, com a les cartoixes, com als memorials, com als accessos als temples, a les àgores, rascant parets.

dilluns, 29 de gener de 2007

Pecat de joventut (als 24 anys)


En celmo em va donar les primeres oportunitats professionals als 18 anys. Paralel.lament a la meva entrada a la facultat, vaig tenir l’oportunitat de veure l’arquitectura des de dins. El despatx era, és, anàrquic, una mena de gra pseudoarquitectònic que, sortint de la postguerra, ha arribat intacte a 2001. La cosa bona és que la tremenda anarquia del despatx permetia desenvolupar projectes gairebé des de zero, sense supervissió, anàrquicament: si als cliens els agradava i la cosa era raonablement senzilla d’ésser portada a terme, es portava a terme sense més.

Van sortir dos paraules gairebé maleïdes: modernitat i ferrater. Revistes de decoració amb pretensions, flaixos de dominicals de diaris, dos clients volien una vivenda a molins de rei, de nova planta. Sense oportunitats de seguir l’obra ni de dedicar-hi massa temps, em vaig posar mans a l’obra: un botepronto que no podia ésser seguit, ni controlat.

Material escollita priori: el totxo ferrater blanc, de formigó, marca torho, per a fer de full exterior d’una convencional façana ventilada. No podia proposar res més, no m’ho haguéssin acceptat.

Parcel.la que queia a nord, amb la intuïció de que les vistes i la llum estaven creuades. Casa arrapada al fons de la parcel.la, amb una paret completament plana.
Estar a sud, com una mena de pavelló ficat al jardí.
Menjador tancat, vinculat a l’estar per correderes, accessible des del rebedor, com a espai per a reunir amics sense haver d’ordenar la casa.
Zona de nit que no era zona de nit. La parella tenia un apartament en planta baixa, tota la zona superior era una altra casa paralel.la, doblada, una casa per als fills, una casa amb el seu estar, la seva pròpia manera d’accedir sense molestar la resta de la vivenda.
Una casa, al final, amb diferents maneres de ser usada, totes elles caracteritzades per un recorregut, per unes circulacions que no interessava tan que no es creuéssin com que fóssin curtes, que deixessin illes d’activitat que sempre fóssin marginals d’elles, bucant privacitats, jocs de vistes que es podien creuar només si l’habitant es desplaçava sobre el seu seient i es movia lateralment.
Una casa, també, viscuda des de les seves sensacions: una casa per a sentir la brisa al costat de la piscina, per a sentir-se dins o fora, per a valorar límits. Amb la proporció justa de vidre, ni més ni menys, buscant deixar zones d’ombra a l’interior i a l’exterior, ombres fresques creades pels propis volums que permetéssin ocupar la terrasssa a l’estiu sentint-se fresc.

Una barana superior que també definia activitats, recorreguts, que, per això, no seguia el perímetre de la casa: no tenia sentit, en aquest moure’s indolentment mirant descuradament.

Un exterior pretesament neutre, anònim: finestres enormes protegides per persianes, sempre de terra a sostre, jugant amb els vanos de paret massissa al costat per tal d’allotjar les persianes, però sense matar-se modulant: construcció humida mesurada a pams.
Impossibilitat de fer detalls constructius, cosa que em va portar a acceptar un llenguatje de parets retallades, d’ampits pujats, de papiroflèxia, de casa gairebé convencional millorada per tal que es pogués construïr de debò. Projecte per a ser executat (mai he sabut si va ser realment construïda o no), projecte anti-manifest, projecte fet a la contra (no massa vegades he projectat així, però en aquest cas vaig obligar-me a fer-ho). Projecte fet sabent que, de no sortir-me’n, es faria, de qualsevol manera, sí o sí, fins i tot executat per un delineant. Projecte fet reaccionant contra una realitat que ha estat la d’aquest païs durant temps, una realitat que no ensenyen a la facultat, llindant amb l’autoconstrucció, en que no importava si hi havia o no qualitat. No importava res que no fos gairebé totxo sobre totxo, una tradició trencada respecte els mestres d’obres d’abans de la guerra civil i l’autarquia. Construccions desesperades, incultes, circumstancials que han omplert massa pobles d’aquest païs. Només volia que això no fos això.

Sona a disculpa?

Recordo, també, l’accés. Recordo un mur que sortia de la pròpia casa, la rampa del pàrquing funcionant en tenalla amb el recorregut d’accés, lineal, a la vivenda, que et portava fins al final, que obligava a un gir de cent vuitanta graus. Paret just per sobre la vista. Almenys era així abans que m’ho impedís la normativa.

Recordo la seqüència que t’enfrontava, després, amb el jardí, el gir de la casa, el pape doblegat de la maqueta, quasi un gest de llibre obert sobre la cara d’un lector miop que el té a tres dits del rostre.

Els arbres que imaginava i que en aquest cas no vaig dibuixar (sí a uns esbossos a ma que intentaré recuperar).

El vent, que també hagués pentinat la casa.

Els convidats, fills, amics.

I, per alguna raó, taronges menjades sobre el jardí, amb aigua gelada: l’estiu.

dimecres, 24 de gener de 2007

foto rollo friedrich


la juliana va fer un friedrich amb mi, i, com que té a veure amb l'article anterior, el publico. Gràcies!

dilluns, 22 de gener de 2007

Sobre la coberta del CEIP fontajau, girona.


Visitat divendres passat l’edifici. Insistència de l’Enric Massip per pujar a la coberta, d’accés complicat. Pati d’instalacions, l’interior d’una xemeneia, una escala de servei massa curta, accés a una coberta invertida de grava, escala d’acer galvanitzat i ja hi sóc. De sobte se’m apareix un espai completament aliè a la cultura occidental, un espai d’arrel japonesa, entroncat, segons sembla, amb el concepte “ma”. La coberta de l’edifici és un pla inclinat únic (parlo d’un institut d’ensenyança secundària, un enorme edifici d’uns 160 metres de llargada per 15,50 d’amplada), un pla inclinat acabat amb unes peces rectangulars de formigó prefabricat, muntades en sec a junta oberta per tal que es filtri l’aigua i es reculli a la coberta invertida inclinada que queda just a sota. Les lloses funcionen d’acabat de protecció. Un enorme pla inclinat gris, gairebé sense cap altra qualitat que la que he esmentat. Un pla inclinat rematat per un canaló d’un metre d’ample, un pla inclinat definit per unes vores de formigó sense cap mena d’ampit, un pla que s’escapa, que queda retallat contra l’horitzó.
Espai a la japonesa: la catedral de girona, al lluny, amb la seva façana barroca, a aquella distància d’un gris brut semblant al del mateix insitut, vista pel matí a contrallum, contrastant amb el verd dels arbres, recollida per les muntanyes posteriors. Una antena de comunicacions es retalla, un barri de cases nou apareix a l’altre costat del carrer, gairebé sota els meus peus. A sud, una llunyana serralada tanca la visual, kilòmetres enllà. Entre les dos coses, la coberta. La coberta amb la seva materialitat, la coberta amb la seva presència, la coberta amb els seus límits tallats a ganivet, la coberta convocant, centrífuga i centrípeta alhora, parlant-nos del que abriga però també de l’entorn, una frontera entre dos barris, un pati als seus peus (potser la cosa més fluixa de tot el projecte, deixar un pati de jocs a nord, amb l’edifici que li fa ombra): la coberta inundada de sol, texturitzada per les lloses mal posades, mal acabades, la coberta que vibra agradablement gràcies a això: la seva construcció encinta mitjançant un cordó de formigó in situ les atrapa, les conté i fa que el que realment la defineix, el seu perfil, aparegui sempre net, sempre intacte malgrat el pla vibrant, espurnejat de petites ombres.
Sóc a la coberta, m’hi passejo: Al mig, el tamany de l’edifici tanca visuals, l’alçada em relaciona amb el paisatge llunya, a l’altra banda del carrer, finestres mig tancades, el vidre opac per la radiació solar, l’entorn lleig, les copes dels arbres i la brisa: espai, potser un dels pocs espais abstactes que he vist en tota la meva vida: un espai incontenible, sense límits, pura qualitat, pura continuitat, definit no pels límits sino per les relacions de les parts. A un extrem de l’edifici, una enorme plataforma, la coberta que puja fins a l’alçada del meu ull, si em giro cent vuitanta graus sóc a una proa de vertigen, sense ànims d’avançar a més d’un metre del final, tallat a pic sobre el carrer. Sigui on sigui, les sensacions convoquen els meus ulls, la meva memòria, fins i tot el tacte i el record d’un camí difícil, no convencional, no públic, per a configurar aquesta sensació.
El so: el so o el gairebé no so, el so sense qualificar que ajuda a aquest espai. Les ones sonores no tenen gaire res ni gaire enlloc on rebotar. Cotxes al lluny, el vent, el soroll de les obres als solars veïns: espai, també espai, espai per a escoltar. La bona arquitectura entra per l’oïda abans que pels altres sentits: a través d’ella mesuro les passes, es calcula l’alçada dels sostres, es valora la relació dels materials amb les dimensions, i, sobre tot, entren les sensacions, el comfort auditiu, el contacte amb l’espai que no entra pels ulls, aquells ítems que descontextualitzen les fotos tan fàcilment.
Sota, un edifici.

Una foto d’obra del crown hall


L’edifici és una pura estructura. La llosa inferior està colocada, i tres de les quatre enormes jàsseres també, la llosa de dalt encara no està formigonada, ni tan sols encofrada. L’arquitectura ja hi és. Mirant la foto atentament, obserbo que les quatre jàsseres no es munten per separat, sino que, perquè treballin unitàriament, han d’estar trabades d’alguna manera. L’estructurista va definir per a aquest objectiu unes lògiques creus de sant andreu, que surten en escorç a la foto, únics elements entre aquelles gegantines jàsseres que encara només s’aguanten a elles mateixes. Mies no fa res de res en aquell edifici, ni en cap altre en tota la seva carrera, davant el fet que l’estructura imposa les seves pròpies lleis. Mies és un arquitecte obsessionat no a crear tipus sino arquetipus. Pertany a aquest grup d’arquitectes que no deixen que la realitat transformi les seves idees, ni les lleis de l’estàtica ni les de la gravetat. L’arquitecte s’obsessiona en la seva idea d’un espai anisòtrop absolut, gairebé sense qualitats ni atributs, que es podria estendre idealment en totes direccions sense que res l’afectés: l’espai dels aeroports, dels centres comercials, l’espai industrial, tan enorme que no es pot ni tan sols arribar a definir pels seus límits. El contenidor neutre total.
En aquesta recerca, mies no deixa que la realitat, com he dit, l’afecti en res: Si defineix el crown hall com quatre jàsseres que aguanten una llosa sota la qual n’hi ha una altra aixecadad de terra, construeix això i punt. L’espai inferior no tindrà qualitats, i serà l’últim càstig inflingit a Moholy-Nagy: columnes, subdivisions, espais poc qualificats, absència de llum natural: no importa. Si apareixen diagonalitzacions a la coberta, aquestes s’amagaran revestint-se superiorment i inferior. Si són necessàries les instalacions, s’amagaran sense cap discurs.
Mies, al tram final de la seva carrera, no altera les condicions inicials dels seus projectes per a res: ni al pressupost, ni l’us, ni el clima, ni cap altre factor extern l’afecta. Serveixi aquest escrit com a denúncia d’això, com a protesta cap a la renúncia d’un arquitecte que va aconseguir moltíssim, però que, després de la seva arribada a amèrica, perd intensitat en la mateixa manera que perd interès per l’obra construida: recordo la imatge d’en mies vell, paralític, alcohòlic, ullerós, obserbant des d’un mercedes de color blanc la coberta de la seva national gallery sense creure necessari baixar. Què hagués estat de la seva obra si l’hagués dirigit com es mereixia, com va fer amb la casa thugendhat, com va fer amb les obres de barcelona (tres pavellons, no un, com es creu).
M’agraden més els tipus que els arquetipus. M’agrada més l’arqutiectura que s’embruta amb la realitat, que s’enriqueix amb el seu contacte, l’arquitectura a la que li pesen els materials, la que sap ser lleugera des de la tectonicitat. I la poesia. I en mies, malgrat ell mateix.

schindler-jujol, afinitats desconegudes

un esbós
jujol neix el 1879, schindler, vuit anys més tard, 1887, el mateix any que le corbusier. El
primer mor el 1949, als 70 anys. El segon, el 1953, als 65.
Dos arquitectes a l'ombra de dos grans genis, gaudi i frank lloyd wright.
Maduren a la callada, fent obres amagades, influint els seus metres decisivament, fen-los
canviar de rumb.
La façana de la casa batlló és d'en jujol.
L'interior de la casa freeman, de schindler.
Les dos obres s'atribueixen als mestres.
Les baranes de la pedrera, el banc corregut de la sala hipòstila del park güell,
els medallons de la part inferior. Al bellesguard, res de res: enlloc de jujol, sugranyes.
Probablement els pitjors trencadissos de tota la carrera de gaudí. I els he vist i tocat.
La direcció d'obra de l'Aline Branshall house és de schindler. La casa del porter,
i molts dels projectes del mestre quan aquest era a tokio dirigint l'Imperial Hotel, obra
genial, excessiva, totalment wrightiana.
Posteriorment, els dos arquitectes desenvolupen carreres que, per a molts
crítics, es fan a l'ombra dels seus mestres. Per a mi és totalment, fals.
La genialitat es desenvolupa sempre amb una economia de mitjans total,
brutal, extraordinària. Schindler i Jujol (SiJ), com qualsevol geni, qualsevol geni de debò, agafen el que tenen, ho processen i ho transformen d'una manera tan radical que passa a ser una altra cosa. Aquesta manera d'operar fa que les transformacions arribin gradualment, mai d'una manera radical. Hi ha una primera fase de distanciament, seguit d'un moment en que es va avançant gradualment fins on es vol arribar. Vista la obra en perspectiva això és molt fàcilment distingible, però al seu moment no és tan obvi. Wright i Gaudi, al seu dia, fan el mateix respecte dels seus mestres, Martorell i Villar y Lozano per part de Gaudi i el lieber meister per part de writght. El seu lieber meister mil vegades traït i intentat redimir al manantial. Qualsevol que es passegi per la rambla de catalunya pot mirar-se amb uns altres ulls una casa entre mitgeres, cinquanta o seixanta metres per sobre la gran via (diria), cantó llobregat, d'en francisco de paula del villar y lozano, que és la casa batlló abans de la casa batlló: o, millor dit, la seva primera versió simètrica, amb ordres i ritmes que es van densificant de baix a dalt i una coronació interessantíssima. En Villar fou un pioner, un arqutitecte no massa bo i gairebé inconscient de la seva pròpia vàlua, sense massa ma pel disseny però amb brillantíssimes i molt poc convencionals idees sobre com composar una vivenda. Tres quarts del mateix amb en martorell, arquitecte extraordinari que manejava amb enorme soltura el pastitx, elevant-lo a unes quotes d'expressivitat que obren tot el camp del món no tan sols a gaudi sino a la resta d'arquitectes modernistes.
Qualsevol que es miri un banc d'en sullivan, o l'auditorium building, qualsevol que admiri l'enorme destresa de n'Adler per a convinar murs de paredat estructurals amb pilars a edificis d'alçada s'adona d'on ha sortit en wright, el fill de puta traïdor entestat en robar tots els descobriments als seus ex-caps.
SiJ desenvolupen la seva arquitectura a la contra: a la conta del programa, dels encàrrecs, de la seva evolució lògica com els enormes aruqitectes que eren. Tots dos agafaran gust a acabar les seves obres amb les seves pròpies mans, fent de contractistes, de ferrers, de pintors, de constructors, de licitadors. Passant de plantes, de seccions d'alçats i de planells. Fent de cobertes façanes i de façanes cobertes. Explotant programes, dormint al ras, o dins d'una alcoba mitjeval, incorporant sempre, instantàniament, al seu propi imaginari, qualsevol obra qeu acabéssin. Tornant fidelment sobre el ja fet. No desdenyant els grans encàrrecs que els acabaran (o començaran) girant l'esquena, formant socis que després seràn molt més grans (i, encara que excel.lents arquitectes), i més dolents que ells, com el cas d'en Neutra amb en Schindler i d'en Ferrés i Puig en el cas d'en Jujol.
Les últimes cases d'en schindler són una meravella: petites, translúcides, seqüencies espaials dignes d'una catedral, d'una mansió, d'un gran edifici públic: tot esta trascendit. Tot. Els materials giren noranta graus, es fan forjat, façana, tancament horitzontal, vertical. En jujol acabarà convertit en un filigranero sense escala, un tio capaç de convertir un recipient per aigua beneïda en un aconteixement espacial, en la maqueta dels edificis que no va fer.
Quedin aquestes paraules com un homenatge a aquests dos monstres que, sense mitjans, amb pocs encàrrecs, sense clients rellevants,
desenvolupen, no sé si intencionadametn o no, una carrera a la contra, una arquitectura d'oposició que potser sigui així només perquè no pot ser d'una altra manera, però una arquitectura, al cap i a la fi, d'una intensitat gairebé sobrehumana, potser una arquitectua que té el que ha de tenir, la preocupació per cada detall, les ganes de servir de debò, la escala 1:1, la capacitat per saber què pesen els materials, per la llum, fins i tot per l'olor, per tot... en fi, algo que és a l'abast de molt pocs, que et deixa produïr poca obra però intensa...

més de l'estiu, passat a net del quadern

Sobre els tatuatges…
Manifestos epidèrmics (o ser a un poble de platja en ple període de vacances, sol, indolent i amb, per fi, no massa calor)
Tot d’una em ve al cap, a través de la visió dels cossos tatuats, “ornament i delicte”. Passegen tranquils en diverses actituds amb un denominador comú: no pensar. Combinacions, maneres de moure’s, edats, amb o sense nens (però deu ser cosa de la meva pròpia edat que m’hi fixi) , i una manera de vestir que, per recurrent, em fa pensar en un paradigma proper al canvi. La roba de vacances que, gradualment, es va convertint en roba de diari, a ciutat, quan se surt, a la feina. Al final la moda que ens dicta que oci i vida diària s’han, per fi, de confondre. Gradualment, com si el no fer res i una certa manera d’entendre el descans, tendenciosa, gairebé apriorística, prèvia fins i tot al cansament real, dignifiqués com un objectiu finalístic, un nirvana imposat exògenament, acceptat com un lloc comú on ens hem de trobar tot per sentir-nos com en un anunci.
Davant meu, una parella-jove-amb-nena-preciosa-que-demana-un-gelat. Carta amb fotos, pura imatge que, enlloc d’informar, de descriure, anticipa una sensació, un moment, de gaudi associat al paer comú, un condicionament que obre els sentits i els predisposa a viure un moment prefabricat. I, de marc al quadre, cada cop més gent tatuada. Curiós. No n’he conegut tants com per, a base d’entrevistes, fer-me una idea dels llocs comuns que recorren per arribar a ells, ni tan pocs com per a fer una generalització abstracta que neixi d’una obserbació despersonalitzada, asèptica. En fi, que el paradigma ha canviat. Els joves es tatuen, sembla ser, seguint una mena d’impuls narcisista que surt d’una contemplació del cos-com-a-temple, instrument de plaer, divorciat d’entrada de la ment, sensació buida sense processar, estímul visual, ornament pur. Em segueixen venint al cap les pintures romàniques, formes contextualitzades en un espai, amotllades al lloc d’una manera que mai, ni tan sols a base de copiar-les, he arribat a saber si era apriorística o a posteriori. Segueixo recordant les filigranes gòtiques (ah, aquest art de les sensacions previ al renaixement) que omplien l’espai, els arabescos delicats que matisen i qualifiquen superfícies i (gran salt quàntic) les arquitectures alucinades d’HdM, superfícies vibrants, tenses, abstractes, ferotgement antinaturals i maquillades permanentment, essencialment, com molts dels cossos que passen per davant meu. On és la frontera? Cub, prisma parel.lepipèdic versus un cos humà? A la forma, a la ment, a l’ànima? Al missatge, potser? La moda és, ara, transversal. Des d’aquesta noblesa moderna que només potser sigui com ha estat sempre, de la que parla Loos, fins a aquesta difosa classe social que són els presos passant gairebé per qualsevol altre estament. El gregarisme hi és present, es veu en els temes, en els missatges. La ignorància també. Ideogrames xinesos, japonesos, mandales, runes, ritus tribals, molts desconeixen el missatge del que porten sobre (sota) la pell i no fan massa esforços per a averiguar-lo. D’altres, buits, ornament-sobre-ornament, com les tipografies que s’empren per a grabar coses tan banals com un nom. Sempre les mateixes, mai senzilles, escollides, potser, com un homenatge instantani a l’habilitat de l’artesà que realitza la feina. Alguns juraments de fidelitat, homenatges a famosos, actors, pintors, líders religiosos o de masses, també futbolistes o equips, o grups musicals. També motius florals, geomètrics, fascinació narcisista per alguna part del cos que es consideri bonica. Al final, jugar amb una permanència que no se sap que ho serà, amb una tecnologia mèrica que permet, sembla, reescriure a cada moment el nostre historial biològic, ser o no ser aquesta fidelitat, aquest ornament, aquest sempre-jove, i, el record, sempre el record, del cadàvre esquis que tots hem somniat ser en algun moment.

des d'un bar de sòria passat a sac a net, sense correccions

arquitectura morta
Visitades meravelles del calibre del Santo Domingo de Silos, Peñaranda, esglésies sorianes, també “casas pinariegas” a l’entorn de San Leonardo de Yagüe (pel general, llums i ombres, moltes ombres). Estupefacció per la qualitat, relació amb el paisatge, bla, bla, bla. Bona arquitectura. El que es converteix en monument es mata, però, i el que no, es degrada. Entre una cosa i l’altra, sempre el gest de distanciar-se, de prendre consciència i seguir. Cartells horrorosos del papa enganxats a la porta d’esglésies que podrien ser, que són, patrimoni mundial. Senyals de vitalitat, d’us, i el fantasma de la desamortització planant sobre qualsevol cosa que hagi visitat fins ara. Segona joventut o cadàvre esquis d’aquestes coses, fe cíclica, més viva, transformada, molt més transformada del que sembla. Al final, fantasmes vius i morts, Machado, Martiarena, estampes de sants, Madrid, Roma i tots aquests nens jugant sobre escuts heràldics mentre intergeneracionalment es juga també al joc de mirar i ser vist. Le tout-Soria…

impressions des d'un bar de sòria

Sòria, 100806, 19:00
Impressionat pel nivell, per la intensitat (esperada, però) de l’arquitectura local. GATEPAC aterrant en forma de necessitats arquitectes locals als que es demanava, més que res, tasques infraestructurals. Emigrants bascos, burgesos locals, tres, quatre, cinc persones, no més, contemporanis de Machado i amb connexions gairebé exclusives amb els arquitectes historicistes afincats a madrid, que feien obres des d’allà com a xurros. Imposant-se a això, a l’statu qvo local, a paradigmes adversos, fan molt més que produïr 15, 20, 25 bons edificis, no més, realment bons: Tenen cura, creen un xup-xup, una agitació cultural molt superior a la que un bon arquitecte forani pugui aconseguir fent un bon edifici com un trobador i marxant, o no havent arribat mai del tot, potser. Segueixen, doncs, marquen, deixen una emprempta que dóna caràcter, que trascendeix, en molt, la seva obra construida i que et deixa sempre amb bona disposició de doblar la propera cantonada.

De la profunditat de les tombes.


Reflexionant sobre l’iconografia cinematogràfica, també el nom d’una sèrie (dos metros bajo tierra), preguntant a la meva cultura general sobre les tombes musulmanes, les jueves, visitats cementiris protestants a centreuropa, pensant en les imatges de fosses comunes obertes en massa guerres. Qüestió: les tombes acaben tenint totes una profunditat similar, la de la mida humana. Just deu centímetres sobre el cap de l’enterramots, just on la vista no veu res, just quan t’incorpores, en un gest de respecte i, sobre el teu cap, el cel (llum zenital, l’última de totes) el teu cap no sobresurt: Respecte. La mida humana aplicada a totes les coses, també, com a mostra última, com a homenatge.

quant de temps

Filosofant descalç (despatxos, flors, escriptura automàtica a una cuina, el gat dormint i massa dies sense dir res de res)
A la fi de “la Buena vida” (Iñaki Ábalos, GG) La Montse i jo estem a les portes d’entregar una vivenda a Molins de Rei. Robant temps als cap de setmana, fent fotos a diferents hores del día (cerveses al foment, flaixos d’arquitectura racionalista, gent passejant pel carrer i la família reunida al lloc d’on ve, sense saber on va ni important-li), passejant escales amunt i avall, treballant, lou reed john cale songs for drella com a acte fundacional d’un començar a viure-treballant un espai que no és per nosaltres. Els espais estan buits, tot just peces de mobles fixos, làmpades de Castiglioni desequilibrades (no tornar a posar mai més una fucsia si no té almenys metre i mig de cable sobre ella, més detalls www.flos.com), visuals horitzontals i verticals sense tallar, il.luminacions escenogràfiques… penso en els propietaris entrant, desconcertats, silenci, primeres impressions, colonització i vés a saber què. Al final queda la pregunta de per què, per quí, com projectes, intencions que es debaten entre l’hedonisme més autocomplaent (masturbatori?), la sociología de saló, sense gairebé mètode ni possibilitat de sistematització ara per ara, les bones intencions i d’altres sentiments com el cansament, el fastigueix, les rauxes d’alegria i depressió, i al final un tros de vida, o de vides compartides que, com si fos un vòrtex de pressió, d’intenció, d’energia suma d’individualitats i alguns projectes col.lectius, es condensen en un lloc destinat a ser habitat: les primeres volicions, curiosament, sempre són negatives, i no es formulen verbalment: no hi plou, no hi fa fred, almenys no massa ni calor, almenys no massa, no hi entra un estrany fàcilment, no et veuen. Després, en positiu: comoditat. Parets recuperades. Materials càl.lids. Espai. Algun parent pobre, com la intimitat: ens va traïr el programa inicial, una casa per un home sol, que ja no esta sol: massa gran, massa fred. Preguntes: què passara amb el so? Com es comportarà el triple espai? I les habitacions? Es podran barallar? Seran sensibles als diferents tics hedonistes, a les visuals creuades, al joc de contrallums, a tantes coses que ens han servit a nosaltres per a crear la nostra pròpia vivenda? Existira la vivenda en xarxa també en el seu cas? Fills? Festes? M’adono que el coneixem poc, i que, a través d’un tracte educat, distant, atent, hem hagut de deduïr, induïr, retroduïr, ignorar i inventar futurs comportaments i maneres de fer i ser. Al final, inconsciència total, un instant de reflexió i l’esperança que tots poguem seguir fent la nostra de la millor manera possible.
Treball diari canalitzat en tot això. Dificltat, de vegades, de tenir visió de conjunt sobre tot això, enveges als que la tenen o l’haurien de tenir, evasions més o menys responsables de la vida diària, de les tasques que ens afecten, un triar constant entre el que has de fer i el que no. Visc al dia, debatint-me entre el disseny d’una presó per compte aliè, de la que m’enamoro i desenamoro constantment, els meus projectes personals, eleccions, companys als que no es pot defraudar i llargues estones sol, sense reflexionar ni pensar amb claretat, divagant o, senzillament, defugint temes importants perquè de vegades toca viure així, evadint-te, en constant moviment en relació al teu entorn inmediat, al teu lloc al món, a les coses que vas creant o destruint, a la gent que vas influint. No, no estem sols, però la xarxa de relacions complexa que anem teixint al nostre voltant de vegades t’atrapa i col.lapsa pels llocs més insospitats: amors traïts, desamors, grans i petites decepcions i alegries, èpoques d’apatia i d’altres de moviment, afectes i desafectes. Flux, aquí, allí, al centre i ala perifèria, contracció i expansió, moviment que indica vida i sant tornem-hi. De vegades cal emborratxar-se i tot.
Al final, projectes, sempre projectes nous que són el vell qeu es va reconduint. Encàrrecs oficials que no arriben a ser, tot en menys de vint-i-quatre hores, una guarderia, nens i adults convivint en un espai que tindra molt d’aleatori, de flux, de cobert entre dos barreres, filtres subtils de calefacció, de comfort tèrmic i visual. Dos torres de vivendes a Sevilla, espais indeterminats i inidiferenciats, de tensió, de preas de decisions, de relacions anònimes, de trencaments familiars, de flux, de pauses instantànies, d’escapades reals i virtuals… Relació d’això amb aquesta famosa guarderia, curiós, espais centrípets contra espais de flux, i creuar absurdament el que hauria de ser: nens petits entre dos parets, estretes, altes, filtres a banda i banda, llums creuades, dinamisme, pensar en com faran la migdiada, cortines, filtres, trobar la privacitat on no n’hi ha… I si hi poso galtes raconeres? Oficines, fixar un punt de vista, una taula smpre la mateixa un ordinador foto d’escriptori al carib o el tiotia de moda i el companyplasta i els cascosquenoetpotsposarperquèquedesmalament i semprelesmoquetesielcelrasielwcilasecretariaveïnaqueestatanbonaperdescomptatmillorquelateva i gent feliçinfeliçangoixadadesengoixadalíderdepredadoravíctimasubmissa, nònimes, caps de vuit-centes menes, trobar i destrobar i parcel.les de la vida com compartiments estancs. Qui ha dit que sigui fàcil? De vegades em sento projectant-contra-el-món, conta un estat de les coses antipàtic, difícil, sovint absurd i acceptat tàcitament per uns nosaltres que sempre estem pensant que la vida és a una altra banda. Contra això, condicions cambiants, un cert grau d’incertesa i d’ineficiència creatica, destructiva o senzillament humana.
I un altre dia seguiré.