passeig per la Casa de las Flores

Visitada la Casa de las Flores al barri d’Argüelles, Madrid. El metro et deixa a les portes de l’enèssim Corte Inglés, i un trajecte curt t’enfronta amb la famosa façana que surt retratada a tots els manuals d’arquitectura, sempre en fotos blanc i negre, sempre en fotos d’època.

La primera sorpresa agradable és el seu òptim estat de conservació. La casa està cuidadíssima, ben rehabilitada i amb els anys que li han donat pàtina sense treure-li gràcia.

La segona sorpresa consisteix en un perfecte arrelament al barri. Argüelles és la primera aventura urbanística madrilenya que segueix els postulats d’Ildefons Cerdà (arquitecte imposat per Madrid contra els desitjos de tota l’aristocràcia local. No cal oblidar-ho per molt que, actualment, molts arquitecte i bona part de la societat barcelonina el reivindiquin com a propi). El barri té un caràcter molt marcat, i sembla agradable de viure i passejar. Se’l coneix fet gairebé de cop entre les dècades dels 10 i els 30, tot i que operacions posteriors l’han marcat molt. A pocs metres de la pròpia Casa de las Flores es basteix l’enigmàtic, fascinant, ambigu i remarcable Ministerio del Aire, construït per Gutiérrez Soto en aquell estil castís de l’autarquia.

L’edifici condensa tot el que té de bo l’obra de Secundino Zuazo. L’arquitecte la concep gairebé com si fos un manifest, i per això en sorprèn el seu èxit tan extraordinari: el planteig és radical, gairebé sense concessions, i, en canvi, el resultat final és amable, integrador.

L’encàrrec consistia en una illa sencera d’habitatge massiu, per a acomodar obrers i gent de classe mitjana. Neruda l’habita i la bateja, i el lloc es converteix en un niu d’intel·lectuals i bohemis madrilenys. Zuazo disposa 288 habitatges en dos dobles crugies paralel·les amb un potent jardí interior obert als testers de la mansana, amb una orientació global est-oest bastant pura. Aquests edificis es tapen amb tipologies especials a sud i a nord.

El planteig urbanístic s’apropa molt al que, pocs anys més tard, usarà per a guanyar el concurs d’ampliació de la Castellana, regal urbanístic visionari que la República fa a Madrid, parcialment executat per la dictadura amb ajut del propi Zuazo.

El resultat final consistirà en un potent edifici que, de fet, no s’arriba a percebre com a tal. Més aviat consistirà en un conjunt molt complex de blocs d’habitatge (n’hi ha 10 en total) realitzats en obra vista, molt usada a Madrid, i amb més versatilitat que a Barcelona, on no hi ha massa tradició d’usar-la abans dels anys 50.

Els edificis tenen el remarcable tret d’anar variant segons la llum solar. La resposta arquitectònica varia amb l’orientació de manera brillant.

El mòdul de finestra és, aparentment, únic. Les seves dimensions ben estudiades. Les fusteries estan quartejades, realitzades en fusta pintada blanca. Persianes de llibret color verd, i dintells de totxo molt expressius.

Els costats est i oest tenen habitatges sense balcó, i munten una parrilla de finestres acabada amb locals comercials, tots ells consolidats, que fan ciutat.

Al centre geomètric de la mansana uns petits edificis marquen un accés central a la doble crugia en un estil expressionista, que recorda experiències posteriors de Coderch com l’illa de la Barceloneta, la interior.

Al costat nord, la façana és gairebé plana, amb balcons molt potents que no giren la cantonada. A la vista, el Ministerio del Aire, amb el seu aspecte gairebé amenaçador, altiu.

A sud, la famosa façana. La façana. Sobre arcs parabòlics l’edifici sencer es retranqueja deixant el volum virtual completat per uns balcons correguts de barana horitzontal. Emocionant trobar-les plenes de flors en homenatge a nom de l’edifici, al propi Neruda, potser, que en tenia de plantades. Els costats es maclen amb el cos de maó a través d’unes falses finestres corregudes que lliguen tot el conjunt. Somrius mentre t’ho vas mirant.

Sempre he cregut que seria bonic que Coderch, col·laborador de Zuazo, hagués treballat a l’edifici. Impossible per les dates, però probable que ho hagués fet en la seva reconstrucció, portada per un Zuazo depurat, vençut, obligat a fer-se càrrec dels Nuevos Ministerios, edifici on Coderch, feixista fervent, podria haver col·laborat més a gust.

Anys a venir, després que Zuazo li hagués aconseguit l’encàrrec fonamental de la casa Ugalde, per un nebot seu, Coderch basteix a Madrid l’edifici Girasol. Sempre l’he pensat com un homenatge al mestre. L’edifici porta nom de flor, ni que sigui casualment (de fet era el nom del carrer). S’aplaca exteriorment amb ceràmica, i la solució urbanística és extrapolable, per bé que molt menys amable que la Casa de las Flores.

Les porteries, al primer pis, protegides, gairebé emmurallades. Els comerços convertits en una galeria coberta, especulativa, elitista.

L’edifici Girasol és menys un bloc d’habitatges que una agrupació de cases unifamiliars apilades en vertical i en horitzontal, anònimes, mudes exteriorment, situades a un dels barris més elitistes de Madrid, contraposat a l’Argüelles de Galdós, de Lacasa, de Neruda. Vital, on vaig poder menjar seitons mentre sentia dos ex-professors discutir a crits sobre la humanitat de Velázquez contraposada a la de Goya.

Vaig acabar les fotos de l’Edificio Girasol. A un bar al costat em vaig prendre un Chablis que amb prou feines arribava a la correcció a un bar massa cool com per servir-me una nova ració de seitons.

Així que vaig acabar sopant a Argüelles, a pocs metres d’un edifici que se’t fa carinyós pel seu caràcter obert, per la qualitat de vida que ha donat als seus usuaris, per les seves històries, per haver-les fet possibles.