diumenge, 23 d’agost de 2009

López Cotelo/ Puente. Una biblioteca a Saragossa




A uns quinze minuts a peu de la Ciutat Vella (potser a vint o vint-i-cinc de la Basílica del Pilar, precedida per una de les places més inhòspites que conec), envoltada d’edificis anodins, s’alça la Biblioteca Pública de Saragossa. La seva entrada queda precedida per una minúscula plaça, guanyada al carrer endarrerint el cos que conté la sala de lectura i acotada per un pati anglès arbrat que il·lumina la bibioteca infantil, situada al soterrani. Al cantó contrari al pati anglès s’alça el cos d’administració, que presenta façana sobre aquest espai i sobre el cos de les sales de lectura, el doble de baix, i que té l’alçada dels edificis de la resta del carrer, servint, també, de coixí que entrega aquest equipament contra un carrer que sembla dissenyat més per a edificis alts enre mitgeres que per a grans equipaments públics que requereixin molta superfície i poca alçada.






Tot i així, com a concessió a l’emplaçament, el programa es desenvolupa en vertical. Perpendicular a l’edifici d’administració, estret, llarg, alt, adossat ala mitgera d’un enorme edifici d’habitatges d’uns trenta o trenta-cinc anys d’antiguitat, de cinc o sis alçades, en doble crugia, hi ha l’edifici que conté les sales de lectura infantil i d’adults, un petit aulari i alguns espais representatius.






Aquest edifici sembla simetritzar-se respecte el seu eix longitudinal, i s’entrega contra el pati interior d’illa, convertit ara en una plaça pública completament desangelada, anàlogament a com ho fa al carrer: amb un pati anglès enjardinat. Té quatre alçades, que venen a ser tres i quart respecte del carrer, comptant que la planta baixa queda aproximadament un metre i vint centímetres elevada del terra.



Les quatre plantes són, en realitat, dos edificis de dos plantes superposats. Cada un d’aquests edificis té un buit central a doble alçada corresponent a la sala de lectura infantil a baix i la d’adults a dalt, amb les lleixes de llibres sota l’altell i espais informals i aularies a la part superior. Un sistema d’escales rectes connecten les dos sales de lectura, i l’accés a l’edifici es produeix, de manera molt intel·ligent, per l’altell de la biblioteca infantil, de manera que només s’ha de pujar o baixar un sol tram d’escales per accedir a les sales de lectura principals.



El carrer queda a sud-est i la façana al pati interior d’illa a nord-oest. Les entrades de llum es fan en funció d’aquestes orientacions, i assimetritzen una secció que, de no ser per això, podria ser perfectament simètrica.








L’autoria de l’edifici correspon a l’assocciació entre Victor López-Cotelo i Carlos Puente, que actualment treballen per separat. No puc amagar-ho: són dos dels meus arquitectes preferits. Gallec i vasc respectivament, es van conèixer treballant per Alejandro de la Sota. Puente, al seu fabulós dietari “Idas y Vueltas” (Col·lecció Cimbra, Arquia, 2008), diria que “descubrí, más tarde, que eso era muy importante”.
En certs aspectes, la seva carrera, tan junts com per separat, ha superat la del mestre: menys proclius als manifestos, més possibilistes, més valents a l’hora d’acceptar la vessant intangible i perillosa de l’arquitectura, és a dir, la seva vessant poètica. De la Sota sempre m’ha semblat una bomba que no va arribar a esclatar, excepte en comptades ocasions (com el Gobern Civil de Tarragona, edifici que és obligatori conèixer), tot i mantenir una carrera d’altíssim nivell. Mestres contemporanis a ell, als quals sovint s’ha comparat, com Fisac o Sáenz de Oíza, van tenir menys por al fracàs, a l’error, al pas en fals, i, tot entrebancant-se, van arribar més lluny que de la Sota, un arquitecte com a mínim del seu nivell.
López-Cotelo i Puente, junts i per separat, han avançat lents però segurs, com una piconadora, i alguns dels seus edificis són del més interessant que li ha succeït a l’arquitectura espanyola als darrers vint-i-cinc anys: López-Cotelo va bastir, a un poble de la costa d’Almeria, una minúscula caseta d’estiueig entre mitgeres només comparable en intensitat al Cabanon de Le Corbusier. Cada cop que crec que exagero reviso els plànols i quedo més convençut de l’afirmació. Carlos Puente és l’autor de la rehabilitació de la Casa de las Conchas, a Salamanca. Gràcies a ell és possible visitar una de les joies del barroc espanyol sense adonar-se que és, actualment, una obra d’arquitectura de primeríssim nivell. Qui parar-hi esment només s’ha de fixar en l’exquisit disseny dels paviments i de les fusteries, o en el fet que un dels edificis més coneguts d’Espanya, catalogat amb el grau més alt de protecció existent, allotgi al seu interior unes instal·lacions docents de primer nivell d’una manera gairebé secreta.









La biblioteca de Saragossa és una de les seves obres majors. He volgut explicar, a la primera part de l’article, part de les condicions inicials que fan que aquest edifici sigui arquitectura. El que realment el transcendeix plana sobre totes aquestes decisions: el llenguatge compositiu. La coherència interna. L’us intel·ligent dels materials. La calidesa de la llum. L’ajustat de les dimensions de tots els seus components, des d’un passamà fins a les cadires, o el disseny de les taules, o l’elecció de les llums. La lluerna a nord. L’estructura dimensionada al límit de la seva resistència. El revestiment bast, rugós, de la façana, construcció humida de baix nivell, executada d’una manera aparentment descurada. La porta d’accés. La tranquil·litat amb que s’hi accedeix. Una parella parlant a les taules baixes del meu costat, a un interludi al seu estudi, asseguda als mateixos sofas còmodes on jo mateix m’estic. Els peus indolentment recolzats a les llindes baixes d’una enorme finestra, làmpades de peu a l’alçada òptima per llegir, plantes separant grups de dos taules.



El noi s’adona que estic dibuixant la seva companya, asseguda d’esquena amb un vestit curt amb un tirant que li ha lliscat sobre el braç, i em somriu. Sota meu, nois estudiant, el sostre set o vuit metres per sobre, semblen revestits d’una dignitat de monjo medieval.








Vaig visitar aquesta biblioteca farà uns set o vuit anys per primer cop. L’escala principal, de pujada a la sala d’adults, encara conservava les baranes orignals, fetes amb xarxa de pescador. Actualment són de vidre. Deu haver-se transformat sis o set cops des d’aleshores. Mai la he vist de la mateixa manera, però, això sí, sempre esta plena de gent. L’arquitectura presenta múltiples registres de lectura. Un d’ells permet viure-la indolentment, sense fixar-se en el que ens envolta.








Sense aquest edifici, Llinàs no hagués dissenyat la biblioteca de Terrassa, ni la Jaume Fuster a Gràcia, una digna cosina germana seva. Llegiu algun dia les explicacions que Koolhaas dona al disseny de la seva (fabulosa) biblioteca a Seattle i penseu si res del que diu, salvades les diferències d’escala, deixa de ser aplicable a aquesta biblioteca de Saragossa, ara injustament oblidada malgrat el seu èxit absolut.








Després de visitar-la feu una cervesa al Café Levante, molt proper, a la salut dels arquitectes.