dissabte, 5 de juliol de 2008

rock music

Tornant de la Puerta de Toledo (on restauren la intervenció d’en Navarro Baldeweg, degradada actualment, i tot i així digníssima) vaig trobar-me, buscant corralas, la intervenció de Linazasoro a Lavapiés.

Pura ruïna (segons ell, a un barri on les ruïnes s’habiten tal qual, amb l’experiència de conviure-hi que els va donar primer aquella patxanga de guerra contra els francesos, guanyada a l’espanyola, és a dir, a base de punyalades per l’esquena i, després, la guerra civil), Linazaroso d’accepta el seu caràcter i s’hi fica a dins gairebé literalment en tenda de campanya.

Globalment: una intervenció sobre un territori deixat verge a hòsties, precàriament colonitzat pels habitants del barri (bon rotllo: gent de totes edats i condicions pel carrer, jugant, estant-s’hi, diferències topogràfiques importants, el caràcter de tot marcat per aquelles corralas fantàstiques on es viu pràcticament als espais de pas), amb una d’aquestes corrala que ensenya la seva secció longitudinal perquè ha perdut sencereta l’illa on s’adossava, ara restaurada i deixada tal qual per poder-la admirar per dins. A nord, una mena de buit urbà a una cota bastant més alta.

Dos places, una a nord i una a est, connectant amb tot un sistema de places que et deixa arribar al reina sofía pràcticament sense ni adonar-te d’on ets. Abans, però, el teatre de la García de Paredes filla, que no vaig retratar per mandra, i el circ estable d’en Bayón, del que ni tan sols vaig adonar-me. Enmig, una església descoberta, desrevestida, quatre parets (o tres i mitja) deixades tal qual, saquejades, expremudes. La intervenció consisteix en enxufar aquesta església contra el que queda d’una altra illa d’habitatge, ben consolidada, amb un altre edifici que conté tot el programa que fa de mal posar a una església que vulgui mantenir un cert caràcter.

Sobre la església: molta fusta, algunes connexions metàl·liques, formigó per estintolar parets i prou. Mobles a mida, llums emocionantment dissenyades. Llum zenital arreu. Domesticitat, encara que sembli mentida. I dos coses més: en secció, Linazasoro no es conforma amb deixar l’església tal qual i decideix moure terres, per sobre i per sota la línia de paviment original. Homenatge a Alvar Aalto amb un dipòsit de llibres circular sota el cimbori, emocionant, ben il·luminat. Altell sobre l’accés, per no ofegar l’entrada, de fusta.

Per sobre tot això, una coberta totalment nova, en què l’arquitecte no accepta la tipologia original i cobreix en funció del nou programa: on hi havia simetria ell proposa assimetria, per la llum, per les places, per l’accés. On hi havia teula proposa zenc, i assumeix pendents impossibles en ceràmica, a no ser que siguis en Bofill de la primera època. Ni tan sols posa la coberta del cimbori a la seva alçada original, ho fa més a sota. Aquestes cobertes sempre són dobles: tota la capa impermeable a dalt, amb els lluernaris zenitals enrasats amb l’exterior de la coberta, i una capa interior feta de llistons de fusta que matisa la llum i redueix l’alçada interior. Amb ella, a la nau, Linazasoro es marca un homenatge a l’enorme Secundino Zuazo (del que tinc pendent un article sobre la seva Casa de las Flores) i al seu Frontón Recoletos.

Al lloc s’hi està bé, molt bé. La biblioteca apareix plena de gent, estudiats, passavolants, funciona com un perfecte punt de trobada. Es connecta amb el centre cívic a través d’una connexió clausurada. Aquest és un edifici de nova planta enganxat mitgera per mitgera amb la biblioteca. O, millor, dit, mitgera per aire, a través d’un altre lluernari i un emocionant espai farcit d’escales de formigó de gran llum.

El centre cívic és un container neutre, farcit d’aules, bastit amb els mateixos materials que tota la intervenció, sense distingir el vell del nou: maó massís manual, formigó, fusta, acer. Les sensacions que crea també són agradables, i la trobada amb la vella església molt ben resolta: d’allà penja tota la circulació, i hi fa arribar la gent a través d’un hall expressament fosc i baix de sostre. La seva façana és un marc de maó amb unes implementeries amb més fusta que vidre que conjuguen molt bé amb un entorn tan pintoresc.

La plaça de la corrala té un detall fantàstic: per a que funcioni hi ha disposat contenidors, trasters, de cor-ten, com, també, a d’altres places de la resta del barri. D’aquesta manera es consolida aquesta fantàstica vida mig dins mig fora que es veu a Lavapiés, i que fa tan agradable passejar-se pel barri.