La luz está aquí, luego allí. No hay manera. 10 films de vacances

-Blade Runner, Ridley Scott (1982)

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the darkness at Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time like tears in rain. Time to die.

-Arrebato, Iván Zulueta (1979)

La relació home-obra d’art portada al seu màxim extrem, evidentment suïcida. Film d’una intensitat salvatge, que va portar a la jubilació anticipada al seu director, que ja no va tornar a rodar res més en tota la seva vida. Sense ser de terror, fa molta por.

-Barry Lyndon, Stanley Kubrick (1975)

Adaptació de la novel·la homònima de William Makepeace Thackeray, rodada sense guió i amb llum natural. Radical, bellíssima, diferent. Una crònica com poques sobre l’ambició humana.

-9 songs, Michael Winterbottom (2002)

Fallida adaptació de “plataforma”, de Michel Houellebecq, rodada també sense guió i en càmera digital. Tot es veu: dos persones follant, menjant, escoltant música. Es juga amb l’única cosa que s’amaga: els sentiments, tan complexos com senzilla sembla, aparentment, la vida que porten. Crua, intensa, salvatge, amb una banda sonora de llegenda.

-Amb les mans buides, Marc Recha (2003)

Un paisà meu arriba a Port-Vendres (lloc d’exili de Charles Rennie Mackintosh, cosa que la fa encara més emocionant per mi) i s’hi queda per força. Trens passen, tornen a passar. Un lloro. Bellíssima pel·lícula- món que ens descriu amb tendresa i ironia.

-El sol del Membrillo, Victor Erice (1992)

Potser la millor pel·lícula sobre art de tota la història del cinema. La història d’Antonio López pintant un codonyer al jardí de casa seva. Per la meva memòria el pintor amb les sabates fixades al terra, una copa de vi blanc a la ma i la seva mirada posada sobre el codonyer.

-Goodfellas, Martin Scorsese (1990)

Un cas real de la màfia de New York serveix a Scorsese per explotar la seva manera de narrar: Ray Liotta mira a càmera, explica, s’accelera, s’emprenya, es ressigna, plora. Només el pla-seqüència de la entrada al Copacabana ja val la seva menció. Després de veure-la no es pot tornar a escoltar “Layla” de la mateixa manera.

-Ran, Akira Kurosawa (1985)

Novament el Rei Lear adaptat al japó del segle xvi. Potser la millor pel·lícula del seu autor.

-Stalker, Andrej Tarkoski (1979)

Bellíssim film de ciència-ficció, adaptació de “Picnic a la vora del camí”, dels germans Strugatski (una altra novel·la imprescindible). Extraterrestres venen a la terra, però de pas. No a visitar-hos. Deixen els seus residus i marxen. Allò són les zones prohibides. Rodada a les ruïnes d'una central nuclear (mig repartiment va tenir gravíssims problemes de salut a posteriori), amb parts del metratge deliberadament cremats, algunes de les seqüències (com la final amb la nena a les espatlles del seu pare) són d'una bellesa plàstica sense comparació en tota la història del cinema.

-Broken Flowers, Jim Jarmusch (2006)

Un home rep una carta dient-li que el seu fill el ve a veure. Però, qui n’és la mare? Viacrucis al voltant de cinc dones diferents, vint anys després. Film sobre el pas del temps, sobre la mutabilitat dels sentiments, la degeneració. Una de les meves pel·lícules preferides.