Ves per on. Si arribes a Madrid buscant informació sobre quins edificis visitar, un dels primers de la llista serà la pròpia oficina de turisme: a la plaça Colón, just on les (famoses) diferències topogràfiques entre el passeig de la Castellana, que neix allà, i el carrer de Serrano s’equilibren, l’edifici que la allotja ha estat projectat per Alvaro Siza. Sempre m’han divertit moltíssim les oficines de turisme, i l’actitud culpable de molts dels qeu i solen entrar: la única conclusió lògica sobre ella consistiria en adonar-se que és un lloc on enfoquen mirades i estandaritzen visites: mal assumpte en un moment en que tothom vol sentir-se personal i intransferible.
A Madrid mimen molt els visitants àvids d’emocions arquitectòniques, i fins els tracten com a persones intel·ligents que fugen dels darrers tòpics publicats a les revistes d’arquitectura internacional. Així, els visitants, a part de ser adreçats al metro lleuger per a visitar el penúltim MVRDV allà on Cristo va perdre les espardenyes, i on Zaera s’ha revelat com el mediocre que és, son instruïts en els diversos Moneos, Sotas, Oizas i Fisacs de la ciutat, i convidats a descobrir noms que cal estimar, tals com Cano Lasso, Bellido, Bellosillo, Fernández Shaw, Asís Cabrero, de la Hoz, Villanueva o Muguruza entre d’altres. Em va divertir moltíssim, també, la pregunta prudent: no sé si sabrà vostè que aquí on som és un projecte d’Alvaro Siza.
Sí. Ho sabia. De fet, portava vint minuts allà baix anotant, fent fotografies, empapant-me d’aquell ambient que convida a entrar-hi sense presses i a quedar-t’hi una estoneta.
L’edifici és completament subterrani, i la seva planta aproximadament la del dibuix: s’ha publicat suficientment com perquè qui la vulgui conèixer hi tingui un accés fàcil. S’organitza des dels accessos, resolts tots ells en granit, amb aquella elegància atemporal tan difícil d’aconseguir amb que els portuguesos treballen la pedra. Siza Combina amb tota naturalitat trossos de pedra de tres-cents kilos amb plaques tan fràgils que no aguanten el seu propi pes. Totes les cantonades giren en massís, i es coneix que ha usat la millor manera de modular que existeix: fixar peces especials als extrems i repartir la resta amb peces ben mesurades.
La boca del passeig de la Castellana és la millor treballada de totes, i allà Siza crea el que en castellà s’anomena una “rampa caballera”, és a dir, tallada en graons gairebé impossibles de ser creuats d’un sol pas. Això alenteix la marxa i obliga a fixar l’atenció en l’acte de baixar. Els graons queden assimetritzats per un canaló de recollida d’aigües realitzat també en granit, que t’acompanya fins a baix. Ens ingressos llargs i en baixada sempre tenen alguna cosa d’iniciàtic. A l’infern s’hi entra baixant, i deixant enrere els problemes pel camí. I al Guggenheim de Bilbao, i al memorial Matthausen, i a la basílica d’Arantzazu. Siza mateix ha assajat aquesta manera d’ingressar a molts edificis: des del centre de Meteorologia de la Vil·la Olímpica fins a la Fundació Serralves passant per les piscines de Leça de Palmeira, on tothom parla de Wright quan resulten ser un dels millors homenatges a Mies mai construïts, amb una seqüència d’accés molt propera a la del pavelló de Barcelona, però baixant tres o quatre metres just per trobar-te com et rep un audaç voladís de formigó que, fins gairebé al darrer moment, queda per sota els peus del visitant. A l’edifici de Colón no li caldran tants artificis per dir el mateix.
L’entrada de l’edifici ve associada a un pati d’aigua, un impluvium obert al bell mig de la plaça Colón per on respira tot el conjunt, que usa els accessos com a entrades d’aire i crea una poderosa corrent que s’escapa per allà. Els eixos compositius de l’edifici (un major i un menor, excèntrics respecte al rectangle de la planta) queden convertits en uns eixos d’aire, subratllats per aquesta dinàmica de fluxos que converteix una composició abstracta en un artifici bioclimàtic en tota regla, sense conductes ni instal·lacions.
Siza farà coincidir l’eix principal amb l’eix menor de la composició, de manera que al final de la rampa l’espai esclata lateralment: la paret que t’ha acompanyat no et deixa, augmentant la sensació de profunditat. La sensació de túnel queda completament trencada.
Aquest tipus de composició és pròpia de l’arquitectura barroca, de la que Siza n’és un profund admirador: l’espai sempre es dilata lateralment i cap amunt, en espiral (la mateixa que acaba al cel), i els espais es solen enllaçar per l’eix menor: Bernini a la columnata de Sant Pere del Vaticà i Borromini a les petites esglésies de Roma en són un bon exemple. L’arquitectura de Siza s’entén perfectament mitjançant un sistema complex de referències creuades, acumulades, entrecreuades, superposades, que permeten una lectura que analitzi i aïlli cada fragment com a part d’una suma de microcosmos que, junts, formen una entitat tancada, coherent, autònoma.
l'eix menor de l'oficina de turisme. A la dreta, l'arribada de la rampa. Al fons, l'eix major i la sortida pel carrer Génova.
El programa de l’oficina de Turisme queda inserit a un racó de la superfície de l’edifici. La resta és el carrer baixat fins al soterrani.
Tota aquesta manera de procedir funcionaria bé descontextualitzada, però aquest no serà el cas: l’oficina de turisme només és un més dels elements que conformen l’eix Colón-Recoletos-Prado, del que Siza s’està ocupant en aquests moments.
la plaça de Colón. Amunt a l'esquerra, el quadrat de l'impluvium. Cortesia de l'Oficina de Turisme.
Amb una amabilitat extrema, l’oficina de turisme em va permetre accedir a l’executiu complet de la intervenció, i és gràcies a ells que puc explicar-lo.
Tot el projecte sembla haver-se fet passejant, amb pauses cada pocs metres, menjant fum de tub d’escapament, usant el mobiliari urbà, potser des del propi Café Gijón.
el nou passeig Recoletos a l'alçada del Café Gijón
Siza ho ha projectat tot convertint els problemes més obvis en arquitectura, vestint amb elegància la solució final i amalgamant tot el conjunt per a dotar-lo d’una unitat que podríem definir com una suma de fragments relligats per una sèrie de temes concrets.
davant la Biblioteca Nacional, a tocar de Colón
Fins ara: vianants abandonats a la seva sort. El Ministeri de Sanitat, o la Fundació Thyssen, o el Banc d’Espanya servits per unes voreres ridícules, a penes un metre i mig o dos. Els trams centrals del passeig patèticament envoltats de tanques. La Carrera de San Jerónimo i el Congrés aïllats. La proposta: ampliar les voreres. Realitzar-les en granit. Controlar i amabilitzar els passejos centrals. Baixar parterres a nivell de terra. Consolidar la presència de l’aigua, que organitza sencera tota la nova plaça de Colón amb una rotonda de granit que juga, precisament, amb l’impluvium de l’oficina de turisme. Redissenyar el mobiliari urbà. Arreglar l’accés a tots els edificis importants. Tot vestit amb uns bellíssims detalls constructius.
detalls de la font enmig de la plaça Colón
Qui m’ho va explicar va resumir la situació amb un parell de frases. Aquí queda una bona part del millor Siza: “el problema de la Carrera de San Jerónimo es que Cervantes está mal puesto. No se le ve! No podemos dejar mal puesto a Cervantes justo ante el Congreso!”
la Carrera de San Jerónimo amb Cervantes a l'eix.
Cervantes quedarà mirant de front els conductors i vianants que pugin per la Carrera. I, com que allò és més Espanya que res, els lleons del Congrés el vigilaran, no fos cas que li entressin ganes de tornar-se’n a Alcalá de Henares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada