dijous, 31 de juliol de 2008

la flama que crema amb el doble d’intensitat dura la meitat de temps: Ramon Puig i Gairalt



Hi ha arquitectes amb capacitat de marcar el caràcter d’una ciutat. Des del Peña de Mutriku al Perret de l’Havre o al Scharoun de Berlin, la seva feina incessant condiciona una època. Acaben essent un referent per a les generacions posteriors.

El cas de Ramon Puig és singular dins el panorama arquitectònic català de l’època. El seu volum d’obra, la seva manera de fer, l’acosten més als mestres d’obres que als seus col·legues contemporanis. El fet diferencial entre el seu ofici i el d’un mestre radicarà en una visió en perspectiva dels problemes a què s’enfronta, en una sensibilitat, també, per la construcció diferent.

Nat el 1886 al sí d’una família burgesa, rebrà formació humanística des de ben aviat. Tan el com el seu germà Antoni, també arquitecte, un any menor, seran pianistes remarcables i promotors de sonades vetllades culturals als seus domicilis. La seva manera de pensar els enclava en aquest noucentisme d’aspiracions renaixentistes, un xic provincià. El practicaran amb la suficient disciplina i passió com perquè aquestes aspiracions acabin essent alguna cosa més que una closca buida.

Ramon Puig desenvoluparà una carrera com arquitecte independent molt lligada a la seva ciutat natal, per bé que construirà obres molt interessants a altres ciutats de Catalunya. Al punt més interessant de la seva maduresa creativa, morirà prematurament a una taula d’operacions bruta a un quiròfan de guerra, al 1937. El seu germà Ramon ho haurà fet dos anys abans.

Desenvoluparà una carrera atípica, trepitjant encàrrecs que els arquitectes contemporanis a ell solen refusar: encàrrecs modestos, de baix pressupost, majoritàriament habitatges plurifamiliars de lloguer. També petits equipaments que la ciutat necessita, executats eficaçment, sense floritures, amb una economia de recursos que ratlla la immediatesa. És per això que la seva obra avançarà per paquets, composada gairebé en bloc, avançant gradualment. El seu enorme volum d’encàrrecs li permetrà usar les obres gairebé com a esbossos d’altres obres, i sempre es mourà molt còmode en aquest contacte amb la realitat quotidiana, episòdica, que allunya absolutament els seus edificis d’un platonisme esquemàtic en el que es mouran tota la seva vida molts dels seus companys. Estan vius, i aquesta vida exuberant, encara hi és present. És, en resum, arquitectura popular de manera gairebé literal.

La seva carrera comença l’any 1912, i els seus primers encàrrecs, petits, són de gran força creativa. Es desenvolupen dins un modernisme essencial, gairebé nu de tota ornamentació, modest, coquet de proporcions, sensual.

La seva primera obra, la minúscula “Botiga Nova”, de la plaça de la Vila de l’Hospitalet, mitgera per mitgera amb el propi ajuntament, obra seva de 1929 en un estil completament clàssic, institucional, està perfectament conservada i funciona com a bar.

Remarcables són, també, els seus quatre habitatges obrers de la part alta de la rambla Just Oliveras, dels que només ens n’han arribat dos. Novament, són mitgera per mitgera contra un altre interessant edifici d’habitatges que el mateix Ramon bastirà als darrers 20. Construïts amb un pressupost molt reduït, amb una eficaç serralleria gairebé prefabricada i unes tribunetes domèstiques, ben posades, són un excel·lent exemple del que pot arribar a ser l’arquitectura social correctament feta, i com aquesta pot acabar convertint-se en un lloc insubstituïble per viure-hi. Actualment estan catalogades.

Puig madurarà amb una rapidesa sorprenent, agafant una velocitat de creuer que ja no deixarà fins la seva mort. Del modernisme inicial mudarà a un classicisme elegant, desperjudiciat, manejat amb gran habilitat. Depurat, elegant, sap posar en cada edifici tan sols el detall essencial que el torna genuí. La major part dels seus edificis clàssics es limiten a una composició neta, ordenada, gairebé sempre lligada a la seva part superior per les darreres finestres arquejades, que rematen sense més una mena de columna virtual formada per tots els forats superposats. Aquest recurs serà, a més, molt perdurable al temps, perfectament reconeixible en obres molt mutilades pel temps.

L’any 1914, Le Corbusier publica la seva célebre perspectiva de l’estructura per a les maisons Dom-Ino. És el mateix any en què Puig construeix els habitatges obrers. Al 1922, Le Corbusier aconsegueix construir el xalet Vesnus, a Vaucresson, el primer edifici racionalista de les seves obres complertes. La façana posterior és perfectament simètrica, amb una composició que imita el Pétit Trianon de Versailles. No és estrany que Puig arribi al racionalisme per diversos camins paral·lels que hi van convergint gradualment: la depuració formal del classicisme (practicada pel Corbu al xalet abans esmentat), abstraent façanes, essencialitzant composicions, més el problema econòmic, i, finalment, la complexitat dels seus encàrrecs, que s’adaptaran molt bé a un moviment sense massa dogmes estilístics a priori, que neix més com un manual de bones pràctiques.

Així, la seva arquitectura acabarà exercint una dolça abstracció, una dignitat desmaquillada, essencial, que li dona pàtina des del primer moment, més aquesta fragilitat de la que tan bé parla Siza al seu escrit sobre la Ville Savoye. Allà parla e la fragilitat d’una obra viva, obligada a la reforma permanent, a l’atenció constant de l’usuari, que mai pot descuidar del tot el seu habitatge.

Els encàrrecs de Puig es poden dividir, grosso modo, en uns quants tipus perfectament reconeixibles:

-Habitatge plurifamiliar de lloguer.

Gairebé sempre entre mitgeres, tot i que, al final de la seva vida, rebrà alguns encàrrecs per fer-los exempts.

Els pressupostos dels encàrrecs diferiran enormement entre ells, però la gran majoria d’obres seran de baix cost. Els exemples més cars i depurats acostumaran a trobar-se a Barcelona. A Balmes amb Salvatierra es troba un interessant edifici, actualment ben conservat, ben a prop del que potser sigui el millor edifici d’habitatges mai bastit per un arquitecte del GATCPAC: el que Carlos Martínez Sánchez erigeix a la Via Augusta amb Narcís Oller.

L’immoble de la Via Laietana, 2, també és un encàrrec que se li fa, en la línia del de Balmes, potser una mica més tosc i enèrgic.

Al carrer Vallhonrat del Poble Sec Puig hi bastirà un logradíssim edifici. Malgrat la seva caòtica planta, l’exterior té una línia gairebé expressionista, molt cuidada i ordenada. Sempre m’ha recordat experiències madrilenyes com l’edifici de Fernández-Shaw a la plaza del Callao.

Ja a l’Hospitalet, els exemples són interminables: edificis molt recurrents en varis estils, des d’un classicisme florit fins al racionalisme militant. Sovint (l’edifici del final del carrer Mas n’és un bon exemple) les visions llunyanes estan tan ben cuidades que, amb un sol edifici, la proposta arriba a ser gairebé urbanística.

Els recursos compositius es van repetint constantment d’una manera molt eficaç. Entre mitgeres, el tipus imposa un pati central per on ventila l’escala i un número sempre massa alt d’habitacions; com a mínim es perd l’habitació interior ventilada a través d’una altra, molt usual a l’època.

Quan es troba una cantonada, l’arquitecte s’esprem a fons: acostuma a separar, invariablement, l’edifici d’una de les mitgeres, tan per obrir el pati interior de la mansana com per a crear la il·lusió de trobar-se a un edifici exempt. Aquests episodis donen lloc a una sèrie molt atractiva de façanes, les que donen a l’espai interior-exterior, aparentment descuidades, gairebé jugant amb la ignorància del vianant, que mira sense veure-les. La planta baixa, però, sempre seguirà el traç del carrer. Aquest recurs compositiu, portat al límit, li permetrà encaixar entre mitgeres l’edifici d’habitatges més alt d’Espanya al seu moment: el gratacel de Collblanc, amb una gràcia ara malauradament perduda. L’edifici està perfectament conservat a l’actualitat, amb les dues excepcions de les baranes (greument alterades, redissenyades completament, per bé que amb una certa gràcia) i el color de l’edifici. La seva catalogació no ha portat a que se’l restauri arqueològicament, quan seria perfectament senzill fer-ho. El seu entorn s’ha degradat sense remei, i la torre exempta que havia de ser s’ha convertit en un bon edifici encaixonat entre monstres especulatius, tan sols uns metres més alta que ells.

-Habitatges unifamiliars.

Alguns d’ells fora de Barcelona, No els tinc estudiats, excepte per alguna fotografia casual. Tot i prometre, no els comentaré per ignorància.

Els seus habitatges urbans a l’Hospitalet apareixen audaçment enclavats entre mitgeres. Creen sempre la il·lusió d’edifici exempt, i Puig se les arreglarà per a introduir un petit jardí. Els encàrrecs són tardans.

Remarcable el xalet Isern, a la plaça del Repartidor, (davant correus, un altre edifici seu). El xalet és elegantíssim, em parentat amb experiències centreeuropees. Contra el passatge sobre el que s’obre la seva façana lateral, Puig dispararà una tribuna en punta de diamant, que donarà una referència molt clara al lloc.

Alguns habitatges (sobretot a la Torrassa i Santa Eulàlia), seran de pressupost més baix. Alguns d’ells es bolquen sobre un passatge interior que el propi arquitecte crea per aprofitar l’interior de mansana, densificant el conjunt sense pujar en alçada. D’altres donaran directament al carrer, i, llavors, Puig els recularà per a oferir un senzill jardinet al carrer.

-Equipaments.

Cafès, teatres, cinemes, mercats, tombes, garatges. Públics i privats. De pressupostos variables i diferents graus d’elaboració.

Sovint seran encàrrecs d’arquitecte municipal, lligats a la necessitat. La tranquil·litat, l’ofici amb que els executa són sorprenents. Són edificis per ser construïts ràpidament. Els tres mercats aguanten avui en dia, greument alterats tots ells, però drets i servint pel seu propòsit inicial. Això és el que tindrà més mèrit d’aquesta arquitectura: la vida injectada a cada projecte, la seva porositat, la seva capacitat de servir de referent Le Corbusier, durant el seu primer viatge a Barcelona, visitarà el mercat de la Torrassa, que quedarà també publicat a AC.

Els seus teatres (dos o tres, si és certa la meva teoria que el cinema Olivera és un projecte seu, executat anys a venir després de la guerra civil. Estilemes com la cabina de projecció en voladís sobre el carrer i la posició de les escales fan que aquesta teoria no sigui una bogeria) seran edificis entre mitgeres, modestos, que clavaran les seves cantonades sòlidament al terra per a deixar una entrada a l’eix de simetria, sota la invariable cambra de projeccions en voladís, tan lluny mentalment dels edificis veïns com li és possible. Aguanten oblidats, alterats, però reconeixibles i servint encara pel que se’ls va crear.

El garatge Oliveras és digne de menció. Actualment catalogat, s’emplaça audaçment girat 45º respecte del carrer, tallant violentament un interior d’illa i recuperat amb un segon volum auxiliar l’alineació de la cantonada. L’estructura queda conformada per uns espectaculars arcs de formigó in situ, amb vigueria standard entre ells. La coberta, de teula marsellesa. En la línia de Puig, l’edifici, actualment catalogat, segueix essent un garatge.

-Urbanisme.

Lligat majoritàriament a problemes molt quotidians, Puig té el suficient número d’encàrrecs com perquè se li vegi l’ideari: densificar a base d’edificis de molt baixa alçada i concentrar l’edificabilitat sobrant a una torra al nord de la mansana. El gratacel de Collblanc està pensat així, com un exemple a seguir: ubicat al nord de la seva illa, sense fer-li ombra, recula de les edificacions veïnes i es converteix en una fita visual local. El seu entorn completament degradat fa gairebé impossible d’apreciar la bondat de l’encàrrec inicial.

L’actual plaça Gernika és el cor de la seva intervenció habitacional més ambiciosa: dos barres paralel·les, exemptes, que respiren per una plaça central, actualment malurbanitzada i congestionada per un tràfic que no li toca. El conjunt està catalogat, però l’estretesa de mires de l’ajuntament no li ha permès entendre la intervenció de manera unitària, és a dir, amb un espai públic que mereix ser tan cuidat com ho estan els propis edificis.

Detall: la plaça Gernika acaba amb dues mitgeres. Una d’elles ha estat colonitzada per una escola que acluca l’ull als habitatges. L’altra roman verge, sense que hagi estat mai edificada. I és allà on es pot apreciar el tractament de façana que Puig dona a un tros de paret destinat a ser coberta.

-Fàbriques.

Can Toda (infotografiable per les adicions i els arbres crescuts del carrer contra el que tan sols dona el tester) n’és el millor exemple. La resta: edificis entre mitgeres, compartits amb habitatges, de programa híbrid i tan complex a priori com la seva història posterior, atzarosa, fins divertida.

-Edificis singulars.

Puig serà cridat (juntament amb Puig i Cadafalch, Jujol, Borovio i Mies vsn der Rohe) a bastir alguns palaus per a la exposició del 29. El seu treball abandonarà, curiosament, el racionalisme estilístic que havia practicat en encàrrecs més modestos per passar a un classicisme elegant, depurat, horitzontal, allunyat de l’extrema radicalitat de Mies (amb un pavelló que serà desmuntat immediatament després de finalitzada l’exposició) i més en sintonia amb les altres propostes. Sense entrar en les raons, que no conec, d’aquest canvi, reivindico la qualitat de la seva arquitectura, actualment reformada i en ple us. El nou Teatre Lliure s’alça dins un edifici seu, i sempre he cregut que la mitgera de Frederic Amat, en contacte amb l’actual insitut del teatre, no seria possible sense la bondat de l’anterior edifici.

El gratacel de Collblanc és també un edifici singular. Curiós divorci entre l’aparença final de l’edifici i la seva estructura metàl·lica, necessària per a suportar els seus més de 40 metres d’alçada. El mateix, no obstant, que presenten les maisons Dom-Ino del Corbu tal com aquest les publica a la seva obra complerta. Després només se’n ha recordat la perspectiva de l’estructura, que ara ha quedat com a paradigma d’un habitatge, mentre que el mestre sempre la va pensar amagada. També és notable la variació tipològica que experimenta conforme ascendeix: de quatre o sis habitatges a les primeres plantes es passarà a un únic habitatge al sobreàtic, sense que la façana deixi veure-ho massa.

L’arquitectura de Puig està actualment en un estat estrany. Alguns, pocs, dels seus edificis han estat catalogats. L’amplíssima majoria sobreviuen com poden. Molts han estat enderrocats, i alguns d’altres estan, actualment, irremediablement condemnats a la picota. Recentment he vist enderrocat un habitatge seu al carrer Prat de la Riba. D’això fa menys de sis mesos, i l’enderroc és posterior a la publicació d’aquest edifici a una guia sobre Puig que va elaborar la facultat d’arquitectura de La Salle.

El veritable triomf d’aquesta arquitectura és la seva vida. Els habitatges de lloguer es lloguen. Vells, escrostonats, mantenen la seva dignitat. Alguns estan mutilats, canviats de color, malrestaurats, estintolats, abandonats i tot. Puig és actualment un arquitecte oblidat. No sembla encaixar ni al noucentisme ni al racionalisme. No és barceloní. No té cal obra destacada que pugui abanderar el seu catàleg. Tampoc cap edifici seu acabarà dissenyat fins a aquests darrers detalls necessaris per a aconseguir fixar l’atenció de molts companys de professió, mandrosos de mirar sota capes i capes de brutícia, d’abandó. Senzillament són edificis que aspiraven a formar ciutat sense estridències.

Com hospitalenc que sóc, com arquitecte, em sento orgullós de reivindicar la seva memòria.

6 comentaris:

Beli ha dit...

Felicitats per el post, està molt però que molt bé. Estic encantada d'haver-me topat amb vosaltres (Medit i tu), ja que aquesta trobada m'està proporcionant una gran riquesa arquitectònica. No saps com t'agraeixo tota la info que dones en aquest i en altres posts. Per al meu estudi em serveixen molt. Per cert, segur que ja coneixes aquesta pàgina que et poso, però trobo que està molt bé tenir-la en compte.

http://eprints.upc.es/adminbustia/historiaEnObres/catala/index.php

MMCOMPTEBARCELO ha dit...

Felicitats per la feina ben feta...gràcies per aquesta reivindicació d'en Ramon Puig i Gairalt. També gràcies per aquestes recerques que sumen a entendre el periòde noucentisme i doblement per també ser Hospitalenca d'origen.
Una curiositat: l'edifici de l'última foto és el Carrer Santiago Rusiñol amb carretera Santa Eulàlia?? si així fos, és l'edifici que he contemplat sempre des de casa meva, l'edifici del l'altre cantonada de Santiago Rusiñol. La vida te sorpreses molt divertides...

MMCOMPTEBARCELO ha dit...

Moltes gràcies i felicitats!!! doblement, per reivindicar aquest autor dins l'estètica noucentista així com ser Hospitalenca d'orígen.
Pregunta: L'edifici de l'última foto és Santiago Rusiñol amb Carretera Santa Eulàlia??? si fos així entendria les hores passades davant finestres i balcó de casa meva observant els seus balcons i arquitectura...

MMCOMPTEBARCELO ha dit...

Moltes gràcies i felicitats!!! doblement, per reivindicar aquest autor dins l'estètica noucentista així com ser Hospitalenca d'orígen.
Pregunta: L'edifici de l'última foto és Santiago Rusiñol amb Carretera Santa Eulàlia??? si fos així entendria les hores passades davant finestres i balcó de casa meva observant els seus balcons i arquitectura...

jaume prat ha dit...

És el cas. Davant (més o menys) de can Salat. A sota hi ha o hi havia la Tarragonina. Encara més: aquest edifici, i no va ser l'únic, va ser promogut per una família d'escombriaires. Igualet que ara: tenien el gust i la cultura suficient com per triar aquest tros d'arquitecte i pagar-se un edifici que, sense ser una obra mestra, és digne, agradable i aguanta bé el pas del temps. Molt millor que el 99% dels que s'han construit avui en dia, molts d'ells substituïnt, precisament, edificis del mestre. Una pena.

mila ha dit...

Acabo d'ensopegar amb el teu article i sense haver.lo llegit del tot bé com es mereix, et dic que m'ha entusiasmat: moltes gràcies.
...És curiós: he nascut a un carrer de Barcelona amb un edifici seu i actualment visc al carrer Mas on fa poc vaig descobrir que l'atrotinada casa Sanahuja era obra seva.
Estic d'acord amb el que dius: el seu 'oblit' dins la quotidianitat funcional actualés el seu triomf:)
Salut:)
Mila (veïna de l'Hospitalet)