diumenge, 23 d’agost de 2009

els reis són els pares

L’arquitectura bioclimàtica és una tonteria. Tan tonta com posar aires condicionats a tota metxa al mes d’agost i pretendre imposar les mateixes lleis d’etiqueta que al desembre. Les maneres de viure que coneixem els humans tenen un component d’irracionalitat tan alt que deixen el surrealisme convertit en una manifestació artística absurda pel seu simplisme banal.
Fa temps, mil•lenis, que allò que anomenem medi natural s’ha convertit en una quimera. Evoquem un passat edènic en que els homes érem bons i vivíem en comunió amb aquesta entelèquia vaga que anomenem natura, formada massa cops per virtuts morals associades a animals o coses. Aquest passat va deixar d’existir abans i tot de separar-nos en dos espècies germanes, nosaltres i els Neanderthals, i de menjar-nos els segons en un “ells o nosaltres” que ha passat a ser un dels nostres mites fundacionals.
Vivim els paràmetres de comfort com un fet irrenunciable, i la única cosa que puc percebre rera les inquietuts actuals pel medi ambient és una preocupació pel preu de la factura. Hem pres (més exacte seria dir que hem tornat a prendre) consciència sobre la nostra capacitat d’alterar el medi ambient, i de poder (o de no poder evitar) modificar-lo cap a una direcció que alteri el nostre equilibri homeostàtic. D’això, molt pretenciosament, en diem “fer mal” a la natura. Però tot és una gran mentida. Hipòtesi desfavorable: Obama i Puttin apreten el botó. Uns quans milers de bombes nuclears exploten a les capes baixes de l’atmosfera. Ciutats arrasades, gairebé tots morts. Un Cristo. Però, de fet, a la Terra no li passaria res. Quatre terratrèmols. Uns graus més o menys d’escalfor. Radiació. Fins, segons alguns físics, una lleugera modificació de l’òrbita terrestre. I què? Els escarabats resistirien. Hi ha bactèries que desenvolupen anticongelant. Hi ha formes de vida anaeròbiques, basades en l’amoníac o el sofre. Etcètera.
En perspectiva: les preocupacions que tenim per la natura són, simplement, preocupacions egoïstes per nosaltres mateixos. Que, òbviament, comparteixo. Sóc egoïsta com el primer, i no deixaré el món a les cuques de llum sense resistència.
A la terrra hi ha, actualment, uns set mil milions de persones. Nosaltres (qualsevol que tingui la paciència de llegir això queda inclòs a aquest nosaltres) formem el cim de la piràmide social mundial. Mengem prou com per haver de vigilar si tenim sobrepes, i variat. No tenim fred a l’hivern, ni calor a l’estiu. De vegades podem arribar a tenir calor a l’hivern i fred a l’estiu. Podem avorrir-nos. Podem descansar. Cultivar-nos. Triar en què ocupem el temps, i arribar a cobrar molts diners per a fer-ho.
A una minoria, això li prova: pensen, desenvolupen noves idees. Creen. Tenim art, filosofia, ciència, i això legitima el sistema i ens identifica com a éssers humans. D’altres fan coixí, i un determinat percentatge perd el temps improductivament, perquè l’ésser humà com animal social funciona com un eixam, i s’autoorganitza deixant d’un 20 a un 40% dels individus sota un lumpen improductiu que permet que els altres treballin. Si se’ls afaita, el tant per cent restant torna a organitzar-se segons aquests paràmetres. Per més explicacions, llegiu “Josefina la Cantora o el poble dels ratolins”, de Franz Kafka.
Vivim molt bé. El meu pare, de jove, bebia vi. Jo en puc escollir centenars de varietats, des d’un Syrah del Ticino a un Pinot Noir californià passant per un monovarietal del pla del Bages fet amb alguna varietat autòctona pre-fil•loxera recentment recuperada. Totes aquestes varietats de raïm s’han obtingut, gràcies a un treball mil•lenari, a partir d’una única varietat-mare de parra de moscatell. Les taronges són originàriament de la xina. Les figueres de la Capadòcia. Un dels desastres ecològics més enormes que ha viscut la península ibèrica va ser la introducció, pels volts del segle X, de la canya de riu, que va desplaçar violentament gran part de la vegetació riberenca que ja no era del tot autòctona. Actualment esta tan incorporada a la cultura popular que no es pot concebre cap riu sense ellla.
Parlem d’agricultura ecològica, però aquesta ve de la legitimació de la ingenyeria genètica feta secularment. Fa poc em va cridar l’atenció la introducció a les nostres botigues, del pa d’espelta, més sa, més nutritiu, i molt més car. Després va venir el de kamut. Amb l’espelta i el kamut europa s’hagués mort de fam. El blat que tenim actualment és una evolució d’aquestes varietats, més rústiqes, més hipoalergèniques, però amb un rendiment hectàrea pobríssim. No podem alimentar-nos sense els transgènics. Caprici pijo: la cervesa d’espelta és excepcional.
No hi ha marxa enrera: l’estat actual és el que és. L’estat actual es crea i es transforma continuament, dia a dia, acte a acte, edifici a edifici, industria a industria. Procurem, senzillament, treballar amb honradesa, sense ingenuïtat, acceptant quí som i com hem arribat on hem arribat. Encara que, potser, no ens agradin els nostres pares, la consciència dels nostres orígens és la única manera coherent de no caure en una segona inquisició laica o pertanyent a alguna religió amb un déu encara per inventar.

1 comentari:

Formigó ha dit...

Post boníssim. I m'agradaria afegir: per mi i per 4 milions de persones més, l'estat "natural" de les coses on l'home es desenvolupa com el que és és l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Ahir vaig veure als informatius de TVE un reportatge terrible sobre uns progretes que es feien una casa de palla enmig del no-res, i de sobte em vaig adonar que era el mateix "millones de españoles podrán disfrutar del SEAT, ya envidiado en el mundo" del NO-DO, però més ridícul i sense porres a darrere. Però l'aparició de l'equivalent de la via ràpida "per collons" sí que l'espero, per desgràcia.