dilluns, 1 de juny de 2009

sentència judicial en ferm

És un fet: la darrera rehabilitació de Víctor López Cotelo (una pelleria del segle XVIII prop de Santiago de Compostela) ha de ser parcialment enderrocada. La sentència judicial és inapel·lable, i l’ordre d’enderroc ha d’arribar un dia d’aquests, si no ho ha fet ja. El promotor i l’arquitecte n’estan resignats: un projecte extraordinari deixarà d’existir quan encara no havia ni començat a caminar.

López Cotelo és, juntament amb el seu ex-soci Carlos Puente, un dels deixebles més interessants que va deixar Alejandro de la Sota, i un dels arquitectes que segueixo amb més ganes de qualsevol dels que tingui notícia. La seva obra està molt amagada i poc publicada, i representa aquesta arquitectura discreta, sòbria, sense efectismes de cap mena, basada en una immensa saviesa constructiva, antiespectacular, refinada intel·lectualment, feta des d’un ofici que, a ulls incauts, els faria semblar més aparelladors il·lustrats que arquitectes. Ells són els hereus dels Pérret, dels Poullion, dels Smithson, Fisac, Pikionis, Lewerenz, del mateix Sota. Exerceixen de mosques colloneres sobre la (poca) consciència de tants admiradors del mirar fàcil cap arquitectures que no sempre ho són tant: les d’arquitectes com H&dM, com Siza, Foster, Koolhaas. De vegades Nouvel, Ito, gairebé sempre SANAA, més coneguts actualment per les seves habilitats com a decoradors interioexterioristes serigrafiant panells de formigó, pintant parets de blanc, negre, vermell, posant pilars fins, que per la seva qualitat i potència com arquitectes capaços d’obres amb múltiples registres de lectura, que s’obren com les capes de la mateixa ceba que va inspirar a Grass la primera part de les seves memòries.

El projecte que López Cotelo basteix a Santiago consisteix en una sèrie de barres paralel·les al camí d’accés, que poblen una parcel·la trapezoïdal, molt semblant a un triangle isòsceles escapçat, de diversos volums prismàtics cada cop més petits i privats conforme es van enfilant per la pendent que puja des del camí: des d’un aparthotel fins a un sol (i enorme) habitatge unifamiliar enfilat sobre sí mateix i obert a sol i vistes. A un costat, doblant el carrer, un passatge semipúblic o semiprivat. La resta, verd. No hi ha tanques.

Dos o tres d’aquests volums tenien existència prèvia, de pelleria a habitatges reciclant uns murs de granit gairebé monolítics, amb finestres petites. Dins d’ells: ferro, fusta, zenc. Noves cobertes amb el carener partit buscant la llum de nord. Tot això a enderrocar en breu.

Les raons són senzilles, i parlen molt de la nostra relació amb els nostres grans, amb la nostra memòria, amb el nostre passat: esclerosi.

López Cotelo (cognom poc glamourós: proveu de canviar-lo per un de japonès, si us incomoda) comet el que algú poc preparat pot pensar que són dos errors:

El primer d’ells consisteix en tractar la fàbrica existent com una cosa viva, que no ha arribat ni a la seva fi ni a cap estat irreversible de ruïna. Res que no hagin fet abans Herzon & de Meuron, per posar un bon exemple, a Madrid.

El segon és més subtil: López Cotelo engloba la fàbrica dins una entitat superior, un nou projecte que revitalitza les velles parets de gairebé tres-cents anys i les dota d’un sentit urbà que no podien tenir al moment de la seva construcció. L’arquitecte prescindeix de la volumetria original en funció d’un edifici alçat sobre tot l’esperit del que queda, amb una altra funció.

Aquesta negativa a convertir l’existent en un museu, de matar-lo definitivament fent un enèssim memorial per a que puguin visitar-lo un cop l’any els alumnes aborrits de l’IES més proper, és el que ha matat la iniciativa.

Enrere queda la sensibilitat de l’arquitecte. Les anècdotes poc usuals, la construcció mitjançant lluernes corregudes, parets en sec, maquetes in situ a 1:1. Cobertes de fusta de cedre. Costers reciclats sense que necessitin explicar el que són (Pikionis altre cop, planant sobre ells el fantasma proper d’una Benedetta Tagliabue perseguint l’ombra del seu marit mort sense que la ouija li funcioni). Adaptació atlàntica d’una cuina subterrània a una petita casa d’estiueig a Almeria que només pot competir amb intensitat amb el Cabanon. I aquesta resistència a convertir en museu qualsevol instant irrepetible que algú hagi plantat en un paper, matant-lo en una abraçada de l’os absurda.

Carlos Puente va escriure:

Villa Savoya, museo.

Fallingwater, museo.

Villa Mairea, museo.

Fansworth, museo.

Potser ja seria hora d’anar-los enrerrocant.

Bibliografia:

El projecte de López Cotelo es troba publicat a:

Tectónica 27

Diseño interior 202 (habitatge unifamiliar)

Per a les referències a Pikionis ben i malenteses, mirar el darrer número del Croquis dedicat a EMBT i comparar el paviment de l’aulari (en vida del geni) amb el rectorat (on ha girat noranta graus...)