dijous, 8 de juliol de 2010

Nens de totes les edats


El campus. Foto: Félix Arranz/SCALAE

Des del passat mes d’abril, gràcies a la generositat i l’interès de Félix Arranz, vaig escribint setmanalment a la web scalae.net. En Félix, director de l’Escola d’Arquitectura de Saragossa de la Universidad de San Jorge, autor de l’estació de l’AVE de les Delicias de Saragossa juntament amb Carles Ferrater, és un personatge central a les webs d’arquitectura espanyoles: pioner de les revistes digitals amb el seu WAM, permanentment envoltat de gent interessant, entusiasta, d’enginy ràpid i sempre de bon humor, és alhora prou descerebrat com per haver confiat en mi. No content amb això, va decidir convidar-me al Campus Ultzama 2010, organitzat per la Fundación Arquitectura y Sociedad, dirigida per José Tono Martínez, i emplaçat a casa del seu fundador, Patxi Mangado, o, més concretament, al centre hípic Zenotz, al costat d’Ultzama, muntat en homenatge a la seva filla, una prestigiosa amazona de doma clàssica que s’entrena allà.


Félix Arranz. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com

Durant tres dies, unes trenta persones (vint arquitectes més o menys de la meva edat, els anomenats “pròxims”, els patrons de la fundació, uns pocs arquitectes de més edat i una sèrie de representants de diversos medis de comunicació entre els que em van emplaçar repartint esforços entre la cobertura de l’acte i la seva organització) es van dedicar a beure quantitats industrials de cafè, i begudes espirituoses vàries destil·lades i fermentades, tot puntejat amb una certa quantitat de menjar, no fos que el nivell d’eufòria pugés massa o massa d’hora, mentre tots plegats ens explicàvem què fem i què ens interessa entre intercanvis de telèfon, mails i adreces per a seguir aprofundint en un futur.


Patxi Mangado, feliç. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com

En Patxi Mangado ens seguia des del seu sofà preferit, armat d’un matamosques, atent, i en Félix, rellotge en ma, concedia pròrroges als quinze minuts d’exposició que tenia cadascú cada cop que alguna cosa interessant s’allargava. És a dir, sempre exceptuant excepcions. Una excepció, de fet, però és una altra història.

L’estructura del campus és la d’un intercanvi de coneixement de gent afí, de maneres d’entendre, de viure o d’explicar l’arquitectura, certificant experiències prèvies que defineixen i configuren bona part del que és el present. I que, moltes d’elles, continuen. Que es solapen, maclen, complementen, juxtaposen i contraposen de manera constructiva amb el que està treballant la gent que comença. I va quedar clar que els que comencen són arquitectes molt preparats que s’obren camí literalment com i on poden. Estan disposats a agrupar-se, sempre amb la xarxa i la tecnologia com altaveus. Aquesta manera de comunicar-se, l’elevat número d’arquitectes existents (més que mai, exponencialment més que mai), el canvi de paradigma dels estudis de tota la vida, que han passat, també, d’escala el número de col·laboradors i els expedients dels projectes, més el possibilisme, el sentit de l’oportunitat, les ganes de fer coses, han portat a una expansió, una transformació, una apetència pel treball en xarxa que ens identifica. El que va començar essent una necessitat s’està convertint en identitat.


Quintáns i la seva casa gallega. Foto: Jaume Prat


José Yuste, exposant. Foto: Jaume Prat

Tenen poquíssima confiança en els mitjans tradicionals de fer i compartir arquitectura. Un percentatge significatiu dels projectes presentats al Campus són il·legals des del punt de vista de la normativa actual. S’han presentat alguns projectes públics que no han estat visats. Almenys un dels edificis ha estat parcialment enderrocat. Un d’ells presenta una tipologia lògica des del punt de vista de l’usuari (un pis de 40m2 en planta explotat fins als 60-70m2 útils) que condemna l’habitatge, ben fet, de qualitat, amb una relació amb el carrer molt millorada respecte si estés muntat tal com la normativa requeria, a una llacuna legal que li impedirà optar a una cèdula d’habitabilitat. No es podrà legalitzar mai. I què?. Un altre incompleix completament la normativa d’accessibilitat, tenint en compte que el seu emplaçament és un petit poble gallec per on resulta totalment impossible desplaçar-se en cadira de rodes.

Rera tot això hi ha una voluntat de reivindicar la professió molt més enllà de la voluntat de construir, des del paper de la persona (o, millor dit, de l’equip) que resol problemes i els explica, que implica els seus usuaris finals i posa les condicions necessàries per usar l’espai com es necessita i no com s’imposa, i perquè aquesta relació faci ciutat a través dels filtres de la façana, a través de la jerarquia dels diversis espais comuns semiprivats, semipúblics i públics.


Ariadna Cantís, d'esquenes. José María Sánchez, Montse Arnau (FAD), Eva Luque (los del Desierto) i, al fons, María Langarita (Langarita + Navarro). Foto: Jaume Prat


César Ruiz-Larrea, atent. Foto: Jaume Prat

Jaume Prat+ José Manuel Toral + Llàtzer Moix. Foto: Miguel de Guzmán/ imagensubliminal.com

Hi una una certa voluntat de produir teoria voluntariosament, amb més cor que cap molts de cops. Curiós: s’atén més als tractats i llibres d’història que a les generacions precedents, i això obre un cert buit generacional, i no es tracta tant de relacions de mestratge com de compartir problemes i vivències d’una manera gairebé especular. En fi, que molts cops creiem que els nostre pares escolten en Perales i resulta que havien fundat un grup de punk als vint anys. Les pretensions teòriques són importants no tan pel seu valor intel·lectual com pel que tenen de brou de cultiu i pel sentiment d’identitat que creen. Per les ganes de fer generació. També pel seu valor instrumental: amb ella produeixen, expandeixen els límits de la professió i maduren l’abast d’uns manifestos que estan destinats a contradir a curt plaç víctimes de la realitat de la professió com d’un tal·lent propi que els portarà a no encasellar-se dins aquests límits autoimposats.


Discutint. Foto: Félix Arranz/SCALAE


El segon dia de campus varem fer una visita a la fundació Oteiza, no lluny del lloc. Ens la van explicar amb cura i atenció combinant edifici amb obra, Oteiza amb Sáenz de Oíza, dades biogràfiques amb crítiques artístiques. Finalment, la terrasa (espai, per cert, il·legai, i, per tant, no visitable, òbviament un dels més bonics de tot l’edifici): tota la vall als nostres peus i, no lluny, una urbanització recent d’habitatges unifamilars que havia espatllat tot l’entorn pròxim, la relació de la Fundació amb el camp, el paisatge, extensiva, lletja tot i no estar tan mal feta com la seva veïna de l’esquerra o aquella altra cinc-cents metres al sud, o com el polígon industrial del trencant. Allí érem nosaltres: arquitectes discutint amb arquitectes, antropòlegs, periodistes culturals, llicenciats en història de l’art, filòsofs. Tancats en museus, tancats a un recinte fabulós reconeixent-nos entre nosaltres, discutint cordialment i adonant-nos que les nostres opinions i discrepàncies ens uneixen, mentre, fora, queda tota una enorme tasca a fer, pedagògica, d’organizació d’espais ja construits, de connexió, de relació d’una realitat que, sense adonar-nos, ens ha passat pel costat per imposar-se amb tota la seva cruesa.



Foto: José Yuste/Arquitectura Viva

21 comentaris:

Medit ha dit...

Em sembla que ja començo a entendre perque vas disseccionar tan malament el primer disc de Robert Fripp... i perque fas servir títols de Genesis (ecs!) per parlar d'armaris de Moneo (ecs!) a Nova York.

Ben bé que la música i l'arquitectura no van explícitament lligades però transmeten quelcom similar. I sembla que les freqüències afecten per igual: si enganxes una longitud d'ona errònia per a la dissecció d'una arquitectura en particular (l'edifici de Moneo), per l'estrany mecanisme que sigui sembla que també enganxes una longitud d'ona errònia per entendre que pinta l'inútil (potser no "inútil", però, definitivament, "prescindible" en termes històrico-musicals) Peter Gabriel a l'"Exposure".

I segurament transitar per aquella longitud d'ona explica el perquè trobes a Félix Arranz -oh, aquells podcasts repetitius!- i l'"aquelarre" arquitectònic aquest del toro ibèric ajagut, "interessants".

I encara hi ha gent que diu que tots els homo sapiens, en el fons de les preocupacions i prioritats, som iguals.
No shit.

jaume prat ha dit...

Hola de nou, després de tant de temps. Em fa il·lusió retrobar-te!

Puntualitzacions:

primera, no diré res sobre l'edifici d'en Moneo: vaig procurar prescindir del meu propi gust a l'hora de disseccionar-lo, però, òbviament, això és entelèquic. A priori m'agrada i, com que m'agrada, li trobo virtuds que faig servir per reafirmar aquest sentiment. Però l'arquitectura és subjectiva, i en Moneo té enemics com per empaperar tres estudis com el que té. En tot cas, l'única cosa que procuro fer és trovar virtuds, quan les tenen, als edificis que no m'agraden, siguin d'en Moneo (ara que ho penso hi ha pocs edificis de Moneo que no m'agradin) o d'algú altre.

Segona, respecte l'"Exposure" de Robert Fripp: el disc és, precisament, una idea... de Peter Gabriel. Fripp havia quedat molt descontent amb la producció del "Scratch", el segon disc de Peter Gabriel, que ell havia produit, després de totes les puntualitzacions que va afegir el propi Gabriel i de les imposicions dels amos de la discogràfica, i tampoc estava massa content de la producció que Bob Ezrin va fer del primer, el "Car", així que Gabriel va animar-lo a contestar els dos discos amb una crítica en forma de disc: l'"Exposure", que, curiosament, pren per títol una cançó que va composar ell, com homenatge al senyor que el va empènyer a grabar en solitari.
Fins on sé, Fripp no volia treure discos amb el seu nom, cenyint-se a ser músic de sessió o a publicar amb King Crimson (cosa que és tant com dir que feia igualment el que li donava la gana, o fa, perquè el grup segueix fent meravelles any rere any). Així que pot no agradar-te el que Gabriel va fer al disc, però, de fet, el va inspirar.

Tercer, el toro: la xerrada d'en José Yuste no anava de toros, ni en va fer la més mínima apologia o menció: es va limitar a posar "Spain" al google i, entre d'altres coses, li va sortir aquesta com a número dos o tres de la llista. El tema de la xerrada era google i com les revistes d'arquitectura poden sobreviure'l, a ell i a blogs que, com el teu o el meu, donen gratis el que fins ara altres llocs cobraven per oferir. La imatge és circumstancial, la foto és meva, i, directament, la vaig fer perquè en José i el color vermell quedaven bé: frivolitat al 100% després de la quarta llauna de cervesa. Així de banal.

Sobre els podcasts: en Fèlix sempre pregunta el mateix a ells, principis, processos, resultats. Són les respostes el que haurien de canviar. Si són repetitius, tururut violes les arquitectures catalanes i espanyola: gairebé tots han fitxat. Jo n'he fet un, però no sortirà a Scalae (entre d'altres coses perquè el vaig fer en català, perquè el meu blog és i seguirà sent sempre un blog català traduit al castellà i, així que pugui, a d'altres idiomes) sinó al blog, degudament transcrit i en format lletra. En Fèlix és més fan de l'audio. A mi m'agrada llegir i fer la matada de transcriure-ho tot. En tot cas, m'ha ensenyat molt (m'està ensenyant molt), i format o deformat, com prefereixis, així que, a part de trobar-lo interessant, li dec molt agraïment.

Però, és clar, podem (hem de) pensar com volguem, i mentre no es desqualifiqui ni s'insulti, aquí es podrà opinar del que es vulgui i tot serà benvingut.

Salut!

Medit ha dit...

King Crimson fa temps que o bé no fa res de bo, o bé es limita a fer caixa treient dotzenes i dotzenes de gravacions en directe (KCCC) dels 70 o del doble trio de Thrak-TCOL-Power To Believe (totes fàcilment trobables a Soulseek o Avaxhome, així que poca caixa farà el Fripp..).

Peter Gabriel -o Genesis, o Phil Collins- no són res comparats amb KC. Tant li fa si Fripp necessitava "l'empenta" del saltimbanqui del Gabriel per fer l'acció de gravar i publicar en solitari... no hi ha inspiració mútua enlloc, en tot cas no de Gabriel a Fripp, potser sí viceversa. La inspiració no està en Genesis, sinó, via indirecta, en Roxy Music (!), a través de Brian Eno, que és qui inspirava realment a Fripp, amb la seva música per a aeroports. També va gravar Fripp amb la Deborah Harry en aquelles dates, i Blondie + King Crimson és com si Stockhausen hagués gravat un disc amb Shakira. Només són anècdotes. Però en la música, que és el què importa, de l'Exposure, Gabriel no hi pinta res -de fet, la seva veu l'espatlla més que cap altra cosa-. En realitat, és un disc l'Exposure tot ell força poc inspirat, Fripp té "moments", però mai ha sapigut fer un disc en solitari que fos del tot rodó.

Scalae -i els arquitectes espanyols, o els "espanyols" de manera genèrica- és depriment. És com un llibret de missa. En el "sector" documents tot és moralina, discursos ètics sobre què s'ha de fer o no s'ha de fer. Gent dient què ha de ser l'arquitectura o què no ha de ser. Pontificacions estúpides fetes en clau oportunista -si no haguessin petat Lehman Brothers i les subprimes i seguissim com al 2006, més d'un a dia d'avui no hauria obert la boca o no hauria fet llibrets com el Moix clamant al cel contra la "iconicitat" sinó tot el contrari, alabant-la i justificant-ne els costos en nom de l'excelència de la "nova" arquitectura-.
Suposo que això explica perquè no hi ha comentaris a Scalae, i els pocs que hi ha no tenen cap mena d'interès argumental... tot és "ah, sí me mola", o "sí, tenemos que recuperar el servicio a la sociedad del arquitecto y volver a la 'buena arquitectura'" i parides similars... tots els blogs d'arquitectura de fet són igual d'avorrits, només hi ha o retòrica moralista o rénders.

No entenc això de no poder desqualificar. Jo desqualifico allò que em ve de gust. Allò que no té qualificació positiva possible, com Scalae, és potencialment desqualificable. Jo inhabilito (desqualifico) al Félix aquest i tot l'Scalae de donar-me lliçonetes sobre com ha de fer-se l'arquitectura (encara que jo sigui un delineant de merda més, com tants -la majoria, francament- d'altres). I més encara, per a què serveix la disciplina en qüestió -que per a això ni tant sols cal tenir títol d'arquitecte-. I els insults, com la prostitució, són tant vells com la raça humana. No podràs pas eliminar totes dues actituds, tant atàviques com la mateixa arquitectura. L'únic que cal és paciència, com la de Fripp quan li fan una foto en ple concert i fot cara de voler assessinar algú.

ie ha dit...

Medit: els que reclamen el retorn (?) a la "bona arquitectura" són incultes. Parlen de "la modernitat" però pregunta'ls-hi per Klee, Stravinsky, Maiakovsky, Cartier-Bresson, els socialistes utòpics, l'estructuralisme, els situacionistes... Tampoc no s'hi pot parlar de viure a la ciutat. Les seves fotos i les seves llibretes són depriments. Diu molt que el postmodernisme no tingués res a veure amb Lyotard. Són tots els mateixos. El Moneo no, no m'interessa però no és dels mateixos. L'Aldo Rossi va sortir de l'estereotip modern que jo dic que és mentida i que sí que va existir. A més, entre homenatge i abstracció no sé si hi ha tanta diferència. N'hi ha, però cal veure fins a quin punt la mímesi és mímesi i no és síntesi ni anàlisi (per mi el Moneo perd, sobretot quan et planteges la pregunta al revés, que és el que diferencia els moderns moderns dels moderns canonitzants, però es tracta de situar-lo.)

També passa que hi ha més arquitectes que aparelladors, però vist que el poder ho soluciona dificultant l'educació prefereixo no dir res.

El post original no és el tipus de post que m'agrada, però com que hi ha tan poc moviment ja està bé. El tema és triar bé amb qui hi vas, i aqui no puc opinar. Des de l'òptica Medit Scalae és com el Loquillo dient que el "rock espanyol" és bo, però jo m'abstinc. Fan alguna cosa, i fins que no em posi a ser l'enemic d'xyz i a pontificar sobre 123, no tinc gaire ganes d'atacar institucions que em són indiferents (o: Scalae no pot ser reaccionari perquè té tot el camp a l'abast. Ja cauran.)

Medit ha dit...

La meva crítica al "món Félix Arranz" (i els seus "deixebles", amb regust desgradablement "sociata"), apart de la nacionalista/catalanista que per a mi ja té molta força i és totalment vàlida tot i saber la displiscència amb la que molts aprenents d'intel·lectual (com m'agrada aquest concepte) la tracten, la seva manera d'enfocar el discurs arquitectònic és a través de la màscara: no hi ha arguments disciplinars sobre la taula i necessiten recórrer a la ètica. A la moral professional. Com Coderch. Amb la diferència que aquell franquista, apart d'una retòrica moralista repulsiva -no necessitem genis, tot i que jo ho sigui- que no servia absolutament per a res, sí que tenia arguments arquitectónics a la màniga. I tots eren artístics, intuïtius. Si no ho fossin, si no fossin merament químics, del que els seus sentits li transmetien al cervell -i no del judici a posteriori que en feia-, Coderch hauria fet neoclassicisme, que era l'arquitectura del seu règim, de la seva moral personal. Si no fos la intuició "genial", irracional i no transferible mitjançant un dogma moral qualsevol, el què feia a Coderch el què era, únic, la Costa Brava estaria ara plena de cases Ugalde, i no ho està.

A Scalae -i a altres blogs i webs que "pengen" de Scalae, directa o indirectament- no hi ha arguments arquitectònics, propostes d'anàlisi útil. Només hi ha multiplicitat de cites (com volen demostrar alguna cosa, qui sap quina?) que no condueixen a enlloc més enllà de petits exercicis de retòrica literària, no arquitectònica.
WAM, la revista del Quetglas i l'Arranz -i Arqa, Scalae i similars més tard-, ja no era res massa interessant al 2000 quan vaig començar a navegar per Internet. Ja aleshores Archinect li donava mil voltes. I avui dia Archinect ha baixat bastant però segueix sent, com tot el què passa en el món anglosaxó, deu mil vegades més interessant que el què passa en el món hispànic.
En realitat, mai hi ha hagut competència. El "món Félix Arranz" i similars del món castellanoparlant sempre ha estat per sota. I els meu 10-11 anys de certificació quasi-setmanal, de navegar per la xarxa i comparar mons arquitectònics virtuals d'origen divers, no fan més que verificar-m'ho de manera empírica.

Ah, i Loquillo? Loquillo és un cutre-Gene Vincent. O un cutre-Eddie Cochran. Efectivament, no hi ha res en aquell aprenent de jugador de bàsquet. Res útil.

ie poblequadrat ha dit...

Medit: Crec que no estem d'acord ni en què és el catalanisme ni en què és l'art, i em sembla que amb lo de les webs i revistes dispares des de casa teva perquè no entenc la rellevància del tema, però almenys tots dos odiem el Loquillo i el moralisme, així que almenys queda clar que no som escòria.

Sobre el Coderch... home, jo crec que la seva arquitectura sí que és feixista, primer perquè és inquietant i defensiva (defensiva per senyoritu, i inquetant per senyoritu bèl·lic), i segon perquè encara que no li costi italianitzar i "ficar armaris als passadissos" tendeix a apel·lar a tal o qual valor i a tal o qual tradició tant quan escriu com quan projecta. Però això és el que té de "genial": per ell tot plegat era personal, així que en treia art... és bastant indestriable del tipus de gentola que era, i, l'únic punt on crec que no coincideix el que deia amb el que feia és en la "tranquilitat", perquè déu n'hi do. Esclar que això mateix ja li va bé a Catalunya, que per mi el mediterrani dels noucentistes és la cosa més reaccionària quan la treus del context (que els noucentistes en si no van perdre de vista la importància de la urbanitat mediterrània i hi van fer molta feina... només que eren una meitat de tot plegat en lluita amb l'altra, i si te n'oblides de l'altra meitat doncs a part de fer mal no en treus res d'interessant.)

Medit ha dit...

A diferència del catalanisme, no tinc molt clar que hi hagi -ni hi hagi hagut mai- cap homo sapiens que tingui clar què és l'art. Robert Hughes es va currar no sé quants episodis del 'Shock of the New' i a l'últim capítol mig-reconeixia que no hi ha cap definició satisfactòria ni per a totes les èpoques ni per a tots els temps.
En canvi què és el catalanisme no té massa discussió possible, exalta una idiosincràcia col·lectiva en particular, és a dir la singularitza i això inclou evitar barrejar-la amb exaltacions d'altres idiosincràcies diferenciades (per exemple, l'espanyola), i, més enllà d'això, no queda massa camp més d'interpretació (seriosa) per córrer. Excepte si entrem en el "fabulós" (per "fantasiós") terreny del relativisme i de la demagògia.

Ambdós qüestions, art i catalanisme, poden ser resoltes en bona part amb aquella cita d'Abraham Lincoln, "You can fool some of the people [socialistes, peperos, Ciutadans] all the time, and all of the people [catalans del cinturó industrial barceloní] some of the time, but you cannot fool all of the people [catalans de tot arreu] all the time."-.
Tot i que segons a qui, ja li interessa practicar reinvencions semàntiques per expulsar dimonis interns i/o externs.

Això de les webs -que té una rellevància subjectiva, per mi en té bastanta- és una rèplica a la frase original del post: "[FA] és un personatge central a les webs d’arquitectura espanyoles: pioner de les revistes digitals amb el seu WAM, permanentment envoltat de gent interessant, entusiasta, d’enginy ràpid i sempre de bon humor".

No en qüestiono ni el "bon humor", ni l'"enginy ràpid", ni, encara menys, l'"entusiasme", però poso molt en dubte això de "gent interessant" i el fet que, se sobreentén de la frase en qüestió, en FA tingui alguna mena de valor o mèrit pel mer fet d'haver arribat abans que altres a l'acció d'introduïr l'arquitectura ibèrica -alguns en diuen "espanyola"- en els temes de discussió de la xarxa.
I si comparo el seu trajecte amb altres trajectes [per exemple el de Paul Petrunia] ho faig per validar la meva opinió. No parlo per parlar. Ans al contrari, si d'alguna cosa sé del cert, més enllà de què és l'art o el catalanisme, és que ha passat en la xarxa en els útims 11 anys i què hi pinta cadascú. El món virtual també és un mocador -i l'arquitectònic català és un kleenex d'1 cm2-.

No entenc el concepte coderchià "arquitectura defensiva per senyoritu". Vols dir auto-protectora? reaccionària?
I això de les dues meitats -una noucentista- entenc que és el ying i el yang catalans? seny i rauxa? No conec massa el "programa" del Xènius, potser tenia alguna cosa útil, però els frontissos del Goday -o la pròpia columna de marbre rosa amb arcàngel que volia instal·lar el mateix Xènius al Portal de l'Àngel- més que assenyats em semblen tant o més reaccionaris que el mateix Coderch -o fins i tot el propi Gaudí-. La moral i el retorn a l'ordre en realitat eren compartits, però l'arquitectura d'aquests tres -Gaudí, Goday i Coderch- no podien ser més diferents.
Hi ha alguna cosa errònia -i inquietant- en això de la "moral". Per això no m'agraden els articles de l'Arranz a Scalae. Ni els articles de Llàtzer Moix a La Vanguàrdia. Capellans, tots.

ie wataridori ha dit...

El que vull dir amb el noucentisme és que el mediterrani "tranquil" del Carner i el Xènius se'l van inventar ells, i que no val la pena pensar-hi. Sí que val la pena pensar que els noucentistes estaven amb lluita amb aquest i aquell d'allà, que van acabar tenint per fills/assassins l'avantguarda de la República i que com tants altres van contribuir al desenvolupament de la societat catalana i les seves ciutats, però això, que ells posaven les fàbriques i els avis posaven la CNT, és tot. Vull dir que així veus on cau aquesta "tranquilitat" i després veure si això ens convé (o representa) és cosa de cadascú... jo hi estic en contra, i crec que la lectura del Coderch com a arquitecte d'edificis violents dóna de si (una altra cosa és la seva obsessió per l'autodefensa, que me la bufa bastant i que a més va en contra d'altres idees dels seus edificis, com per exemple les habitacions que fa, que sembla que t'empenyen a fora.)

El catalanisme per mi és el projecte de Catalunya. Actuacions catalanistes són l'Eixample, els bombers de Barcelona, les avingudes de Nou Barris, tenir fàbriques, tenir equips esportius pertot arreu i similars. La independència també, esclar, més que res per no estar emmerdats perdent el temps negociant amb Espanya i dedicar-nos a les ciutats del país (Per cert, excepte per la independència, el programa del Xènius era més o menys aquest. Passa que ell el treball que volia fer pel país era d'un paternalisme dretó acollonant. Alguns articles del "Dietari" són per fotre el llibre per la claveguera. De fet això mateix vaig fer, que tenia 15 anys i estava exaltat.) Actuacions anticatalanistes: construir urbanitzacions, desmuntar el significat de les institucions i associacions, privatitzar, provincianitzar, separar de la ciutat, etc.

L'art: no m'agrada parlar de l'intuïtiu. M'interessa enllaçar unes coses amb les altres per convertir això en allò, que crec que és el que pot fer l'art/l'arquitectura. La intuïció hi té a veure perquè és una versió primària del procés, però racionalitzat dóna aquell "racionalisme subversiu" que s'ha donat bastant a Catalunya i que quan creix a prop dels protestants et dóna els Corbus i els Koolhaas (perquè hi ha diferents tipus d'humor negre: l'exemple és la diferència entre uns surrealistes i els altres.) La resta no m'interessa, perquè sóc així de militant i perquè sóc un guarro.

Dir que hi ha "alguna cosa errònia amb la moral" és com un acudit del Groucho, però hi estic d'acord, oposar la moralitat a l'art amaga, en el fons, un projecte reaccionari i en la superfície la bona fe de repetir creences (com hi ha gent que va adoptar el realisme socialista de bona fe. Això quan es tracta d'aquest tipus de moralitat, que hi ha més tipus d'arquitectura moralista, començant pel cantó més classicitzant del feixisme italià.) No sé si el Fèlix Arranz hi té a veure, però ja he dit que m'és una mica igual.

Uf! Perdó per emmerdar tant la discusió, però almenys és divertit.

ie wataridori ha dit...

El que vull dir amb el noucentisme és que el mediterrani "tranquil" del Carner i el Xènius se'l van inventar ells, i que no val la pena pensar-hi. Sí que val la pena pensar que els noucentistes estaven amb lluita amb aquest i aquell d'allà, que van acabar tenint per fills/assassins l'avantguarda de la República i que com tants altres van contribuir al desenvolupament de la societat catalana i les seves ciutats, però això, que ells posaven les fàbriques i els avis posaven la CNT, és tot. Vull dir que així veus on cau aquesta "tranquilitat" i després veure si això ens convé (o representa) és cosa de cadascú... jo hi estic en contra, i crec que la lectura del Coderch com a arquitecte d'edificis violents dóna de si (una altra cosa és la seva obsessió per l'autodefensa, que me la bufa bastant i que a més va en contra d'altres idees dels seus edificis, com per exemple les habitacions que fa, que sembla que t'empenyen a fora.)

El catalanisme per mi és el projecte de Catalunya. Actuacions catalanistes són l'Eixample, els bombers de Barcelona, les avingudes de Nou Barris, tenir fàbriques, tenir equips esportius pertot arreu i similars. La independència també, esclar, més que res per no estar emmerdats perdent el temps negociant amb Espanya i dedicar-nos a les ciutats del país (Per cert, excepte per la independència, el programa del Xènius era més o menys aquest. Passa que ell el treball que volia fer pel país era d'un paternalisme dretó acollonant. Alguns articles del "Dietari" són per fotre el llibre per la claveguera. De fet això mateix vaig fer, que tenia 15 anys i estava exaltat.) Actuacions anticatalanistes: construir urbanitzacions, desmuntar el significat de les institucions i associacions, privatitzar, provincianitzar, separar de la ciutat, etc.

L'art: no m'agrada parlar de l'intuïtiu. M'interessa enllaçar unes coses amb les altres per convertir això en allò, que crec que és el que pot fer l'art/l'arquitectura. La intuïció hi té a veure perquè és una versió primària del procés, però racionalitzat dóna aquell "racionalisme subversiu" que s'ha donat bastant a Catalunya i que quan creix a prop dels protestants et dóna els Corbus i els Koolhaas (perquè hi ha diferents tipus d'humor negre: l'exemple és la diferència entre uns surrealistes i els altres.) La resta no m'interessa, perquè sóc així de militant i perquè sóc un guarro.

Dir que hi ha "alguna cosa errònia amb la moral" és com un acudit del Groucho, però hi estic d'acord, oposar la moralitat a l'art amaga, en el fons, un projecte reaccionari i en la superfície la bona fe de repetir creences (com hi ha gent que va adoptar el realisme socialista de bona fe. Això quan es tracta d'aquest tipus de moralitat, que hi ha més tipus d'arquitectura moralista, començant pel cantó més classicitzant del feixisme italià.) No sé si el Fèlix Arranz hi té a veure, però ja he dit que m'és una mica igual.

Uf! Perdó per emmerdar tant la discusió, però almenys és divertit.

Medit ha dit...

"Les avingudes de Nou Barris" i "tenir fàbriques" no té res d'específicament catalanista. També tenen fàbriques -i ben mitificades- a Detroit, i que jo sàpiga a Michigan no hi ha cap voluntat catalanista generalitzada.
També hi ha dotzenes d'hectàrees de sprawl anomenades Chicagoland a l'àrea metropolitana de la capital del blues elèctric i no es van planificar amb voluntat concreta d'anticatalanisme.

El catalanisme no té res a veure amb la manera específica de distribuïr els assentaments urbans o quin tipus d'associacions ciutadanes hi ha. Ni amb la industrialització del XIX - en contraposició a l'Espanya rural de la mateixa època. Tot això són processos que es donen a qualsevol societat.
Allò "català" -i per tant allò catalanista- és una referència estrictament de comportament cultural (i.e., comportament nacional), d'ús d'una llengua en concret i el caràcter (La Idiosincràcia) subseqüent.
La caricatura: el catalanet és el "cultureta amb meleneta", l'espanyolet és el "xulo-piscines amb cresta de gomina". Té la mateixa idiosincràcia un català pagès que viu a Sort que un català informàtic que viu al Poblenou. I la mateixa un espanyol electricista que viu a Nou Barris que un espanyol cirurgià que viu a Majadahonda.

Certament l'entorn construït ajuda a matisar i fins i tot transformar -en el temps- idiosincràcies (i això devia ser part del programa del Xènius, o del Rubió i Tudurí i la Catalunya-ciutat, o, de fet, del propi Cerdà: ruralitzar la ciutat, urbanitzar el camp) i a fer-les més o menys influenciables respecte a idiosincràcies externes; però afavorir l'sprawl, o construïr fàbriques, no les crea ni les destrueix.

Se suposa que en el fons seguim sent tant fenicis -comerciants, pactistes, amants de la cultura, moderats, peix-al-covistes... you name it- avui dia com quan ens banyàvem a la badia de Roses amb els grecs. Només que ara tenim ADSL i llegim el New York Times. Tant li fa. Catalans com sempre. I mai espanyols.

La definició d'art és un impossible. Cap n'és satisfactòria. De fet és propi de l'art matar la pròpia auto-definició a la mínima que pugui i crear-ne una de nova que també serà de curta durada. L'art és una rentadora, i té el programa a "tope de" revolucions. Un centrifugat etern i sempre reaccionari: per a cada acció que caduca apareix una reacció posterior, el GATCPAC també era un moviment reaccionari, anti-noucentista, anti-MNAC).

A tu t'haurien agradat els últims anys (2002-04) de l'Archinect v.1.0. Hi havia fils de discussió similars a aquesta "empanada" -molt més rics, molt més plurals- de 300 o 400 missatges (amb no més d'un 10% de one-liners, entenent one-liner com a l'equivalent a "gracias por este post, he aprendido mucho" que hi ha sovint en la versió en castellà del blog d'en Prat).
De fet, tens un aire a Stephen Lauf -qui posteriorment signaria a Archinect com a Rita Novel-. En Lauf, un tio de Philly que devia rondar la cinquantena, s'autoproclamava com l'inventor del "primer museu virtual d'arquitectura": www.quondam.com. Un projecte -un de tants- tant o més antic que qualsevol cosa del "món Arranz". Era un boig -un intel·lectual- del Piranesi i d'Itàlia en general. Es cartejava amb Peter Eisenman discutint sobre Terragni i els continus "reenactments" de l'arquitectura italiana.
Diria que aquest estava tan "full of himself" com ho sembles estar tu. I com cap blog/web/usuari del món Arranz/Scalae/España que jo hagi vist. Avui Archinect, entre la crisi del sector i la massificació, pre desgràcia ha perdut molt.

En el fons, la referència a Archinect, em certifica que l'individualisme fenici català té força a veure amb l'individualisme empresarial nord-americà. A pesar dels ateneus per una banda i les Kappa Kappa Psi/Sigma Alpha Epsilon/Phi Sigma Pi societies de l'altra.

jaume prat ha dit...

Hola als dos,

Em teniu flipat amb la volada de la discussió, que, per moments, no puc seguir perquè vaig retrassat en les meves lectures d’en Xènius: segueixo tenint, cosa dolenta, alguns dels prejudicis dels quinze anys i l’he marginat en favor d’un altre franquista amb més tal·lent com és en Pla, a qui torno i retorno constantment.

Dic la meva sobre alguns dels fronts que heu obert. No tenia ganes de seguir escribint sobre Scalae però, al final, m’he convençut que calia fer-ho.
Primer: remarcar la independència dels col·laboradors que hi treballem. No se’ns donen indicacions de cap mena, per bé que de vegades ens autocensurem, però entenc la diferència entre un blog i un periòdic digital que vol fugir dels personalismes (aconseguint-ho a mitges, però igualment fent una tasca que, ja us dic ara, demana moltes hores a la setmana, amb tots plegats perdent diners per un tubo i jugant permanentment la carta de l’entusiasme per a complir plaços). És a dir, no és el mateix el que puc publicar aquí que el que es pot publicar a aquella revista, cosa que tenia clarissim quan vaig acceptar la feina.
Sobre altres webs no discuteixo perquè sempre em feu sentir tots molt tonto: en miro poquetes, massa poquetes, tinc poca disciplina d’anar navegant i m’emporto una de disgustos per no haver-me culturitzat prou horrorosos. No sé sobre Archinect tot i conèixer gent que hi escriu i m’adono que necessito comprar temps per a posar-me al dia. Però sabent des de dins el que costa mantenir-les em quedo alucinat.

Segon: Catalanisme? Des de quan és un projecte (o un lloc) comú? Què tenen a veure les CUP amb Esquerra amb Convergència amb diverses plataformes ciutadanes que també ho són (tipus les que impulsa gent com en Joel Joan, etcètera). O què tenen a veure, tan sols, l’independentisme de n’Uriel Bertran amb en d’en Lóñez Tena o amb el d’en Sala Martín? Ni tan sols estic segur de posar com a origen les bases ideològiques noucentistes, tan contraposades a les del modernisme, on també hi havia independentistes radicals com el propi Gaudí, barallat, al seu dia, a mort amb en Cambó pel tema i refusant-se a parlar en castellà amb l’Unamuno o en francès amb Le Corbusier. No sé si som pocs, el que sí és segur es que estem mal avinguts. Ara, sí hi ha una cosa que està molt clara: gran part dels corrents catalanistes seriosos de l’actualitat (i, fins a l’aparició en escena de la penya formada al cinturó roig, gran part dels polítics catalans) estan formats en el noucentisme. Com l’arquitectura catalana, que gairebé tota ella excepte, potser, el difunt Miralles, o fins i tot aquest, però com a mínim té la virtut de fer-me dubtar, és noucentista pura i dura. El que passa és que hem anat de victòria en victòria fins a la derrota final, com el Madrid d’en Florentino, fins arribar als manuals estilístics de GISA, a l’actual col·legi d’arquitectes, a en Fèlix Millet, als pretòries i al fet que gairebé cap dels arquitectes catalans actuals (excepte els tres o quatre que tots coneixem) hagin perdut la capacitat de fer-nos somniar, d’impressionar-nos i de liderar res que no sigui la darrera agrupació oportunista d’estudis per a aconseguir encàrrecs col·lectivament.

jaume prat ha dit...

En quan a la moral i al feixisme de Coderch: si us plau, no em feu riure. Moral? Si us faig dir deu arquitectes catalans punters (o, sinó punters, com a mínim coneguts, i, sinó coneguts, com a mínim amb molta trajectòria) us en sortirà un, arxipremiat i reconegut, etcètera etcètera, que es dedica a inflar la cara de la seva dona a hòsties quan torna a casa després d’una dura jornada de treball, convenientment protegit tan per la poli (té varies denúncies interposades) com pels seus companys de professió, que ho saben, li posen bona cara i a les seves esquenes diuen que tot plegat això són “les seves coses” (tal qual m’ho van dir us ho repeteixo). Diria el nom i em quedaria descansat, però sospito que aniria de dret al quartelillo amb una demanda per difamació així de gran. Un parell més són reconeguts assetjadors laborals. Ah, ho oblidava: tots ells pertanyen a aquesta “esquerra” hereva del gauchedivinisme que ha caracteritzat l’arquitectura catalana dels darrers 20 anys.

Sempre he cregut, i vull seguir creient, que si no hi ha ètica personal no hi ha bona ètica professional. Però el cert es que sé que és mentida. No vaig conèixer el Coderch. Pel que sé d’ell és la clàssica persona que m’hagués caigut bé els dos o tres cops l’any que el veiés, més no perquè no convenia tenir-lo a prop: fatxa fins a la medul·la, bebedor, irat, exageradament sensible, un artista de cap a peus i un tros d’arquitecte a qui, precisament, caracteritzava una ètica professional que avui en dia té pocs parangons: i sinó contesteu-me una pregunta: amb què us quedeu, amb els habitatges de la Barceloneta o amb els del carrer Compositor Bach? I té més habitatge social per un tubo de qualitat: a la mateixa Barceloneta, al Serrallo, a Sitges, a Ripollet, a Olot. Tot el d’una enorme qualitat. La mateixa exactament que la casa Ugalde o el Liceu Francès o el seu xalet de la Moraleja. Sense distincions, i això és una de les coses que més m’agrada d’ell.
En quan a la seva obsessió per atrinxerar els seus edificis: no és franquista, forma part de la psicologia personal de cada arquitecte passada a les seves obres sense transició. Exemples: Mies van der Rohe i la seva obsessió per a projectar cases absolutament individuals excepte quan mentia i les tancava, com les que va fer per Herbert Greenwald (mai publicada fins fa meys de 10 anys) o les distribucions convencionals finalment construïdes i signades per ell per als seus habitatges de Detroit o els propis Lake Shore Drive. Aalto i la seva obsessió pels espais baixets sense estructura, que tanta pasta costaven als promotors i que essencialment són inútils excepte des del punt de vista de la pròpia arquitectura. Miralles amb la seva santa mania de no entregar res contra res i els seus wcs pudents perquè no tanquen mai hermèticaent que deixen la biblioteca de Palafolls parcialment inutilitzada als voltants d’on hi ha un baixant (sí, disculpeu: no ho vaig posar a l’article que vaig fer, crec) o la sala de preparació dels morts a Igualada, completament inútil per això mateix. Mateo i la seva obsessió pels microespais, compartida per Le Corbusier, càplules sense llum natural, baixes de sostre i pintades de negre. RCR i els seus pèssims acondicionaments vitals a molta de la seva obra pública (de fet em va sorprendre agradabilíssimament comprobar que això queda perfectament resolt, per fi, al mercat de Sant Antoni). I Etcètera. Tot el mateix: no es poden jutjar tendències polítiques per obsessions individuals. O no sempre, vaja.

Una sobre el “no son genios lo que necesitamos ahora”. En Mèdit té raó sobre les proposicions artístiques reactives. Aquest article no és un manifest ni ho va voler ser mai. Era una bronca a un arquitecte joveníssim que, segons Coderch, havia ultrapassat les seves funcions de pipiolo escalfacadires a un estudi bo dissenyant brillantment una cadira. Aquest arquitecte es diu Rafael Moneo, i segons Coderch no el necessitavem per ser un geni. No sé on quedaria ell, que té alguns edificis (no masses, però algun sí) que superen la seva arquitectura.

jaume prat ha dit...

I, respecte de l’art, cada cop sóc menys incapaç de saber què és excepte quan el tinc davant els morros. Discrepo amb l’Ie sobre el paper de la intuïció, que per a mi és fonamental i constant al llarg de tot un procés artístic, per bé que sempre és a priorística (en això coincidim) i va intervenint per guiar, consolidar decisions o torçar-les. Ara, també dic una altra cosa: la impossibilitat de definir-lo ha portat molts professors a quedar-se més amples que Déu dient que tampoc es pot ensenyar, i, per tant, a viure. Sempre es pot ensenyar, i formar artistes (i, sinó artistes, almenys pensadors, intel·lectuals, gent conscient del que fa) formant en la tècnica, en el rigor, en la disciplina del pensament, en la cultura. I, si no tens artistes, almenys tindras ciutadans. O almenys tindras gent capaç de deslligar les seves biografies (poques en conec que siguin rectes i immaculades i, quan les conec, recel·lo, i quan veig que són certes, arrenco a córrer) d’una ètica que cada cop és més necessària a la política i a la vida per fugir del solar en que s’han convertit la vida civil i l’arquitectura catalana.

...i no sé quí dels dos ho ha dit, però aquí a Catalunya es produeix molt, molt poca teoria arquitectònica de qualitat. Dic de qualitat perquè em sé de qui la fa i amb prou feines aconsegueix no fer riure, però si organitzes presentacions a espais foscos pintats de negre amb go-gos, cava, cocaïna, tot de gent guai que es vol deixar veure i quatre que et riuen les gràcies algo tens... En el fons jo també sóc un tant moralista, suposo que se’m veu, o sinó moralista (perquè tinc la meva pròpia moral massa allunyada dels convencionalismes socials imperants) un rigorista que pensa que ja està bé que tots ens fem palles amb tots sens produir res més que el necessari per a reconeixer-nos. Massa provincià veig el panorama.

ie poblequadrat ha dit...

La veritat és que no sé com m'he ficat en aquesta discussió i rellegint-la, ni explico el que vull dir, ni el que dic fa al cas, ni estic gaire fi... m'enganxo molt els dits. Intentaré resumir-ho una mica per plegar ja i no fotre més el pena:

- Per mi, el Coderch és interessant perquè NO és noucentista. Construïa el contrari de la "civilitat" que proposava el (mediocre i també feixista del) Xènius. No em sembla menystenir-lo per temes morals... ell aportava coses que la soseria il·lustrada del post-noucentisme no hagués pensat, molt menys la soseria inculta del pseudobellesartisme de l'època. Reconec que és barrejar coses i que no és seriós ni productiu dir això en comptes de parlar dels seus edificis. Crec que és perquè tinc la il·lusió falsa de fer les coses que faig amb un objectiu ideològic clar, i espero poder analitzar tothom així, quan és un error total. A més això em fa moralista de totes totes, no? M'hauria de revisar.

- Dir que una arquitectura és feixista o socialista o neoliberal és un tipus d'apreciació diferent a dir que un arquitecte és bona o mala persona. Es pot fer una arquitectura excel·lent a favor de "la ciutat" proposada per qualsevol tipus de poder, i sota altres tipus de poder aquesta arquitectura segueix sent bona i segueix oferint coses a la ciutat i als que l'usen, perquè al cap i a la fi l'arquitectura és arquitectura i s'encarrega de la forma, del disseny i de la vida, per molt que s'hi pugui veure quant han parlat o han deixat de parlar els que l'han fet. Per tant, potser no val la pena parlar-ne tant, i demano disculpes. Tot i així alguns dels tics que esmentes em semblen molt polítics...

- Odio profundament els noucentistes, i particularment el traïdor podrit de l'Eugeni d'Ors (només per escriure una imbecilitat com "la Ben Plantada" ja l'odiaria encara que fos comunista llibertari), però una part del seu projecte formalitza un potencial interessant de la societat catalana: una articulació civil inseparable de la construcció de les ciutats. Però ho fa interessadament i parcialment, així que cal ser crític: ells ho pensaven d'una forma dirigida, paternalista, amb tothom "al seu lloc", vaja, molt de dretes, molt platònic. Per tant la ciutat em sembla un gran tema del (d'uns) catalanisme(s), i també em sembla hi ha maneres de viure que impossibiliten aquest tipus de societat (tan poc americana.) Em sembla que "l'arquitectura catalana", com a institució, sempre ha fet costat a aquest tipus de catalanisme, en una versió o una altra. Medit: entenc que tens tendències a la Sala-i-Martin i que això mai et semblarà seriós, perquè és com socialista i tot. Ho entenc, i més que exposar les diferències no en traurem res... per cert, com deu ser el tio aquest que dius d'Archinect com per aguantar parlar amb l'Eisenman!

- Una cosa és voler definir l'art i l'altra voler fer alguna cosa. Jo només he parlat una mica del que voldria fer (o de com m'he fet veure les coses), i de que s'hauria d'ensenyar a voler fer alguna cosa per ser arquitecte. Com que sóc una mica militant sempre m'emmerdo parlant de coses que no fan al cas... i a més, tampoc no sóc anti-intuïció ben pensat!

ie poblequadrat ha dit...

(per cert, me n'acabo d'adonar que vaig treure els noucentistes per criticar la seva puta merda de "mediterrani"-front d'ordre, i per dir que m'agrada l'arquitectura tan poc mediterrània, en el sentit noucentista, del Coderch. d'aquí al catalanisme i tot això. en fi, em sap greu!)

Medit ha dit...

A mi la independència (o la interdependència) entre els redactors de Scalae no em preocupa massa. De fet, és normal. També és així a Archinect i a qualsevol altre lloc col·laboratiu, aquest no és el tema.
El tema és que a Scalae hi ha algú que defineix una "postura editorial" i per molt independents que sigueu els col·laboradors (que al cap i a la fi l'únic que feu és d'agència de notícies) tot el lloc web queda condicionat per qui l'ha creat i dirigeix. Sereu independents, però el projecte és personalista. I, en conseqüència, dogmàtic.

A Archinect, en canvi, ningú fa cutre-editorials personalistes i qui les fa les fa de manera esporàdica, en llocs inesperats i sense vocació de marcar cap pauta ni de permanència en el temps (i a sobre, moltes d'aquestes editorials, que a vegades apareixen enmig d'un fil de discussió del fòrum, són terriblement bones, o ho eren, en els bons temps d'Archinect).
Si Archinect atrau gent com a mosques i a Scalae ningú comenta pràcticament res, és perque l'usuari sap fer-se seu el lloc web, que és totalment flexible. Aquest sí que és realment independent. Jo no conec de res el creador, Paul Petrunia, ni m'interessa un rave què en pensa ell de no sé quin projecte, no sé quin arquitecte o l'estat de la professió o el sistema educatiu de les escoles d'arquitectura. En canvi a Scalae acabes sabent de quin pal va el mestre de cerimònies i això crea o bé adeptes o bé detractors.

Segurament qui crea els projectes és rellevant. L'Arranz és un "senyor gran" d'Espanya (diguem-ho així) que fa de profe en una ETSA i que no sembla massa "comòde" en l'entorn digital, i el Petrunia és un arquitecte jove de la Sci-Arc de LA, que es mou com un peix a l'aigua dins la xarxa, i que, tot i ser arquitecte (M.Arch), ha estat més temps treballant l'arquitectura dins la xarxa que a fora, creant portals generalistes d'èxit (Archinect, Space Invading, Bustler), fent 'portfolios' per a despatxos d'arquitectura nord-americans i impartint conferències sobre l'arquitectura a Internet en convencions de l'AIA i d'altres.
És segurament una qüestió generacional. En Petrunia (1975) entén per a que serveix un portal -o una revista- a Internet, quina és la diferència amb una revista en paper i com aprofitar-ne les potencialitats. No tinc clar que l'Arranz (1961) hagi entès res, més enllà dels podcasts (que, a l'hora de la veritat, no ofereixen res d'especial que no ofereixi una entrevista transcrita, més enllà de transmetre algunes entonacions que magnifiquen o esmorteeixen alguna opinió).

I sobre el Pla i el Xènius i el Carner i escriptors varis... els meus dies també ténen només 24 hores. Si conec Archinect a fons, vol dir que, entre altres, ni he llegit "La Ben Plantada" ni el "Quadern Gris". I tampoc m'interessa massa fer-ho, francament, només m'interessa saber i contextualitzar qui eren aquests dos i, si pinten alguna cosa en la història de l'arquitectura catalana -especialment el Xènius-, quina és aquesta cosa exactament. La autobiografia d'en Bohigas em va semblar una bona introducció pel cas de l'Ors. Algun dia intentaré aprofundir més en el tema.
A més, també em ve més de gust veure si en J.V. Foix era un bon crític de l'arquitectura de les avantguardes dels 1930s en els seus articles a "La Publicitat" (hi ha un llibre recopilatori del 1971, "Mots i maons o a cascú el seu"), al cap i a la fi aquest era amiguet del GATCPAC i membre d'ADLAN. I el racionalisme em sembla més interessant que el noucentisme de l'un o la gastronomia, les descripcions naturals i les cròniques periodístiques de l'altre.

Medit ha dit...

Sobre el fet que el catalanisme sigui "dispers" (de les CUP a Sala i Martín), doncs és un fet que valida que aquest no és un lloc comú pel què fa a les opinions sobre l'urbanisme, ni les fàbriques, ni els ateneus, ni l'economia, ni l'art, ni d'altres coses que depenen d'un context social de base plural... sinó que és un lloc comú de la Idiosincràsia (paraula clau) catalana: voler ser català -i res més- i tenir l'espai polític (un estat) per desenvolupar-ho. I la Idiosincràsia es vehicula -i s'ha desenvolupat/singularitzat en el temps- a través d'una llengua específica -que sovint ha especificat, en paral·lel, una religió o una variant particular d'una religió-. No hi ha cap altre secret. És així de senzill. Aquí, a Escòcia i a l'Orient Mitjà.
En realitat el catalanisme, com el nacionalisme americà o el francès, és molt primari, és la base sobre la que s'articula la pluralitat d'enfocs. Sentit de supervivència sobre el terreny. I després, un cop assegurat el terreny -la nació, la societat volguda-, es desenvolupen les diferències de gestió o de visió de l'art propi o de les fílies i fòbies metafísiques que en regeixin comportaments de conducta social, etc., PERÒ NO ABANS. Tot es redueix a: "Home, sweet home" (i el "sweet" és vital).

Sobre Coderch. La crítica a la postura "moralista" és sobre el personatge, no sobre la obra (per mi, almenys). I està relacionada amb el fatxerío... què coi i té a veure que fes habitatge públic com feia el GATCPAC? Podia el "populatxo" que habitava el seus pisos de protecció pública ser "roig"? O havia de ser ben espanyolet? Què hauria dit d'un pescador, a la Barceloneta-Marina, que volgués follar-se una meuca del port, fumar-se uns porrets i cagar-se en Franco en un d'aquells espais tan torturats? Hauria aprovat la seva conducta només perquè el pescador vivia en una de les seves obres? O l'hauria "aconsellat" que canviés de comportament?
No veig la relació directa: moral personal vs. disseny arquitectònic. Terragni era molt bo i era un altre fatxa. I la Casa del Fascio està molt bé, però seguia sent un fatxa de merda. Com diria la dona de l'Aznar estem barrejant peres i pomes. I per això deia des d'un inici que el fet que Coderch fos un fatxa no li impedia fer bona arquitectura, i que per tant, els discursos de to ètic, com els de l'Arranz a Scalae són infructuosos, no produeixen bona arquitectura perquè sí. La bona conducta professional no garenteix resultats brillants. Ni viceversa. No calen, doncs, discursos ètics ni morals.
El tio que dius que hostiava la seva dona tot i ser d'esquerres és una simple anècdota, no te la compro com a categoria.

Això dels que fan teoria arquitectònica catalana que fa riure és una crítica al J.M. Montaner? Al Mateo? Al Gausa? Per dir uns noms a l'atzar... hi ha diversa gent que fa coses d'aquestes no? Quina és la que fa riure? I què té de provincià tot això que no tingui de provincià molta de la merda -"hot air" en diuen en anglès del carrer- que es produeix al GSD, a Cranbrook, Detroit, o a l'AA de Londres?
Aquesta caricatura del cava i les go-go's és la mateixa dels arquitectes de negre i les groupies de Nova York que van a les instal·lacions del PS1 cada any, o als concerts de no-sé-qui... no té res de provincià, és una caricatura que es dona a tot arreu del primer món. Així que... com deia aquell, "no estamos tan mal". Que jo veig, de vegades, els dibuixets de la Izaskun Chinchilla (matrícula d'honor de l'ETSAM) i em vénen ganes de vomitar.

Medit ha dit...

pd. Ie, En Lauf, efectivament, era bastant plasta -tot i ser molt culte... o precisament per això-. I l'Eisenman, que tornant a Coderch i separant la moral de la producció arquitectònica, també és un tio molt culte i ha fet projectes interessants, és, apart de ser un conservador de merda que opina que el Franco no era un dictador (és amiguet del Fraga arran del projecte de la Ciutat de la Cultura de Galicia), un idiota rematat (com moltes vegades s'ha discutit a Archinect, inclós per part d'alguns dels seus ex-alumnes, que expliquen -i hi ha algun video a Youtube- com de mamón és en els "crits" (les correccions de projectes) ... aquest cop he buscat l'exemple, però aquí no hi ha retòrica intel·lectual, la crítica ferotge i cínica -aprofitant l'anonimat- també és freqüent a Archinect: http://www.archinect.com/forum/threads.php?id=66014_0_42_0_C .... hi vaig fer uns quants comentaris (rabiosos, vist amb perspectiva), irònicament en plè debat sobre l'Estatut, sobre la Constitució dels Estats Units, ah... the irony! ... i vam acabar parlant del Barça i el Madrid amb un altre català, establert a NY, que corria per allà i algú citant a Deleuze i els 1000 turons... totes les discussions a Internet acaben tornant-se molt diverses/estranyes... és el què té de bo la xarxa, suposo).

ie poblequadrat ha dit...

Ah, jo aquests els he llegit perquè abans d'estudiar arquitectura vaig passar per la facultat de lletres... el Foix (un altre dretà, però aquest cop indepe) el recomano molt, el Diari 1918 és una mica difícil de llegir però es de les millors coses que el (diguem-ne) surrealisme va donar en prosa, no només a Catalunya. Algun dia li faré un ull a l'Amics de les Arts i totes les revistes de l'època, que mai me les he mirat.

Se m'escapa tot el tema de Scalae i els seus personatges... ara, que les entrevistes m'han agradat sempre, no són superextraordinàries (també depèn de qui parla...) però sempre agraden.

ie poblequadrat ha dit...

Medit: ahahahaha, Deleuze i Mille Plateaux, quins records! En fi, ara que parles de l'Eisenman i tal, també m'agradaria dir que no em sembla unívoca la relació ideologia -> arquitectura. Crec que no sol arribar a ser rellevant, i quan ho és, crec que no val la pena parlar-ne tant com n'he parlat jo. En el cas del Coderch em sembla important perquè li va tocar pensar una mica sobre les maneres de viure, i aquí hi ha molta moral i molta ideologia. Però el que va fer ho va fer bé, ell i també altres que els hi va tocar plantejar-se coses semblants i que estaven ficats en les institucions franquistes.

ie poblequadrat ha dit...

(em sento culpable per no comentar mai al blog quan es parla d'arquitectura i matar-me a escriure sobre la moral del Coderch, el catalanisme i nosequines mandangues més...)