0_Estudis (d’arquitectura)

Amb aquest article comença una sèrie oberta sobre estudis d’arquitectura.

Els estudis d’arquitectura són una peça clau per entendre l’obra d’un arquitecte. Considero un estudi d’arquitectura com la barreja d’un objecte físic que proporciona un marc de treball (difós o no: aquest és un dels factors a explorar, ja que una obra d’arquitectura implica molta gent diferent treballant en xarxa, i xarxes d’estudis col·laborant entre ells) i el grup humà necessari per a fer-lo rutllar, així com les interaccions entre ambdós factors, interaccions que creen, per la seva pròpia existència, multiplicitat de factors més.

Un estudi, per a l’arquitecte que l’usa, té una triple condició:

-és un lloc físic.

-és una obra d’arquitectura.

-és un instrument de treball.

Com a lloc físic (com a bé immoble) l’estudi té un marc físic específic que cal explorar. Pot estar a una planta baixa o a un àtic, al centre d’una ciutat o al bell mig d’una parcel·la suburbana. El context també el defineix, i la seva elecció, circumstancial o no, condiciona l’obra que s’hi fa.

Com a obra d’arquitectura ens parla, alhora, de dos factors determinants:

-constitueix una protoobra embrionària, una de les principals referències dins l’obra d’un arquitecte per a la resta de la seva obra: per pell, per convenciment.

-és una obra per a l’arquitecte. Ell n’és el propietari. El disseny dels mobles, la seva tria, la il·luminació, el seu grau d’hedonisme, diuen molt d’ell.

Com a instrument de treball condiciona com cap altre factor la resta de la seva obra: ens parla del grau d’intensitat de la feina, del repartiment de tasques, del treball en maqueta si es fa, del personal, dels llibres que hi ha, etcètera.

És estrany trobar un estudi d’arquitectura acabat: sempre estan en contant reforma, i això té a veure amb la seva condició d’instrument. El símil amb els instruments musicals, que s’han de mantenir sempre afinats i a punt perquè sonin bé és perfecte: John Cale posant cordes de mandolina a la seva viola (i desafinant-la un quart de to) per aconseguir el so Velvet Underground. Keith Richards traient la sisena corda d’una Fender Telecraster a la que s’ha substituït un dels seus fonocaptors de sèrie per un altre marca diMarzio, més agressiu. Tom Waits desmuntant un piano de paret i deixant-lo, literalment, tan sols amb el teclat i la taula harmònica. Dave Davies apunyalant (literalment) l’amplificador de la seva guitarra perquè sonés estripat al riff (fonamental a la història del rock) de You Really Got Me.

Tom Waits tocant un piano desmuntat. Bona part dels seus darrers discs surten d'investigacions sobre la sonoritat dels instruments comercials.  

El multiinstrumentista alemany Gerd Bessler tocant la seva viola "de llauna".  

Trobarem exemples semblants a aquesta sèrie. Històricament podríem rescatar a Frank Lloyd Wright i la seva passió per les cobertes de lona (a Ocatillo Camp i Taliesin West), on els Fellows del seu estudi treballaven, gairebé literalment, a l’aire lliure (sovint amb temperatures sota zero). Le Corbusier i la seva “caixa de pensar”, que trobareu descrita al Modulor. Siza i les seves cafeteries. Siza ha produït (i conec gent que m’ho ha corroborat de primera ma) el gruix de la seva obra treballant a les cafeteries, abandonant l’estudi, demanant un beure i, hores i hores, en contacte amb el carrer, amb els sons d’un bar, produint els seus edificis. Josep Canaleta, treballant in situ a la Pedrera, fabricant una taula expressa per a treballar a escala 1:20: Gaudí volia plànols molt grans, enormes. Els dibuixos no podien produir-se en papers petits. Canaleta va empalmar taulers de fusta sobre cavallets per a produir una taula amb el perímetre aproximat de l’edifici. Després va serrar el buit dels patis, per passar per sota la taula i aparèixer en aquell buit, posant-se a dibuixar des d’allà. Encara hi ha qui dubta que Gaudí treballava la planta central?

Frank Lloyd Wright, Ocatillo Camp. L'embrió de Taliesin West i de tota una reflexió sobre la manera de treballar l'arquitectura.

Le Corbusier al seu atelier de la Rue des Sèvres, a Paris, un quart de claustre d'un convent desamortitzat llogat. 

Estudi de Gaudí. Tirada a terra a ma esquerra, la maqueta d'un balcó de la casa Batlló.  

L’estructura dels articles es farà en funció de tres preguntes bàsiques:

-On?

-Com?

-Per a què?

  Sobre elles plana el “no sé què” que Fisac posava sempre com a un dels pilars de l’arquitectura.

Explorar l’estudi d’un arquitecte i notar, respecte aquest esquema bàsic, les diferències entre els diversos estudis de gent interessant dona l’especificitat de qualsevol arquitecte o estudi d’arquitectura. Bona part del seu ADN. Explorar els estudis dona, finalment, claus per entendre l’obra d’un arquitecte. I, a través d’ell, de l’arquitectura.

Arquitectura i futur: una visió personal

Aquest article recull les meves impressions (disperses, precàriament ordenades) sobre el debat celebrat el 15 de desembre passat a la Roca Barcelona Gallery, resumit a l’article anterior.

El propi plantejament del tema (posar juntes les paraules arquitectura i futur) tenia un cert morbo: la professió està tensa i àvida de respostes davant una conjuntura econòmica increïblement difícil, barrejada amb una certa hostilitat social: la crisi va petar per la construcció, i nosaltres la liderem; l’associació d’idees (complexa i, quan no es matisa, totalment injusta) és fàcil.

El plantejament del tema quedava matisat per dos factors importants i complementaris: Qui ho promovia i a casa de qui es feia.

Roca és una empresa poderosa. Ho és, fonamentalment, perquè s’ha treballat ser-ho, a través d’una bona estratègia empresarial (és obvi que és així: del contrari l’empresa no existiria ja), a través de la seva internacionalització, amb tot els riscos que això implica: deslocalització, noves maneres d’entendre el negoci, clients difícils pel xoc cultural, relacions a molts nivells diferents, inclòs el polític.

Roca ha fet, a més, investigació i desenvolupament de nous productes. I ha protegit els arquitectes, que l’han ajudat decisivament en tot aquest procés: també en molts altres, com la difusió, la promoció, el màrqueting i la construcció de noves seus. Aquesta confiança és optimista, i indica, entre altres coses, la consideració per part de l’empresa que la crisi no és un canvi de paradigma respecte els arquitectes: se’ns continua considerant els líders de la construcció. Per últim (i a conseqüència d’això), Roca cuida molt la seva difusió entre els arquitectes, a qui ens manté constantment informats del que fan.

Per tant, el debat no implicava només arquitectes: implicava una empresa que cedia un espai, un logotip, unes eines de difusió, una oficina de premsa. Va implicar, també, altres empreses i professionals de disciplines tangencials. Va implicar trencar la endogàmia.

La intenció del debat era inherentment optimista. Tan sols el plantejament de la pregunta (arquitectura i futur) és optimista: ningú es fa la pregunta per a contestar que s’ha de tancar la paradeta i considerar que no n’hi ha.

A part de Roca, al debat hi havia arquitectes que representaven institucions i polítics: l’Ajuntament de Barcelona i el FAD. No parlo del CSCAE, encara que sigui un vehicle de relació, per ser una institució formada per arquitectes. La política és la res pública, i situar al debat un càrrec polític que representa directament un càrrec electe és situar-hi, per representació, la ciutadania. La societat. Estigui com estigui la política, sigui quin sigui el nostre nivell de crítica al sistema actual, aquesta democràcia, més o menys imperfecta, legitima els seus representants per a parlar en nom seu.

Per tant, hi havia empreses, representació social... i arquitectes.

La crisi actual és sistèmica. No la hem creat ni els arquitectes ni el món de la construcció, que passa una crisi brutal dins la crisi. Ull: el nostre col·lectiu no va crear la crisi però, com a part de la societat que es, se’n va aprofitar-se, també, de l’anterior marc. Rere Seseña hi ha arquitectes. Proveu d’esbrinar qui va construir Polaris World: us sortirà un estudi prestigiós, premiat, que mai s’ha decidit a publicar aquest projecte com a seu. Ells sabran. Des del moment en que els diversos col·legis professionals van desenvolupar unes estructures hipertrofiades creient-se que nedaven en l’abundància, tot el col·lectiu se’n va aprofitar. Molts pocs ho van denunciar. La resta es deixava portar o mirava cap a una altra banda. Tan sols uns pocs vam avisar. I, probablement, més per la perspectiva que dona haver-ne quedat al marge que per una voluntat de denúncia real.  

La crisi no es pot solucionar des de la res pública, per molt que estigués present al debat: no hi ha diners. Per tant, empatia, paraules, fets fins i tot, però sense recursos. I, per sobre de tot, la certesa absoluta que el sector s’ha de redefinir. D’aquesta necessitat va versar el debat.

Però no ens enganyem: la redefinició de la professió és, per la gran majoria, un tema conjuntural: així que es pugui qui pugui tornarà on era. Els estudis que feien grans projectes els han seguit buscant fora. Fa l’efecte que el debat sobre la sostenibilitat no és tan un tema de convenciment com d’una demanda imposada exògenament. La crisi no canviarà el col·lectiu fins que els arquitectes individuals que han decidit canviar de veres (o formar-se d’acord amb els nous valors) no s’avinguin a liderar un canvi que vindrà més via decret que per mitjà d’una epifania col·lectiva. En unes altres paraules: Paco el Pocero sempre tindrà qui li signi una urbanització nova.

Em fa l’efecte que la discussió versa més sobre el rumb que prendrà l’arquitectura culta que no pas el gruix del parc construït.

Una derivada important del debat van ser els propis arquitectes. Actualment, parlar en nom del (o referir-se al) col·lectiu amb propietat és gairebé impossible. L’arquitectura, però, dona dues coses importants. Fins i tot avui en dia: consciència social i diners. Per molt que  tothom es queixi dona diners. A la comparació a altres col·lectius professionals (amb independència del seu nivell d’estudis) em remeto. Una subderivada és si aquests molts diners donen per mantenir estructures empresarials potents. Fins ara aquest debat era fal·laç: senzillament no va existir mentre les coses van rutllar. Voluntàriament.

Fixem-nos, sinó, en el món anglosaxó: històricament, les famílies Adam, Wood i Nash van mantenir-se tres generacions rendint a bon nivell, sense pràcticament variacions de qualitat internes a l’estudi. Segur que Robert Adam o John Nash eren millors que els seus familiars, però el salt de qualitat no desmereix les realitzacions de la família. Actualment: l’estudi de Marcel Breuer segueix en actiu. Marcel Breuer mor a 1981. Més espectacular: Kevin Roche té un estudi que sobreviurà a la seva mort. El seu estudi no es funda: és la continuació de l’estudi de Eero Saarinen, mort a 1961. L’estudi de Saarinen era, ja, el del seu pare, traslladat d’Europa a Amèrica. L’estudi de Frank Lloyd Wright, convertit en fundació, segueix actiu, gestionant l’obra i construint de tant en tant. L’estudi d’Emery Roth (mort a 1948) segueix en actiu. SOM (Skidmore Owings & Merrill) segueix, òbviament, en actiu: Nathaniel Skidmore es jubila a 1938.

Si aquí tinguéssim aquestes estructures empresarials seria molt més senzill negociar una política d’honoraris coherent.

Igualment: consciència social i diners. Aquest fet ens deixa pràcticament fora de la piràmide social. La professió, tal com la coneixem avui en dia, és hereva de la figura de l’arquitecte que ha aparegut al Renaixement: el que dibuixa perspectives centrals, l’ull de Déu. El de l’arquitecte. El que construeix pels sàtrapes. I no històricament (parlar dels Medici és fal·laç): quants estudis no es freguen les mans pensant en la construcció de Corea del Nord o Cuba? O quants aspiren a construir a la Xina, a Qatar? L’arquitectura i el poder absolut s’entenen bé. El despotisme il·lustrat és l’arrel, fins i tot, de la nostra manera de treballar. No jutjo: em limito a enunciar-ho. I a fer notar que aquestes reflexions radicals tenen resposta en col·lectius d’arquitectes (ara molt minoritaris) que pretenen treballar d’una altra manera. No sé si se’n sortiran.

Un treballador social, un metge, un antropòleg, necessiten endinsar-se a la societat físicament. Nosaltres no. La nostra és una de les professions voyeur per excel·lència.

No vull, però, endinsar-me al debat de la consciència social (i al de la consciència del col·lectiu) més enllà del que es necessita per a contextualitzar el debat.

La perspectiva que tenim sobre la societat és doble: veiem i som vistos. Aquesta mirada de la societat ens ha sacsejat: per la imatge que donem, pel que hem fet. Perquè (com a part de la societat que també som, en aquesta posició estranya) hem participat del que hi havia abans.

Per tant (aquest era un dels punt més calents del debat) ens n’hem de sortir sols. Com? Depèn. Les institucions ens busquen feina: model Barcelona, auditories, rehabilitació per decret-llei.

No és aquesta la clau. La clau és convèncer la societat. La nostra posició relativa vers ella. El nostre grau d’implicació. I, per sobre de tot, el valor diferencial que siguem capaços d’oferir.

Em poso a la pell d’un client (ho faig tot sovint). Si, després del decret-llei sobre la rehabilitació, la manera de rehabilitar les cases no canvia no tindré la més mínima autoritat moral per a defensar aquest decret quan algú em demani consell. Puc oferir les meves idees i la meva feina, però si no som tots, si un aparellador ho sap fer igual de bé... no tindrà sentit. Cap ni un.

Ídem amb les auditories: exportar el model Barcelona? Donarà resultats o, senzillament, Calcuta pagarà per tenir un segell penjat a la sala de plens de l’ajuntament? Si és això segon encarreguem-li directament a qualsevol dels dissenyadors gràfics competents de la capital. Perquè no servirà de res.

Percebo una professió polaritzada: els que volen resistir i els que, de debò, es creuen un canvi.

Una de les gràcies de l’esdeveniment era, precisament, el xoc entre aquestes dues sensibilitats. El tall, diria, és generacional. Gairebé òbviament.

Destaco l’actitud de Vicent Guallart. Guallart no és un títol d’arquitecte. És un arquitecte. Pensa com un arquitecte. Pensa en solucions des de l’arquitectura. Projectades. Creades. Amb iniciativa. Repartint joc. El seu enunciat de les respostes multiescala és important: indica perspectiva respecte del seu càrrec.

Destaco la figura (i les paraules) d’Ariadna Cantís: la seva opció personal, predicar amb l’exemple. La recerca activa de la feina. L’obertura de nous camins professionals. L’ajust a pressupostos tendents a zero. La difusió de la seva feina. I la tria del que ensenya: una reflexió permanent sobre la professió: ensenyar col·lectius joves, reflexionar sobre la seva continuïtat, la seva manera de madurar, d’escalar-se. De transformar-se per sobreviure i expandir-se o per desaparèixer.

Arquitectura i Futur va ser una pedra de toc. Valenta pel que té de posicionament global, de visibilitat. I, òbviament, sense cap altra conclusió que el “depèn de nosaltres” inicial. Tampoc caldria. L’important és el procés.

Una darrera reflexió, sobre aquest debat i qualsevol altre: convidar als presents a reflexionar sobre l’aspecte físic del debat. Sobre les seves sensacions al marge de les paraules. Com si fos una pel·lícula muda. Una invitació a mirar les fotografies com si fossin un assaig visual: hem de reflexionar sobre el farciment i sobre el gall. Imaginar exclusivament llenguatges corporals. Aquesta perspectiva permetrà que aclarim millor qui som. I la identitat dona, per sobre de qualsevol altra cosa, el futur.

(Fotografia: Miguel Ángel de la Fuente [Global Image])

Arquitectura i Futur: On us portem?

(Fotografia: Miguel Ángel de la Fuente [Global Image])

0-Introducció

     El 15 de desembre passat, a la Roca Barcelona Gallery, es va celebrar un esdeveniment anomenat “Arquitectura y Futuro: ¿Dónde os llevamos?, dirigit per Fèlix Arranz, que va comptar amb la participació d’unes quatre-centes persones acreditades. M’hi van convidar com a observador i, des d’una posició privilegiada (assegut just al costat d’un dels quatre ponents) vaig comprometre’m a posar per escrit el que va passar allà dins.

     He decidit fer-ho a través d’una sèrie de preguntes molt senzilles (per a què, on, com, qui, què) per a que cada lector pugui extreure’n conclusions.

     No es pot ser objectiu, però. La tria de les frases, la mateixa manera de fer la crònica, ho impedeixen. El que sí he fet, en la mesura del possible, és separar les meves pròpies opinions de la informació.

     A l’aparèixer aquest escrit en un blog personal, adjuntaré separadament les meves impressions sobre l’acte, en article apart, provant de separar informació d’opinió.

     S'adjunten els enllaços als videos de l'esdeveniment: 


resum (youtube, 4,30')


Emissió completa, 10 parts (youtube HD)


1  2  3  4  5  6  7  8  9  10

Accés directe a la notícia a Scalae

1-Per a què?

     Debatre el futur de l’arquitectura des de dos punts de vista diferents:

-Fins a quin punt depèn de nosaltres sortir de la nostra crisi?

-Què podem fer els arquitectes com a motor social?

És a dir, dos factors: un exogen, d’altre endogen. On som, què fem. I la relació entre els dos.

2-On?

     A la Roca Barcelona Gallery, rere el Corte Inglés de la Diagonal, al carrer Joan Güell. Barcelona.

     A l’espai d’exhibició d’una multinacional que se n’està sortint. Que toca i combina moltes disciplines, molts productes. Una multinacional que dona molt protagonisme als arquitectes, convençuda, per política d’empresa, que, malgrat la crisi, malgrat el desprestigi i els problemes, seguiran impulsant, guiant, aconsellant la construcció. Liderant, proposant.

     L’espai en sí és una sala d’exhibició que rehabilita una estructura existent, dissenyada per Borja Ferrater i els OAB. L’espai és un hall, una sala en tot el sentit i el pes de la paraula, complex, zonificat (que no compartimentat) per tal de poder exhibir els productes de la marca i, alhora, celebrar-hi esdeveniments, exposicions temporals, etcètera.

     L’acte es va celebrar a la “banyera”, un espai soterrat il·luminat zenitalment, servit per unes escales desplegades en cascada, de xapa d’acer pintada de negre, que serveixen de tribuna privilegiada per a veure el actes. La banyera té tres alçades: la del soterrani, planta baixa i una planta pis, protegides amb ampits de vidre que deixen veure el que passa.

    

     La “banyera” es va veure transcendida per la disposició de cadires per al debat, dissenyada per Fèlix Arranz. A partir d’aquí el seu nom pren protagonisme com a alma mater i director de l’esdeveniment. En Fèlix va disposar uns tamborets de cartró de disseny molt senzill, plegables (que es regalaven a cada participant al final de l’acte) en fileres paral·leles en torn a un espai central longitudinal orientat cap al cantó curt contrari al de les escales: el parlament britànic, vaja, amb tot d’arquitectes més o menys vestits de negre enlloc de lord amb togues i perruques estrambòtiques picant indignats sobre una tarima de fusta amb una de les seves pròpies sabates Oxford fetes a mida a la ma.

     La sala, de dimensions reduïdes, va acabar resultant una veritable olla a pressió. L’espai central tenia, a penes, un metre d’amplada, o un metre vint. Rere seu, tres o quatre fileres de cadires per banda, enfrontades sense Tories ni Whigs en un clima que va afavorir el diàleg i els diàlegs petits, l’interès, les ganes.

   

     L’expectació que va generar l’acte va ser enorme. El recompte total de gent és gairebé impossible de fer, excepte per les acreditacions. Centenars. Un cop allà, l’interès va ser alt. De fet l’assistència a l’acte indicava un primer garbell important: assistir-hi indicava, sinó optimisme, sí interès. Una actitud activa. Moviment.

3-Com?

     Dues preguntes que partien el debat en dues parts: Les transcric amb el redactat textual de Fèlix Arranz.

-“Si parlem de futur, si ens preocupa la nostra posició vers ell, serà molt útil discernir quins aspectes ens poden ajudar i quins altres poden perjudicar-nos respecte d’aquest futur. Anomenarem valors al que ens ajuda i prejudicis al que, per mals entesos, ens perjudica. Aleshores, i tan en la teva experiència personal com en la pública (institucional, acadèmica, social o cultural) i als teus àmbits més habituals, quins valors i prejudicis has pogut identificar i en base a quines experiències?”

-“Aprenem amb el que ens expliquen, amb el que experimentem i, també, imitant comportaments aliens. Essent així les coses resulta important, i generós, saber i oferir la informació sobre allò que estem fent. Fer-no ens permet rebre ajut dels altres, perquè sabem què podem necessitar, i, també, orientar als altres sobre camins i rutes possibles. Aquesta és la generositat del procés. Des d’aquesta perspectiva i en el que és possible compartir públicament: Quines iniciatives estàs impulsant ara mateix i, d’entre elles, quines s’orienten a crear noves situacions i quines d’elles a protegir el que consideres necessari?”

     Aquestes preguntes es van formular als quatre ponents, secundats per quatre relators que, amb diversos graus de perspectiva, van ocupar-se de donar visibilitat a l’esdeveniment. Les xarxes socials (singularment Twitter) van ocupar-se de retransmetre, puntualitzar, donar anècdotes i fins enriquir el debat.

4-Quí?

     Els quatre ponents van ser:

-Vicent Guallart

     Arquitecte en cap de la ciutat de Barcelona. Guallart té estudi obert, un historial llarg proposant esdeveniments (com Metapolis) i una pota docent que, als darrers anys, s’ha centrat en l’IAAC, una escola d’arquitectura privada ubicada a una nau del Poble Nou.

     Guallart representa una visió nova sobre Barcelona, crítica, propositiva. Al col·loqui representava una de les dues visions institucionals, la més directament lligada a la política. Des d’aquesta vessant l’arquitecte té, també, responsabilitat sobre els diversos arquitectes que exerceixen a la ciutat, representant alhora què fem i qui ho fa.

-Jordi Ludevid

     President del CSCAE (Consell Superior dels Col·legis d’Arquitectes d’Espanya). Per tant, Ludevid representava la segona visió institucional del col·loqui. Prèviament havia estat degà del COAC, cessant el càrrec en favor de Lluís Comerón, actual degà (els estatuts del COAC estableixen que, en cas de dimissió del degà, el president de la Demarcació de Barcelona, càrrec ocupat aleshores per Comerón, assumeix automàticament el càrrec). Prèviament havia tingut estudi obert, amb el que va construir una obra interessant.

     Ludevid és, per definició, l’arquitecte que gestiona els altres arquitectes. Que presideix l’òrgan de representació més important que hem creat els arquitectes per relacionar-nos amb la societat.

     També és el president que s’ha trobat l’exercici de la professió més diversificat, ampli i divers de tota la història no del CSCAE sinó de l’arquitectura espanyola. I que ha hagut de crear (que està creant) les armes per afrontar aquest panorama inèdit, que està aquí per quedar-se.

-Isabel López Vilalta

Isabel López, Vicent Guallart. 

      Arribava al col·loqui des d’una vessant doble: la representació d’una institució, el FAD, i la representació del prestigi de la nostra professió. Isabel López té un estudi d’interiorisme prestigiós, que proposa i construeix, al marge d’aquesta etiqueta, arquitectura en majúscules. De tota la seva trajectòria en destacaré unes poques obres: les tres de les que ella mateixa em va dir que n’estava més orgullosa i alguna altra que, per a mi, està a aquesta alçada. Les seves tres són el restaurant, ara desaparegut, “el Japonés”, al passatge de la Concepció, la botiga provisional de la sastreria Santaeulària, a pocs metres del Japonés i mitgera per mitgera amb la botiga original, que sobreviu, alterada, convertida en botiga de Loewe, i el restaurant Moo, sota l’hotel Omm, a poc més de cent metres d’aquestes altres dues. Aquestes obres es van fer en col·laboració amb Sandra Tarruella. A aquesta tria hi afegiria el bar Berlin (també amb Tarruella), a Diagonal amb Muntaner, obra que sembla ser allà de tota la vida.

-Ariadna Cantís

     Professional de la curació. Cantís s’ha inventat, literalment, la seva manera d’exercir la professió, comissariant exposicions que ella mateixa promou, s’inventa i projecta. Ha donat visibilitat a tota una generació d’arquitectes madrilenys primer i sud-americans després, a través de les iniciatives FreshMadrid i FreshLatino.

     Cantís representa el professional emprenedor que parteix de zero explorant vessants de la professió a penes recorreguts. Representa, també, una manera digníssima d’exercir la professió al marge de la construcció. A tot això se li suma la visió en perspectiva que li dona el contingut de les exposicions de les que s’ha ocupat.

     Per a quatre ponents, quatre relators. Finalment van ser cinc, ja que el grau d’implicació d’un d’ells va donar-li una plaça inicialment no prevista. La relació va quedar així:

-Anna Vergés

Anna Vergés, desenfocada en primer terme. Rere seu, Guillen Augé i Marta Malé-Alemany.

      Arquitecta. Amb Guillen Augé, presentadora del programa d’arquitectura Extraradi, a COM ràdio, nominat al FAD l’any passat. Vergés exerceix la comunicació d’arquitectura d’una manera alternativa a l’habitual, amb dignitat i qualitat reconegudes.

-Llàtzer Moix

     Periodista. Cap de cultura de la Vanguardia. Ha donat, a través d’articles, entrevistes i llibres, visibilitat a la professió, explicant-la i divulgant-la entre el públic no especialitzat. Té una visió exògena a la professió, i, alhora, implicada i compromesa.

-Edgar González

    Arquitecte. Autor del blog d’arquitectura més llegit d’Espanya, voluntàriament dispers, tocant temes tangents a la professió, manejant un volum d’informació important, amb col·laboradors a Catalunya i València. González amplia fronteres i explora els límits de la professió, sense defugir-ne els temes polèmics.

-Ethel Baraona

Ethel Baraona & Jaume Prat, desenfocats. 

      Arquitecta. Promotora, amb César Reyes, de DPR Barcelona. Bloguera. Editora. DPR és una de les iniciatives més importants de la ciutat de Barcelona, impulsada al marge de tot suport institucional. I, si se’m permet, una de les persones més alegres i optimistes que conec. Tret que, passat a l’arquitectura, crea tota una cosmogonia interessant que contamina positivament tota la seva obra.

-Jaume Prat

Jo mateix. Al telèfon es reflexa la llibreta i els meus apunts. 

      Vaig arribar al col·loqui de la ma de Fèlix Arranz, amb qui col·laboro a Scalae. En Fèlix sempre ha demostrat un respecte màxim pel que faig.

     Com a puntualització per aquest article, diré que procuro mantenir el blog al marge de l’actualitat i del ritme que ens imposen els esdeveniments i el dia a dia. Vaig proposar aquest article pel que té de ”aquí i ara”, i perquè les postures que s’hi exhibeixen tindran, de ben segur, influència a la construcció d’edificis futurs. Escriure això dona perspectiva. Llegir-ho, espero, també.

     Per últim, parlar del públic. Majoritàriament eren arquitectes. Arquitectes a la seu d’una empresa. Però no estàvem sols, i aquest fet és remarcable: a part de Roca, empreses com Figueras, Lamp o la Cooperativa Jordi Capell van venir. Hi havia una bona representació d’interioristes que, al meu entendre (i aquí em permeto una opinió personal) no es diferencien, quan fan una bona feina, dels arquitectes excepte en les atribucions que els dona el seu títol. El cas és que, a part de Isabel López-Vilalta, una representació significativa del seu col·lectiu es va deixar caure per allà, i, fins i tot, Fernando Salas va intervenir al debat. També hi havia fotògrafs i escenògrafs, que, amb la seva presència, van contribuir a fer més transversal el debat i van multiplicar els punts de vista i les interpretacions a posteriori del que va succeir.

5-Què?

     Els quatre ponents van obrir la primera part posant èmfasi en qüestions diferents i complementàries.

     Isabel López Vilalta va parlar (tan des del FAD com des del seu propi estudi) de la cultura del col·lectiu. Va contraposar l’aïllament i la incomunicació en que han viscut molts estudis a les associacions d’arquitectes (puntuals o estables) i a l’activisme directe. Als encàrrecs buscats per iniciativa d’un arquitecte, fabricats literalment, fins a crear una massa crítica que permeti establir sinèrgies. Seguint amb el joc de dualitats, va contraposar aquesta actitud a la por, l’abatiment i la peresa, al derrotisme al que és massa fàcil caure quan van mal dades.

     Vicent Guallart, en un discurs molt complex i institucional, va contraposar (seguint amb la inèrcia de les dualitats) l’estratègia a la tàctica: la segona només resol problemes de curta volada, és sempre circumstancial i defuig el plantejament radical dels problemes.

     Barcelona, explicava, té una llarga tradició de somniadors estructurals: Ildefons Cerdà, el GATCPAC, el Grup R. Guallart va postular cicles de canvis estructurals d’uns 50-70 anys lligats a canvis tecnològics i en la conjuntura econòmica.

     Actualment, va seguir, Barcelona és una ciutat industrial que no fabrica. Amb un fraseig contundent, gairebé constituït per eslògans fàcils de recordar, un punt irònics, Guallart va reivindicar els arquitectes presents amb un  “Som Barcelona”, per, immediatament després, explicar que el model Barcelona que coneixem està esgotat.  Ara toca redefinir-lo, buscar encàrrecs activament a l’exterior, portar la nostra idea de ciutat on realment estigui l’economia. Dues frases textuals: “El AVE solo llega a Madrid” i “La verdad es que no nos necesitan para nada” van servir per denunciar les actituds passives, inercials respecte al que s’ha vingut fent fins ara.

     Actualment Barcelona està tercialitzada. És una ciutat turística on el valor afegit nou s’ha traslladat a sectors com la gastronomia. Davant això, Guallart va reblar la tesi de la recerca activa de feina: reivindicar la tradició d’emprenedoria d’aquí per a projectar-nos cap al futur.

     Ariadna Cantís va basar la seva ponència en la resposta a tres preguntes que ella mateixa es va formular:

-Què és ser arquitecte avui en dia?

-Construir o no construir?

-Hem de construir contextos?

     La resposta global a aquesta pregunta venia de l’actitud vital de la pròpia Cantís, buscant activament encàrrecs en un camp gairebé inexplorat, aliens al món de la construcció (però tangencials a ell) immersos a un context global que s’ajuda a crear explicant-lo. La paraula clau per a definir tot això és “flexibilitat”.

    

     Jordi Ludevid, parlant amb el barret de president del CSCAE posat, va reivindicar una professió silenciosa i unida, allunyada del que va anomenar “màquines banals” (que consumeixen més del que produeixen).

     La seva defensa de la professió passa per un projecte col·lectiu amb resultats basat en la urbanitat en el sentit ampli de la paraula, en la persistència dels professionals emparats per un marc jurídic rigorós. Es va unir a les tesis de Guallart dient que el tacticisme debilita.

     Per últim, i, potser, el més important tot i ser el més abstracte, Ludevid va reivindicar la nostra capacitat per il·lusionar-nos i il·lusionar.

     Cantís va ser puntualitzada per Jorge Vidal contestant, a la seva segona pregunta, que els arquitectes hem de construir teories.

     El debat va prosseguir amb una ronda de declaracions de diversos directors d’escoles d’arquitectura que van reivindicar l’ofici (construir bé), essent capaços de posar al davant del nom el prefix re-, amb totes les puntualitzacions sobre el límit de la preservació. Es va reivindicar, també, el domini de l’escala, de la construcció, de la tècnica, com a fet diferencial.

     Estel Ortega (arquitecta sòcia de Cubus arquitectura) va posar, però, en crisi aquesta formació catalana, reivindicant un espectre més ampli que donés, per fi, respostes a la no-construcció associada a l’arquitectura.

Estel Ortega

     Pep Garcia Cors (arquitecte soci de la cooperativa d’arquitectura Cop d’Idees) va demanar la separació dels problemes de l’arquitectura i els problemes dels arquitectes. Després va reivindicar, arrel del panorama actual, la desaparició de les normatives, que, com el seu propi nom indica, estan concebudes per a problemes normals. Allunyat del que està passant.

Miquel Lacasta

     Entre una sèrie de discrepàncies, la primera part del debat va acabar amb una reivindicació per part de diversos participants del col·lectiu, de la flexibilitat, de la “incertesa educada” com a actitud. D’una tornada al mètode de l’assaig i l’error. D’una obertura de la professió a altres disciplines i una col·laboració més àmplia amb els col·lectius socials.

     D’un replanteig de l’estratègia des de la pròpia arquitectura.

     La segona part, sobre les iniciatives que els arquitectes podem prendre per a afrontar el nou marc, va ser oberta per Jordi Ludevid, parlant sobre la diversitat de respostes que, actualment, ofereix preguntar-se què és ser arquitecte. Des del CSCAE, Ludevid va postular la integració de tot aquesta diversitat a la professió, deixant d’apostar per un sol model professional, amb el projecte com a denominador comú. La nostra actitud vers ell és el que ens converteix en arquitectes.

     A través de la seva declaració, Ludevid va enunciar la necessitat de redefinir un sector que, fins ara, havia apostat decididament (i gairebé únicament) per la construcció... fins que tot ha acabat construït. La sensació actual és de quid tum. I l’arquitecte no es va acontentar amb formular la qüestió, sinó que la va respondre amb una proposta consistent en tres punts: internacionalització, feines per compte aliè i rehabilitació, a través d’una arquitectura austera. Va concloure amb una frase que cito textualment: “el disseny és una eina per a crear riquesa.”

     Isabel López Vilalta, parlant en nom dels FAD, va explicar una sèrie d’iniciatives per apropar el camp del disseny a la ciutadania, com la FAD-fest. També va insistir en la col·laboració com una actitud constructiva de futur: en aquesta línia va parlar d’una materialoteca (un centre de materials), eina consultora que el FAD posarà a disposició dels ciutadans, i d’una certificació-FAD com a segell de qualitat.

     Ariadna Cantís (precisant que no es dedica a la docència) va parlar de canviar la manera d’ensenyar, flexibilitzant-la i ampliant l’espectre del que s’ensenya. Va seguir insistint amb inventar-se i oferir encàrrecs de manera activa i creativa, postulant projectes inventats on, a més de l’encàrrec, s’ha de buscar activament promotor,  finançament i difusió. Del treball d’investigació associat a això. Del projecte, en suma, abastant un espectre més ampli del que en aquests moments s’entén com a tal. De la internacionalització de conceptes i dels col·lectius i les seves jerarquies: col·lectius, col·lectius de col·lectius funcionant en xarxa i, finalment, mutant la mentalitat dels arquitectes que hi treballen, forçats a completar la seva formació treballant d’una manera diferent a com ens han ensenyat.

    

     Vicent Guallart va qüestionar-se sobre els interlocutors dels arquitectes, enunciant respostes multiescala i parlant, també, d’obrir l’espectre de la professió no acabant la col·laboració amb el client a l’entrega de l’edifici, sinó responsabilitzant-se’n activament: “el negoci és quedar-se” (sic). Va postular, també (incidint en la resposta multiescala) per la regeneració de les ciutats, des d’una òptica global: les xifres de població que va manejar en tot moment eren mundials.

     Com a proposta concreta per a la ciutat de Barcelona i els arquitectes que exerceixen aquí, Guallart va enunciar una iniciativa d’auditar ciutats, des de Barcelona, anomenada projecte “City Protocol”. També va postular l’empaquetament, l’explicació, la compartició del model Barcelona de cara a la seva exportació i explotació per part d’arquitectes formats aquí, que liderin (sempre des de la professió) aquesta iniciativa. Cas de no fer-ho, va seguir, ho faran altres professionals, prenent-nos, literalment, la cartera.

     A debat va sortir, també, la falta d’estratègia empresarial dels estudis d’arquitectura (com a puntualització a la intervenció d’Ariadna Cantís sobre els col·lectius) i la necessitat, formulada de varies maneres diferents, de prendre la iniciativa i, sobretot, organitzar aquestes diverses iniciatives: Ludevid va enunciar propostes de decrets-llei, bancs de dades d’honoraris, i, des de les escoles, acreditació de nivells d’arquitectura.

    

     Xavier Torras, de Roca, va resumir tot el debat amb una sola frase: “el futur es forma”. En això estem. 

Imatges cortesía de Roca Barcelona Gallery. N'ignoro el fotògraf, que si s'indentifica, quedarà acreditat. 

L’edifici que va matar el Moviment Modern

(fotos color: Jaume Prat, febrer 2011, fotos blanc i negre: Michael Carapetian, sessió original realitzada entre 1964 i 1965. Extreta del llibre “The Charged Void”, Monacelli Press)

Aquest article vol recollir les meves impressions sobre l’arquitectura de l’edifici Economist, d’Alison i Peter Smithson, madurades durant aquest interludi entre la visita i l’escriptura.

Voldria cenyir-me estrictament a la visita, però és impossible no tenir en compte tota la informació tan prèvia com posterior que tinc sobre l’edifici. També ho és obviar que es tracta d’un dels edificis millors fotografiats de tota la història de l’arquitectura del segle XX, singularment a través de la sessió que l’arquitecte i fotògraf Michael Carapetian va fer poc després de la seva inauguració, a 1964.

La visita no es va fer a l’edifici original: no existeix. A 1985, 21 anys més tard de la data que els crèdits marquen com a final de la intervenció dels arquitectes, Peter Smithson fa una reforma important. Al llibre “the Charged Void” es cenyeix aquesta reforma a l’entrada de la torre d’oficines. Hi ha, però, dos alteracions significatives més. Molt significatives. La seva qualitat fa pensar que també poden ser obra de Peter Smithson, que mai va desentendre’s de l’edifici. Puc estar, però, equivocat.

He mantingut els noms dels carrers en anglès, sense traduir, per la situació singular de l’edifici: el barri de Westminster a la ciutat de Londres. Londres, singularment, té una nomenclatura d’espais urbans molt més rica i complexa que la catalana. Molts d’ells són de difícil traducció, i aquest article només va d’això en part. Seria massa llarg i esbiaixat ocupar-me’n ara.

Els llibres d’història donen com a adreça de l’edifici el 25 de St. James’s. Ocupa dos números més i dos altres carrers: Ryder Street, perpendicular a St. James’s, i Bury Street, que dobla St. James’s. Tan a Bury com a Ryder hi ha més front construït. Bastant més. Però l’accés principal (que no únic) de l’edifici es produeix per St. James’s, carrer que defineix, també, la cota de l’espai interior.

Accés des de St. James's. Notar la diferència d'alçada entre l'espai interior i el carrer, tenint en compte que la foto està presa des de la cota màxima del solar. 

Westminster és un barri d’una riquesa arquitectònica i urbanística excepcional. L’edifici s’ubica al seu quadrant nord-oest, vertebrat, precisament, per St. James’s Street, de traçat decimonònic superposat sense esborrar-lo a un traçat més antic, amb algunes parts gòtiques i tot. Com a resultat d’això trobem que Sant Jaume s’emporta, a part d’un carrer, un parc, uns Gardens, una Place (que, en realitat, és un carrer) i un Little Street. Altres espais urbans de Westminster compartiran patronímic de la mateixa manera.

Aquesta reflexió no és banal: ens parla de la complexitat d’espais que es dona a pocs minuts a peu de l’edifici. D’uns espais difícils de nombrar, difícils de limitar. Híbrids, ambigus. Com els que generarà el propi edifici.

Situació. Notar la quantitat i qualitat d'espais diferents en ple centre de Londres. L'edifici, al quadrant superior esquerre. A baix, el Mall, doblat superiorment pel Pall Mall. St. James's Square és el quadrat verd al quadrant superior dret.

D’entrada, el nom: the Economist Building. L’edifici Economist. En realitat cinc peces diferents: una torre de cinquanta-tres metres a la cantonada de Bury amb Ryder, una torre més petita sobre Bury, mitgera amb l’edifici del costat, un edifici difícil de classificar a la cantonada de St. James’s amb Ryder, una intervenció a un edifici existent sobre St. James’s (el núm. 23) i l’espai lliure entre ells. Un espai lliure amb gruix, molt complex.

1.- Edifici de la redacció de the Economist. 2.- Martin's Bank 3.-apartaments del Boodle's Cub 4.- Boodle's Club amb la seva nova tribuna a l'espai interior.

Planta baixa: espai comú, a una cota aproximada de 1,5 metres per sobre St. Jame's.

Els carrers Bury i St. James’s baixen de nord a sud. I baixen molt. I, a més, baixen diferent. Ryder absorbeix la diferència baixant cap a Bury.

L’espai lliure entre edificis es situa a una cota superior, definida per l’accés al complex, al 25 de St. James’s. Just a cota superior del solar. Sobre aquesta cota superior l’espai encara puja més: ben bé metre i mig. De manera que, sobre Ryder i sobre Bury, l’espai entre edificis és ben bé un primer pis. O primer pis i mig. De manera que el sòcol de l’edifici és tan potent que possibilita que quatre edificis perfectament diferents entre ells rebin el nom comú d’edifici Economist.

Serà precisament aquest sòcol l’objecte de la reforma important de 1985: quan l’edifici es projecta i construeix, tot el front al carrer Bury és ocupat per un sistema d’escales paral·lel al carrer: dos escales que defineixen una paret contra Bury, doncs.

El sòcol reformat. Compareu-lo amb les plantes: les escales paralel·les al carrer desapareixen, l'espai comercial s'amplia, més tensió sobre Bury St.

Actualment hi ha una sola i única escalinata perpendicular a Bury, enfilada amb l’accés de St. James’s. El sòcol resultant pot ser ocupat amb tendes. Bury Street és coneguda per tenir algunes de les galeries d’art més importants de la ciutat, i aquest sòcol comercial en rebrà una altra.

El sòcol del Martin's Bank funcionant com a galeria d'art. Perspectiva de treball de l'estudi. 

La gènesi de l’encàrrec és el permís que l’Ajuntament de Londres dona als promotors, el diari The Economist, per enderrocar la seva seu decimonònica (que omplia tota la parcel·la) i construir-la de nou. L’encàrrec recau sobre Alison i Peter Smithson, als que se’ls demana un increment d’edificabilitat important i un programa bastant complex:, la reforma del Boodle’s Club, una sèrie d’apartaments (o habitacions) lligades al mateix club, un banc, la redacció del diari. Fidels als postulats del Moviment Modern els arquitectes zonificaran el programa i el partiran en tres edificis completament diferents: el banc (Martin’s Bank) sobre St. James’s, la redacció sobre Ryder i Bury, els apartaments sobre Bury, separats de tot, fins i tot del Club. Els edificis tindran quatre vents, excepte els apartaments, que només en tindran tres. A la finca del número 23 de St. James’s, ocupada pel club, se li farà una nova façana sobre l’espai públic que aglutina tota la intervenció.

Els quatre edificis es busquen i es complementen entre ells. La plaça els unifica i cohesiona.

Fotomuntatge realitzat per l'estudi. 

Tot el treball posterior tindrà per objecte definir l’espai entre edificis (que rebrà el nom de “plaza”, a conviure amb tots els Mall, Yard, Court, Road, Square, Garden, Passage existents a la zona) i afinar i singularitzar cada part de la intervenció.

Fidels a l’autisme al context que el Moviment Modern imposa als seus edificis, totes les façanes de l’edifici (ha quedat demostrat que és un sol i únic edifici), independentment de la seva orientació, tenen el mateix caràcter, el mateix tipus de finestra, la mateixa manera de ser composades. Amb això es fuig de la tradició de les façanes davanteres i les façanes posteriors, que el Moviment Modern sempre ha criticat. Injustament, trobo. El problema no ha estat mai que hi hagi façanes anteriors i posteriors als edificis. El problema ha estat, sempre, dissenyar bé ambdues façanes. Londres és un lloc excel·lent on trobar bones façanes posteriors, ben dissenyades, riques, amb solucions arquitectòniques que no s’ha volgut que càpiguen a les façanes anteriors, tan bones com aquestes últimes. O més.

En tot cas, l’edifici gira totes les façanes exactament de la mateixa manera. L’edifici vol incorporar l’espai interior al carrer. Cosa que fa i no fa alhora. L’edifici gira, les seves façanes s’estenen, la mançana queda oberta. Però la potència del sòcol impedeix qualsevol altra lectura que no sigui la de l’edifici unitari amb façana, amb molta façana. Cosa que té la virtut de deixar els carrers tranquils: St. James’s té, tan sols, una bona entrada i després recupera el volum. La pressió de Bury i Ryder roman intacta.

Segona derivada: la clau per entendre el projecte. L’emplaçament dels edificis és a les cantonades del solar. Le Corbusier o Mies van der Rohe mai van fer-ho. L’espai modern és fluid. L’espai modern és un. Per a tot el món. El Moviment Modern no crea espais. Crea espai. En singular. Un únic espai transparent, diàfan. Únic. Perfectament il·luminat, sense a penes racons, excepte per a la intimitat mínima. Les portes es disposen més per temes emprenyadors tals com els límits de propietat que per acotar res. Dècades abans de l’espai brossa koolhaasià, aquest ja és postulat i treballat pels popes del Moviment Modern. Amb l’única excusa de la bellesa.

Els Smithson no volen res d’això. La plaça és un recinte acotat, al que costa accedir. El propi edifici acota un espai inequívocament. Sense pal·liatius. Sens cap mena de dubte. Es marquen les cantonades, s’ancora l’edifici a la parcel·la i la mançana queda tan sols esventrada pel mig, partida en dos per un espai públic sense nom al que difícilment hi accedirem si no és per fer alguna activitat lligada a l’interior de l’edifici: tan les meves fotografies com les de Michael Carapetian, separades ambdues sessions gairebé cinquanta anys, només mostren gent de pas: treballadors de les oficines, algun passavolant: ningú s’està allà dins. L’espai és un passatge amb racons, amb una plasticitat gens urbana, que Carapetian associa de manera directa i franca a les pintures de De Chirico i que jo vaig preferir caracteritzar a través d’unes façanes superiors anònimes, buides de persones, caracteritzades per una materialitat i una bellesa gairebé en brut, com si ens trobéssim dins una escultura gegantina. L’espai interior també té alguna cosa de yard, de court, de pati privat anglès, secret, ben definit, allunyat del carrer. Amb balcons i tot. Ídem els espais interiors: no tenen res de centrífugs. La seva relació tan franca amb l’exterior no té altre motiu que il·luminar-los francament. L’anonimat de les seves façanes tranquil·litza l’interior: la singularitat s’aconsegueix per zonificació. També (com s’ha vist a posteriori) la flexibilitat de l’edifici.

Excepcional foto de Michael Carapetian (deformada per haver estat treta d'un llibre) on s'aprecia l'altissim grau d'abstracció usat per projectar l'espai intermig dels edificis, gairebé oníric. Ningú s'hi està: tothom passa sense aturar-se. 

Les torres a les cantonades impedeixen, també, les visions diagonals. L’espai no es veurà mai en veritable magnitud: tampoc a cap dels edificis que l’envolten. Alguns d’ells de qualitat notable, per cert. I defineixen el carrer a la perfecció, sense alterar el més mínim la configuració urbana. Avançant esdeveniments, les dues plantes inferiors del banc són ara un restaurant japonès. Aquest nega completament l’accés des de l’espai interior i es volca al carrer. Tan que la cuina queda perfectament visible... contra el pati de mançana. Els clients es relacionen amb St. James’s: la torreta ha quedat segregada de la resta de la intervenció.

Més sobre l’espai modern: la seva inabastabilitat, la seva promiscuïtat incòmoda, obscena, queda definida per la seva representació: una retícula estructural que organitza idealment tots els elements constructius presents a la intervenció: d’edificis a mobiliari urbà, aparcament, carreteres, línies de flux, etcètera: no es vol res contingent. Tot és necessari.

L’edifici de the Economist té un mòdul estructural diferent per cada torre: adequat a St. James’s el del banc, més reduït a la torre més petita, més gran a la més gran. Petites diferències que no parlen d’economia: parlen de la finor de la composició i parlen de la composició independent de cadascun dels elements que formen l’edifici, atents, sensibles als detalls. Un mòdul estructural que configura, s’estavella i s’acaba contra la façana de cada element. L’estructura de suport de la plaça quedarà forçada amb nous mòduls intermedis que encaixin entre els altres.

L’edifici no ha creat escola. El centre, i fins i tot la City o un downtown a l’americana com Canary Wharf, al Londres modern, s’han vist poblats per edificis més pintorescos, més referencials al passat. Quan s’han construït edificis de llenguatge més obertament modern (com un centre comercial de Jean Nouvel al costat de la Catedral de Sant Pau, o l’edifici Channel Four de lord Rogers, el seu traçat, la seva petja en planta, són obertament decimonòniques: el programa s’encaixa, sense esforços, amb èxit, contra el perímetre de la parcel·la, fent carrer.

Una de les raons d’aquest fracàs pot ser la indiferència amb que els arquitectes accepten que el seu planteig volumètric està fora d’escala: la torre de la redacció, a la cantonada de Bury amb Ryder, de cinquanta-tres metres d’alçada és, senzillament, massa alta. De fet és perfectament visible des del Palau de Buckingham com una excrescència estranya per sobre la línia de cornisa uniforme que defineix Westminster. No és que l’edifici no hi càpiga: es que els arquitectes han fet trampes. La petja elegant en planta, el disseny exquisit, escenogràfic, de la façana a St. James’s, es perd completament a Bury i a Ryder, carrers (sobretot Bury) harmoniosos, ben tensats, passejables, que perden intensitat precisament a la torre de la redacció. Més tenint en compte que Bury s’entrega contra el Pall Mall a través del Crown Passage, un carreró vianalitzat ple de vida i de comerç on convergeixen bona part dels treballadors de la zona. La torre de la redacció és la ferida per on sagna l’edifici de the Economist. Amb vint metres menys d’alçada estaríem parlant d’un edifici que hauria creat escola.

Contradictòriament a aquesta influència escassa hi ha el seu encaix amb el barri. Digne. No perfecte però sí digne. The Economist només ocupa una part de l’edifici, i la resta s’ha anat ocupant per altres empreses. La reforma de 1985 deixa la cantonada del sòcol de Ryder amb Bury molt millorada: on hi havia una escalinata bastant absurda hi ha ara una galeria d’art. L’edifici del banc sembla dissenyat expressament per al restaurant japonès que allotja. Malgrat la distribució estranya amb que l’han projectat.

Hi ha dos factors clau per a aquest encaix. El primer d’ells és la pròpia naturalesa del barri. Westminster és un barri ric: comerços de superluxe, ambaixades, l’eix de l’imperi a cinc minuts a peu. La residència de la Reina a deu. Un passatge públic sense tancar a aquest barri, ombrívol i malil·luminat de nit, no és problema. Ho seria gairebé a qualsevol altre lloc: no aquí. La presumpta vessant social de l’edifici funciona només perquè el barri és ric.

El segon factor és la construcció magnífica, virtuosa de l’edifici. Tan ambigua com el propi projecte, però.

L’edifici està en un estat de conservació exquisit. Excel·lent. Òptim. Millor que nou. La seva composició i els seus detalls de disseny són excepcionals. L’estructura de l’edifici és de formigó. Un mòdul diferent per a cada edifici. El major, pel banc. El menor, per la torre d’apartaments. Aquesta sembla un model a escala de la torre de redacció, com si s’hagués encongit uniformement, en un joc d’escala que encara posa més de manifest la seva alçada errònia.

Els pilars no són massa esvelts. Per tal de donar-los l’aspecte desitjat, queden trasdossats exteriorment per uns perfils extrudits d’alumini, bastant complexos, que emmarquen els tres elements bàsics que formen totes les façanes: una finestra d’alumini enorme, doble a les dues torres, simple al cas del banc, i dos peces de formigó prefabricat: una placa que tapa el forjat, el cel-ras i el terra tècnic, una mica a l’engròs (deixant, per tant, una ampit reduït) i un folre del pilar, d’un gruix tan enorme que sembla un pilar en sí mateix, que es deixa, sempre, a tots els edificis, a un pam de terra: l’entrega es fa per aire, i, si mirem la secció, recolza uns pocs centímetres a un regruix del pilar que folra.

Foto d'obra: folre del pilar prefabricat amb fixació antivolc (mateix model de les que es fan servir actualment), folre d'alumini cobrint les juntes amb els panells d'ampit.

Mòdul d'alçat: tramades, les parts d'alumini, interposades sempre amb els elements de formigó formant una trama aparentment metàl·lica que només expressa que no és portant a l'interrompre's contra el terra.

Detall exquisit i ambigu: l’edifici és de formigó folrat amb formigó, jugant a ser un edifici metàl·lic, ja que tots els elements de formigó a l’exterior queden emmarcats per perfils d’alumini abans esmentats.

Capítol apart mereixen els vidres del banc. L’any de finalització de la construcció és 1964. Els Smithson són uns mestres absoluts donant la dimensió precisa a cada element constructiu (d’aquí el meu desconcert amb l’alçada de la torre de redacció). Cada vano estructural, cada folre, cada fusteria, estan dissenyats a la perfecció. Tot té mides precises, proporcions cuidades. Es fa necessari singularitzar el banc... i ho fan traient la fusteria del vano. Vidre sol. Sencer. La dimensió dels vidres del primer pis del banc pot arribar als divuit metres quadrats, ben bé. I som a 1964. Amb un sol vidre.

Primera planta del banc contra l'espai interior, ara la cuina d'un restaurant japonès: observeu l'enorme dimensió dels vidres. Les fusteries i el mòdul són originals. Al pis superior estaven partits, i només conserven les seves fusteries originals els xamfrans: a la resta s'han convertit, també, en vidre únic. Observeu les altres fotos de Michael Carapetian i les meves i compareu. 

L’estructura dels edificis forma un altre detall exquisit, mostra del virtuosisme dels arquitectes: el pilars que suporten l’edifici tenen, dins la seva petja en planta, un gruix constant. A qualsevol edifici en alçada (banc inclòs) els pilars van perdent secció a les plantes superiors, on suporten menys càrrega: no fer-ho (com s’ha fet a molts edificis) suposa un increment de material innecessari. El regruix necessari per a suportar les plantes inferiors es treu fora l’edifici, i, per tant, el folre dels pilars, de secció constant, va sortint de l’edifici, formant una espècie de piràmide molt subtil. L’efecte trenca, d’una manera gairebé imperceptible, la monotonia dels edificis en alçada: la vista, si no està ensinistrada expressament, no ho capta d’una manera conscient, però un cert factor d’inestabilitat afecta la nostra mirada, advertint-nos que allà passa alguna cosa especial.

Una de les meves fotos d'arquitectura preferides, de qualsevol edifici. S'observa el canvi de secció dels pilars a l'edifici del banc. La resta, pur context.

El formigó prefabricat ha envellit bé. Perfectament, de fet, cosa que parla, també, del dimensionament del seu armat, una quantia tan mínima que no ha afectat el seu recobriment. D’aquí que es pugui afirmar que l’edifici està millor ara que de nou: s’ha patinat.

Aquesta ambigüitat en la construcció, el seu grau de sofisticació, emparenten l’edifici amb el seu entorn. No hi ha diferència entre les cornises clàssiques, les falses pilastres, les bay-windows decorades i aquest virtuosisme ple, ric: Alison i Peter Smithson són tan historicistes com ho poden ser els Nash a Buckinghan, Edwyn Luthyens a qualsevol dels seus edificis o, posteriorment, Stirling i Wilford als Carlton Gardens, a pocs minuts a peu, en un edifici gairebé desconegut projectat pel primer i acabat pel segon, una peça d’arquitectura complexíssima, de disseny exquisit, que ha passat completament desapercebuda pel seu aspecte clàssic, postmodern.

Stirling & Wilford: edifici d'habitatges als Carlton Gardens. Finals dels anys 90. Coincideix amb la petja de la parcel·la. Arquitectura gairebé mimètica. Tics de disseny esquemàtics, postmoderns. Construcció de nivell altissim. Alçats que juguen a mimetitzar-se amb el context per una arquitectura que té una segona i una tercera revisió. (fotos extretes de Google Street View) 

Plànol de situació amb tres peces arquitectòniques remarcables: The Economist, habitatges als Carlton Gardens i la Malborough House de Wren, prèvia a l'existència del Mall: el jardiner de la reina podia demanar la pala al del duc de Malborough (John Churchil de nom; el seu descendent il·lustre en va escriure una biografia en diversos volums). La urbanització i ampliacions són posteriors. 

Alison i Peter Smithson no són moderns: representen la modernitat, experimenten i juguen amb ella. Els arquitectes han posat en crisi el moviment modern preguntant-se sobre ell. La resposta és aquest edifici, que triomfa com a peça d’arquitectura en la mateixa mesura que fracassa com a manifest, que s’integra a la ciutat, al servei d’uns clients exigents i valents que accepten que l’edifici, l’arquitectura, la ciutat, rebin la seva força, la seva riquesa, la seva complexitat, la seva expressió, a través de les seves contradiccions.