dimarts, 20 de juliol de 2010

Nou de cada deu dentistes recomanen xiclets sense sucre


Un dels primers edificis acabats per l’estudi EMBT sense la intervenció d’Enric Miralles, mort ara fa deu anys justos, van ser els habitatges promoguts per l’Incasòl a Figueres que presento a aquest article.


Recordo amb interès una de les primeres propostes de concurs que l’estudi Miralles-Pinós va fer a les darreries dels 80, recollida a la seva monografia publicada per Electa. Consistia en una de les úniques propostes d’habitatge per a l’Incasòl feta per l’estudi. El solar era a Sants, a prop de la Plaça de Sants, a tocar de l’enorme biblioteca que més tard es construiria.

Bach i Mora van guanyar amb la proposta que alineava a dos carrers un bloc d’uns dotze metres amb un pati de mansana convencional separat del carrer per una tanca sense cap altre sentit urbà que el de delimitar una propietat, creant un espai no se sap si semipúblic o semiprivat sense cap us. Una parafernàlia organitzada tallant el bloc entregava el conjunt al tester.


Per contra, Miralles-Pinós proposaven una distribució en pinta, com una F ultragòtica i irregular, un punt esquizofrènica. Amb això es prescindia de l’espai lliure privat, i una sèrie de placetes públiques multiplicava per n el perímetre de façana i ampliava el carrer. Rere tot això, la doble intenció de fer ciutat aprofitant la superfície del pati interior de mansana, la de millorar els habitatges i relacionar-los d’una altra manera amb el carrer, i una doble crítica tan al pati interior de mansana tancat com a la resposta estàndard del Moviment Modern, promíscua, que obre unes visuals que només es poden entendre des de la lògica calvinista d’un “res a amagar” ni entès ni compartit per la nostra cultura.


Miralles-Pinós fragmentaven l’espai públic en petits patis oberts (recordo la passió que Miralles ens transmetia pels hoff alemanys i austríacs a l’escola), més a l’escala tan del nostre clima mediterrani com d’una petita comunitat de veïns més controlable.
Aquest edifici, convenientment transformat i evolucionat, és el que Benedetta Tagliabue construirà a Figueres.


La situació urbana ha canviat. I el clima. El seu mètode constructiu no està lluny del que hagués pogut tenir l’edifici de finals dels 80 d’haver-lo construït: obra in situ, construcció humida, cambres d’aire ventilades, acabats pobres tirant a toscos (brillantment controlats, per cert) i poca cosa més. Potser ara es fa servir més el postesat in situ de les jàsseres de cantell de formigó que permeten grans voladissos a molta distància de terra, i potser és perquè hi ha més demanda a l’actualitat que no pas per la novetat de la tècnica: Rafael Moneo, recentment, deia en una conferència a la que vaig assistir que l’arquitectura ha perdut definitivament l’avantguarda tecnològica.


L’edifici està emplaçat a una curiosa parcel·la resultant de l’entrega d’un tros de corona circular contra la intersecció de dos carrers rectes per la seva part exterior. La circumferència inscrita a la corona circular forma una plaça interior vianalitzada per la que respiren la resta d’edificis que construeixen dita corona.

Així doncs, l’edifici forma part d’una plaça circular en tota la resta del perímetre. Tagliabue no acceptarà aquesta geometria i posarà al servei de la plaça la manera de treballar un xic autocontemplativa, tendent gairebé a l’edifici tipus, de l’estudi, disposant un edifici molt complex que circuïta la parcel·la en ziga-zaga creant al seu sí espais més controlats, i disposant una esquena contra el carrer principal, convertit ara en darrera.


El resultat final és d’una tranquil·litat sorprenent. És a dir, un edifici aparentment aparatós, de volumetria difícil, gairebé torturada, actua com un destensor d’un espai que, de veure’s construït completament segons el planejament, resultaria alhora d’una tensió feixistoide i d’una mediocritat insultant pel sol fet d’estar format d’edificis tots ells diferents però unitàriament composats a base d’una banalitat àtona, monocorde. La plaça s’escaparà, precisament, per l’edifici que estudio.


Benedetta Tagliabue realitza, a aquests habitatges, un cant a la complexitat. Fer moltes coses. Procurar fer-les bé gairebé totes: acumular seqüències espacials, usar fragments d’altres arquitectures empalmades sense entrega, usar peces de dimensions diferents ordenades d’una manera gairebé fractal. Això acaba fent avançar l’edifici un pas més respecte a altres obres immediatament acabades i el transporta de la colonització a l’habitatge pel sol fet d’haver estat viscut, explicat, construït mil cops abans.


El resultat s’incorpora més per dolçor, per amabilitat, per control, que per potència. Tagbliabue aconsegueix, aquí, construir com parla: dolçament i valenta alhora. Fins l’enorme potència dels voladissos queda subordinada a això.

L’edifici és tot ell de color blanc. Inscrit a una parcel·la llarga i relativament estreta, amb només planta baixa i tres alçades, tendeix a la horitzontalitat. Tagliabue treballa la lògica del fragment, de l’edifici mai percebut en la seva globalitat. Treballa amb la il·lusió d’un edifici variat en secció, amb diverses cotes de planta baixa i diverses cotes de coronació. Però té el que té: un solar gairebé pla amb planta baixa més tres d’alçada. I, no obstant, aconseguirà exactament el que vol: un edifici de volumetria complexa, a la manera d’un petit poble, amb les seves formes variables unides per un mateix vocabulari de façana i per un mateix llenguatge a l’escala de la plaça, fugint de la finestra banal producte d’una normativa i d’una escala d’habitació sempre insuficient, trista.


El mètode és molt senzill: els retranquejos de l’edifici es disparen en angles estranys des de el cos que li serveix d’esquena, alineat al carrer principal. Perspectives sempre canviants, cossos d’escales diferents queden interposats constantment a les nostres visuals. Per si fos poc, fragments de l’edifici no pugen tres alçades sinó dues, creant una il·lusió d’allunyament molt barroca. Encara més: la planta baixa es buida allà on és possible. I la primera. I, ocasionalment, la segona. És a dir, l’edifici té molt aire al seu interior. En algun punt, fins i tot, un únic fragment de planta segona, sense res per sota ni per sobre, ni tan sols estructura (queda pres en voladís d’un únic pilar), controlarà la plaça com una mena de proa.


No és estrany que els jocs, que l’habitar, que l’estar de la plaça circular quedin organitzats des del sí de l’edifici, des dels seus pilots, des dels seus locals comercials ubicats metres a l’interior de la parcel·la.

No contenta amb això, Tagliabue disposa uns habitatges molt petits servits per passarel·les, que, a manera de petits carrers, puntegen i disposen visuals a l’interior de l’edifici i des de l’interior de l’edifici. Aquestes passarel·les constituiran els únics fragments de façana diferenciats del tractament unitari de l’edifici, i en parlarem més endavant. El sota dels voladissos formarà, també, una cinquena façana de l’edifici.


Aquestes passarel·les jugaran amb les altres façanes en angles oblics molt potents, aguts la major part d’ells, molt propis de l’estudi i tan ben controlats com la resta del catàleg de que són deutors: la capella del cementiri d’Igualada, el voladís del Gas Natural i el del Parlament d’Escòcia, els espais interiors de la casa Garau-Agustí (que ha canviat recentment d’amo i ja no es diu així, tot i estar, afortunadament, molt ben conservada).
Un enorme forat a la l’escala de l’habitatge, realitzat amb enormes fusteries d’alumini anoditzat color plata, en brut, que suporten un enorme pany de vidre projectat fora de pla de façana, format per una paret massissa de maó revestit d’un arrebossat de color blanc viu, es va repetint per tota la façana creat l’estranya sensació que la resta de façanes del barri han quedat completament en fora de joc comparades amb aquesta. Hi ha, tan sols, una crítica a fer: pocs filtres, molt pocs filtres. Falta una bona persiana exterior. Falten cortines decents, espais entremitjos, i temo que no tot és culpa del promotor. Sembla com si, un cop definida la proporció i l’especejament d’aquesta fusteria, la resta hagués quedat descurada, quan a l’estudi els sobra talent per solucionar-ho.


El resultat és que molts habitatges presenten mobles contra les finestres, cortines barroeres, fins i tot papers de diari folrant la part de vidre que no s’ha volgut transparent. Allà on l’habitatge està correctament moblat o on encara no s’ha ocupat s’aprecia una distribució interior rica i interessant. Hi ha tres factors que poden explicar el relatiu fracàs d’aquesta relació amb l’exterior: (*) el primer d’ells ja està dit, i el constitueix la manca de filtres. El segon és una reflexió paral·lela al primer. Potser aquest clima necessita de buits més petits... a no ser que estiguin controlats per (da capo). El tercer és cultural. El Moviment Modern i els seus grans finestrams venen d’una cultura aliena a la nostra, i, a part, tampoc té massa referents al nostre país. Tampoc els tenen els pisos de 40m2, ni les passarel·les. La nostra manera de viure ha canviat, i la ocupació dels pisos i tantes altres coses. Sembla que això s’ha entès bé... però aquesta comprensió no ha arribat, encara, a la manera de relacionar-nos, d’entendre, d’usar les façanes dels edificis.


Enric Miralles projectava com fotografiava. Les seves obres són un collage de referències creuades, riquíssim, complex, excepcional per la seva varietat: Le Corbusier, Aalto i l’arquitectura nòrdica, Austria i Hoffmann, Loos, Olbrich, Schindler connectant amb Amèrica. El modernisme català i Gaudí, Jujol, Domènech. Chile i la Ciudad Abierta. Adler, Sullivan, Wright, Saarinen. Tusquets, Moneo, Siza, Utzon. Fins Villanueva i els neoclàssics, fins l’arquitectura popular eivissenca, o l’alemanya realitzada en adob, o l’escocesa que recicla vaixells com habitatges.

Benedetta Tagliabue, dona culta, refinada i molt influenciada per haver treballat anys al costat del geni, projecta igual, però a les seves referències se n’ha d’afegir una, la principal: el propi Enric Miralles. Moltes referències apareixen filtrades per aquesta, com un amplificador, com un amic que ha conegut de primera ma els mestres. La seva carrera és, i probablement serà, més irregular per això, però tindrà moments excepcionals quan tot aquest magma sobre el que s’assenta encaixi sense fissures.

A Figueres, la façana de les passarel·les està copiada, literalment fusellada, de la façana posterior de la casa Batlló de Gaudí (perfectament visible per l’accés de mercaderies del Servei Estació del carrer Aragó, per cert). I està molt ben copiada. Brillantment copiada. Aquesta còpia, sensible, afortunada, d’aquelles baranes controlant unes passarel·les d’accés als habitatges, un conjunt que forma, aquí sí, una façana gruixuda, rica, complexa, amb la cara exterior de ferro, la interior de formigó, de maó, de fusta bona, puntejada amb petites finestres que deuen ventilar alguna cuina o algun bany, és un dels millors moments de l’edifici. L’esventra uns quants metres a l’interior. Obre relacions. Deixa ventilar bé les façanes oposades dels habitatges. Dona visuals, és usada pels veïns, que la circulen sense pressa. Mostra la capacitat de l’arquitecte per incorporar altres fragments com un collage, com un cos estrany ben digerit, ben incorporat des de la complexitat, i forma un exemple brillant de la manera de projectar de l’estudi i de la capacitat de Tagliabue per a donar-nos alegries en un futur proper.


A la seva darrera entrevista a “el Croquis”, un Enric Miralles moribund insistia en la seva passió pels situacionistes francesos i, a la manera de testament vital, recomanava el llibre de Géorges Pérec “la vida, manual d’instruccions”, que jo ja havia llegit a aquell moment i que rellegeixo tot sovint. Com a incís diré que, si no l’heu llegit, probablement el tingueu incorporat al vostre ADN en forma de la seva adaptació cinematogràfica no confessada: “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain”, de Jean-Pierre Jeunet. “Amélie”, vaja.

Resulta bonic veure com aquesta manera d’entendre la vida pot passar d’una manera tan immediata a l’arquitectura.

dijous, 8 de juliol de 2010

Nens de totes les edats


El campus. Foto: Félix Arranz/SCALAE

Des del passat mes d’abril, gràcies a la generositat i l’interès de Félix Arranz, vaig escribint setmanalment a la web scalae.net. En Félix, director de l’Escola d’Arquitectura de Saragossa de la Universidad de San Jorge, autor de l’estació de l’AVE de les Delicias de Saragossa juntament amb Carles Ferrater, és un personatge central a les webs d’arquitectura espanyoles: pioner de les revistes digitals amb el seu WAM, permanentment envoltat de gent interessant, entusiasta, d’enginy ràpid i sempre de bon humor, és alhora prou descerebrat com per haver confiat en mi. No content amb això, va decidir convidar-me al Campus Ultzama 2010, organitzat per la Fundación Arquitectura y Sociedad, dirigida per José Tono Martínez, i emplaçat a casa del seu fundador, Patxi Mangado, o, més concretament, al centre hípic Zenotz, al costat d’Ultzama, muntat en homenatge a la seva filla, una prestigiosa amazona de doma clàssica que s’entrena allà.


Félix Arranz. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com

Durant tres dies, unes trenta persones (vint arquitectes més o menys de la meva edat, els anomenats “pròxims”, els patrons de la fundació, uns pocs arquitectes de més edat i una sèrie de representants de diversos medis de comunicació entre els que em van emplaçar repartint esforços entre la cobertura de l’acte i la seva organització) es van dedicar a beure quantitats industrials de cafè, i begudes espirituoses vàries destil·lades i fermentades, tot puntejat amb una certa quantitat de menjar, no fos que el nivell d’eufòria pugés massa o massa d’hora, mentre tots plegats ens explicàvem què fem i què ens interessa entre intercanvis de telèfon, mails i adreces per a seguir aprofundint en un futur.


Patxi Mangado, feliç. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com

En Patxi Mangado ens seguia des del seu sofà preferit, armat d’un matamosques, atent, i en Félix, rellotge en ma, concedia pròrroges als quinze minuts d’exposició que tenia cadascú cada cop que alguna cosa interessant s’allargava. És a dir, sempre exceptuant excepcions. Una excepció, de fet, però és una altra història.

L’estructura del campus és la d’un intercanvi de coneixement de gent afí, de maneres d’entendre, de viure o d’explicar l’arquitectura, certificant experiències prèvies que defineixen i configuren bona part del que és el present. I que, moltes d’elles, continuen. Que es solapen, maclen, complementen, juxtaposen i contraposen de manera constructiva amb el que està treballant la gent que comença. I va quedar clar que els que comencen són arquitectes molt preparats que s’obren camí literalment com i on poden. Estan disposats a agrupar-se, sempre amb la xarxa i la tecnologia com altaveus. Aquesta manera de comunicar-se, l’elevat número d’arquitectes existents (més que mai, exponencialment més que mai), el canvi de paradigma dels estudis de tota la vida, que han passat, també, d’escala el número de col·laboradors i els expedients dels projectes, més el possibilisme, el sentit de l’oportunitat, les ganes de fer coses, han portat a una expansió, una transformació, una apetència pel treball en xarxa que ens identifica. El que va començar essent una necessitat s’està convertint en identitat.


Quintáns i la seva casa gallega. Foto: Jaume Prat


José Yuste, exposant. Foto: Jaume Prat

Tenen poquíssima confiança en els mitjans tradicionals de fer i compartir arquitectura. Un percentatge significatiu dels projectes presentats al Campus són il·legals des del punt de vista de la normativa actual. S’han presentat alguns projectes públics que no han estat visats. Almenys un dels edificis ha estat parcialment enderrocat. Un d’ells presenta una tipologia lògica des del punt de vista de l’usuari (un pis de 40m2 en planta explotat fins als 60-70m2 útils) que condemna l’habitatge, ben fet, de qualitat, amb una relació amb el carrer molt millorada respecte si estés muntat tal com la normativa requeria, a una llacuna legal que li impedirà optar a una cèdula d’habitabilitat. No es podrà legalitzar mai. I què?. Un altre incompleix completament la normativa d’accessibilitat, tenint en compte que el seu emplaçament és un petit poble gallec per on resulta totalment impossible desplaçar-se en cadira de rodes.

Rera tot això hi ha una voluntat de reivindicar la professió molt més enllà de la voluntat de construir, des del paper de la persona (o, millor dit, de l’equip) que resol problemes i els explica, que implica els seus usuaris finals i posa les condicions necessàries per usar l’espai com es necessita i no com s’imposa, i perquè aquesta relació faci ciutat a través dels filtres de la façana, a través de la jerarquia dels diversis espais comuns semiprivats, semipúblics i públics.


Ariadna Cantís, d'esquenes. José María Sánchez, Montse Arnau (FAD), Eva Luque (los del Desierto) i, al fons, María Langarita (Langarita + Navarro). Foto: Jaume Prat


César Ruiz-Larrea, atent. Foto: Jaume Prat

Jaume Prat+ José Manuel Toral + Llàtzer Moix. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com

Hi una una certa voluntat de produir teoria voluntariosament, amb més cor que cap molts de cops. Curiós: s’atén més als tractats i llibres d’història que a les generacions precedents, i això obre un cert buit generacional, i no es tracta tant de relacions de mestratge com de compartir problemes i vivències d’una manera gairebé especular. En fi, que molts cops creiem que els nostre pares escolten en Perales i resulta que havien fundat un grup de punk als vint anys. Les pretensions teòriques són importants no tan pel seu valor intel·lectual com pel que tenen de brou de cultiu i pel sentiment d’identitat que creen. Per les ganes de fer generació. També pel seu valor instrumental: amb ella produeixen, expandeixen els límits de la professió i maduren l’abast d’uns manifestos que estan destinats a contradir a curt plaç víctimes de la realitat de la professió com d’un tal·lent propi que els portarà a no encasellar-se dins aquests límits autoimposats.


Discutint. Foto: Félix Arranz/SCALAE


El segon dia de campus varem fer una visita a la fundació Oteiza, no lluny del lloc. Ens la van explicar amb cura i atenció combinant edifici amb obra, Oteiza amb Sáenz de Oíza, dades biogràfiques amb crítiques artístiques. Finalment, la terrasa (espai, per cert, il·legai, i, per tant, no visitable, òbviament un dels més bonics de tot l’edifici): tota la vall als nostres peus i, no lluny, una urbanització recent d’habitatges unifamilars que havia espatllat tot l’entorn pròxim, la relació de la Fundació amb el camp, el paisatge, extensiva, lletja tot i no estar tan mal feta com la seva veïna de l’esquerra o aquella altra cinc-cents metres al sud, o com el polígon industrial del trencant. Allí érem nosaltres: arquitectes discutint amb arquitectes, antropòlegs, periodistes culturals, llicenciats en història de l’art, filòsofs. Tancats en museus, tancats a un recinte fabulós reconeixent-nos entre nosaltres, discutint cordialment i adonant-nos que les nostres opinions i discrepàncies ens uneixen, mentre, fora, queda tota una enorme tasca a fer, pedagògica, d’organizació d’espais ja construits, de connexió, de relació d’una realitat que, sense adonar-nos, ens ha passat pel costat per imposar-se amb tota la seva cruesa.



Foto: José Yuste/Arquitectura Viva