dimecres, 25 de juny de 2008

no he anat a la festa del COAC

Trenco el costum d’escriure sempre de les coses que m’agraden, perquè ja està massa publicitada la mala arquitectura com per molestar-me a escriure més sobre ella, pecats venials a banda, i deixo, senzillament, aflorar la meva mala llet. I es que estic cansat. Cansat dels esforços vans per trobar feina com arquitecte independent. Cansat de la ignorància, no ja del refús, del fet que sóc obviat per un mercat que, senzillament, ni arrisca ni aposta, que sembla completat amb els que hi ha, i que, quan es diversifica, ho fa en dues direccions completament oposades:
mediocritats desilusionants venudes sota l’etiqueta d’arquitectura de consum, teixit d’equipaments o habitatge social cansat, ofegat pel pas d’uns anys (els dels arquitectes que el practiquen, uniformitzats tots sota una pàtina de respectabilitat que ha ofegat qualsevol tipus de relleu generacional) que han otorgat més cansament, més vellesa que maduresa, ressentiment, autocomplaença, i
el de referències estrangeres llogats per grans projectes, associats amb patums locals que aprofiten la feina per adoptar quatre estilemes a algun projecte igual de gran menys un, sempre amb pinta de porta del darrere a un país que déu ha deixat fa temps de mirar-se.
Passo de reivindicacions buides d’altres zones d’espanya o de l’estranger. Continuo cansat. Cansat per culpa d’una biografia personal malportada, de l’error seminal de creure que el que contava era, és, la il.lusió, una bona arquitectura imposada a través de la creença naïf de fer les coses bé. De la frescura, de les ganes de menjar-se el món o alguna cosa que s’hi assembli, ganes que s’han d’arrencar a hòstia neta. Ja no és qüestió del que s’accepti, ni dels mèrits pírrics obtinguts treballant per algun tercer més o menys cobert de glòria. És sentir-se atrapat, revisquent un cicle diari d’on no es pot sortir. Perdent colaboradors, deixant pel camí les il.lusions cremades de companys de viatge que aposten per cavalls guanyadors, i ben bé que fan. I al final queda un mal beure per consolar-se, discos a tot volum, la casa plena de llibres sobre mestres massa allunyats en el temps com per a resultar vàlids. Recerco trossos desgraciats de vides alienes per a consolar-me: el Corbu passant fred a una mansarda del Quai Latin parisenc del 17, pintant, assistint més tard a l’estrena del Chien Andalou envoltat d’uns amics que no he sabut trobar, absort en perdre batalles com estic. Mies visquent a un lavabo, compartint estudi, somniant HEBs infabricables a aquell moment. Tant se val: ni tinc el seu talent (però sí la seva fe) ni el seu suport econòmic, per precari que sigui, ni res que faci suposar que no m’estigui enfonsant a una mena de magma estrany fet no de caigudes o autodestruccions heròiques tan com de mediocritat, rendició, consolació a base de cinquenes temporades de House i novel.les que convergeixen cap a VC Andrews o Ruiz Zafón o qualsevol cosa de fàcil digestió.
Ni tan sols tinc dret de queixa: avui mirava el pabelló de la Zaha Hadid a Saragossa i és esplèndid, però, amb aquest però que et fa recel.lar sense poder criticar sense semblar un ressentit, sense poder dir res coherent d’un bon edifici que potser no té raó de ser. I així segueixo.
Al final queda un retir fet de músiques diverses, ídols que es mantenen drets, Tom Waits compartits amb algú que creus sense ànima, algun altre cantant secret i una barreja de gustos personals pels dies que no veus ningú.
Dir que abandono, però perdre la raó de ser als 33 costa. Així que fins una propera vegada més precària, i si em rendeixo merda per mi, suposo que una mica de la que ja és. Una mica en mica mes, sense adonar-me’n massa, que no faci tan mal.

contrallums, reflexos, color negre.


Visita virtual a les penúltimes obres dels RCR en virtut del darrer croquis que els dediquen. Sensacions reforçades empíricament després de les visites al parc de Begur, a la mansana de la Barceloneta. Edificis sorprenentment tranquils, filtrats per unes sensacions comfortables. Interiors neutres que permeten no fixar-te gaire en un espai de qualitat funcional, que envolta sense exigir, d’una neutralitat intencionada, que fuig deles mediocritats massa viscudes des del projecte i massa poc des de l’experiència. Sorpren un tractament de la llum poc obvi: íntim, molt contrastat, associat sistemàticament a colors sempre molt clars o molt foscos, molt sovint els del propi material en brut, quan hi ha pasta per lograr-ho. Espais sovint en forma de caixa, cinc contorns tancats i el sisè suplit per vidre (passamans, persianes de relliga, filtres solars ben treballats i, cada cop més sovint, orientacions nord directes). De vegades les obertures es presenten en cares oposades, i els espais interiors foscos: l’ambient queda definit per zones de llum molt clarament diferenciades, acompanyades d’un disseny de la llum artificial ben treballat (llums baixes que reforcen la geometria). Vora la finestra s’hi està bé. S’hi està, sense més. Són espais on et pots imaginar llegint o dibuixant o parlant, i, metres més endins, la percepció global és la del contrallum que reforça textures, amaga detalls que déu sempre pot mirar-se satisfet i emmarca vistes. De vegades em ve al cap “the searchers” de John Ford, o Wayne destacant-se contra una vall de la mort que mai el va deixar tenir casa. Reflexió d’en Merwan (apressada, exigent, condicionada pels esforços que fem a la nostra pròpia obra, sovint massa treballada per la impossibilitat de poder-la construir, sobrerreflexionada) sobre aquesta qualitat de la llum: poca intenció, un cert descontrol, gairebé mai artificis que la enfosqueixin, dirigeixin o filtrin. Però la intenció hi és, i la nostra ciència és prou injusta com per a deixar que uns obtenguin resultats sense esforç aparent mentre que d’altres semblin esquizofrènics sense talent, franctiradors que disparen cap a totes direccions menys la bona provant de demostrar una ciència que no encaixa ni amb voluntat perquè ho faci. RCR entronquen amb la tradició catalana molt més que qualsevol altre equip d’arquitectes actual. Penso: fora de l’arquitectura religiosa la llum zenital és absent de l’arquitectura catalana fins l’aparició del recionalisme (arquitectura centreeuropea que triga a implantar-se més per la qualitat dels arquitectes dits modernistes que per cap reticència cultural que sembla ser més al cap dels crítics que al desperjudici de molts arquitectes de l’època. Penso en la galeria de Jujol al Mas Bofarull, davant unes vinyes integrades a l’arquitectura com a espai visual, darrer filtre de privacitat de la família: arcs de totxo suportats per columnes de pedra artificialde catàleg, frescos de l’arquitecte i tot pintat de blavet-que-allunya-els-esperits (per desgràcia ineficaç contra la dissort familiar d’aquella bona gent que em va ensenyar la casa amb tanta generositat). Penso en les petites cases de Martinell al camp de Tarragona, en les llars de Gaudí, en les masies catalanes: espais sempre foscos, cortines de puntes, senyores amb pinta de grans mirant el carrer, contrallums, plantes: una vida. La llum zenital: esglésies, el palau Güell, (això: un palau, i la reconstrucció de st. Pietro il Montorio, homenatge genial a una arquitectura culta i forània). Les masies catalanes: nou quadrats, finestres petites, fusta, materials en brut, sempre contrallums. RCR enfoca aquesta tradició, i em fa pensar en una petita foto dels arquitectes presa a una masia, la Carme Pigem amb una olla a la ma, plats, tothom somrient (els directors del mateix croquism, probables convidats): parets de pedra, més contrallum, tranquilitat. Bona manera de domesticar espais, de gaudir d’aquelles sensacions puntuals que ens recorden què és la bona arquitectura, sense imposar-se, sense demanar atenció constant.

dimecres, 11 de juny de 2008

Es que nadie se da cuenta de cuando nos la meten doblada?



(fotos capturadas de la web)

En mis gustos arquitectónicos suelo funcionar por intuiciones, mitomanías y manías a secas. Me gustan más bien las obras coherentes que los arquitectos de un solo edificio, aunque hay menos de esos de los que estamos acostumbrados a pensar. Tampoco creo en los promotores-ogros que se dediquen a destrozar sistemáticamente obras ajenas, extraños a ideas como ese arte elitista que demasiado a menudo sólo existen en cabezas de camarillas que invierten más en marketing que en rigor. Sí, adoro las intuiciones, pero estas sólo son válidas en un contexto global que las arrope: es decir, dentro de un trabajo diario sistematizado, constante, incansable, algo ciego, incluso.

Nunca me gustó Zaera. O FOA, porque creo en el trabajo en equipo pero también en que éste no podrá superar jamás la amplitud mental de su director. Yokohama fue un sonoro bluff, ya en su día: recuerdo los precarios renders del concurso, vacíos de gente, sobre fondo negro, superficie blanda de brillos metálicos que ni invitava a pasear ni a ser tocada. Al final: madera, césped sin árboles (no vayamos a tapar esa geometría de pliegues que parece una pixelación de esa otra blanda que no sabe anunciar ni dibujar), pasamanos que capturan la mirada para que no se vaya a las entregas heroicas para que parezcan que no existen.

Y, bajo ello, otra estructura plegada: como un origami japonés (feliz coincidencia para los buscadores de metáforas que piensan que lo bueno de Japón no debe de salir de su país, y que probablemente otorguen formad de sombrero mexicano a los edificios de Candela en ese país), salvando una geometría variable bastante interesante y acomodándola a una topografía que sube suavemente. Artificio, por otro lado, totalmente ajeno a los principios del concurso, artificioso, retórico, redundante con los pliegues exteriores con los que no coincide, y, sobre todo, descontrolado. No pertenece al arquitecto, sino que queda como terreno del estructurista, que, descabezado de su superior jerárquico falto de interés, ha quitado toda idea de luz cenital a un edificio que la necesita desesperadamente.


En Turquía: más o menos. Complejo enorme de varios edificios, escondida su geometría bajo un manto verde ambiguo, no fachada, no cubierta, indefinido no por voluntad sino por falta de concreción. La base geométrica es la del cuadrado-dentro-de-cuadrado, girados 45º uno respecto del otro. Buena cosa si se lleva al final, pero que resulta folklórico cuando uno se queda sin argumentos y, sencillamente, gira buena parte de la estructura en ángulo raro para tapar una parte del edificio que queda totalmente ajena al resto. Como si no fuese con nadie.

Las fotos dan el pego, inicialmente, pero cuando uno se las mira con detalle observa como el edifico está sobrediseñado, detallado en exceso, conteniendo lo uno, lo otro y todo lo contrario en un horror vacui naif que lo aproxima a los paisajes artificiales dibujados por los niños de tres años. Sobre todo eso, las armas son siempre las mismas: control de las últimas pieles, ese césped, esa cerámica, esos pliegues de aristas marcadas donde toque o donde no, esa estructura dejada vista en los pocos centenares de metros cuadrados donde se ha podido controlar, escondiéndola donde la vergüenza indica. Zaera es un decorador. Sigo esperando que alguien me cuente diferencias entre pintar un piso color pastel, colgando un Tàpies a juego con el sofá o las cortinas Gastón y Daniela, o esa estética posindustrial, gris sobre verde sobre algún material pretendidamente en bruto que podría ser estructural pero se usa sistemáticamente como revestimiento, que deja las luces descontroladas como metáfora de la inestabilidad en la que todos estamos surgidos (joder, si no la sabemos mejorar por qué no nos dejamos de retóricas y, sencillamente, cobramos y callamos?), que glorifica el mal oficio de gente mal preparada que cacarea precisamente todo lo contario. Pesimista, casi derrotista. Salpicada de citas cultas a algún filósofo de moda en círculos universitarios, vengan a cuento o no. Sigo esperando rigor, una estructura de pensamiento coherente a priori, no a posteriori para justificar falta de lucha o de ideas o de conocimiento sobre una obra hinchada como un souflée, metáfora siempre de algo que está en otra parte. Lucha. Ganas. Y pensamiento optimista.