dimarts, 1 de juliol de 2008

el Colós de Rodes sobre una autopista elevada

Visitats els dibuixos de la Ville Contemporaine després d’una primera lectura del “Viatge d’orient” em trobo cara a cara amb les contradiccions d’un Corbu que encara no havia construït gaire res.

Trobat un díptic que contraposa aquesta Ville amb la Nova York d’aleshores, sota el típic rotllo de si t’estimes més el pare alcohòlic que la Mater Amantissima. Sense ni dubtar-ho em quedo amb el pare alcohòlic, després de constatar que la Mater volia ser París (sospitosament, un tio) per quedar-se en una mena de Chau-des-Fonds hipertrofiada. Té collons la ciutat petitburgesa convertida en paradigma arquitectònic (carrers sempre massa amples, capes i capes de tanques, cortines, visillos, arbres, mates domesticades a base d’aquelles horroroses podes geomètriques. Absència de pressió, ni una paraula més alta que l’altra. Façanes grises que no garanteixen vides diverses anònimament recollides sota un filtre de privacitat tan com persones del seu color, repentinats, clenxinats, d’estuc, de galvanitzat, costums postprotestants allunyats del viure del (pobre) arquitecte que ha traçat aquesta mena de somni. Roda el món i torna al Born, escollint el que escull per sobre la Istambul de principis del XX, per sobre dels pobles del Danubi i del Peloponès, per sobre de tot això una comunitat calvinista avorrida que sempre nega de paraula: l’essència de la modernitat. I, al final, la manera definitiva d’elevar tot això:


literalment. És a dir, sobre pilotis.

Aquesta manera de viure només funciona quan queda pressionada, quan la densitat augmenta en vertical i horitzontal. Les Inmeubles-Villas són la pròpia negació del que l’arquitecte vol aconseguir amb la ciutat. Resulta sintomàtic que diferent es presenten segons les circumstancies: presentades per separat no doblen mai la cantonada, com sí ho fan al plànol global, on augmenta (i alhora redueix) la densitat per enfrontar-se a aquells carrers inhumans de geometria orwellesca. La diferència fonamental, però és, en secció: els pilotis. Quan els IV són a la VC, Le Corbusier les dibuixa (com tota la resta) sobre pilotis: edificis, gratacels, carreteres... monuments no, veus? Hagués quedat mono un arc de triomf sobre pilotis.



La bondat apareix, precisament, quan socava els seus propis cinc punts i proposa versions de les IV o les maison Citrohan que toquen decididament el terra, proposant taques de dobla torsió separant jardins on hi quedarien bé uns nans, on s’hi pot fer una cargolada.

A través de les seves contradiccions Le Corbusier creix, i no serà fins als grans projectes dels darrers anys 20 quan aprendrà a treballar aixecat de terra en composicions artificioses, elitistes, més allunyades del que creia de les primeres coses que va estudiar. Sempre ens quedarà Pessac.