dimarts, 29 de juliol de 2008

The Books of the Captive Glove: 10 llibres d’arquitectura per les vacances

-Vides, Giorgio Vassari

Diverses biografies de la gent que defineix el renaixement. Qualitat literària i un tribut a l’art des d'una perspectiva molt propera per part de l’autor de la Galeria dels Uffici.

-El Viatge d’Orient, Charles-Édouard Jeanneret

L’únic llibre que Le Corbusier va refusar de signar amb pseudònim. Recull les seves experiències pels balcans, turquia, grècia i Itàlia. Presenta un nivell literari desacostumat en un autor que sempre va ser més pamfletista que escriptor. Tendre, intens. El viatge de formació més important de l’arquitecte més influent del segle xx.

-La Arquitectura del Humo, Yago Bonet Correa

Passeig allunyat de la nostàlgia per l’arquitectura popular espanyola, i com aquesta ha travessat el segle xx per adaptar-se a una arquitectura nova, diferent i canviada d’escala. Pot no ser un arquitecte brillant, però és un gran mestre.

-La Buena Vida, Inaki Ábalos

Potser el meu llibre d’arquitectura preferit. El seu subtítol ho diu tot: “visita guiada a las casas de la modernidad”. Documentadíssim llibre fet per un arquitecte que escriu bé i té un alt nivell intelectual. Va molt més enllà d’un treball de recopilació d’informació, per convertir-se en un manifest sobre un tipus concret d’arquitectura, coherent amb l’alt nivell de l’estudi de l’autor.

-El Mundo como Supermercado, Michel Houellebecq

Desencantada i lúcida reflexió sobre el que caracteritza la contemporaneïtat. El llibre es pot llegir com una versió punk de les conferències Norton d’Italo Calvino.

-Escrits, Toyo Ito

No acostumo a recomanar els escrits dispersos dels arquitectes, però aquests són diferents: reflexions lúcides sobre temes tangencials a la seva pròpia arquitectura més algunes memòries de projecte i algun apunt autobiogràfic. Necessari per a comprendre la coherència de la seva obra.

-Plazas de Toros, Guillermo Vázquez Consuegra

Passeig pel tipus arquitectònic que és la plaça de braus, i per la seva formació, i com aquesta ha configurat l’urbanisme de diversos pobles i ciutats espanyoles. Exhaustivament documentat, ben dibuixat i molt ben recopilat. Imprescindible.

-Delirious New York, Rem Koolhaas

Potser el llibre d’arquitectura més important del segle xx després de “Vers une architecture”, de Le Corbusier. Tan agosarat com l’anterior, millor escrit i a mig camí entre el periodisme i l’arquitectura. Nosaltres som aquest llibre.

-El Horror Cristalizado, Josep Quetglas

Confrontació entre el pavelló de Barcelona original i la seva desastrosa reconstrucció dels anys 80. Enorme llibre que parla de la relació entre una obra acabada, entregada a l’instant, i la seva pervivència en el temps.

-Buscando a Mies, Ricardo Daza

Sí, conec l’autor. Sí, em cau simpàtic, i hem compartit dinars, sopars, visites clandestines a diversos edificis en construcció i riures varis tot parlant hores i hores d’arquitectura. És realment un llibre que fa honor a la capacitat de penetració psicològica del seu autor, afable, bonhomiós, però també amb ironia i mala llet. Feu-ho per ell i us divertireu.

7 comentaris:

Medit ha dit...

Un llibre de 'Plazas de Toros' és imprescindible?... imprescindible per anar a "Can Felip" deus voler dir... per si se t'acaba el paper.. què passa amb el component ètic de l'arquitectura?... si un edifici és un temple de tortura es tira a terra i punt... primer hi ha la dignitat humana i després hi ha l'arquitectura.. perquè si ha de ser al revés, pleguem veles.

jaume prat ha dit...

No entraré en debats sobre els braus, però sí diré algunes coses sobre ells:
primer: no són espanyols, sino mediterranis. Jo sóc català, independentista i no em considero espanyol, però no crec que els braus siguin patrimoni exclusiu seu. Hi ha hagut curses des de Grècia fins al Magrib o Portugal. Tortura sí, si ho vols entendre així, però en tot cas més mediterrània que espanyola.
segon: no tan un temple de tortura com un espai circular on es celebra una cerimònia amb el públic volcat sobre els celebrants. També poden servir per concerts, obres de teatre, etc etc. Per tant el considero un tipus arquitectònic perfectament vàlid independentment del seu us com a lloc on es corren toros.

El debat sobre què és tortura, què no, i fins i tot sobre la dignitat humana és massa ampli com per obrir-lo aquí. Però els resultat final seria adonar-se que els braus són, a molt males, una punta d'iceberg, i, a bones, un residu marginal contra un magma d'hipocresia i crueltat consubstancial al que som.

Notícia d'avui (a l'atzar): una fundació que es dedica a satisfer els desitjos (capricis) de nens de menys de deu anys malalts de càncer o leucèmia terminals. Això sí, al primer món. M'encanta aquesta gent, però, què passa amb les nenes xineses abandonades? Amb els crios seropositius de dos anys a l'àfrica? Etc etc. Crueltat? Benvingut al món.

Medit ha dit...

m'és indiferent si els braus són transversalment mediterranis o si el què és mediterrani és la 'costum' de fer-los-hi putades amb l'excusa que són putades tradicionals (excusa perfecta per fer qualsevol salvatjada de caire rural)...
em produeix la mateixa estupefacció (cara de fàstic, s'entén) veure un torero en plena Fiesta Nacional -jo crec que aquests deuen ser tots homosexuals, com la gent que s'apunta a l'exèrcit-, marejant una bestiola, per després clavar-li espases al llom que veure gent pel sud de Catalunya en correbous on a un animal se li pren foc per les banyes i se'l deixa que vagi fotent-se osties contra els carrerons de no-sé-quin poble habitat per energumens medievalescos (catalans, sí, però aquí podem ser tant medialescos com a l'Espanya profunda)... el trogloditisme és el mateix en ambdos casos..
intentar vestir això com a 'fet cultural' em sembla un insult a tots els nivells cap a la resta d'individus que deambulem per aquestes terres, i una mostra de retràs -precisament retràs cultural- que ens deixa en ridícul davant d'aquests japonesos ilusos que vénen aquí, els porten a una corrida perque és 'very typical' i surten de la plaça mig plorant adonant-se no que no tot el què és 'typical' té raó d'ésser... tot just fot 50 anys era 'típic' clavar-li una bofetada a la dona perque no t'havia rentat els mitjons el dia anterior... Patètic.

els concerts de rock en espais circulars ténen mala fama... les parets són massa altes i encara que siguin descobertes la reberberació produeix cacofonies... vaig anar a veure Les Arenes fa un parell d'anys en una visita amb el tio de can Brufau que porta el tema de la remodelació i encara no sé molt bé perque mantenen dreta aquella cosa pseudo-islàmica...

sí, potser el gaudi de veure com un brau va perdent sang mentre se li claven fulles afilades de 30 cm en tota l'esquena només és la punta de l'iceberg de la crueltat humana.. però per algun lloc es comença... les novatades i orgies en vaixells de guerra que monten a la Marina, els psycho-killers que pululen pel midwest americà, o com no arruinar la infantesa de la majoria de nenes pobres de Bangkok que ja són putes als 11 anys, són temes que ja formen part de la segona fase del Pla de Progrés i Civilització per a la Humanitat... a veure s'hi algú si posa i el redacta.

jaume prat ha dit...

interessantíssim (i molt visceral) comentari el teu... fins amb les alusions a la homosexualitat, que, t'ho haig de dir, són certament de mal gust. No coincideixo del tot amb tu amb que els toreros siguin homosexuals: més aviat són dones, directament. Dins aquesta cerimònia és el paper que els toca, per tan, serien més aviat uns transvestits rituals que uns homosexuals. A l'exèrcit sí que hi ha una homosexualitat ritual sobre la que aquest s'ha basat (fins i tot a l'actualitat, amb exèrcits mixtos) d'una manera atàvica. Però no té per què ser pejoratiu.

jaume prat ha dit...

En quan a la resta...

el gaudi dels toros no és al dolor. He estat a Sòria, als voltants de la plaça (mai he assistit a una cursa en directe, i no crec qeu ho faci, a no ser que algú em regali unes entrades per anar a veure en José Tomás),amb gent molt entesa en toros, i he seguit aquestes fires de San Isidro: ningú fruïa veient sofrir el toro. Ningú. Fins he arribat a presenciar insults contra toreros que el feien patir massa.
Però sí: és cruel. Com tants d'altres espectacles. Com Pulp Fiction, com la pianista, amb Isabelle Huppert masturbant-se amb una gilette. Com l'arquitectura d'Speer, la pintura de Goya, etc etc etc. COm l'art asteca.
No, no m'agrada el sofriment com a part de l'ésser humà. Em repugna, més aviat. Però és una part de nosatres que existeix, que he, de recordar, de saber que hi és. No recerar-nos-hi. No ser morbosos, però sí ser-ne conscients.

I hi ha una diferència de grau entre les putes tailandeses (que, de fet, són birmanes, cosa que encara diu menys a favor dels militars) d'11 anys, obligades a prostituïrse, enganxades a tot, amb els nens que treballen, amb els nens-soldat, amb les dones maltractades, etc etc: això no es pot refinar. No ha creat mai res. És tracta de sentiments estèrils, buits, que només perjudiquen, paròdies d'una educació estúpida. Matainfàncies.

Sí, tens molta raó en tot. I sensibilitat, i la mateixa ràbia qeu jo sento quan veig moltes d'aquestes coses (de vegades m'agafen uns rebots que he acabat, algun cop, pegant una paret). I és curiós, aquesta mateixa ràbia que em fa rebotar-me contra aquests coses, qeu em dona forces per tirar endavant, fins un cert codi deontològic per exercir la meva professió (sempre preferiré, i ho deixo aquí apuntat, uns habitatges socials a un gratacels), és violenta, atàvica, sovint incontrolable, poc refinada. Per moltes bones intencions que tingui.

La tesi: s'ha de conèixer tot. Algunes coses, per odiar-les encara més, sí. Però tot queda. Ah, i conèixer no és estimar, com diu l'estúpid refrany. Però la ignorància sí que no porta enlloc.

Medit ha dit...

vale, rectificar és de savis i jo quan sigui gran -si hi arribo- vull ser savi: la referència a la homosexualitat dels participants de la Fiesta Nacional potser és poc encertada ... però la resta la mantinc.

i sí, visceral i beligerant.. avui he tingut alguna topada i estic una mica rebotat... i això que està sonant per l'altaveu la positivista 'Dance (Part I)' dels Stones.. d'un disc no massa interessant, Emotional Rescue, però 'groovy' amb ganes....

en fin... pilarín.

jaume prat ha dit...

es que, al final, no estem tan lluny, igualment. I no pretenc convèncer ningú de la bondat de res, i menys dels braus. Ni de broma. Amb aquest llibre (que també mantinc, i que, curiosament, no té una sola foto d'un toro ni d'una cursa de braus al seu interior, només a la portada, no controlada ni dissenyada per Vázquez Consuegra) volia reivindicar una preciosa col.lecció d'edificis, fins al marge de la seva funció.

Ah, i les Arenes són un trunyo impressionant i absurd. A més, per fer el qeu han fet, enderrocar la façana hagués estat el més racional. Però allà no hi ha res de racional: ni els arquitectes, ni els promotors, ni res. Espero sincerament que l'edifici fracassi i tornin a créixer les acàcies que hi havia al seu interior al moment abans de ser enderrocada.