contrallums, reflexos, color negre.

Visita virtual a les penúltimes obres dels RCR en virtut del darrer croquis que els dediquen. Sensacions reforçades empíricament després de les visites al parc de Begur, a la mansana de la Barceloneta. Edificis sorprenentment tranquils, filtrats per unes sensacions comfortables. Interiors neutres que permeten no fixar-te gaire en un espai de qualitat funcional, que envolta sense exigir, d’una neutralitat intencionada, que fuig deles mediocritats massa viscudes des del projecte i massa poc des de l’experiència. Sorpren un tractament de la llum poc obvi: íntim, molt contrastat, associat sistemàticament a colors sempre molt clars o molt foscos, molt sovint els del propi material en brut, quan hi ha pasta per lograr-ho. Espais sovint en forma de caixa, cinc contorns tancats i el sisè suplit per vidre (passamans, persianes de relliga, filtres solars ben treballats i, cada cop més sovint, orientacions nord directes). De vegades les obertures es presenten en cares oposades, i els espais interiors foscos: l’ambient queda definit per zones de llum molt clarament diferenciades, acompanyades d’un disseny de la llum artificial ben treballat (llums baixes que reforcen la geometria). Vora la finestra s’hi està bé. S’hi està, sense més. Són espais on et pots imaginar llegint o dibuixant o parlant, i, metres més endins, la percepció global és la del contrallum que reforça textures, amaga detalls que déu sempre pot mirar-se satisfet i emmarca vistes. De vegades em ve al cap “the searchers” de John Ford, o Wayne destacant-se contra una vall de la mort que mai el va deixar tenir casa. Reflexió d’en Merwan (apressada, exigent, condicionada pels esforços que fem a la nostra pròpia obra, sovint massa treballada per la impossibilitat de poder-la construir, sobrerreflexionada) sobre aquesta qualitat de la llum: poca intenció, un cert descontrol, gairebé mai artificis que la enfosqueixin, dirigeixin o filtrin. Però la intenció hi és, i la nostra ciència és prou injusta com per a deixar que uns obtenguin resultats sense esforç aparent mentre que d’altres semblin esquizofrènics sense talent, franctiradors que disparen cap a totes direccions menys la bona provant de demostrar una ciència que no encaixa ni amb voluntat perquè ho faci. RCR entronquen amb la tradició catalana molt més que qualsevol altre equip d’arquitectes actual. Penso: fora de l’arquitectura religiosa la llum zenital és absent de l’arquitectura catalana fins l’aparició del recionalisme (arquitectura centreeuropea que triga a implantar-se més per la qualitat dels arquitectes dits modernistes que per cap reticència cultural que sembla ser més al cap dels crítics que al desperjudici de molts arquitectes de l’època. Penso en la galeria de Jujol al Mas Bofarull, davant unes vinyes integrades a l’arquitectura com a espai visual, darrer filtre de privacitat de la família: arcs de totxo suportats per columnes de pedra artificialde catàleg, frescos de l’arquitecte i tot pintat de blavet-que-allunya-els-esperits (per desgràcia ineficaç contra la dissort familiar d’aquella bona gent que em va ensenyar la casa amb tanta generositat). Penso en les petites cases de Martinell al camp de Tarragona, en les llars de Gaudí, en les masies catalanes: espais sempre foscos, cortines de puntes, senyores amb pinta de grans mirant el carrer, contrallums, plantes: una vida. La llum zenital: esglésies, el palau Güell, (això: un palau, i la reconstrucció de st. Pietro il Montorio, homenatge genial a una arquitectura culta i forània). Les masies catalanes: nou quadrats, finestres petites, fusta, materials en brut, sempre contrallums. RCR enfoca aquesta tradició, i em fa pensar en una petita foto dels arquitectes presa a una masia, la Carme Pigem amb una olla a la ma, plats, tothom somrient (els directors del mateix croquism, probables convidats): parets de pedra, més contrallum, tranquilitat. Bona manera de domesticar espais, de gaudir d’aquelles sensacions puntuals que ens recorden què és la bona arquitectura, sense imposar-se, sense demanar atenció constant.