dimecres, 25 de juny del 2008

contrallums, reflexos, color negre.


Visita virtual a les penúltimes obres dels RCR en virtut del darrer croquis que els dediquen. Sensacions reforçades empíricament després de les visites al parc de Begur, a la mansana de la Barceloneta. Edificis sorprenentment tranquils, filtrats per unes sensacions comfortables. Interiors neutres que permeten no fixar-te gaire en un espai de qualitat funcional, que envolta sense exigir, d’una neutralitat intencionada, que fuig deles mediocritats massa viscudes des del projecte i massa poc des de l’experiència. Sorpren un tractament de la llum poc obvi: íntim, molt contrastat, associat sistemàticament a colors sempre molt clars o molt foscos, molt sovint els del propi material en brut, quan hi ha pasta per lograr-ho. Espais sovint en forma de caixa, cinc contorns tancats i el sisè suplit per vidre (passamans, persianes de relliga, filtres solars ben treballats i, cada cop més sovint, orientacions nord directes). De vegades les obertures es presenten en cares oposades, i els espais interiors foscos: l’ambient queda definit per zones de llum molt clarament diferenciades, acompanyades d’un disseny de la llum artificial ben treballat (llums baixes que reforcen la geometria). Vora la finestra s’hi està bé. S’hi està, sense més. Són espais on et pots imaginar llegint o dibuixant o parlant, i, metres més endins, la percepció global és la del contrallum que reforça textures, amaga detalls que déu sempre pot mirar-se satisfet i emmarca vistes. De vegades em ve al cap “the searchers” de John Ford, o Wayne destacant-se contra una vall de la mort que mai el va deixar tenir casa. Reflexió d’en Merwan (apressada, exigent, condicionada pels esforços que fem a la nostra pròpia obra, sovint massa treballada per la impossibilitat de poder-la construir, sobrerreflexionada) sobre aquesta qualitat de la llum: poca intenció, un cert descontrol, gairebé mai artificis que la enfosqueixin, dirigeixin o filtrin. Però la intenció hi és, i la nostra ciència és prou injusta com per a deixar que uns obtenguin resultats sense esforç aparent mentre que d’altres semblin esquizofrènics sense talent, franctiradors que disparen cap a totes direccions menys la bona provant de demostrar una ciència que no encaixa ni amb voluntat perquè ho faci. RCR entronquen amb la tradició catalana molt més que qualsevol altre equip d’arquitectes actual. Penso: fora de l’arquitectura religiosa la llum zenital és absent de l’arquitectura catalana fins l’aparició del recionalisme (arquitectura centreeuropea que triga a implantar-se més per la qualitat dels arquitectes dits modernistes que per cap reticència cultural que sembla ser més al cap dels crítics que al desperjudici de molts arquitectes de l’època. Penso en la galeria de Jujol al Mas Bofarull, davant unes vinyes integrades a l’arquitectura com a espai visual, darrer filtre de privacitat de la família: arcs de totxo suportats per columnes de pedra artificialde catàleg, frescos de l’arquitecte i tot pintat de blavet-que-allunya-els-esperits (per desgràcia ineficaç contra la dissort familiar d’aquella bona gent que em va ensenyar la casa amb tanta generositat). Penso en les petites cases de Martinell al camp de Tarragona, en les llars de Gaudí, en les masies catalanes: espais sempre foscos, cortines de puntes, senyores amb pinta de grans mirant el carrer, contrallums, plantes: una vida. La llum zenital: esglésies, el palau Güell, (això: un palau, i la reconstrucció de st. Pietro il Montorio, homenatge genial a una arquitectura culta i forània). Les masies catalanes: nou quadrats, finestres petites, fusta, materials en brut, sempre contrallums. RCR enfoca aquesta tradició, i em fa pensar en una petita foto dels arquitectes presa a una masia, la Carme Pigem amb una olla a la ma, plats, tothom somrient (els directors del mateix croquism, probables convidats): parets de pedra, més contrallum, tranquilitat. Bona manera de domesticar espais, de gaudir d’aquelles sensacions puntuals que ens recorden què és la bona arquitectura, sense imposar-se, sense demanar atenció constant.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Osti, de debò que jo seguiria aquest blog si:

a) hi hagués algun punt i apart en aquests totxarros que et montes.. o una línia en blanc.. una tregua..

b) enlloc d'"esclatar" a escriure un cop cada dos mesos escrivissis de forma més regular i continguda, anant al gra, sense adornar el discurs amb John Fords i demés referències que només agafareu tu i el teu gat

... i és una llàstima perque dels blogs d'arquitectura en català (si es que n'hi ha més d'una dotzena) aquest és el que apunta més maneres.... però, cullons, menys subordinades que se m'acaba la respiració!

sobre RCR, no creus que la Biblioteca de Sant Antoni és qualsevol cosa menys arquitectura que es presenta "sense imposar-se, sense demanar atenció constant"? no ho dic només per la queixa que un grup de jubilats usuaris del l'interior de l'illa van fer pública poc després d'inaugurar-se sino per la pròpia concepció de l'edifici (tant la llar d'avis com la biblioteca)...
em recorda el MACBA: allà on l'edifici de Meier era un gran ovni blanc enmig d'un teixit massa dèbil per suportar-lo, la bilbio de RCR és un gran container més negre que el carbó que ni té res a veure amb la pobra xemeneia (dic pobre perque enmig de tanta brillantor deu patir bastant) ni amb la resta de l'illa de cases

en fi...

Unknown ha dit...

sobre RCR...

l'arquitectura no pot competir amb la nostàlgia, i si els jubilates prefereixen les llars d'avis que conec, allà ells. Parlo de la d'RCR amb coneixement de causa, després d'haver-hi passat tardes, haver vist com es mouen, etc etc... es poden queixar, però hi viuen millor que a les altres, simples locals que donen al carrer, sense ombres, depenents de l'aire condicionat, sense espais exteriors propis ni un puto arbre. Si prefereixen això ja es poden anar queixant.

Difamant encara més: el MACBA és gairebé una merda, i aquella biblio + interior d'illa està bé.

En quan a la tipologia:
què té a veure un interior d'illa d'habitatges de l'eixample públic amb les tipologies tradicionals. Una cosa és el que imaginés Cerdà, l'altra la realitat, i aquesta es va imposar des del primer dia privatitzant tot el que no fos carrer. Les tipologies de pati interior s'han d'inventar, i aquesta em sembla molt més honrada que un passatge rònec enmig d'un bloc d'habitatges especulatiu que dongui a un espai encara més idiota. Que no els ha quedat bé del tot? Cap tipologia innovadora és encertada a la primera, fins on m'arriba la memòria.