dissabte, 1 d’agost de 2009

ells mai no ho farien

Als seus 40 anys, Le Corbusier basteix a la Weiβenhoffsiedlung de Stuttgart dos (tres, en realitat) habitatges per a una exposició d’habitatges dirigida per Mies van der Rohe. A part del mateix Mies, hi construiran també Lurçat, Behrens, Scharoun i alguns altres arquitectes del Moviment Modern d’abans de ser l’International Style.
Al mateix 27, la marca d’automòvils Mercedes edita en premsa un anunci consistent en retratar un automòvil seu davant un dels habitatges (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps, sense més.






Cap a l’any 2000, la Mercedes repeteix anunci: un Mercedes últim model davant el mateix habitatge (que en realitat són dos) de Le Corbusier: modernitat amb modernitat. Classe amb classe. Esperit dels temps?
Un dia d’aquest estiu vaig fer una foto d’aquest Mercedes, aparcat a un carrer qualsevol d’una urbanització qualsevol a cinc minuts de la platja. Les prestacions d’aquest vehicle no tenen res a veure amb les del Mercedes de l’any 2000. Ja no diguem amb el del 27. El cotxe és còmode, gasta poc. Les seves línies segueixen essent elegants. El seu disseny fa anys que ja no està condicionat per l’augment del quocient aerodinàmic: aquest va quedar fixat temps ençà per la inutilitat que suposava seguir investigant un tema optimitzat.






A dins no fa fred a l’hivern, ni calor a l’estiu, i en pocs minuts és a la temperatura desitjada. La construcció del seu xassís és una meravella: anells rígids d’acer o fibra de carboni, relativament indeformables, paral·lels al sentit de la marxa, que en cas d’impacte absorbeixen quantitats astronòmiques de moviment plegant-se els uns contra els altres mentre deixen l’habitacle relativament indemne i segur. Laterament, la força de l’impacte queda distribuïda per l’estructura com una gàbia de Faraday contra xocs. Capes i capes d’airbags. Vidres securitzats. Ordinadors. Equips de música, GPS.
La casa que hi ha al darrere del Mercedes té una mica menys de quaranta anys. Ha estat restaurada recentment, i constitueix un cas típic de disseny incremental: sobre la seva coberta plana inicial s’hi va disposar una coberta nova a quatre aigües. El seu arrebossat inicial a base de pedretes i morter de calç, tot pintat de color blanc, ha estat arrencat i substituït per una monocapa de color crema. S’han instal·lat reixes davant les finestres, i la tanca ha estat recrescuda amb panells d’alumini.
No s’han aïllat tèrmicament les parets. El garrofer que hi havia plantat al davant, més que centenari, ha estat arrencat. Les reformes s’han fet en dos o tres paquets successius, sense cap projecte unitari.
Els seus propietaris no han comparat mai la casa i el vehicle. No han avaluat el projecte, ni pensat en les potencialitats de l’edifici abans de ser reformat. Cada decisió presa s’ha avaluat independentment de l’anterior, i sense tenir en compte les que vindran més tard. Intenteu, per un moment, imaginar un Mercedes dissenyat així.
Són òbvies les diferències de duració entre una casa i un cotxe. Les de manteniment. Les d’us, tan en duració com en intensitat. Però també és evident que un vehicle s’ha dissenyat un sol cop, i s’ha executat seguint un model prefixat que el portarà a ser un producte acabat i coherent.
Una casa s’hauria de realitzar seguint un projecte unitari. Fins fa unes dècades es comptava, per a fer-ho, amb una tradició vivíssima que obrava gairebé com un manual d’instruccions de vida. Ara ha estat suplida per una convenció buida derivada d’una sèrie de caramboles antropòlogoeconòmiques que dicten com s’ha de viure, marquen imposicions socials i distorsionen l’ocupació dels espais. Exemplifico: apareixen zones de dia i zones de nit. La llar de foc atàvica és suplida per una TV. L’alçada dels sostres ve dictada per la normativa fins quan aquesta no opera, sempre constant, plana, baixa. Els propietaris de la casa es queden sistemàticament l’habitació més gran per marcar jerarquia, fins quan hi ha membres de la família que la necessiten més. La disposició de les cambres d’aigua especialitza l’ús de les cambres més neutres.
La llibertat que els enginyers exhibeixen vers aquestes convencions és molt més alta: el motor i la tracció s’escullen en funció del pes, del tipus de vehicle. Els espais de magatzematge oscil·len dràsticament de tamany, i el número d’ocupants. L’absència de perjudicis és envejable.
En aquest temps post-tot (i ara crítics) que ens han tocat viure, prendre consciència d’aquestes fotos ens ajuda a posicionar-nos. La que he pres jo mateix és la que té el cotxe més avançat tecnològicament. També és la més vulgar: aqueta lògica que permet acceptar que el darrer cotxe és el millor ha desaparegut a l’hora d’analitzar el fons de la imatge.

2 comentaris:

Criticartt ha dit...

Feia molt de temps que no t'envio un missatge, i mira que no he deixat mai dellegir-te, i enyorar els teus escrits quan passaven dies sense variar el blog, però avui m'ha encantat la teva comparació i és un fet evident que he constatat en molts dels edificis que s'estanrealitzant actualment o en reformes de cases existents..... al Passeig de Sitges hi ha tres cases que van ser construides a princípis de la década dels 30 del segle passat. En dos dels casos els seus propietaris no van saber apreciar aquesta arquitectura neutre i de gran bellesa instaurada per Mies i Le Corbu i les van desgraciar, altres han demostrat la seva personalitat restaurant un bell exemple de l'arquitecte Galindez..... sort que hi ha gent que encara ens compren!!!! Bon estiu.

jaume prat ha dit...

Hola de nou! Mil disculpes per no haver actualitzat el bloc en tot aquest temps: estava de masters, concursos i procurant salvar el meu lloc de treball, amenaçat per la crisi... Jo tampoc em perdo el teu, encara que vagi molt liat.
Respecte les reformes, jo crec que el problema principal és de sensibilitat i educació: no sé què em passaria si em demanéssin d'intervenir sobre un habitatge dels anys 30. De fet ho he fet, i més d'un cop, però en ambdós casos l'edifici estava trinxat per dins, i, en un dels dos, se'm va demanar que el tirés a terra i m'hi vaig negar. Vaig negar-me, fins i tot, a tirar la façana posterior de l'habitatge, que va quedar incorporada a la distribució interior de l'edifici. La casa és a la web, i està edificada a Molins de Rei. Al cas dels racionalistes, la cosa es complica: eren gent amb uns paràmetres de comfort molt semblants als nostres, amb un nivell educatiu molts cops superior i amb una capacitat per dissenyar fins els tiradors de les portes brutal. Però molts programes s'han quedat obsolets, i molts habitatges massa grans, i les parts de servei no s'usen, etc etc: al final el món ha canviat, en vuitanta anys. Crec que no hi ha una regla fixa per a aquestes intervencions, i això dificulta moltíssim la seva normativització.
Estic d'acord amb el 99% de tot el que has publicat al teu bloc sobre el que s'ha fet a sitges, però, per posar un sol exemple, també estic d'acord amb que s'instal.lin urinaris al passeig marítim. El tema és que no s'ha fet ben fet. I això darrer és el qeu costa: fer-ho ben fet, amb sensibilitat i respecte, per poder adequar les coses als temps actuals. Com arquitecte entenc la postura dels historiadors, i la comparteixo: sóc el primer visitant d'arquitectures oblidades, perdudes, corrompudes, i algun cop he arribat a plorar i tot davant l'enderroc d'un edifici especialment estimat per a mi (com la fàbrica de Fisac de Vic, greument alterada, on vaig muntar un numeret lamentable davant les excavadores), però també entenc que les coses, si no es toquen, s'esclerotitzen i acaben convertides en museu, i el museu és la mort de l'arquitectura... Així que, de fet, no sé què dir, excepte això: cura i sensiblitat. Ah, i, òbviament, anar denunciant el que no s'ha fet bé.