dilluns, 31 de desembre del 2012

#lsp


     En Jordi Ludevid, president del CSCAE (Consell Superior de Col·legis d’Arquitectes d’Espanya) va publicar, ahir (30 desembre 2012), una carta oberta a tots els arquitectes del país on s’explica que l’esborrany de la Llei de Serveis Professionals espanyola anul·la les competències exclusives que conservem els arquitectes.
     El fenomen hauria de ser llegit com una bona notícia per tots els arquitectes que algun cop hagin pronunciat, convençuts, l’expressió “reinventar la professió”, que he sentit a tants debats, tan oficials com de cafè. Què millor que reinventar-la partint, de debò, de zero?
     Per a explicar i justificar aquesta afirmació dono uns quants arguments per a pensar, i, al final d’ells, manifesto la meva opinió sobre la professió.

1.- És absurd pensar que ens estan retallant les competències. Les competències estan, ja, seriosament retallades. De fa dècades. I no s’ha queixat ningú. Aquesta llei reacciona, en aquests moments, contra un marc de negoci que, convencionalment, estem anomenant arquitectura, i que és, tan sols, una petita part del que constitueix la nostra disciplina.

2.- L’Arquitectura és l’art relatiu a la construcció. En sentit ampli. Per tant, relatiu a la planificació del territori, no tan sols a la ciutat sinó a qualsevol àrea d’influència humana. Aquesta disciplina és llarga i ampla, i es ramifica per tota una sèrie de branques accessòries a la construcció física: la gestió dels projectes, la formació dels arquitectes, l’explicació (i el tracte) de la pròpia professió als ciutadans. I la reflexió sobre el seu estat, sobre les seves derives i sobre el seu futur.

3.- ...i, en aquest sentit, ens hem deixat prendre les competències (majorment per part dels enginyers) des de fa dècades. No des d’ara. Entenguem-nos: les carreteres, els ponts, les vies fèrries, els ports i aeroports, els pantans, les centrals energètiques, les fàbriques, són patrimoni dels arquitectes. Qualsevol d’aquestes construccions (perquè, és el que son), englobades dins el que convencionalment es coneix com a obra civil, són relatives a la planificació del territori. Que, des de Vitruvi, és competència dels arquitectes. Per tant, la manera en que es fan actualment, la manera en que el territori nacional s’ha malcuidat, malplanificat, malgestionat, és, per omissió, culpa nostra. Dels arquitectes.

4.- El que el CSCAE està mirant de protegir no és la nostra professió. És un àrea de negoci: la dels projectes que visen els propis col·legis i que, fins just abans de la crisi, ha empleat la major part dels arquitectes del país. Que no es queixaven quan tot anava bé, deixant-se prendre qualsevol àrea de negoci que fos massa complicada de gestionar o de pensar.
     Un exemple banal: ¿Algú és capaç de recordar tan sols tres cementiris rellevants a Espanya posem, trenta anys anteriors al de que Enric Miralles va construir a Igualada? Després n’hi ha hagut uns quants. Abans, pocs. Ben pocs. L’acudit és que els que no tenen arquitectura estan, igualment, signats per arquitectes. Si Enric Miralles no hagués projectat el Cementiri d’Igualada i ens haguessin pres les competències sobre cementiris posem l’any 1982, ningú hagués protestat: tothom tenia altres coses per signar. Suma i segueix.

5.- Respecte l’àrea competencial actual dels arquitectes. Afrontem el fet: el 90% de l’arquitectura, i sóc generós, és un desastre. Mala planificació, mals edificis (i molt barats), sobreconstrucció, poca voluntat expressiva.

6.- No hem sabut explicar, tampoc, el que fem. La divulgació de l’arquitectura s’ha fet per i per a arquitectes. Desterrant el gruix de la ciutadania d’aquesta divulgació. Menystenint-la. La divulgació general de l’arquitectura, fins fa ben poc (i ara, massa pocs, massa tard) contenia, tan sols, dos tipus de notícies: o informació sobre projectes singulars, ben o mal fets, realitzats per l’starchitect de torn, o revistes sobre cuines i banys i reformes d’edificis amb nul·la domesticitat, pagades sobretot per cases de mobles i d’interioristes. Poc més.
     La crisi actual de les publicacions d’arquitectura no ve d’haver-les maolbert als ciutadans (no s’ha volgut fer en cap moment), sinó que és derivada del poc nivell d’exigència que tenim els propis arquitectes: res ha canviat aquest marc abans esmentat. Els actes segueixen essent elitistes, sense participació del públic general o d’agents que no tinguin a veure amb la construcció.

7.- S’ha d’explicar, també, que les competències respecte l’edificació no sempre han estat en mans dels arquitectes. El gruix de l’Eixample de Barcelona està edificat per mestres d’obres que executaven, amb cura i molt ofici, plantes proposades prèviament per arquitectes, que, s’ocupaven d’edificis singulars, equipaments, organització. Hi havia una jerarquia de tasques ben regulada que va donar resultats òptims.

8.- Sobre els enginyers, aparentment, les nostres bèsties negres. La paraula que els defineix té una etimologia precisa. Els enginyers s’ocupen dels enginys. Màquines, motors, disseny industrial, ordinadors. Mil etcèteres. Si han arribat al nivell de poder ocupar-se de la pròpia edificació sense una formació específica per a fer-ho (i sense la preparació necessària) és per la nostra desídia: hem deixat anar, insisteixo, competències de fa massa temps. Competències que ells han pres fent un pas endavant, sense preocupar-se d’estar, o no, malformats: és igual. Algú ho havia de fer, i nosaltres no hem volgut.

9.- Ara: la carrera d’arquitectura és massa curta o massa llarga. Si es tracta d’aguantar edificis, d’impermeabilitzar-los, de dimensionar adequadament unes instal·lacions bàsiques, cinc anys són massa. Dos mòduls d’estructures, un d’instal·lacions i a construir. Si es tracta de formar bons arquitectes cinc anys és una quantitat de temps totalment insuficient: mal repartida, mal ensenyada. I amb els gestors d’aquest ensenyament donant pals de cec debatent especialitzacions vàries. La formació dels arquitectes és pèssima de fa temps.

10.- El paper de la crítica: Globalment, ha incidit en els aspectes socials de la professió en una barreja entre apologia i marc d’oportunitat. Quan els aspectes socials de la professió haurien de venir d’ofici, com tants altres factors que, encara avui en dia, es pressuposen accessoris al que fem.
     Un bon exemple serien les classificacions energètiques dels edificis, de la A a la G. Els col·legis d’arquitectes haurien de negar-se a visar qualsevol edifici que no estigués classificat com a A. Per principi: d’ofici la nostra hauria de ser una professió d’excel·lència.

11.- La crisi de la formació dels arquitectes és paral·lela a la crisi de la formació bàsica. El principal problema d’Espanya és l’educació. La pròpia carrera de magisteri està desfeta. Hi ha generacions senceres d’espanyols esperant una feina que no els arribarà: massa poca formació per un mercat laboral que ha deslocalitzat tota la feina poc qualificada i que és incapaç de digerir la poca ma d’obra qualificada que ha creat. S’especula amb un atur estructural d’un 15% quan hagi passat la crisi. Atur estructural que té a veure amb un sector de la construcció que no podrà digerir tota la ma d’obra que digeria quan es dedicava a especular netament.
     Reformar. Reformar la gent sense formació i reformar un sistema educatiu usat sempiternament com a arma política per l’eix dreta-esquerra, per l’eix perifèria-centre: massa dualitats defineixen la política espanyola. Mentrestant, tot a mínims: mentre es discuteix la immersió lingüística, els estudiants surten mal preparats d’anglès. La filosofia, el llatí, el grec han pràcticament desaparegut de la formació secundària. A societat malformada, mals polítics. Mals gestors. Mal govern: la crisi ha entrat a un bucle en que es retroalimenta a sí mateixa.

12.- Ara: El moment que viu l’arquitectura és magnífic. Un marc d’oportunitat excepcional que s’hauria de saber aprofitar.
     Enlloc de reivindicar una parcel·la de negoci és el moment de reivindicar-ho tot. Començant per la nostra formació. Seguint per les parcel·les que la nostra professió ha negligit: la planificació, les infraestructures, la gran escala. Els invents. El projecte global. Explicant, proposant, fent soroll. Tancant facultats si cal. I cal. Reformant els arquitectes que vulguin seguir: podem fer pantans millors que els dels enginyers. Camins, carreteres, vies fèrries. Planificació. Tot. Ara: fem-ho. No deixem això en mans d’estudis oportunistes desesperats per aconseguir encàrrecs que posin la professió al nivell d’uns enginyers, que, tot s’ha de dir, tampoc s’han mamat el dit i n’han anat aprenent, erigint-se en competència directa nostra per mèrits.  

     La nostra és una formació generalista. Dins el nostre àmbit d’actuació estem preparats com ningú per a fer el que fem. I, més que estar recolzats per una llei que dicti què podem fer i què no, hem de convèncer. Convèncer del que som capaços de fer. Del nostre valor diferencial. De la qualitat dels nostres projectes. Reconciliar-nos amb tot això i seguir, no defensant el xiringuito sinó fent valdre el que som. I, si no en som capaços, tampoc mereixem existir.