dijous, 5 d’abril de 2007

Apunts in situ_ pavelló d’esports d’osca, enric miralles








És significatiu de la manera de projectar d’en miralles trobar a les portes del pavelló, escrit en metall, el nom de la ciutat. La doble lectura de tots els seus projectes, l’apriori al despatx, els arquetipus mentals, les taques, i la projecció al lloc, la contextualització que dialoga amb alguna cosa que és aliena a tot el que no siguin les obsessions de l’arquitecte.


Primitivament, excavar el lloc: un enorme amfiteatre a la falda de la muntanya, que, a la proposta de concurs, es formigonava directament sobre el terra. L’amfiteatre es cobria i ja s’hi podien celebrar events esportius.

Miralles parla d’un edifici simètric, entesa la simetria com Vitruvi en parla (un dels shocks més importants de tota la meva carrera). Vitruvi defineix la simetria com a “perfecta correspondència de les parts al tot” (sic). Res de parts iguals, res d’eixos, cap plantejament formal: l’arquitectura es redueix al discurs narratiu, al que es pot explicar senzillament, fàcilment. Però miralles no pot o no sap o no vol sostreure’s a la part formal: un dels esforços més grans que hom ha de fer quan es troba davant una obra seva és el de desseduïr-se, el d’esborrar l’encant irresistible de poder enfocar la càmera on es vulgui i que sempre surti tot bé, a la poderosa iconografia, a l’us dels materials: mirlles és un arquitecte formalista. Formalista no a priori o a posteriori, sino formalista perquè fora de la forma no hi ha realitat tangible, material. Tot és estil, i ell ho sap, i ell ho ciuda, i, fins i tot, perversament, usa aquest estil per a amagar el procés de projectació i fins les idees profundes del seu edifici.
Miralles defineix un eix de simetria sobre la grada de l’edifici.

Aquesta grada és el punt clau: punt que, després del primer col.lapse de l’edifici, suporta la coberta (potser com sempre hagués hagut de ser), punt que funciona pràcticament com un edifici autònom, de nova planta, que és tap de l’amfiteatre excavat cap a la ciutat, que li nega vistes, filtre que separa dos pols d’activitat. L’edifici té una forma deudora de la resta, i es confón amb tota l’estructura complexa que suporta les terres lateralment. Unes poderoses columnes inclinades a pràcticament tota la seva alçada el defineixen i marquen, desplomant-les cap a la pista, el caràcter subsidiari de la construcció. Arrenca des de terra, és fàcil pujar-hi, fins a l’extrem que apareixen unes belles baranes d’acer pintat, magníficament disseyades, que dissuadeixen de seguir avançant per les cobertes.

M’adono que bona part dels meus dibuixos són d’aquest edifici: columes de formigó ben posades, el vent, la forma que es conté i s’escapa, precisa, definida, i alhora bastarda, lligada a una vegetació que l’envaeix lentament: ruïnes al cosat, les ruïnes de la primera construcció maclades amb parts de l’edifici que segueixen al seu lloc, i arbres, pollancres arreu, ara crescuts, que formen un parc i s’estenen com tentacles a partir de l’edifici.

Esmentar, també, que l’obra s’ha de fotografiar de dins enfora: l’enterrament de la platea és visible pels laterals de l’edifici, a cota superior. Vistes creuades através de l’edifici enmarcades per belles grades de formigó amb estructures sempre perpendiculars a la vista. Al fons, metres sota el teu cap, es juga, es representa, es celebra...

El dibuix sí que és encertat. L’edifici és un marc, algo que conté les vistes cap a l’infinit, cap al paisatge d’osca.

Porxos metàl.lics es disparen enfora, juguen amb l’aigua, contenen arbres, un altre cop preciosos detalls constructius.

Porxos de formigó com a murs plegats, com a cobertes que són parets que és estructura. Més aigua conduïda, i la ciutat al fons. No retratar de dins a fora.

La gent pentina murs de contenció, es mou, com a les cartoixes, com als memorials, com als accessos als temples, a les àgores, rascant parets.