no he anat a la festa del COAC

Trenco el costum d’escriure sempre de les coses que m’agraden, perquè ja està massa publicitada la mala arquitectura com per molestar-me a escriure més sobre ella, pecats venials a banda, i deixo, senzillament, aflorar la meva mala llet. I es que estic cansat. Cansat dels esforços vans per trobar feina com arquitecte independent. Cansat de la ignorància, no ja del refús, del fet que sóc obviat per un mercat que, senzillament, ni arrisca ni aposta, que sembla completat amb els que hi ha, i que, quan es diversifica, ho fa en dues direccions completament oposades:
mediocritats desilusionants venudes sota l’etiqueta d’arquitectura de consum, teixit d’equipaments o habitatge social cansat, ofegat pel pas d’uns anys (els dels arquitectes que el practiquen, uniformitzats tots sota una pàtina de respectabilitat que ha ofegat qualsevol tipus de relleu generacional) que han otorgat més cansament, més vellesa que maduresa, ressentiment, autocomplaença, i
el de referències estrangeres llogats per grans projectes, associats amb patums locals que aprofiten la feina per adoptar quatre estilemes a algun projecte igual de gran menys un, sempre amb pinta de porta del darrere a un país que déu ha deixat fa temps de mirar-se.
Passo de reivindicacions buides d’altres zones d’espanya o de l’estranger. Continuo cansat. Cansat per culpa d’una biografia personal malportada, de l’error seminal de creure que el que contava era, és, la il.lusió, una bona arquitectura imposada a través de la creença naïf de fer les coses bé. De la frescura, de les ganes de menjar-se el món o alguna cosa que s’hi assembli, ganes que s’han d’arrencar a hòstia neta. Ja no és qüestió del que s’accepti, ni dels mèrits pírrics obtinguts treballant per algun tercer més o menys cobert de glòria. És sentir-se atrapat, revisquent un cicle diari d’on no es pot sortir. Perdent colaboradors, deixant pel camí les il.lusions cremades de companys de viatge que aposten per cavalls guanyadors, i ben bé que fan. I al final queda un mal beure per consolar-se, discos a tot volum, la casa plena de llibres sobre mestres massa allunyats en el temps com per a resultar vàlids. Recerco trossos desgraciats de vides alienes per a consolar-me: el Corbu passant fred a una mansarda del Quai Latin parisenc del 17, pintant, assistint més tard a l’estrena del Chien Andalou envoltat d’uns amics que no he sabut trobar, absort en perdre batalles com estic. Mies visquent a un lavabo, compartint estudi, somniant HEBs infabricables a aquell moment. Tant se val: ni tinc el seu talent (però sí la seva fe) ni el seu suport econòmic, per precari que sigui, ni res que faci suposar que no m’estigui enfonsant a una mena de magma estrany fet no de caigudes o autodestruccions heròiques tan com de mediocritat, rendició, consolació a base de cinquenes temporades de House i novel.les que convergeixen cap a VC Andrews o Ruiz Zafón o qualsevol cosa de fàcil digestió.
Ni tan sols tinc dret de queixa: avui mirava el pabelló de la Zaha Hadid a Saragossa i és esplèndid, però, amb aquest però que et fa recel.lar sense poder criticar sense semblar un ressentit, sense poder dir res coherent d’un bon edifici que potser no té raó de ser. I així segueixo.
Al final queda un retir fet de músiques diverses, ídols que es mantenen drets, Tom Waits compartits amb algú que creus sense ànima, algun altre cantant secret i una barreja de gustos personals pels dies que no veus ningú.
Dir que abandono, però perdre la raó de ser als 33 costa. Així que fins una propera vegada més precària, i si em rendeixo merda per mi, suposo que una mica de la que ja és. Una mica en mica mes, sense adonar-me’n massa, que no faci tan mal.