dimecres, 25 de juny de 2008

no he anat a la festa del COAC

Trenco el costum d’escriure sempre de les coses que m’agraden, perquè ja està massa publicitada la mala arquitectura com per molestar-me a escriure més sobre ella, pecats venials a banda, i deixo, senzillament, aflorar la meva mala llet. I es que estic cansat. Cansat dels esforços vans per trobar feina com arquitecte independent. Cansat de la ignorància, no ja del refús, del fet que sóc obviat per un mercat que, senzillament, ni arrisca ni aposta, que sembla completat amb els que hi ha, i que, quan es diversifica, ho fa en dues direccions completament oposades:
mediocritats desilusionants venudes sota l’etiqueta d’arquitectura de consum, teixit d’equipaments o habitatge social cansat, ofegat pel pas d’uns anys (els dels arquitectes que el practiquen, uniformitzats tots sota una pàtina de respectabilitat que ha ofegat qualsevol tipus de relleu generacional) que han otorgat més cansament, més vellesa que maduresa, ressentiment, autocomplaença, i
el de referències estrangeres llogats per grans projectes, associats amb patums locals que aprofiten la feina per adoptar quatre estilemes a algun projecte igual de gran menys un, sempre amb pinta de porta del darrere a un país que déu ha deixat fa temps de mirar-se.
Passo de reivindicacions buides d’altres zones d’espanya o de l’estranger. Continuo cansat. Cansat per culpa d’una biografia personal malportada, de l’error seminal de creure que el que contava era, és, la il.lusió, una bona arquitectura imposada a través de la creença naïf de fer les coses bé. De la frescura, de les ganes de menjar-se el món o alguna cosa que s’hi assembli, ganes que s’han d’arrencar a hòstia neta. Ja no és qüestió del que s’accepti, ni dels mèrits pírrics obtinguts treballant per algun tercer més o menys cobert de glòria. És sentir-se atrapat, revisquent un cicle diari d’on no es pot sortir. Perdent colaboradors, deixant pel camí les il.lusions cremades de companys de viatge que aposten per cavalls guanyadors, i ben bé que fan. I al final queda un mal beure per consolar-se, discos a tot volum, la casa plena de llibres sobre mestres massa allunyats en el temps com per a resultar vàlids. Recerco trossos desgraciats de vides alienes per a consolar-me: el Corbu passant fred a una mansarda del Quai Latin parisenc del 17, pintant, assistint més tard a l’estrena del Chien Andalou envoltat d’uns amics que no he sabut trobar, absort en perdre batalles com estic. Mies visquent a un lavabo, compartint estudi, somniant HEBs infabricables a aquell moment. Tant se val: ni tinc el seu talent (però sí la seva fe) ni el seu suport econòmic, per precari que sigui, ni res que faci suposar que no m’estigui enfonsant a una mena de magma estrany fet no de caigudes o autodestruccions heròiques tan com de mediocritat, rendició, consolació a base de cinquenes temporades de House i novel.les que convergeixen cap a VC Andrews o Ruiz Zafón o qualsevol cosa de fàcil digestió.
Ni tan sols tinc dret de queixa: avui mirava el pabelló de la Zaha Hadid a Saragossa i és esplèndid, però, amb aquest però que et fa recel.lar sense poder criticar sense semblar un ressentit, sense poder dir res coherent d’un bon edifici que potser no té raó de ser. I així segueixo.
Al final queda un retir fet de músiques diverses, ídols que es mantenen drets, Tom Waits compartits amb algú que creus sense ànima, algun altre cantant secret i una barreja de gustos personals pels dies que no veus ningú.
Dir que abandono, però perdre la raó de ser als 33 costa. Així que fins una propera vegada més precària, i si em rendeixo merda per mi, suposo que una mica de la que ja és. Una mica en mica mes, sense adonar-me’n massa, que no faci tan mal.

6 comentaris:

Medit ha dit...

doncs n'hi ha que estan pitjor que tu així que no et queixis tant... es passen 40 anys treballant en una fàbrica, fent el mateix dia rere dia, cobrant una merda, i encara donen gràcies de tenir un plat a taula cada vespre... i tu amb la constel·lació de músiques, pel·lícules, i demés privilegis dels quals gran part de la humanitat no es molesta ni en somiar-hi

tot consisteix en no descontextualitzar-se a un mateix... la família de la Zaha eren classe alta, alta... hi ha un Koolhaas per cada generació i un Bohigas per cada ciutat.. i doncs, què esperaves?

deixa de queixar-te i escriu més merda al blog, que en aquest país hi falten blogs com el teu, cullons! :)

jaume prat ha dit...

dos coses:

-la primera, el saludable dret al pataleig, i, per sobre d'ell, el fet que, si som conformistes i no procurem canviar res (i enfadar-nos si no podem) encara seríem a les cabernes, i a més, no estarien ni pintades.

-la segona, el que hi ha muntat: crisi, arquitectes barallant-se per construir, i, enlloc de pujar la qualitat, puges el grau de corrupció. El panorama arquitectònic català fa fàstic, excepte uns pocs equips que pots comptar amb els dits de la ma, i el relleu generacional no es dona. Segueixen els mateixos arquitectes cansats de fa trenta anys, reivindicant un ofici que, quan el veus construit, només fa que foti fàstic anar pel carrer.

Medit ha dit...

"els dits de la ma" són cinc (entenent "la ma" com "una ma")... per tant només hi ha cinc equips d'arquitectes a Catalunya que no facin fàstic, és així?

m'ha semblat entreveure que RCR -dels quals insisteixo que la biblio de St. Antoni pot ser qualsevol cosa menys una arquitectura que no crida l'atenció, ni per lo bo ni per lo dolent- és un dels que salvaries de la crema general...

.. espero ansiós ("buenu", no massa ansiós) un post al teu blog sobre quins són els altres quatre que no fan fàstic... i de pas, qui es mereix prendre el relleu (apart de tu mateix, es clar..)

també estaria bé saber quins són els projectes (exemples, exemples!!) que fan que anar pel carrer foti fàstic, i si fot més fástic anar pel carrer ara, el 1993 o -encara que no hi fossis, fes un exercici d'imaginació- el 1974...

jaume prat ha dit...

qui diu cinc diu quatre o deu, ni idea... en tot cas, una tria dels que m'emocionen (catalans):
llinàs (pep), pinós, RCR, clotet + paricio, brullet, i d'altes més irregulars amb obres emocionants (uns quants), com en falgueras, per exemple, en miàs, de vegades la caderón i en folch, per dir-ne de joves, en miralles (òbviament) però està mort, i hauria de seguir pensant...
en quan al fàstic anant pel carrer... vés al forum (malgrat jo hi treballes), i potser més que fàstic tindràs por. Hi ha etapes que defineixen bones arquitectures pel nivell mig i d'altres que no, i actualment no. Prometo un post sobre això perquè no es pot explicar amb dues ratlles. Te'l dedicaré i tot.
Òbviament no puc dir arquitectes que no m'agraden perque`en aquests temps de crisi pots acabar havent de demanar feina al dimoni, i només faltaria que tingués penjat algun article on digués qeu tal o quan és un fracassat mediocre i després aparegués a la porta del seu estudi.

medit ha dit...

Gràcies, gràcies... un post dedicat!

de moment coincidim en els gustos.. en Llinàs i la Pinós (no els anomeno "el Pep i la Carme" perque no tinc aquest nivell de confiança -parlant de fàstic- com aquells profes de Madrid que, diuen, parlen de l'Oiza anomenant-lo el "Paco" i la majoria no l'havien arribat a conèixer més que per algun passadís.. ) em semblen els més interessants ara per ara, el primer pel seny arrauxat i la segona per la rauxa assenyada..

veus com sortien més de cinc despatxos... com diu en Laporta "que no estamos tan mal, hombre!!" .. el panorama pot ser trist però sempre queda algú guardant la flama... tot i que el "dimoni" com dius tu té les banyes molt llargues... n'hi ha un d'aquests que m'irrita especialment, un que està a punt d'inaugurar un macro-centre a Esplugues de Llobregat... un tal Luis, d'això, Luis.... er... bueno, deixem-ho córrer

això del Fòrum ja sé que no es cap meravella però em pensava que donaries exemples més concrets... criticar el Fòrum no té gràcia...
ja que ets de St Cugat, què tal aquell monstre monstruós que hi ha a aquella petita placeta deserta entre illes a tocar de l'estació, un espècie de barreja entre un castell de Walt Disney i un homenatge infumable al Museu Dalí de Figueres (aquells croissants enganxats a la façana.... si no tinc mal entès és del mateix paio que va fer aqulla punxa que sobresurt per l'altra banda de les linies de tren a l'alçada de l'edifici-premi-FAD d'en Pascual a l'inici del Parc Central... resulta que l'home és de Figueres, d'aquí el nyap de l'edifici de la placeta...)

em sembla que, parlant de l'arquitectura "average", la que defineix l'standard de l'època, seria més d'agraïr evitar coses d'aquestes que els temes del Fòrum o l'Hotel Vela o el gran pastís -a repartir- de la Plaça Europa de l'Hospitalet.

jaume prat ha dit...

ui, qué dens!

per parts: sóc amic d'amics d'en llinàs (per això el tema "pep", és com li diuen, o, millor, "pepe"), i vaig treballar per la pinós 15 dies (en ute amb el que llavors era el meu cap, un altre pep, per cert), fent un concurs, potser el pitjor que mai hagi fet en solitari... experiència traumàtica que va sortir fatal, però vaja, quan parlava amb ella li deia carme, no pas senyora pinós, de manera que carme se li ha quedat. No em veuràs dir "la carme" quan em dirigeixo a la pigem (ex-profe meva que, en un arranque por peteneras, va anomenar-le subnormal a la cara, o, textualment, "poc profund mentalment").

Si el Lluis d'Esplugues té un cognom que comença per A i un soci amb les inicials SB, coincidim en el nostre odiòmetre. Són els primers de la meva llista, em fascinen completament per tot el que fan i perquè en cap moment han aconseguit fer res ben fet en una carrera de més de 20 anys. Per altra banda, aquest projecte d'espluques és, crec, el millor de la seva carrera, cosa que tampoc vol dir molt, però si no fos seu encara el podríem salvar de la crema.

L'arquitecte a que et refereixes a Sant Cugat no és de Sant Cugat, és de Figueres, i respon al nom de José Manuel Infiesta Monterde. Ull! Estàs parlant del meu ídol! Déu reencarnat! Què dic, la santíssima trinitat en una sola persona! És tan dolent que ja és bo. El considero l'equivalent arquitectònic dels germans Calatrava (els humoristes, no els arquitectes, tot i que pel cas és el mateix) i del seu gran hit "el ete y el oto", o, potser, sigui l'Ed Wood de l'arquitectura. Busca obres seves per tot catalunya, de Calafell a Figueres passant per Sant Cugat o la mateixa barcelona. Ah, i escriu! Té un llibre autopublicat sobre la seva obra (el anteriors també se'ls autopubliquen) i un "manifiesto por el arte figurativo" o alguna cosa així, que no he aconseguit mai, que promet una tarda fantàstica. Si a això afegim que té algun, no sé quin, títol nobiliari, que viu a un palacete, que era amic d'en Gil-tal-y-tal de Marbella, on va construir moltíssim, que viu a un palauet, que té jet privat i que és un nostàlgic de la dictadura del tiet Paco el personatge puja enters.
Quan vaig començar el bloc vaig autoprohibir-me dues coses: publicar-me obra (algun dia ho faré a una web) i parlar de l'Infiesta: massa fàcil.
Per últim, dir-te que es considera (també conec gent que el coneix) el nou Gaudí.

En quan a la plaça Europa de l'Hospitalet... resulta que no sóc de Sant Cugat. Ho sóc només d'adopció, però la meva ciutat natal és l'Hospitalet, i el carrer on he viscut 29 anys de la meva vida és l'eix sobre el que es basteix la Plaça Europa, de manera que conec bé el tema. Prometo un post sobre ella, però crec (per avançar) que és una excepcional operació urbanística, de grandíssima qualitat, i ho argumentaré llarg i extens. Només un tret per començar: deixar 30 hectàrees a nivell i aconseguir unificar totes les plantes baixes és una proesa absoluta. Et convido a passejar-hi. Si veus l'us que en fa la gent de santa eulàlia, el meu ex-barri, potser canviis d'opinió.