diumenge, 23 d’agost de 2009

López Cotelo/ Puente. Una biblioteca a Saragossa




A uns quinze minuts a peu de la Ciutat Vella (potser a vint o vint-i-cinc de la Basílica del Pilar, precedida per una de les places més inhòspites que conec), envoltada d’edificis anodins, s’alça la Biblioteca Pública de Saragossa. La seva entrada queda precedida per una minúscula plaça, guanyada al carrer endarrerint el cos que conté la sala de lectura i acotada per un pati anglès arbrat que il·lumina la bibioteca infantil, situada al soterrani. Al cantó contrari al pati anglès s’alça el cos d’administració, que presenta façana sobre aquest espai i sobre el cos de les sales de lectura, el doble de baix, i que té l’alçada dels edificis de la resta del carrer, servint, també, de coixí que entrega aquest equipament contra un carrer que sembla dissenyat més per a edificis alts enre mitgeres que per a grans equipaments públics que requereixin molta superfície i poca alçada.






Tot i així, com a concessió a l’emplaçament, el programa es desenvolupa en vertical. Perpendicular a l’edifici d’administració, estret, llarg, alt, adossat ala mitgera d’un enorme edifici d’habitatges d’uns trenta o trenta-cinc anys d’antiguitat, de cinc o sis alçades, en doble crugia, hi ha l’edifici que conté les sales de lectura infantil i d’adults, un petit aulari i alguns espais representatius.






Aquest edifici sembla simetritzar-se respecte el seu eix longitudinal, i s’entrega contra el pati interior d’illa, convertit ara en una plaça pública completament desangelada, anàlogament a com ho fa al carrer: amb un pati anglès enjardinat. Té quatre alçades, que venen a ser tres i quart respecte del carrer, comptant que la planta baixa queda aproximadament un metre i vint centímetres elevada del terra.



Les quatre plantes són, en realitat, dos edificis de dos plantes superposats. Cada un d’aquests edificis té un buit central a doble alçada corresponent a la sala de lectura infantil a baix i la d’adults a dalt, amb les lleixes de llibres sota l’altell i espais informals i aularies a la part superior. Un sistema d’escales rectes connecten les dos sales de lectura, i l’accés a l’edifici es produeix, de manera molt intel·ligent, per l’altell de la biblioteca infantil, de manera que només s’ha de pujar o baixar un sol tram d’escales per accedir a les sales de lectura principals.



El carrer queda a sud-est i la façana al pati interior d’illa a nord-oest. Les entrades de llum es fan en funció d’aquestes orientacions, i assimetritzen una secció que, de no ser per això, podria ser perfectament simètrica.








L’autoria de l’edifici correspon a l’assocciació entre Victor López-Cotelo i Carlos Puente, que actualment treballen per separat. No puc amagar-ho: són dos dels meus arquitectes preferits. Gallec i vasc respectivament, es van conèixer treballant per Alejandro de la Sota. Puente, al seu fabulós dietari “Idas y Vueltas” (Col·lecció Cimbra, Arquia, 2008), diria que “descubrí, más tarde, que eso era muy importante”.
En certs aspectes, la seva carrera, tan junts com per separat, ha superat la del mestre: menys proclius als manifestos, més possibilistes, més valents a l’hora d’acceptar la vessant intangible i perillosa de l’arquitectura, és a dir, la seva vessant poètica. De la Sota sempre m’ha semblat una bomba que no va arribar a esclatar, excepte en comptades ocasions (com el Gobern Civil de Tarragona, edifici que és obligatori conèixer), tot i mantenir una carrera d’altíssim nivell. Mestres contemporanis a ell, als quals sovint s’ha comparat, com Fisac o Sáenz de Oíza, van tenir menys por al fracàs, a l’error, al pas en fals, i, tot entrebancant-se, van arribar més lluny que de la Sota, un arquitecte com a mínim del seu nivell.
López-Cotelo i Puente, junts i per separat, han avançat lents però segurs, com una piconadora, i alguns dels seus edificis són del més interessant que li ha succeït a l’arquitectura espanyola als darrers vint-i-cinc anys: López-Cotelo va bastir, a un poble de la costa d’Almeria, una minúscula caseta d’estiueig entre mitgeres només comparable en intensitat al Cabanon de Le Corbusier. Cada cop que crec que exagero reviso els plànols i quedo més convençut de l’afirmació. Carlos Puente és l’autor de la rehabilitació de la Casa de las Conchas, a Salamanca. Gràcies a ell és possible visitar una de les joies del barroc espanyol sense adonar-se que és, actualment, una obra d’arquitectura de primeríssim nivell. Qui parar-hi esment només s’ha de fixar en l’exquisit disseny dels paviments i de les fusteries, o en el fet que un dels edificis més coneguts d’Espanya, catalogat amb el grau més alt de protecció existent, allotgi al seu interior unes instal·lacions docents de primer nivell d’una manera gairebé secreta.









La biblioteca de Saragossa és una de les seves obres majors. He volgut explicar, a la primera part de l’article, part de les condicions inicials que fan que aquest edifici sigui arquitectura. El que realment el transcendeix plana sobre totes aquestes decisions: el llenguatge compositiu. La coherència interna. L’us intel·ligent dels materials. La calidesa de la llum. L’ajustat de les dimensions de tots els seus components, des d’un passamà fins a les cadires, o el disseny de les taules, o l’elecció de les llums. La lluerna a nord. L’estructura dimensionada al límit de la seva resistència. El revestiment bast, rugós, de la façana, construcció humida de baix nivell, executada d’una manera aparentment descurada. La porta d’accés. La tranquil·litat amb que s’hi accedeix. Una parella parlant a les taules baixes del meu costat, a un interludi al seu estudi, asseguda als mateixos sofas còmodes on jo mateix m’estic. Els peus indolentment recolzats a les llindes baixes d’una enorme finestra, làmpades de peu a l’alçada òptima per llegir, plantes separant grups de dos taules.



El noi s’adona que estic dibuixant la seva companya, asseguda d’esquena amb un vestit curt amb un tirant que li ha lliscat sobre el braç, i em somriu. Sota meu, nois estudiant, el sostre set o vuit metres per sobre, semblen revestits d’una dignitat de monjo medieval.








Vaig visitar aquesta biblioteca farà uns set o vuit anys per primer cop. L’escala principal, de pujada a la sala d’adults, encara conservava les baranes orignals, fetes amb xarxa de pescador. Actualment són de vidre. Deu haver-se transformat sis o set cops des d’aleshores. Mai la he vist de la mateixa manera, però, això sí, sempre esta plena de gent. L’arquitectura presenta múltiples registres de lectura. Un d’ells permet viure-la indolentment, sense fixar-se en el que ens envolta.








Sense aquest edifici, Llinàs no hagués dissenyat la biblioteca de Terrassa, ni la Jaume Fuster a Gràcia, una digna cosina germana seva. Llegiu algun dia les explicacions que Koolhaas dona al disseny de la seva (fabulosa) biblioteca a Seattle i penseu si res del que diu, salvades les diferències d’escala, deixa de ser aplicable a aquesta biblioteca de Saragossa, ara injustament oblidada malgrat el seu èxit absolut.








Després de visitar-la feu una cervesa al Café Levante, molt proper, a la salut dels arquitectes.


els reis són els pares

L’arquitectura bioclimàtica és una tonteria. Tan tonta com posar aires condicionats a tota metxa al mes d’agost i pretendre imposar les mateixes lleis d’etiqueta que al desembre. Les maneres de viure que coneixem els humans tenen un component d’irracionalitat tan alt que deixen el surrealisme convertit en una manifestació artística absurda pel seu simplisme banal.
Fa temps, mil•lenis, que allò que anomenem medi natural s’ha convertit en una quimera. Evoquem un passat edènic en que els homes érem bons i vivíem en comunió amb aquesta entelèquia vaga que anomenem natura, formada massa cops per virtuts morals associades a animals o coses. Aquest passat va deixar d’existir abans i tot de separar-nos en dos espècies germanes, nosaltres i els Neanderthals, i de menjar-nos els segons en un “ells o nosaltres” que ha passat a ser un dels nostres mites fundacionals.
Vivim els paràmetres de comfort com un fet irrenunciable, i la única cosa que puc percebre rera les inquietuts actuals pel medi ambient és una preocupació pel preu de la factura. Hem pres (més exacte seria dir que hem tornat a prendre) consciència sobre la nostra capacitat d’alterar el medi ambient, i de poder (o de no poder evitar) modificar-lo cap a una direcció que alteri el nostre equilibri homeostàtic. D’això, molt pretenciosament, en diem “fer mal” a la natura. Però tot és una gran mentida. Hipòtesi desfavorable: Obama i Puttin apreten el botó. Uns quans milers de bombes nuclears exploten a les capes baixes de l’atmosfera. Ciutats arrasades, gairebé tots morts. Un Cristo. Però, de fet, a la Terra no li passaria res. Quatre terratrèmols. Uns graus més o menys d’escalfor. Radiació. Fins, segons alguns físics, una lleugera modificació de l’òrbita terrestre. I què? Els escarabats resistirien. Hi ha bactèries que desenvolupen anticongelant. Hi ha formes de vida anaeròbiques, basades en l’amoníac o el sofre. Etcètera.
En perspectiva: les preocupacions que tenim per la natura són, simplement, preocupacions egoïstes per nosaltres mateixos. Que, òbviament, comparteixo. Sóc egoïsta com el primer, i no deixaré el món a les cuques de llum sense resistència.
A la terrra hi ha, actualment, uns set mil milions de persones. Nosaltres (qualsevol que tingui la paciència de llegir això queda inclòs a aquest nosaltres) formem el cim de la piràmide social mundial. Mengem prou com per haver de vigilar si tenim sobrepes, i variat. No tenim fred a l’hivern, ni calor a l’estiu. De vegades podem arribar a tenir calor a l’hivern i fred a l’estiu. Podem avorrir-nos. Podem descansar. Cultivar-nos. Triar en què ocupem el temps, i arribar a cobrar molts diners per a fer-ho.
A una minoria, això li prova: pensen, desenvolupen noves idees. Creen. Tenim art, filosofia, ciència, i això legitima el sistema i ens identifica com a éssers humans. D’altres fan coixí, i un determinat percentatge perd el temps improductivament, perquè l’ésser humà com animal social funciona com un eixam, i s’autoorganitza deixant d’un 20 a un 40% dels individus sota un lumpen improductiu que permet que els altres treballin. Si se’ls afaita, el tant per cent restant torna a organitzar-se segons aquests paràmetres. Per més explicacions, llegiu “Josefina la Cantora o el poble dels ratolins”, de Franz Kafka.
Vivim molt bé. El meu pare, de jove, bebia vi. Jo en puc escollir centenars de varietats, des d’un Syrah del Ticino a un Pinot Noir californià passant per un monovarietal del pla del Bages fet amb alguna varietat autòctona pre-fil•loxera recentment recuperada. Totes aquestes varietats de raïm s’han obtingut, gràcies a un treball mil•lenari, a partir d’una única varietat-mare de parra de moscatell. Les taronges són originàriament de la xina. Les figueres de la Capadòcia. Un dels desastres ecològics més enormes que ha viscut la península ibèrica va ser la introducció, pels volts del segle X, de la canya de riu, que va desplaçar violentament gran part de la vegetació riberenca que ja no era del tot autòctona. Actualment esta tan incorporada a la cultura popular que no es pot concebre cap riu sense ellla.
Parlem d’agricultura ecològica, però aquesta ve de la legitimació de la ingenyeria genètica feta secularment. Fa poc em va cridar l’atenció la introducció a les nostres botigues, del pa d’espelta, més sa, més nutritiu, i molt més car. Després va venir el de kamut. Amb l’espelta i el kamut europa s’hagués mort de fam. El blat que tenim actualment és una evolució d’aquestes varietats, més rústiqes, més hipoalergèniques, però amb un rendiment hectàrea pobríssim. No podem alimentar-nos sense els transgènics. Caprici pijo: la cervesa d’espelta és excepcional.
No hi ha marxa enrera: l’estat actual és el que és. L’estat actual es crea i es transforma continuament, dia a dia, acte a acte, edifici a edifici, industria a industria. Procurem, senzillament, treballar amb honradesa, sense ingenuïtat, acceptant quí som i com hem arribat on hem arribat. Encara que, potser, no ens agradin els nostres pares, la consciència dels nostres orígens és la única manera coherent de no caure en una segona inquisició laica o pertanyent a alguna religió amb un déu encara per inventar.

dijous, 13 d’agost de 2009

Miguel Fisac: una església a Canfranc



Poques hores abans de la meva primera arribada a Canfranc, perseguint el fantasma de l’Estació Internacional, vaig saber d’on venia el vincle que Miguel Fisac tenia amb el lloc: la seva dona n’era originària. Ja al lloc, vaig confirmar la meva teoria sobre la propietat de la caseta que hi va construir: era seva. Al seu moment, la casa era la darrera del poble, a molts pocs metres de la frontera, passada ja l’estació, a la zona d’ample de via francès. Vaig trobar-la causalment, perquè tenia ganes que fos exactament on és: l’emplaçament que hagués triat de voler-me fer allà una caseta de vacances a principis dels seixanta. Em va enganyar el seu estat de conservació: òptim fins a l’extrem de resultar in identificable com una construcció de quaranta anys, bastida al bell mig dels Pirineus. La casa és molt més maca del que havia imaginat. Més petita, més coqueta, més sensible. Més divertida. Els fills de l’arquitecte no n’han alterat ni un tirabuixó, i actualment és poc més que in fotografiable, ja que els arbres que hi ha plantats han crescut (més que la casa) fins ocultar-la completament de les mirades estranyes. El meu petit homenatge a l’arquitecte i a la seva família serà el de no desvetllar més la seva ubicació: convido a trobar-la a qui en tingui ganes. El resultat no decep.







Esperava trobar tres construccions de Fisac en estat incert de conservació: en vaig trobar sis, òptimament mantingudes, fins i tot catalogades algunes d’elles, com si el fantasma de l’arquitecte els tragués la pols cada dissabte. A part de la caseta, hi ha no una si no dues centrals hidroelèctriques, l’església de la que vull ocupar-me, i, sorpresa! Dos preses: una de molt petita i una d’enorme, que tanca l’embassament de Canfranc, de ben bé una trentena de metres d’alçada.
La gràcia d’aquestes obres radica en la cura i la sensibilitat amb que han estat projectades i construïdes. Totes elles tenen molt a veure amb la caseta, erigida en model per a gairebé qualsevol programa amb que s’hagués d’enfrontar en aquells verals.
L’església és el cas extrem d’aquesta actitud, per la seva representativitat. Imaginar que els edificis industrials bastits a aquell poble també podrien oferir aquest grau de domesticitat, tranquil·litat és constatar l’enorme honradesa professional d’un geni que mai va amagar la merda sota l’estora: la primera central té uns aires mackintoshians interessantíssims, i, alhora, és l’edifici que més recorda casa seva. La segona més gran, més aïllada, és un edifici racionalista de pedra amb barret, un barret estrambòtic de xapa, inclinadíssim, eriçat de claraboies realitzades aixecant pedaços de coberta, com retallats amb tisores.






la central més petita



L’església és l’edifici més complex, bastard i treballat de tots. També el més emocionant, amb permís de la caseta.







L’economia de mitjans amb que es va projectar és total: es tracta d’un ventall tapat per una coberta de pendent única partida en dos a la zona de l’altar, més alta, amb unes poques i ben escollides entrades de llum: la del darrera de l’altar, estreta i vertical, a tota alçada, indirecta i invisible des de bona part del pati de butaques, i la de sobre l’altar, també indirecta, horitzontal, formant una creu amb l’anterior, més dos finestres rasgades, amb la mateixa inclinació que la coberta, que il·luminen el pati de butaques. El baptisteri té una petita claraboia individual.
L’església s’emplaça al millor solar del poble: al costat de la carretera, enfilada directament amb la porta de l’Estació Internacional. Curiosament, Fisac no enfila porta amb porta, ja que l’eix de l’estació s’enfronta amb una paret cega, baixa, sense obertures. L’accés es produeix pels dos laterals, mitjançant dos esquerdes assimètriques que separen les generatrius del ventall de la seva paret de tancament, debilitant les cantonades de l’edifici, de murs portants. Aquestes cantonades, però, no cal que siguin fortes, ja que les geometries de les parets fan que aquestes siguin completament autoportants, autoarriostrades una a una. El conjunt té, així, una enorme rigidesa, que es va veure posada a prova a mitjans 80, quan l’edifici va sobreviure a una allau: ara està feliçment reconstruït, malgrat que algunes encavallades originals s’han perdut, i catalogat com a monument històrico-artístic.








El solar està uns metres aixecat respecte la carretera i l’estació: sengles escalinates equivalents però no simètriques porten a les dos portes, i l’espai intermig es deixa a cota de carretera per a crear una petita àrea de descans. La coberta segueix el pendent d’ascens, i s’eleva cap a les muntanyes veïnes, que tanquen la vall del riu Aragón creuant el bellíssim emplaçament que ho envolta tot. L’església esta girada 180º respecte l’orientació canònica, i l’altar es recolza contra l’oest, a la falda de la muntanya. Els condicionants urbanístics, la força del lloc, la possibilitat de pregar contra un mur de centenars de metres d’alçada, poden més que les ganes d’orientar l’església cap al sol naixent que, de tota manera, mai és perceptible fins que no és alt a l’horitzó.
L’església no té campanar exempt, ni torre. La campana s’allotja al costat de la lluerna del baptisteri, a ras de coberta.








La seva paleta de materials és molt reduïda: pedra, fusta, metall, una mica de vidre i terratzo per als paviments. L’ús que en fa d’ells l’allunya d’altres referents espanyols, deixant-lo un parentesc molt bastard amb altres referències creuades: el romànic, l’arquitectura popular de la zona, l’arquitectura militar de finals del XVIII, també abundant a la zona, i el racionalisme nòrdic.
L’ús dels materials és tan genuí com a la resta de l’obra de Fisac, quan l’arquitecte treballa completament descontextualitzat de l’arquitectura espanyola de l’època, i el consolida com la rara avis (escola d’un sol home) que sempre va ser.
La fusta està tractada amb taulons sense polir. Se sobreposen intactes les vores de l’arbre, fins trossos d’escorça. A les fusteries encaixen barroerament, creant una superfície plana, tosca, vibrant. Les parets no portants de la seva caseta es realitzen, també, així.




fustes a la caseta


A la teulada, els taulons es van solapant com al buc d’un dakkar víking, pentinats tots en la mateixa direcció, formant una solera de tancament de coberta, de suport de les plaques metàl·liques d’alumini, segons la memòria del projecte, i alhora fent cambra d’aire gràcies a la seva geometria. És dubtós que hi hagi aïllament tèrmic.
El mobiliari està realitzat també, en aquest tipus de fusta, treballat tan toscament que alguns bancs arriben a semblar objectes trobats o exvots deixats allà per algun obrer que hagi salvat la vida.
Els murs són d’un paredat bast amb juntes de morter de gairebé deu centímetres de gruix en alguns punts, agressius, d’una textura que allunya el visitant. Gairebé no hi ha forats o finestres, fora dels indicats anteriorment. Quan apareix una llinda, aquesta es realitza en formigó, i seran gairebé les úniques peces d’aquest material en tot l’edifici.





La pedra, treballada en un únic bloc extraordinàriament pesant, potent, tosc, també formarà algunes peces del mobiliari: els petits vasos on es diposita l’aigua beneïda, encastats a la paret, l’altar, els graons de baixada al baptisteri i la mateixa pila baptismal, el pes de la qual sembla haver enfonsat el paviment de la capella on s’allotja.





El paviment és de terratzo clar disposat a 45º respecte l’eix major.
El metall forma l’estructura de suport de la coberta, constituint tot un bosc molt dens d’encavallades. La geometria sinuosa de les parets de tancament obliga a infinitat de peces especials. També les farà necessàries la inclinació en planta de les parets que formen el ventall, disposades 45º respecte l’eix major, que també és la directriu de l’estructura (adaptant els plànols originals, on aquesta es disposa en forma de ventall). El leitmotiv del metall prima l’economia per sobre de la ma d’obra: un enorme treball d’adaptació d’encavallades especials, que deixa un enorme percentatge de les peces fetes a mida, afina l’estructura fins a deixar a cada punt la dosi mínima de ferro per aguantar aquesta enorme llum. La majoria d’encavallades són poc més que rodons de ferro dolç conformats i soldats en triangles que aguantin per geometria, no per material.





L’efecte de tan poc material distribuït per tanta superfície, formant el pla exterior (el que es veu per dins la capella, vaja) del revestiment de fusta anteriorment descrit és màgic. La llum és d’un color ocre ataronjat, càlida. Banya tot l’interior d’una penombra agradable.





L’obra de Fisac es presenta sempre en dos plans divergents, molt difícils de destriar: per una banda és d’una enorme pulcritud geomètrica. Per l’altra, els materials governen i distorsionen la percepció: finíssimes línies de metall sobre un parament rugós de fusta. Poderoses jàsseres de formigó planant per sobre un espai que no dona cap pista sobre com s’aguanta. Voltes monolítiques recolzades sobre parets corbes enguixades i pintades de blanc fins que gairebé desapareixen.





L’església de Canfranc produeix uns resultats senzillíssims passant per sobre d’una sèrie de decisions molt complexes, aplanades fins a l’extrem que l’edifici no les explica. El resultat final és d’una harmonia que ens fa sentir com a casa. Com a casa seva, allà a prop, acollidora, amagada, recollida, que ens fa sentir bé a un dels entorns més contradictoris de tot el Pirineu: una vall preciosa que conté les restes d’un passat que mai va ser, que ha donat un present desangelat, sòrdid. Fisac va deixar prou pistes per arreglar-ho i que, algun dia, les seves construccions governin un lloc molt més decent.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Belchite




Ser arquitecte podria servir perquè res d’això no tornés a passar. És un desig banal, ho sé, i ingenu: no és a les meves mans, ni a les de ningú, però també és a les de tots alhora. La meva professió em permet suggerir, organitzar. Fixar condicions inicials, o modificar-les de tant en tant per a que un lloc determinat, o una suma d’ells, siguin vius.





Després dels bombardejos, el vell poble de Belchite va ser abandonat a la seva sort. Algunes ruïnes han estat consolidades, consagrades a la memòria d’una infàmia suma de varies altres. Que potser no ha acabat encara.
El poble nou va ser edificat sobre els terreny de regadiu. Sobre l’horta que els havia de donar riquesa. Potser sigui el cap de comarca més desangelat que conec.
Les ruïnes es maclen amb les cases habitades, compartint una plaça. Silenci, tensió. Al Café Sevillano els homes i les dones segueixen seient separats.
(escrit al Café de Levante, a Saragossa, el 3 d’agost de 2009, a les poques hores d’haver visitat les ruïnes de Belchite, trasbalsat encara. Es podria dir molt més, però espero que les fotos siguin prou eloqüents.)




















dilluns, 10 d’agost de 2009

on és Wally?



Ves per on. Si arribes a Madrid buscant informació sobre quins edificis visitar, un dels primers de la llista serà la pròpia oficina de turisme: a la plaça Colón, just on les (famoses) diferències topogràfiques entre el passeig de la Castellana, que neix allà, i el carrer de Serrano s’equilibren, l’edifici que la allotja ha estat projectat per Alvaro Siza. Sempre m’han divertit moltíssim les oficines de turisme, i l’actitud culpable de molts dels qeu i solen entrar: la única conclusió lògica sobre ella consistiria en adonar-se que és un lloc on enfoquen mirades i estandaritzen visites: mal assumpte en un moment en que tothom vol sentir-se personal i intransferible.
A Madrid mimen molt els visitants àvids d’emocions arquitectòniques, i fins els tracten com a persones intel·ligents que fugen dels darrers tòpics publicats a les revistes d’arquitectura internacional. Així, els visitants, a part de ser adreçats al metro lleuger per a visitar el penúltim MVRDV allà on Cristo va perdre les espardenyes, i on Zaera s’ha revelat com el mediocre que és, son instruïts en els diversos Moneos, Sotas, Oizas i Fisacs de la ciutat, i convidats a descobrir noms que cal estimar, tals com Cano Lasso, Bellido, Bellosillo, Fernández Shaw, Asís Cabrero, de la Hoz, Villanueva o Muguruza entre d’altres. Em va divertir moltíssim, també, la pregunta prudent: no sé si sabrà vostè que aquí on som és un projecte d’Alvaro Siza.
Sí. Ho sabia. De fet, portava vint minuts allà baix anotant, fent fotografies, empapant-me d’aquell ambient que convida a entrar-hi sense presses i a quedar-t’hi una estoneta.





L’edifici és completament subterrani, i la seva planta aproximadament la del dibuix: s’ha publicat suficientment com perquè qui la vulgui conèixer hi tingui un accés fàcil. S’organitza des dels accessos, resolts tots ells en granit, amb aquella elegància atemporal tan difícil d’aconseguir amb que els portuguesos treballen la pedra. Siza Combina amb tota naturalitat trossos de pedra de tres-cents kilos amb plaques tan fràgils que no aguanten el seu propi pes. Totes les cantonades giren en massís, i es coneix que ha usat la millor manera de modular que existeix: fixar peces especials als extrems i repartir la resta amb peces ben mesurades.
La boca del passeig de la Castellana és la millor treballada de totes, i allà Siza crea el que en castellà s’anomena una “rampa caballera”, és a dir, tallada en graons gairebé impossibles de ser creuats d’un sol pas. Això alenteix la marxa i obliga a fixar l’atenció en l’acte de baixar. Els graons queden assimetritzats per un canaló de recollida d’aigües realitzat també en granit, que t’acompanya fins a baix. Ens ingressos llargs i en baixada sempre tenen alguna cosa d’iniciàtic. A l’infern s’hi entra baixant, i deixant enrere els problemes pel camí. I al Guggenheim de Bilbao, i al memorial Matthausen, i a la basílica d’Arantzazu. Siza mateix ha assajat aquesta manera d’ingressar a molts edificis: des del centre de Meteorologia de la Vil·la Olímpica fins a la Fundació Serralves passant per les piscines de Leça de Palmeira, on tothom parla de Wright quan resulten ser un dels millors homenatges a Mies mai construïts, amb una seqüència d’accés molt propera a la del pavelló de Barcelona, però baixant tres o quatre metres just per trobar-te com et rep un audaç voladís de formigó que, fins gairebé al darrer moment, queda per sota els peus del visitant. A l’edifici de Colón no li caldran tants artificis per dir el mateix.





L’entrada de l’edifici ve associada a un pati d’aigua, un impluvium obert al bell mig de la plaça Colón per on respira tot el conjunt, que usa els accessos com a entrades d’aire i crea una poderosa corrent que s’escapa per allà. Els eixos compositius de l’edifici (un major i un menor, excèntrics respecte al rectangle de la planta) queden convertits en uns eixos d’aire, subratllats per aquesta dinàmica de fluxos que converteix una composició abstracta en un artifici bioclimàtic en tota regla, sense conductes ni instal·lacions.
Siza farà coincidir l’eix principal amb l’eix menor de la composició, de manera que al final de la rampa l’espai esclata lateralment: la paret que t’ha acompanyat no et deixa, augmentant la sensació de profunditat. La sensació de túnel queda completament trencada.
Aquest tipus de composició és pròpia de l’arquitectura barroca, de la que Siza n’és un profund admirador: l’espai sempre es dilata lateralment i cap amunt, en espiral (la mateixa que acaba al cel), i els espais es solen enllaçar per l’eix menor: Bernini a la columnata de Sant Pere del Vaticà i Borromini a les petites esglésies de Roma en són un bon exemple. L’arquitectura de Siza s’entén perfectament mitjançant un sistema complex de referències creuades, acumulades, entrecreuades, superposades, que permeten una lectura que analitzi i aïlli cada fragment com a part d’una suma de microcosmos que, junts, formen una entitat tancada, coherent, autònoma.




l'eix menor de l'oficina de turisme. A la dreta, l'arribada de la rampa. Al fons, l'eix major i la sortida pel carrer Génova.


El programa de l’oficina de Turisme queda inserit a un racó de la superfície de l’edifici. La resta és el carrer baixat fins al soterrani.
Tota aquesta manera de procedir funcionaria bé descontextualitzada, però aquest no serà el cas: l’oficina de turisme només és un més dels elements que conformen l’eix Colón-Recoletos-Prado, del que Siza s’està ocupant en aquests moments.




la plaça de Colón. Amunt a l'esquerra, el quadrat de l'impluvium. Cortesia de l'Oficina de Turisme.


Amb una amabilitat extrema, l’oficina de turisme em va permetre accedir a l’executiu complet de la intervenció, i és gràcies a ells que puc explicar-lo.
Tot el projecte sembla haver-se fet passejant, amb pauses cada pocs metres, menjant fum de tub d’escapament, usant el mobiliari urbà, potser des del propi Café Gijón.




el nou passeig Recoletos a l'alçada del Café Gijón


Siza ho ha projectat tot convertint els problemes més obvis en arquitectura, vestint amb elegància la solució final i amalgamant tot el conjunt per a dotar-lo d’una unitat que podríem definir com una suma de fragments relligats per una sèrie de temes concrets.




davant la Biblioteca Nacional, a tocar de Colón


Fins ara: vianants abandonats a la seva sort. El Ministeri de Sanitat, o la Fundació Thyssen, o el Banc d’Espanya servits per unes voreres ridícules, a penes un metre i mig o dos. Els trams centrals del passeig patèticament envoltats de tanques. La Carrera de San Jerónimo i el Congrés aïllats. La proposta: ampliar les voreres. Realitzar-les en granit. Controlar i amabilitzar els passejos centrals. Baixar parterres a nivell de terra. Consolidar la presència de l’aigua, que organitza sencera tota la nova plaça de Colón amb una rotonda de granit que juga, precisament, amb l’impluvium de l’oficina de turisme. Redissenyar el mobiliari urbà. Arreglar l’accés a tots els edificis importants. Tot vestit amb uns bellíssims detalls constructius.




detalls de la font enmig de la plaça Colón


Qui m’ho va explicar va resumir la situació amb un parell de frases. Aquí queda una bona part del millor Siza: “el problema de la Carrera de San Jerónimo es que Cervantes está mal puesto. No se le ve! No podemos dejar mal puesto a Cervantes justo ante el Congreso!”




la Carrera de San Jerónimo amb Cervantes a l'eix.


Cervantes quedarà mirant de front els conductors i vianants que pugin per la Carrera. I, com que allò és més Espanya que res, els lleons del Congrés el vigilaran, no fos cas que li entressin ganes de tornar-se’n a Alcalá de Henares.

dissabte, 1 d’agost de 2009

ells mai no ho farien

Als seus 40 anys, Le Corbusier basteix a la Weiβenhoffsiedlung de Stuttgart dos (tres, en realitat) habitatges per a una exposició d’habitatges dirigida per Mies van der Rohe. A part del mateix Mies, hi construiran també Lurçat, Behrens, Scharoun i alguns altres arquitectes del Moviment Modern d’abans de ser l’International Style.
Al mateix 27, la marca d’automòvils Mercedes edita en premsa un anunci consistent en retratar un automòvil seu davant un dels habitatges (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps, sense més.






Cap a l’any 2000, la Mercedes repeteix anunci: un Mercedes últim model davant el mateix habitatge (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps?
Un dia d’aquest estiu vaig fer una foto d’aquest Mercedes, aparcat a un carrer qualsevol d’una urbanització qualsevol a cinc minuts de la platja. Les prestacions d’aquest vehicle no tenen res a veure amb les del Mercedes de l’any 2000. Ja no diguem amb el del 27. El cotxe és còmode, gasta poc. Les seves línies segueixen essent elegants. El seu disseny fa anys que ja no està condicionat per l’augment del quocient aerodinàmic: aquest va quedar fixat temps ençà per la inutilitat que suposava seguir investigant un tema optimitzat.






A dins no fa fred a l’hivern, ni calor a l’estiu, i en pocs minuts és a la temperatura desitjada. La construcció del seu xassís és una meravella: anells rígids d’acer o fibra de carboni, relativament indeformables, paral·lels al sentit de la marxa, que en cas d’impacte absorbeixen quantitats astronòmiques de moviment plegant-se els uns contra els altres mentre deixen l’habitacle relativament indemne i segur. Laterament, la força de l’impacte queda distribuïda per l’estructura com una gàbia de Faraday contra xocs. Capes i capes d’airbags. Vidres securitzats. Ordinadors. Equips de música, GPS.
La casa que hi ha al darrere del Mercedes té una mica menys de quaranta anys. Ha estat restaurada recentment, i constitueix un cas típic de disseny incremental: sobre la seva coberta plana inicial s’hi va disposar una coberta nova a quatre aigües. El seu arrebossat inicial a base de pedretes i morter de calç, tot pintat de color blanc, ha estat arrencat i substituït per una monocapa de color crema. S’han instal·lat reixes davant les finestres, i la tanca ha estat recrescuda amb panells d’alumini.
No s’han aïllat tèrmicament les parets. El garrofer que hi havia plantat al davant, més que centenari, ha estat arrencat. Les reformes s’han fet en dos o tres paquets successius, sense cap projecte unitari.
Els seus propietaris no han comparat mai la casa i el vehicle. No han avaluat el projecte, ni pensat en les potencialitats de l’edifici abans de ser reformat. Cada decisió presa s’ha avaluat independentment de l’anterior, i sense tenir en compte les que vindran més tard. Intenteu, per un moment, imaginar un Mercedes dissenyat així.
Són òbvies les diferències de duració entre una casa i un cotxe. Les de manteniment. Les d’us, tan en duració com en intensitat. Però també és evident que un vehicle s’ha dissenyat un sol cop, i s’ha executat seguint un model prefixat que el portarà a ser un producte acabat i coherent.
Una casa s’hauria de realitzar seguint un projecte unitari. Fins fa unes dècades es comptava, per a fer-ho, amb una tradició vivíssima que obrava gairebé com un manual d’instruccions de vida. Ara ha estat suplida per una convenció buida derivada d’una sèrie de caramboles antropòlogoeconòmiques que dicten com s’ha de viure, marquen imposicions socials i distorsionen l’ocupació dels espais. Exemplifico: apareixen zones de dia i zones de nit. La llar de foc atàvica és suplida per una TV. L’alçada dels sostres ve dictada per la normativa fins quan aquesta no opera, sempre constant, plana, baixa. Els propietaris de la casa es queden sistemàticament l’habitació més gran per marcar jerarquia, fins quan hi ha membres de la família que la necessiten més. La disposició de les cambres d’aigua especialitza l’ús de les cambres més neutres.
La llibertat que els enginyers exhibeixen vers aquestes convencions és molt més alta: el motor i la tracció s’escullen en funció del pes, del tipus de vehicle. Els espais de magatzematge oscil·len dràsticament de tamany, i el número d’ocupants. L’absència de perjudicis és envejable.
En aquest temps post-tot (i ara crítics) que ens han tocat viure, prendre consciència d’aquestes fotos ens ajuda a posicionar-nos. La que he pres jo mateix és la que té el cotxe més avançat tecnològicament. També és la més vulgar: aqueta lògica que permet acceptar que el darrer cotxe és el millor ha desaparegut a l’hora d’analitzar el fons de la imatge.