dissabte, 19 de juliol del 2008

passeig per la Casa de las Flores





Visitada la Casa de las Flores al barri d’Argüelles, Madrid. El metro et deixa a les portes de l’enèssim Corte Inglés, i un trajecte curt t’enfronta amb la famosa façana que surt retratada a tots els manuals d’arquitectura, sempre en fotos blanc i negre, sempre en fotos d’època.

La primera sorpresa agradable és el seu òptim estat de conservació. La casa està cuidadíssima, ben rehabilitada i amb els anys que li han donat pàtina sense treure-li gràcia.

La segona sorpresa consisteix en un perfecte arrelament al barri. Argüelles és la primera aventura urbanística madrilenya que segueix els postulats d’Ildefons Cerdà (arquitecte imposat per Madrid contra els desitjos de tota l’aristocràcia local. No cal oblidar-ho per molt que, actualment, molts arquitecte i bona part de la societat barcelonina el reivindiquin com a propi). El barri té un caràcter molt marcat, i sembla agradable de viure i passejar. Se’l coneix fet gairebé de cop entre les dècades dels 10 i els 30, tot i que operacions posteriors l’han marcat molt. A pocs metres de la pròpia Casa de las Flores es basteix l’enigmàtic, fascinant, ambigu i remarcable Ministerio del Aire, construït per Gutiérrez Soto en aquell estil castís de l’autarquia.

L’edifici condensa tot el que té de bo l’obra de Secundino Zuazo. L’arquitecte la concep gairebé com si fos un manifest, i per això en sorprèn el seu èxit tan extraordinari: el planteig és radical, gairebé sense concessions, i, en canvi, el resultat final és amable, integrador.

L’encàrrec consistia en una illa sencera d’habitatge massiu, per a acomodar obrers i gent de classe mitjana. Neruda l’habita i la bateja, i el lloc es converteix en un niu d’intel·lectuals i bohemis madrilenys. Zuazo disposa 288 habitatges en dos dobles crugies paralel·les amb un potent jardí interior obert als testers de la mansana, amb una orientació global est-oest bastant pura. Aquests edificis es tapen amb tipologies especials a sud i a nord.

El planteig urbanístic s’apropa molt al que, pocs anys més tard, usarà per a guanyar el concurs d’ampliació de la Castellana, regal urbanístic visionari que la República fa a Madrid, parcialment executat per la dictadura amb ajut del propi Zuazo.

El resultat final consistirà en un potent edifici que, de fet, no s’arriba a percebre com a tal. Més aviat consistirà en un conjunt molt complex de blocs d’habitatge (n’hi ha 10 en total) realitzats en obra vista, molt usada a Madrid, i amb més versatilitat que a Barcelona, on no hi ha massa tradició d’usar-la abans dels anys 50.

Els edificis tenen el remarcable tret d’anar variant segons la llum solar. La resposta arquitectònica varia amb l’orientació de manera brillant.

El mòdul de finestra és, aparentment, únic. Les seves dimensions ben estudiades. Les fusteries estan quartejades, realitzades en fusta pintada blanca. Persianes de llibret color verd, i dintells de totxo molt expressius.

Els costats est i oest tenen habitatges sense balcó, i munten una parrilla de finestres acabada amb locals comercials, tots ells consolidats, que fan ciutat.

Al centre geomètric de la mansana uns petits edificis marquen un accés central a la doble crugia en un estil expressionista, que recorda experiències posteriors de Coderch com l’illa de la Barceloneta, la interior.


Al costat nord, la façana és gairebé plana, amb balcons molt potents que no giren la cantonada. A la vista, el Ministerio del Aire, amb el seu aspecte gairebé amenaçador, altiu.

A sud, la famosa façana. La façana. Sobre arcs parabòlics l’edifici sencer es retranqueja deixant el volum virtual completat per uns balcons correguts de barana horitzontal. Emocionant trobar-les plenes de flors en homenatge a nom de l’edifici, al propi Neruda, potser, que en tenia de plantades. Els costats es maclen amb el cos de maó a través d’unes falses finestres corregudes que lliguen tot el conjunt. Somrius mentre t’ho vas mirant.

Sempre he cregut que seria bonic que Coderch, col·laborador de Zuazo, hagués treballat a l’edifici. Impossible per les dates, però probable que ho hagués fet en la seva reconstrucció, portada per un Zuazo depurat, vençut, obligat a fer-se càrrec dels Nuevos Ministerios, edifici on Coderch, feixista fervent, podria haver col·laborat més a gust.

Anys a venir, després que Zuazo li hagués aconseguit l’encàrrec fonamental de la casa Ugalde, per un nebot seu, Coderch basteix a Madrid l’edifici Girasol. Sempre l’he pensat com un homenatge al mestre. L’edifici porta nom de flor, ni que sigui casualment (de fet era el nom del carrer). S’aplaca exteriorment amb ceràmica, i la solució urbanística és extrapolable, per bé que molt menys amable que la Casa de las Flores.

Les porteries, al primer pis, protegides, gairebé emmurallades. Els comerços convertits en una galeria coberta, especulativa, elitista.

L’edifici Girasol és menys un bloc d’habitatges que una agrupació de cases unifamiliars apilades en vertical i en horitzontal, anònimes, mudes exteriorment, situades a un dels barris més elitistes de Madrid, contraposat a l’Argüelles de Galdós, de Lacasa, de Neruda. Vital, on vaig poder menjar seitons mentre sentia dos ex-professors discutir a crits sobre la humanitat de Velázquez contraposada a la de Goya.

Vaig acabar les fotos de l’Edificio Girasol. A un bar al costat em vaig prendre un Chablis que amb prou feines arribava a la correcció a un bar massa cool com per servir-me una nova ració de seitons.

Així que vaig acabar sopant a Argüelles, a pocs metres d’un edifici que se’t fa carinyós pel seu caràcter obert, per la qualitat de vida que ha donat als seus usuaris, per les seves històries, per haver-les fet possibles.

9 comentaris:

Anònim ha dit...

eh! Cerdà no era arquitecte... si no recordo malament va fer uns cursos de no-sé-què de mestres d'obres a BCN abans d'anar a petar a San Fernando i fer-se enginyer militar, però no era "arquitecte"..
però clar que el podem reivindicar com a propi! va néixer en un mas a la capçalera del Congost, if my memory serves me well, i era tan català com el Barça i la barretina... faltaria més!!

no conec el Zuazo aquest.. i les teves composicions mirallesques amb les fotos no m'ajuden gaire a entendre "de què va" aquest edifici... aquest Girasol sembla l'ampliació de l'ETSAB, no?
parlant de Coderch "el fatxa", estic llegint les memòries d'en Bohigas i he llegit allò de, en cas que Sert tornés de l'exili, "si ese rojo separatista vuelve, le escupo en la cara y me marcho del país, que por algo ganamos la guerra!".... com és pot tenir la ma que tenia i en canvi tenir una mentalitat tan medievalesca?... és molt frustrant perque demostra que el talent arquitectònic és tan intuïtiu com el musical o el pictòric... per molt que t'entrenis i desenvolupis l'intelecte, no serveix de res... i allà el tens, un individu que parlava com un skin head i que era capaç de fer coses tan "sexys" només amb un estucat blanc, una pineda a la costa i un client amb una mica de perspicàcia... "vaya" cabronàs.

Unknown ha dit...

EN cerdà, diria, no tenia títol, però si allò no és arquitectura l'arquitectura no existeix! En tot cas, impressionant el seu pla, qeu li surt tan sols d'aixecar un plànol de rieres del pla de barcelona. I m'enganxes en fals: no sé on va néixer, però sí que va morir a Centelles. El mas Cerdà és, encara avui en dia, preciós, envoltat d'uns roures tan vells que el propi Cerdà deuria gaudir-los crescudets.

Sé que les fotos d'en Zuazo són de pèssima qualitat... anava per la segona cervesa quan les vaig tirar, i estava emocionat pel descobriment d'aquest fantàstic barri i la seva gent. De debò qeu val la pena. Com a arquitecte és un crack. Tota la generació del 25 (els introductors "de facto" del racionalisme a espanya, García Mercadal, Bergamín, Bellido, Zuazo, Fernández-Shaw, fins el català Ferrés i Puig) són extraordinàriament reivindicables, i, a més, tenen aquesta actitut madura i un pèl cínica de fer servir el racionalisme d'una manera desencantada, de tornada de tot: com un estil, com un llenguatge nou que els va condicionar sense que perdéssin el que tenien. Cal investigar-los i reivindicar-los. Representen l'equivalent madrileny al noucentisme català, però més actius intelectualment, i més bons, i amb més mitjans per construir. Ho tenien tot. Recomanables el Matadero de Madrid, la colonia el Viso (on tenen els estudis Moneo i Navarro Baldeweg), la mateixa Casa de las Flores i la Ciudad Universitaria de Madrid. Entre d'altres coses. Torroja es formarà amb ells, i Coderch, i tants d'altres.
Respecte a en Coderch... brillant comentari el teu. Totalment d'acord en tot.

Unknown ha dit...

record a posteriori:

un dia (l'únic dia) que he dinat amb en Pep Quetglas, acompanyat d'en Ricardo Daza (l'autor de "Buscando a Mies", bon conegut meu i company de rutes arquitectòniques, algun cop clandestines) i unes quantes persones més, varem acabar colant-nos sense pagar al claustre del monestir de Sant Cugat, quan jo encara no vivia a la ciutat.
Allà dins, en Quetglas em va comentar que en Coderch (gran amant de l'arquitectura romànica, com tots els que érem allà), sempre va dormir (i això és literal) armat "por si venían los comunistas".
Llàstima que aquesta petita anècdota hagi ennuvolat el judici d'en Quetglas (per mi un dels més brillants crítics d'arquitectura del món) fins al punt de negar qualsevol mèrit a en Coderch, que, en paraules seves, espero que ofuscades, és un "simple imitador d'en Scharoun".
Sí, s'ha de saber separar l'home de l'arquitecte. En tots els casos.

Anònim ha dit...

home, "allò" també eren canals a Andalusia i carreteres a Tarragona, i això no ho fan els arquitectes, sino els enginyers... l'aproximació a l'arquitectura del Cerdà és més programàtica (un proto-proto-proto-deconstructivista?) que formal... no tinc cap problema en acceptar que feia arquitectura, però no sé si anomenar-lo 'arquitecte' és despistar massa al personal... arquitecte de ciutats em sembla més addient, o sigui, urbanista

no va morir a Centelles, va morir a Santander, en un balneari, un cop ja estava mig tocat i enfonsat.. el Mas Cerdà sí que està entre Centelles i Aiguafreda.. però ell ja feia temps que estava instal·lat a BCN si no recordo malament... fa un temps vaig recopilar uns articles sobre el Cerdà.. i recordo un sobre el Mas que està aquí:
http://www.geocities.com/medit1976b/cerda5.htm

les fotos de Las Flores no és que siguin de mala qualitat, el problema són els fotomuntatges estil Miralles... està molt bé fer-ne un per "donar el pego", però no serveixen de gaire per explicar un edifici.. una foto normal resulta molt més aclaridora.. aquest merder de punts de fuga dels fotomuntatges despisten molt..

un altre de Coderch, també treta de les memòries del Bohigas..:
cap al final, quan el Bohigas ja era al capdavant del Dep. d'Urbanisme de BCN, el COderch estava fent no sé quin projecte -l'ampliació de l'ETSAB suposo- i seguia sent tant fatxa com sempre, però ja una mica "entendrit" (sic) pel pas del temps... s'ho prenia amb un cert sentit irònic, i quan a anava a veure el BOhigas per discutir formalitats li portava un exemplar de "El Alcázar" dient-li que a veure si se'l llegia i deixava estar aquestes dèries socialistes que tenia amb el PSC... però li deixava damunt la taula sabent que no se'l llegiria i que estava perdent el temps... suposo que molt al final, abans de morir, en Coderch devia entendre, d'alguna o altra manera, que això del franquisme no anava enlloc, ni tan sols per a una mòmia amb voluntat aristocràtica com ell...

això del Scharoun ja no sé molt bé com encaixar-ho... només en conec l'auditori aquest que va cremar fa poc (diria que a l'escola en parlaven d'aquest home però jo ja no recordo res del què em van explicar a l'escola, la veritat)... ja investigaré a veure què va fer...

Unknown ha dit...

Discrepo amb això que en Cerdà no era arquitecte... sempre he pensat que la discplina és més àmplia, i fugint dels adjectius... no m'agrada pensar en urbanistes, estructuristes i de més istes, i sempre he cregut que les limitacions entre les diverses disciplines són més al cap de qui les practica que no pas una frontera real. Sáenz de Oiza era "instalacionero" de formació, i les seves classes a la facultat eren de condicionaments i serveis. Siza és catedràtic (o professor, no ho recordo) de construcció. Ábalos y Herreros, idem.

En quan a les fotos, ja havia pensat passar-me a la foto "simple". En tinc moltes per casa (poques fetes darrerament) i aviat prendran terreny a les altres. Però, primer, haig de fer una inversió i trincar-me una reflex digital amb garanties, cosa que, amb la crisi, trigarà.

En Scharoun és un dels meus arquitectes preferits,i, suposo, la vinculació amb en Coderch li trova en Quetglas a través dels seus primers habitatges unifamiliars, i, fins i tot, dels que té durant el període nazi. Ell no s'exilia, es queda a alemanya (arribant a patir per la seva vida) i fa unes cases molt estranyes, apassionants, d'estil pintoresc (en Goebbels va imposar normatives estilístiques), i sempre al límit de les ordenances. Moviment modern disfressat.
D'idees esquerranes, Scharoun sobreviu a la guerra, no se'l jutja ni depura (no calia) i és anomenat arquitecte en cap de Berlin, fent interessantíssims grups d'habitatge, i acabant amb la biblioteca (on viuen els àngels a "cielo sobre Berlín") i la filarmònica.

Anònim ha dit...

Jo només vull aportar una altra frase de Coderch de la que Quetglas en parla a la seva epístola del Quaderns d'arquitectura i urbanisme d'hivern de 2007. "yo hago mi camino, y, cuando huelo a mierda, me aparto". No em negareu que és molt bona.
Per cert Jaume, el teu bloc, recomenat per en Medit, m'ha encantat.

Anònim ha dit...

umpf... que animal era aquest paio...!

una altra de Coderch: quan li va regalar un croquis inicial de l'ampliació de l'ETSAB al Bohigas, mentre aquest últim era a l'Ajuntament de BCN, li va firmar amb la nota: "A mi viejo y querido amigo y compañero Oriol Bohigas, primera persona que ocupando un cargo oficial, nos encarga un proyecto."... i al donar-li el dibuix, on ja hi apareixien esboçades aquelles ondulacions en façana, li reblà: "Fíjate que la planta del edificio es una sucesión de cascos militares como los que llevaban los soldados de Hitler."

és a dir, l'ampliació de l'ETSAB -aquella sensualitat ceràmica, tan mediterrània i tan catalana-, és, en essència i concepció, un homenatje al nazisme.
Toca't els collons. :p

Unknown ha dit...

..i què?

Heu llegit les memòries d'Speer? Arquitecte remarcable, però ja saveu de la meva passió pel post-modernisme, que cau de ple a la perversió.

Bromes a part, si remeneu pel bloc, trobareu un article sobre el romànic sorià (aquest estiu, si puc, en faré un altre). Hi ha una enorme foto, em temo que no massa bona, sobre un frontispici romànic, un dels més bonics que conec, a Santo Domingo (crec) de Soria.
Qui va fer allò savia matar. Savia estimar. Savia esquarterar, torturar, savia tocar, savia ser tendre. L'ànima humana és algo tan excepcional... la tendresa, la crueltat, la sensibilitat, la violència: només hi ha un pas, i tots podem ser tot en algun moment o altre.
Arquitectes cabrons? Uns quants. Des del mateix Koolhaas (brutal el que expliquen d'ell), fins a un ex-cap meu molt famós (a qui, no obstant, recordo amb afecte), passant per algun arquitecte català (en conec un parell) que tenen posades denúncies per maltractaments. Ho sento si no dono pistes: massa delicats. Als dos els he arribat a citar a lo largo y ancho d'aquest bloc, amb el nas tapat, però. Si he de creure tot el que m'expliquen d'en Miralles fliparieu també, i conec els detalls de primera ma. Sóc conegut de varios dels que el van tractar. I en Joan Roig, Alonso Balaguer, etc etc. Ui, exemples massa propers. Va, més lluny: Neutra va destrossar la carrera de Schindler, senzillament, fotent-li el despatx sencert, clients i encàrrecs inclosos. L'altre no se'n va recuperar mai.
Vés a saber.

També hi ha parts de les obres fetes en homenatge a éssers estimats, a aquelles persones que et poden agradar, etc etc... no us diré en qui pensava quan vaig fer el PFC, però em va sortir bé, i part de la simpatia que tenia era robada a alguna noia que encara estimo ara...

Tants caps, tants barrets. En tots, i simultàniament. La gràcia de la vida, no?

Unknown ha dit...

ah (perdó pel meu sentit de l'humor paridós i Kistch a matar), l'article de Sòria es titula "tate quieto", i és el primer de 2007.

També hi ha algun article (en castellà) sobre el racionalisme sorià. Entès a la meva manera, i amb alguna foto d'alguna casa que val la pena.
Aquest estiu, més, que, probablement, vagi a gaudir dels boscos d'allà, i de la simpatia (sovint etílica) d'aquella fantàstica gent: us juro que t'ho donen tot, que no són (els que he conegut) gens anticatalans (no deuen escoltar la cope), i que van acomiadar-se de mi demanant-me "que no se me olvidase el castellano, porque si no no nos podremos entender".