dijous, 31 de juliol de 2008

la flama que crema amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps: Ramon Puig i Gairalt



Hi ha arquitectes amb capacitat de marcar el caràcter d’una ciutat. Des del Peña de Mutriku al Perret de l’Havre o al Scharoun de Berlin, la seva feina incessant condiciona una època. Acaben essent un referent per a les generacions posteriors.

El cas de Ramon Puig és singular dins el panorama arquitectònic català de l’època. El seu volum d’obra, la seva manera de fer, l’acosten més als mestres d’obres que als seus col·legues contemporanis. El fet diferencial entre el seu ofici i el d’un mestre radicarà en una visió en perspectiva dels problemes a què s’enfronta, en una sensibilitat, també, per la construcció diferent.

Nat el 1886 al sí d’una família burgesa, rebrà formació humanística des de ben aviat. Tan el com el seu germà Antoni, també arquitecte, un any menor, seran pianistes remarcables i promotors de sonades vetllades culturals als seus domicilis. La seva manera de pensar els enclava en aquest noucentisme d’aspiracions renaixentistes, un xic provincià. El practicaran amb la suficient disciplina i passió com perquè aquestes aspiracions acabin essent alguna cosa més que una closca buida.

Ramon Puig desenvoluparà una carrera com arquitecte independent molt lligada a la seva ciutat natal, per bé que construirà obres molt interessants a altres ciutats de Catalunya. Al punt més interessant de la seva maduresa creativa, morirà prematurament a una taula d’operacions bruta a un quiròfan de guerra, al 1937. El seu germà Ramon ho haurà fet dos anys abans.

Desenvoluparà una carrera atípica, trepitjant encàrrecs que els arquitectes contemporanis a ell solen refusar: encàrrecs modestos, de baix pressupost, majoritàriament habitatges plurifamiliars de lloguer. També petits equipaments que la ciutat necessita, executats eficaçment, sense floritures, amb una economia de recursos que ratlla la immediatesa. És per això que la seva obra avançarà per paquets, composada gairebé en bloc, avançant gradualment. El seu enorme volum d’encàrrecs li permetrà usar les obres gairebé com a esbossos d’altres obres, i sempre es mourà molt còmode en aquest contacte amb la realitat quotidiana, episòdica, que allunya absolutament els seus edificis d’un platonisme esquemàtic en el que es mouran tota la seva vida molts dels seus companys. Estan vius, i aquesta vida exuberant, encara hi és present. És, en resum, arquitectura popular de manera gairebé literal.

La seva carrera comença l’any 1912, i els seus primers encàrrecs, petits, són de gran força creativa. Es desenvolupen dins un modernisme essencial, gairebé nu de tota ornamentació, modest, coquet de proporcions, sensual.

La seva primera obra, la minúscula “Botiga Nova”, de la plaça de la Vila de l’Hospitalet, mitgera per mitgera amb el propi ajuntament, obra seva de 1929 en un estil completament clàssic, institucional, està perfectament conservada i funciona com a bar.

Remarcables són, també, els seus quatre habitatges obrers de la part alta de la rambla Just Oliveras, dels que només ens n’han arribat dos. Novament, són mitgera per mitgera contra un altre interessant edifici d’habitatges que el mateix Ramon bastirà als darrers 20. Construïts amb un pressupost molt reduït, amb una eficaç serralleria gairebé prefabricada i unes tribunetes domèstiques, ben posades, són un excel·lent exemple del que pot arribar a ser l’arquitectura social correctament feta, i com aquesta pot acabar convertint-se en un lloc insubstituïble per viure-hi. Actualment estan catalogades.

Puig madurarà amb una rapidesa sorprenent, agafant una velocitat de creuer que ja no deixarà fins la seva mort. Del modernisme inicial mudarà a un classicisme elegant, desperjudiciat, manejat amb gran habilitat. Depurat, elegant, sap posar en cada edifici tan sols el detall essencial que el torna genuí. La major part dels seus edificis clàssics es limiten a una composició neta, ordenada, gairebé sempre lligada a la seva part superior per les darreres finestres arquejades, que rematen sense més una mena de columna virtual formada per tots els forats superposats. Aquest recurs serà, a més, molt perdurable al temps, perfectament reconeixible en obres molt mutilades pel temps.

L’any 1914, Le Corbusier publica la seva célebre perspectiva de l’estructura per a les maisons Dom-Ino. És el mateix any en què Puig construeix els habitatges obrers. Al 1922, Le Corbusier aconsegueix construir el xalet Vesnus, a Vaucresson, el primer edifici racionalista de les seves obres complertes. La façana posterior és perfectament simètrica, amb una composició que imita el Pétit Trianon de Versailles. No és estrany que Puig arribi al racionalisme per diversos camins paral·lels que hi van convergint gradualment: la depuració formal del classicisme (practicada pel Corbu al xalet abans esmentat), abstraent façanes, essencialitzant composicions, més el problema econòmic, i, finalment, la complexitat dels seus encàrrecs, que s’adaptaran molt bé a un moviment sense massa dogmes estilístics a priori, que neix més com un manual de bones pràctiques.

Així, la seva arquitectura acabarà exercint una dolça abstracció, una dignitat desmaquillada, essencial, que li dona pàtina des del primer moment, més aquesta fragilitat de la que tan bé parla Siza al seu escrit sobre la Ville Savoye. Allà parla e la fragilitat d’una obra viva, obligada a la reforma permanent, a l’atenció constant de l’usuari, que mai pot descuidar del tot el seu habitatge.

Els encàrrecs de Puig es poden dividir, grosso modo, en uns quants tipus perfectament reconeixibles:

-Habitatge plurifamiliar de lloguer.

Gairebé sempre entre mitgeres, tot i que, al final de la seva vida, rebrà alguns encàrrecs per fer-los exempts.

Els pressupostos dels encàrrecs diferiran enormement entre ells, però la gran majoria d’obres seran de baix cost. Els exemples més cars i depurats acostumaran a trobar-se a Barcelona. A Balmes amb Salvatierra es troba un interessant edifici, actualment ben conservat, ben a prop del que potser sigui el millor edifici d’habitatges mai bastit per un arquitecte del GATCPAC: el que Carlos Martínez Sánchez erigeix a la Via Augusta amb Narcís Oller.

L’immoble de la Via Laietana, 2, també és un encàrrec que se li fa, en la línia del de Balmes, potser una mica més tosc i enèrgic.

Al carrer Vallhonrat del Poble Sec Puig hi bastirà un logradíssim edifici. Malgrat la seva caòtica planta, l’exterior té una línia gairebé expressionista, molt cuidada i ordenada. Sempre m’ha recordat experiències madrilenyes com l’edifici de Fernández-Shaw a la plaza del Callao.

Ja a l’Hospitalet, els exemples són interminables: edificis molt recurrents en varis estils, des d’un classicisme florit fins al racionalisme militant. Sovint (l’edifici del final del carrer Mas n’és un bon exemple) les visions llunyanes estan tan ben cuidades que, amb un sol edifici, la proposta arriba a ser gairebé urbanística.

Els recursos compositius es van repetint constantment d’una manera molt eficaç. Entre mitgeres, el tipus imposa un pati central per on ventila l’escala i un número sempre massa alt d’habitacions; com a mínim es perd l’habitació interior ventilada a través d’una altra, molt usual a l’època.

Quan es troba una cantonada, l’arquitecte s’esprem a fons: acostuma a separar, invariablement, l’edifici d’una de les mitgeres, tan per obrir el pati interior de la mansana com per a crear la il·lusió de trobar-se a un edifici exempt. Aquests episodis donen lloc a una sèrie molt atractiva de façanes, les que donen a l’espai interior-exterior, aparentment descuidades, gairebé jugant amb la ignorància del vianant, que mira sense veure-les. La planta baixa, però, sempre seguirà el traç del carrer. Aquest recurs compositiu, portat al límit, li permetrà encaixar entre mitgeres l’edifici d’habitatges més alt d’Espanya al seu moment: el gratacel de Collblanc, amb una gràcia ara malauradament perduda. L’edifici està perfectament conservat a l’actualitat, amb les dues excepcions de les baranes (greument alterades, redissenyades completament, per bé que amb una certa gràcia) i el color de l’edifici. La seva catalogació no ha portat a que se’l restauri arqueològicament, quan seria perfectament senzill fer-ho. El seu entorn s’ha degradat sense remei, i la torre exempta que havia de ser s’ha convertit en un bon edifici encaixonat entre monstres especulatius, tan sols uns metres més alta que ells.

-Habitatges unifamiliars.

Alguns d’ells fora de Barcelona, No els tinc estudiats, excepte per alguna fotografia casual. Tot i prometre, no els comentaré per ignorància.

Els seus habitatges urbans a l’Hospitalet apareixen audaçment enclavats entre mitgeres. Creen sempre la il·lusió d’edifici exempt, i Puig se les arreglarà per a introduir un petit jardí. Els encàrrecs són tardans.

Remarcable el xalet Isern, a la plaça del Repartidor, (davant correus, un altre edifici seu). El xalet és elegantíssim, em parentat amb experiències centreeuropees. Contra el passatge sobre el que s’obre la seva façana lateral, Puig dispararà una tribuna en punta de diamant, que donarà una referència molt clara al lloc.

Alguns habitatges (sobretot a la Torrassa i Santa Eulàlia), seran de pressupost més baix. Alguns d’ells es bolquen sobre un passatge interior que el propi arquitecte crea per aprofitar l’interior de mansana, densificant el conjunt sense pujar en alçada. D’altres donaran directament al carrer, i, llavors, Puig els recularà per a oferir un senzill jardinet al carrer.

-Equipaments.

Cafès, teatres, cinemes, mercats, tombes, garatges. Públics i privats. De pressupostos variables i diferents graus d’elaboració.

Sovint seran encàrrecs d’arquitecte municipal, lligats a la necessitat. La tranquil·litat, l’ofici amb que els executa són sorprenents. Són edificis per ser construïts ràpidament. Els tres mercats aguanten avui en dia, greument alterats tots ells, però drets i servint pel seu propòsit inicial. Això és el que tindrà més mèrit d’aquesta arquitectura: la vida injectada a cada projecte, la seva porositat, la seva capacitat de servir de referent Le Corbusier, durant el seu primer viatge a Barcelona, visitarà el mercat de la Torrassa, que quedarà també publicat a AC.

Els seus teatres (dos o tres, si és certa la meva teoria que el cinema Olivera és un projecte seu, executat anys a venir després de la guerra civil. Estilemes com la cabina de projecció en voladís sobre el carrer i la posició de les escales fan que aquesta teoria no sigui una bogeria) seran edificis entre mitgeres, modestos, que clavaran les seves cantonades sòlidament al terra per a deixar una entrada a l’eix de simetria, sota la invariable cambra de projeccions en voladís, tan lluny mentalment dels edificis veïns com li és possible. Aguanten oblidats, alterats, però reconeixibles i servint encara pel que se’ls va crear.

El garatge Oliveras és digne de menció. Actualment catalogat, s’emplaça audaçment girat 45º respecte del carrer, tallant violentament un interior d’illa i recuperat amb un segon volum auxiliar l’alineació de la cantonada. L’estructura queda conformada per uns espectaculars arcs de formigó in situ, amb vigueria standard entre ells. La coberta, de teula marsellesa. En la línia de Puig, l’edifici, actualment catalogat, segueix essent un garatge.

-Urbanisme.

Lligat majoritàriament a problemes molt quotidians, Puig té el suficient número d’encàrrecs com perquè se li vegi l’ideari: densificar a base d’edificis de molt baixa alçada i concentrar l’edificabilitat sobrant a una torra al nord de la mansana. El gratacel de Collblanc està pensat així, com un exemple a seguir: ubicat al nord de la seva illa, sense fer-li ombra, recula de les edificacions veïnes i es converteix en una fita visual local. El seu entorn completament degradat fa gairebé impossible d’apreciar la bondat de l’encàrrec inicial.

L’actual plaça Gernika és el cor de la seva intervenció habitacional més ambiciosa: dos barres paralel·les, exemptes, que respiren per una plaça central, actualment malurbanitzada i congestionada per un tràfic que no li toca. El conjunt està catalogat, però l’estretesa de mires de l’ajuntament no li ha permès entendre la intervenció de manera unitària, és a dir, amb un espai públic que mereix ser tan cuidat com ho estan els propis edificis.

Detall: la plaça Gernika acaba amb dues mitgeres. Una d’elles ha estat colonitzada per una escola que acluca l’ull als habitatges. L’altra roman verge, sense que hagi estat mai edificada. I és allà on es pot apreciar el tractament de façana que Puig dona a un tros de paret destinat a ser coberta.

-Fàbriques.

Can Toda (infotografiable per les adicions i els arbres crescuts del carrer contra el que tan sols dona el tester) n’és el millor exemple. La resta: edificis entre mitgeres, compartits amb habitatges, de programa híbrid i tan complex a priori com la seva història posterior, atzarosa, fins divertida.

-Edificis singulars.

Puig serà cridat (juntament amb Puig i Cadafalch, Jujol, Borovio i Mies vsn der Rohe) a bastir alguns palaus per a la exposició del 29. El seu treball abandonarà, curiosament, el racionalisme estilístic que havia practicat en encàrrecs més modestos per passar a un classicisme elegant, depurat, horitzontal, allunyat de l’extrema radicalitat de Mies (amb un pavelló que serà desmuntat immediatament després de finalitzada l’exposició) i més en sintonia amb les altres propostes. Sense entrar en les raons, que no conec, d’aquest canvi, reivindico la qualitat de la seva arquitectura, actualment reformada i en ple us. El nou Teatre Lliure s’alça dins un edifici seu, i sempre he cregut que la mitgera de Frederic Amat, en contacte amb l’actual insitut del teatre, no seria possible sense la bondat de l’anterior edifici.

El gratacel de Collblanc és també un edifici singular. Curiós divorci entre l’aparença final de l’edifici i la seva estructura metàl·lica, necessària per a suportar els seus més de 40 metres d’alçada. El mateix, no obstant, que presenten les maisons Dom-Ino del Corbu tal com aquest les publica a la seva obra complerta. Després només se’n ha recordat la perspectiva de l’estructura, que ara ha quedat com a paradigma d’un habitatge, mentre que el mestre sempre la va pensar amagada. També és notable la variació tipològica que experimenta conforme ascendeix: de quatre o sis habitatges a les primeres plantes es passarà a un únic habitatge al sobreàtic, sense que la façana deixi veure-ho massa.

L’arquitectura de Puig està actualment en un estat estrany. Alguns, pocs, dels seus edificis han estat catalogats. L’amplíssima majoria sobreviuen com poden. Molts han estat enderrocats, i alguns d’altres estan, actualment, irremediablement condemnats a la picota. Recentment he vist enderrocat un habitatge seu al carrer Prat de la Riba. D’això fa menys de sis mesos, i l’enderroc és posterior a la publicació d’aquest edifici a una guia sobre Puig que va elaborar la facultat d’arquitectura de La Salle.

El veritable triomf d’aquesta arquitectura és la seva vida. Els habitatges de lloguer es lloguen. Vells, escrostonats, mantenen la seva dignitat. Alguns estan mutilats, canviats de color, malrestaurats, estintolats, abandonats i tot. Puig és actualment un arquitecte oblidat. No sembla encaixar ni al noucentisme ni al racionalisme. No és barceloní. No té cal obra destacada que pugui abanderar el seu catàleg. Tampoc cap edifici seu acabarà dissenyat fins a aquests darrers detalls necessaris per a aconseguir fixar l’atenció de molts companys de professió, mandrosos de mirar sota capes i capes de brutícia, d’abandó. Senzillament són edificis que aspiraven a formar ciutat sense estridències.

Com hospitalenc que sóc, com arquitecte, em sento orgullós de reivindicar la seva memòria.

La luz está aquí, luego allí. No hay manera. 10 films de vacances

-Blade Runner, Ridley Scott (1982)

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the darkness at Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time like tears in rain. Time to die.

-Arrebato, Iván Zulueta (1979)

La relació home-obra d’art portada al seu màxim extrem, evidentment suïcida. Film d’una intensitat salvatge, que va portar a la jubilació anticipada al seu director, que ja no va tornar a rodar res més en tota la seva vida. Sense ser de terror, fa molta por.

-Barry Lyndon, Stanley Kubrick (1975)

Adaptació de la novel·la homònima de William Makepeace Thackeray, rodada sense guió i amb llum natural. Radical, bellíssima, diferent. Una crònica com poques sobre l’ambició humana.

-9 songs, Michael Winterbottom (2002)

Fallida adaptació de “plataforma”, de Michel Houellebecq, rodada també sense guió i en càmera digital. Tot es veu: dos persones follant, menjant, escoltant música. Es juga amb l’única cosa que s’amaga: els sentiments, tan complexos com senzilla sembla, aparentment, la vida que porten. Crua, intensa, salvatge, amb una banda sonora de llegenda.

-Amb les mans buides, Marc Recha (2003)

Un paisà meu arriba a Port-Vendres (lloc d’exili de Charles Rennie Mackintosh, cosa que la fa encara més emocionant per mi) i s’hi queda per força. Trens passen, tornen a passar. Un lloro. Bellíssima pel·lícula- món que ens descriu amb tendresa i ironia.

-El sol del Membrillo, Victor Erice (1992)

Potser la millor pel·lícula sobre art de tota la història del cinema. La història d’Antonio López pintant un codonyer al jardí de casa seva. Per la meva memòria el pintor amb les sabates fixades al terra, una copa de vi blanc a la ma i la seva mirada posada sobre el codonyer.

-Goodfellas, Martin Scorsese (1990)

Un cas real de la màfia de New York serveix a Scorsese per explotar la seva manera de narrar: Ray Liotta mira a càmera, explica, s’accelera, s’emprenya, es ressigna, plora. Només el pla-seqüència de la entrada al Copacabana ja val la seva menció. Després de veure-la no es pot tornar a escoltar “Layla” de la mateixa manera.

-Ran, Akira Kurosawa (1985)

Novament el Rei Lear adaptat al japó del segle xvi. Potser la millor pel·lícula del seu autor.

-Stalker, Andrej Tarkoski (1979)

Bellíssim film de ciència-ficció, adaptació de “Picnic a la vora del camí”, dels germans Strugatski (una altra novel·la imprescindible). Extraterrestres venen a la terra, però de pas. No a visitar-hos. Deixen els seus residus i marxen. Allò són les zones prohibides. Rodada a les ruïnes d'una central nuclear (mig repartiment va tenir gravíssims problemes de salut a posteriori), amb parts del metratge deliberadament cremats, algunes de les seqüències (com la final amb la nena a les espatlles del seu pare) són d'una bellesa plàstica sense comparació en tota la història del cinema.

-Broken Flowers, Jim Jarmusch (2006)

Un home rep una carta dient-li que el seu fill el ve a veure. Però, qui n’és la mare? Viacrucis al voltant de cinc dones diferents, vint anys després. Film sobre el pas del temps, sobre la mutabilitat dels sentiments, la degeneració. Una de les meves pel·lícules preferides.

dimecres, 30 de juliol de 2008

Fins el més insignificant dels rodamóns. 10 llibres de vacances.

-Criptonomicón + el Ciclo Barroco. Neal Stephenson

Gairebé delirant cicle d’11 novel·les interrelacionades que narren la gènesi del sistema de pensament modern més el canvi de paradigma actual. Per llegir-se’l a cegues.

-Viatge al Fons de la Nit, Louis-Ferdinand Céline

Imponent descens als inferns de la condició humana feta per un lúcid autor massa rabiós com perquè la seva consciència li servís d’alguna cosa.

-A la Carretera, Jack Kerouak

Festiu viatge iniciàtic per la ruta 66, escrit (diu la llegenda) sense una sola rectificació. Defineix el que és encara el paradigma del jove rebel.

-Camps de Londres, Martin Amis

Fresc contemporani de personatges marginals amb la ciutat de fons. Dins la sordidesa hi ha bellesa, diversió, sensibilitat.

-La Terra sota els seus Peus, Salman Rushdie

La novel·la del rock. Narra la història dels VTO, grup més gran que els Beatles, els herois definitius de la música popular del segle xx. Ascensió i caiguda, drogues, amor, sexe, un triangle amorós i la manera de narrar típica de Rushdie. El llibre traspua emoció a cada plana, i U2 va musicar la cançó que dona títol al llibre.

-El Rei Lear, William Shakespeare

Llibre-món que narra la caiguda d’un rei que no sap retirar-se dignament. Senzillament, ho és tot. Per aprendre-se’l de memòria i llegir-lo en anglès del segle xvi dos cops l’any.

-Capitán de Mar y de Guerra, Patrick O’Brian

Excepcional novel·la d’aventures (primera d’un cicle de 20 llibres) escrita pel que es considera l’hereu directe de Proust. Elevadíssima qualitat literària i un coprotagonista fill d’irlandès i catalana, independentista i conspirador anti-borbònic al període immediatament posterior a la guerra de la independència.

-La Mujer de la Arena, Kôbo Abe

La sorra, el temps, un clot, dos protagonistes. Angoixa, crueltat, duresa. Vent.

-Herrumbrosas Lanzas, Juan Benet

Trilogia inconclusa que narra la guerra civil espanyola a escala, i acaba tan malament com ella mateixa: no acabant. Llibre desencantat, amarg, complex. Llegir-lo, entendre’l, estimar-lo és tot un exercici de maduresa.

-Mirall Trencat, Mercè Rodoreda

Novel·la-món que narra la història d’una família a través de les seves dones. Universal, diferent, i emocionant darrer capítol protagonitzat per una rata, que no puc recordar sense emocionar-me.

dimarts, 29 de juliol de 2008

The Books of the Captive Glove: 10 llibres d’arquitectura per les vacances

-Vides, Giorgio Vassari

Diverses biografies de la gent que defineix el renaixement. Qualitat literària i un tribut a l’art des d'una perspectiva molt propera per part de l’autor de la Galeria dels Uffici.

-El Viatge d’Orient, Charles-Édouard Jeanneret

L’únic llibre que Le Corbusier va refusar de signar amb pseudònim. Recull les seves experiències pels balcans, turquia, grècia i Itàlia. Presenta un nivell literari desacostumat en un autor que sempre va ser més pamfletista que escriptor. Tendre, intens. El viatge de formació més important de l’arquitecte més influent del segle xx.

-La Arquitectura del Humo, Yago Bonet Correa

Passeig allunyat de la nostàlgia per l’arquitectura popular espanyola, i com aquesta ha travessat el segle xx per adaptar-se a una arquitectura nova, diferent i canviada d’escala. Pot no ser un arquitecte brillant, però és un gran mestre.

-La Buena Vida, Inaki Ábalos

Potser el meu llibre d’arquitectura preferit. El seu subtítol ho diu tot: “visita guiada a las casas de la modernidad”. Documentadíssim llibre fet per un arquitecte que escriu bé i té un alt nivell intelectual. Va molt més enllà d’un treball de recopilació d’informació, per convertir-se en un manifest sobre un tipus concret d’arquitectura, coherent amb l’alt nivell de l’estudi de l’autor.

-El Mundo como Supermercado, Michel Houellebecq

Desencantada i lúcida reflexió sobre el que caracteritza la contemporaneïtat. El llibre es pot llegir com una versió punk de les conferències Norton d’Italo Calvino.

-Escrits, Toyo Ito

No acostumo a recomanar els escrits dispersos dels arquitectes, però aquests són diferents: reflexions lúcides sobre temes tangencials a la seva pròpia arquitectura més algunes memòries de projecte i algun apunt autobiogràfic. Necessari per a comprendre la coherència de la seva obra.

-Plazas de Toros, Guillermo Vázquez Consuegra

Passeig pel tipus arquitectònic que és la plaça de braus, i per la seva formació, i com aquesta ha configurat l’urbanisme de diversos pobles i ciutats espanyoles. Exhaustivament documentat, ben dibuixat i molt ben recopilat. Imprescindible.

-Delirious New York, Rem Koolhaas

Potser el llibre d’arquitectura més important del segle xx després de “Vers une architecture”, de Le Corbusier. Tan agosarat com l’anterior, millor escrit i a mig camí entre el periodisme i l’arquitectura. Nosaltres som aquest llibre.

-El Horror Cristalizado, Josep Quetglas

Confrontació entre el pavelló de Barcelona original i la seva desastrosa reconstrucció dels anys 80. Enorme llibre que parla de la relació entre una obra acabada, entregada a l’instant, i la seva pervivència en el temps.

-Buscando a Mies, Ricardo Daza

Sí, conec l’autor. Sí, em cau simpàtic, i hem compartit dinars, sopars, visites clandestines a diversos edificis en construcció i riures varis tot parlant hores i hores d’arquitectura. És realment un llibre que fa honor a la capacitat de penetració psicològica del seu autor, afable, bonhomiós, però també amb ironia i mala llet. Feu-ho per ell i us divertireu.

dilluns, 28 de juliol de 2008

What Keeps Mankind Alive: 10 cds per les vacances.

-Orphans, Tom Waits (2006)

Trilogia de CDs (Brawlers, Bawlers, Bastards), recull del que l’autor ha anat enregistrant els darrers anys: versions dels Ramones, de Kurt Weill, una col·laboració en forma de tango per “Shreck ii”, peces de Kerouak musicades, cançons de Burroughs... Per investigar.

-Civilians, Joe Henry (2007)

El darrer CD del metre, editat per Anti-, amb colaboradors de luxe, històries difícils i un nivell musical altíssim. Ideal per les nits d’agost, wisky, pensar, llums baixes i suar i escoltar música...

-Eat/Kiss, John Cale (1996)

Intensa recreació, amb orquestra reduïda, de les bandes sonores d’aquests dos films d’Andy Warhol, originals de la Velvet Underground. El disc fou enregistrat a Lille, en directe, durant una projecció de les pel·lícules. A la banda, Maureen Tucker fent d’ella mateixa.

-Les cançons tel·lúriques, Roger Mas (2008)

Poemes de Verdaguer musicats (algun d’ells rapejat), goigs i contragoigs i recontragoigs de la Mare de Déu de Solsona i un parell de cançons inèdites pel que, amb tota seguretat, és un dels millors discos mai enregistrats en català.

-La manera més salvatge, Enric Cassassas i Pascal Comelade, (2006)

Poemes de Cassassas recitats. Plus Ultra de Verdaguer en una versió alternativa a la que posteriorment enregistraria Roger Mas. Hendrix, Dylan, i una excepcional versió “Signed Curtain” de Wyatt que gairebé iguala l’original.

-Matching Mole, Matching Mole (1972)

Robert Wyatt, a la seva segona aventura musical després the Soft Machine, funda un grup del mateix nom, però en francès. La producció del disc homònim és de Robert Fripp, i presenta cançons tan imprescindibles com “O Caroline” o la mateixa “signed Curtain” que obsessiona Comelade.

-The Modern Lovers, The Modern Lovers (1976)

La banda de Jonathan Richman. Pre-punk produït per John Cale. So compacte, insistent, tirant a demolidor, en la línia de la pròpia Velvet, amb un punt més d’ironia i dolçor alhora. Remarcable la xulesca “Pablo Picasso”.

-Matem els dimarts i els divendres, Quimi Portet (2007)

Imprescindible.


-Raising Sand, Robert Plant & Alison Kraus (2008)

Barreja de versions en clau country, rock n’roll pur, blues i d’altres estils inclassificables. La veu de Led Zeppelin, la classe d’Alison Kraus, més el seu violí (fiddle). Producció a càrrec del T-Bone Burnett, i un planter de músics de llegenda encapçalats per Marc Ribot.

-Howl, The Black Rebel Motorcycle Club (2005)

Blues, gospel, rock dur. Producció també del T-Bone Burnett. Grup a descobrir, tot i que ja són veterans.

diumenge, 27 de juliol de 2008

ni són torres ni són blanques



Gairebé en contacte visual amb el nou Hotel Puerta de América s’alcen les Torres Blancas. No puc amagar la meva admiració pel que considero un dels edificis d’habitatge fonamentals construïts els darrers 50 anys.

La seva forma es fa difícil de descriure amb precisió. L’edifici, es miri des d’on es miri, apareix sempre complex, com si Oíza s’hagués despreocupat completament del seu aspecte final. Fins el nom reivindica aquest aspecte: las Torres Blancas.

Tot i així, el conjunt és harmoniós, unitari. S’enclava al mig d’una enorme parcel·la que sembla anivellada a la bona de Déu, a una cota que no és cap de la dels carrers circumdants, reivindicant la seva autonomia formal fins en secció.

Veïns seus són uns blocs d’habitatge massiu més convencionals, sense història, més l’esmentat Puerta de América, sense que tan “starchitect” desbocat serveixi perquè resulti humiliat en comparació, més la pròpia Avenida de América, que dóna l’escala a l’edifici, carrer d’intensíssim tràfic, i la colònia d’habitatges “Virgen del Pilar”, dissenyada pel nen mimat del franquisme Francisco de Asís Cabrero, exquisit arquitecte que, amb la Casa Sindical (actual Ministerio de Sanidad), davant del Prado, introdueix oficialment el moviment modern de postguerra a Espanya.

Mencionaré breument la colònia. Cabrero hi recrea la idea de la corrala madrilenya, i la fa saltar de segle. El tipus de vida en comú que imposen les corralas ha condicionat l’habitatge madrileny fins l’actualitat, on les experiències habitacionals fetes a la perifèria les semblen haver oblidat. Desafortunadament, afegiria.

Les Torres Blancas noten també aquesta influència. L’edifici reivindica i reinterpreta aquesta idea, i distorsiona el tipus habitacional fins a un extrem tal que es pot parlar d’una nova tipologia, que apareix premsant i deformant la original.

Las Torres Blancas, són un exemple d’habitatge luxós, espaiós, amb vistes, llum, ventilacions creuades, i es destinen a gent acomodada que no desitgen la promiscuïtat vital que es dona a les corralas originals. Tot i així, Oíza no renunciarà a aquests espais de relació, reinterpretant-los completament. El típic pati que caracteritza una corrala, on ventilen els accessos dels habitatges (sovint única font de llum i aire de tot l’edifici) queda aquí reduït a un espai obert que recorre l’edifici en tota la seva alçada, d’escassos cinc o sis metres quadrats. La seva força visual és brutal. Una làmpada el recorre longitudinalment i l’unifica encara més, en un homenatge a les bombetes penjades de l’ull de l’escala de la Maison Clairté, de Le Corbusier. No existeixen fotos d’aquest espai (sí del del Corbu), i únicament vaig poder-lo visitar fent-li la promesa al porter de no prendre’n cap imatge. Disculpes.

En canvi, els veritables espais d’intercanvi entre els diversos usuaris de l’edifici queden marginats i situats a l’àtic de l’edifici, on només s’hi va expressament, fent, llavors, d’aquest intercanvi, un acte voluntari, no imposat. El conjunt de plantes on s’ubica el club queda en voladís per sobre tot l’edifici, coronant-lo i donant-li el remat que l’ha fet famós, i des d’allà es gaudeixen d’unes vistes espectaculars de Madrid, panorama que Antonio López recull a un dels seus quadres més lograts: “Madrid des de las Torres Blancas”, que l’atzar ha portat a que sigui el quadre més car mai venut per un pintor espanyol viu.

Sóc conscient de la gosadia de la comparació Torres Blancas-corrala. Tan sols vull evidenciar, amb això, la tradició de vida en comú d’una ciutat que la pot reivindicar com a veritable fet diferencial i generador del seu caràcter, i també que aquesta tipologia té un potencial de transformació important i aprofitable per a experiències fora d’aquesta ciutat. Els patis interior de Serrano, els interiors d’illa d’Argüelles, les colònies d’Asís Cabrero, tot els tipus diferents de corrala existents a la ciutat. Les pròpies Torres Blancas no podien quedar al marge d’un fenòmen així.

Sóc conscient, també, de la degradació que han patit moltes d’aquestes corralas. De com els seus preciosos patis interiors degeneraven en forats foscos, insalubres, reduïts a la paròdia, per on ventilaven un número d’habitatges sempre massa alt. Malgrat això vull reivindicar-les com a tipus arquitectònic perenne, que, amb molt pocs esforços, podria transformar-se en una manera de fer ciutat alternativa a les unitats de promoció aïllades, anònimes, propenses a la masturbació arquitectònica autista. Aquestes unitats semblen, ara per ara, la única manera de fer ciutat que es coneix a Catalunya.

Sáenz de Oíza no pensa les Torres Blancas com un tipus universal, a repetir indefinidament. La seva intenció era bastir-ne tres i parar, i, d’aquestes tres, només arriba a construir la primera.

Tan excepcional com la de l’arquitecte és la figura del promotor de l’edifici, Juan Huarte. L’edifici serà, efectivament, de promoció privada, i és estrany, fins avui en dia, trobar un promotor tan arriscat com ell. Huarte fondrà la promoció immobiliària amb el mecenatge que practicava sobre diversos artistes com Jorge Oteitza o Pablo Palazuelo, en un exemple de coherència entre política empresarial i gustos personals pocs cops assolida al nostre territori. Huarte pagarà, també, el fris d’Oteiza per la balísica d’Arantzazu, i seguirà comptant amb els serveis d’Oiza a la seva ciutat blanca d’Alcudia. Donarà, finalment, l’alternativa al duet Corrales/ Molezún encarregant-los casa seva. Reto homenatge, aquí, a aquest senyor capaç d’arriscar prestigi i patrimoni encomanant un edifici tan absent de referents com el glossat.

La construcció del conjunt mereixeria un llibre: conjunt heterodox de tipologies diverses, del duplex als simplex de gairebé una planta sencera, habitatges i oficines, agrupats al voltant d’un poderós nucli central portant. Fora d’ell, l’edifici no tocarà el terra en cap moment, estant fins i tot el primer pis en voladís sobre el jardí. L’ingrés es produirà sota terra, baixant des del carrer inferior per tornar a pujar.

L’estructura de l’edifici és confiada a Carlos Fernández Casado, enginyer fonamental que, des del primer moment, delega el càlcul i la direcció de l’obra al seu pupil avantatjat: Javier Manterola, en el que suposarà el seu bateig de foc.

Actualment no conec cap versió “as built” d’un edifici tan complex com aquest.

Obsessivament, la composició de tot l’edifici té un únic motiu: el cercle. Apareix al logotip. A la marquesina d’entrada, al paviment del jardí. A l’estructura. A les cantonades arrodonides del nucli. A les escales, al doble espai. A la decoració de l’ingrés. A l’entrada de l’aparcament. Al club. El resultat final és, doncs, absolutament coherent i d’una potència i virtuosisme pocs cops igualat a l’arquitectura posterior a la segona guerra mundial.

El resultat final: un bellíssim edifici, incomparable a cap experiència arquitectònica anterior o posterior, síntesi perfecta de les experiències de Frank Lloyd Wright (torres Price i St-Mark’s-in-the-tower, o la Johnson Wax), Le Corbusier (les unités, la Maison Clarté, fins les cases a la Índia), i l’arquitectura popular madrilenya.

La valentia, l’ofici, l’ambició que l’autor demostra mereixen aquest escrit. Tan de bo algun promotor o arquitecte actuals s’atrevíssin a prendre temes tan d’arrel per a portar-los a un resultat semblant.

Sáenz de Oíza va anar a viure a l’edifici, i ja no se’n va moure fins la seva mort.

dissabte, 19 de juliol de 2008

passeig per la Casa de las Flores





Visitada la Casa de las Flores al barri d’Argüelles, Madrid. El metro et deixa a les portes de l’enèssim Corte Inglés, i un trajecte curt t’enfronta amb la famosa façana que surt retratada a tots els manuals d’arquitectura, sempre en fotos blanc i negre, sempre en fotos d’època.

La primera sorpresa agradable és el seu òptim estat de conservació. La casa està cuidadíssima, ben rehabilitada i amb els anys que li han donat pàtina sense treure-li gràcia.

La segona sorpresa consisteix en un perfecte arrelament al barri. Argüelles és la primera aventura urbanística madrilenya que segueix els postulats d’Ildefons Cerdà (arquitecte imposat per Madrid contra els desitjos de tota l’aristocràcia local. No cal oblidar-ho per molt que, actualment, molts arquitecte i bona part de la societat barcelonina el reivindiquin com a propi). El barri té un caràcter molt marcat, i sembla agradable de viure i passejar. Se’l coneix fet gairebé de cop entre les dècades dels 10 i els 30, tot i que operacions posteriors l’han marcat molt. A pocs metres de la pròpia Casa de las Flores es basteix l’enigmàtic, fascinant, ambigu i remarcable Ministerio del Aire, construït per Gutiérrez Soto en aquell estil castís de l’autarquia.

L’edifici condensa tot el que té de bo l’obra de Secundino Zuazo. L’arquitecte la concep gairebé com si fos un manifest, i per això en sorprèn el seu èxit tan extraordinari: el planteig és radical, gairebé sense concessions, i, en canvi, el resultat final és amable, integrador.

L’encàrrec consistia en una illa sencera d’habitatge massiu, per a acomodar obrers i gent de classe mitjana. Neruda l’habita i la bateja, i el lloc es converteix en un niu d’intel·lectuals i bohemis madrilenys. Zuazo disposa 288 habitatges en dos dobles crugies paralel·les amb un potent jardí interior obert als testers de la mansana, amb una orientació global est-oest bastant pura. Aquests edificis es tapen amb tipologies especials a sud i a nord.

El planteig urbanístic s’apropa molt al que, pocs anys més tard, usarà per a guanyar el concurs d’ampliació de la Castellana, regal urbanístic visionari que la República fa a Madrid, parcialment executat per la dictadura amb ajut del propi Zuazo.

El resultat final consistirà en un potent edifici que, de fet, no s’arriba a percebre com a tal. Més aviat consistirà en un conjunt molt complex de blocs d’habitatge (n’hi ha 10 en total) realitzats en obra vista, molt usada a Madrid, i amb més versatilitat que a Barcelona, on no hi ha massa tradició d’usar-la abans dels anys 50.

Els edificis tenen el remarcable tret d’anar variant segons la llum solar. La resposta arquitectònica varia amb l’orientació de manera brillant.

El mòdul de finestra és, aparentment, únic. Les seves dimensions ben estudiades. Les fusteries estan quartejades, realitzades en fusta pintada blanca. Persianes de llibret color verd, i dintells de totxo molt expressius.

Els costats est i oest tenen habitatges sense balcó, i munten una parrilla de finestres acabada amb locals comercials, tots ells consolidats, que fan ciutat.

Al centre geomètric de la mansana uns petits edificis marquen un accés central a la doble crugia en un estil expressionista, que recorda experiències posteriors de Coderch com l’illa de la Barceloneta, la interior.


Al costat nord, la façana és gairebé plana, amb balcons molt potents que no giren la cantonada. A la vista, el Ministerio del Aire, amb el seu aspecte gairebé amenaçador, altiu.

A sud, la famosa façana. La façana. Sobre arcs parabòlics l’edifici sencer es retranqueja deixant el volum virtual completat per uns balcons correguts de barana horitzontal. Emocionant trobar-les plenes de flors en homenatge a nom de l’edifici, al propi Neruda, potser, que en tenia de plantades. Els costats es maclen amb el cos de maó a través d’unes falses finestres corregudes que lliguen tot el conjunt. Somrius mentre t’ho vas mirant.

Sempre he cregut que seria bonic que Coderch, col·laborador de Zuazo, hagués treballat a l’edifici. Impossible per les dates, però probable que ho hagués fet en la seva reconstrucció, portada per un Zuazo depurat, vençut, obligat a fer-se càrrec dels Nuevos Ministerios, edifici on Coderch, feixista fervent, podria haver col·laborat més a gust.

Anys a venir, després que Zuazo li hagués aconseguit l’encàrrec fonamental de la casa Ugalde, per un nebot seu, Coderch basteix a Madrid l’edifici Girasol. Sempre l’he pensat com un homenatge al mestre. L’edifici porta nom de flor, ni que sigui casualment (de fet era el nom del carrer). S’aplaca exteriorment amb ceràmica, i la solució urbanística és extrapolable, per bé que molt menys amable que la Casa de las Flores.

Les porteries, al primer pis, protegides, gairebé emmurallades. Els comerços convertits en una galeria coberta, especulativa, elitista.

L’edifici Girasol és menys un bloc d’habitatges que una agrupació de cases unifamiliars apilades en vertical i en horitzontal, anònimes, mudes exteriorment, situades a un dels barris més elitistes de Madrid, contraposat a l’Argüelles de Galdós, de Lacasa, de Neruda. Vital, on vaig poder menjar seitons mentre sentia dos ex-professors discutir a crits sobre la humanitat de Velázquez contraposada a la de Goya.

Vaig acabar les fotos de l’Edificio Girasol. A un bar al costat em vaig prendre un Chablis que amb prou feines arribava a la correcció a un bar massa cool com per servir-me una nova ració de seitons.

Així que vaig acabar sopant a Argüelles, a pocs metres d’un edifici que se’t fa carinyós pel seu caràcter obert, per la qualitat de vida que ha donat als seus usuaris, per les seves històries, per haver-les fet possibles.