diumenge, 27 de juliol de 2008

ni són torres ni són blanques



Gairebé en contacte visual amb el nou Hotel Puerta de América s’alcen les Torres Blancas. No puc amagar la meva admiració pel que considero un dels edificis d’habitatge fonamentals construïts els darrers 50 anys.

La seva forma es fa difícil de descriure amb precisió. L’edifici, es miri des d’on es miri, apareix sempre complex, com si Oíza s’hagués despreocupat completament del seu aspecte final. Fins el nom reivindica aquest aspecte: las Torres Blancas.

Tot i així, el conjunt és harmoniós, unitari. S’enclava al mig d’una enorme parcel·la que sembla anivellada a la bona de Déu, a una cota que no és cap de la dels carrers circumdants, reivindicant la seva autonomia formal fins en secció.

Veïns seus són uns blocs d’habitatge massiu més convencionals, sense història, més l’esmentat Puerta de América, sense que tan “starchitect” desbocat serveixi perquè resulti humiliat en comparació, més la pròpia Avenida de América, que dóna l’escala a l’edifici, carrer d’intensíssim tràfic, i la colònia d’habitatges “Virgen del Pilar”, dissenyada pel nen mimat del franquisme Francisco de Asís Cabrero, exquisit arquitecte que, amb la Casa Sindical (actual Ministerio de Sanidad), davant del Prado, introdueix oficialment el moviment modern de postguerra a Espanya.

Mencionaré breument la colònia. Cabrero hi recrea la idea de la corrala madrilenya, i la fa saltar de segle. El tipus de vida en comú que imposen les corralas ha condicionat l’habitatge madrileny fins l’actualitat, on les experiències habitacionals fetes a la perifèria les semblen haver oblidat. Desafortunadament, afegiria.

Les Torres Blancas noten també aquesta influència. L’edifici reivindica i reinterpreta aquesta idea, i distorsiona el tipus habitacional fins a un extrem tal que es pot parlar d’una nova tipologia, que apareix premsant i deformant la original.

Las Torres Blancas, són un exemple d’habitatge luxós, espaiós, amb vistes, llum, ventilacions creuades, i es destinen a gent acomodada que no desitgen la promiscuïtat vital que es dona a les corralas originals. Tot i així, Oíza no renunciarà a aquests espais de relació, reinterpretant-los completament. El típic pati que caracteritza una corrala, on ventilen els accessos dels habitatges (sovint única font de llum i aire de tot l’edifici) queda aquí reduït a un espai obert que recorre l’edifici en tota la seva alçada, d’escassos cinc o sis metres quadrats. La seva força visual és brutal. Una làmpada el recorre longitudinalment i l’unifica encara més, en un homenatge a les bombetes penjades de l’ull de l’escala de la Maison Clairté, de Le Corbusier. No existeixen fotos d’aquest espai (sí del del Corbu), i únicament vaig poder-lo visitar fent-li la promesa al porter de no prendre’n cap imatge. Disculpes.

En canvi, els veritables espais d’intercanvi entre els diversos usuaris de l’edifici queden marginats i situats a l’àtic de l’edifici, on només s’hi va expressament, fent, llavors, d’aquest intercanvi, un acte voluntari, no imposat. El conjunt de plantes on s’ubica el club queda en voladís per sobre tot l’edifici, coronant-lo i donant-li el remat que l’ha fet famós, i des d’allà es gaudeixen d’unes vistes espectaculars de Madrid, panorama que Antonio López recull a un dels seus quadres més lograts: “Madrid des de las Torres Blancas”, que l’atzar ha portat a que sigui el quadre més car mai venut per un pintor espanyol viu.

Sóc conscient de la gosadia de la comparació Torres Blancas-corrala. Tan sols vull evidenciar, amb això, la tradició de vida en comú d’una ciutat que la pot reivindicar com a veritable fet diferencial i generador del seu caràcter, i també que aquesta tipologia té un potencial de transformació important i aprofitable per a experiències fora d’aquesta ciutat. Els patis interior de Serrano, els interiors d’illa d’Argüelles, les colònies d’Asís Cabrero, tot els tipus diferents de corrala existents a la ciutat. Les pròpies Torres Blancas no podien quedar al marge d’un fenòmen així.

Sóc conscient, també, de la degradació que han patit moltes d’aquestes corralas. De com els seus preciosos patis interiors degeneraven en forats foscos, insalubres, reduïts a la paròdia, per on ventilaven un número d’habitatges sempre massa alt. Malgrat això vull reivindicar-les com a tipus arquitectònic perenne, que, amb molt pocs esforços, podria transformar-se en una manera de fer ciutat alternativa a les unitats de promoció aïllades, anònimes, propenses a la masturbació arquitectònica autista. Aquestes unitats semblen, ara per ara, la única manera de fer ciutat que es coneix a Catalunya.

Sáenz de Oíza no pensa les Torres Blancas com un tipus universal, a repetir indefinidament. La seva intenció era bastir-ne tres i parar, i, d’aquestes tres, només arriba a construir la primera.

Tan excepcional com la de l’arquitecte és la figura del promotor de l’edifici, Juan Huarte. L’edifici serà, efectivament, de promoció privada, i és estrany, fins avui en dia, trobar un promotor tan arriscat com ell. Huarte fondrà la promoció immobiliària amb el mecenatge que practicava sobre diversos artistes com Jorge Oteitza o Pablo Palazuelo, en un exemple de coherència entre política empresarial i gustos personals pocs cops assolida al nostre territori. Huarte pagarà, també, el fris d’Oteiza per la balísica d’Arantzazu, i seguirà comptant amb els serveis d’Oiza a la seva ciutat blanca d’Alcudia. Donarà, finalment, l’alternativa al duet Corrales/ Molezún encarregant-los casa seva. Reto homenatge, aquí, a aquest senyor capaç d’arriscar prestigi i patrimoni encomanant un edifici tan absent de referents com el glossat.

La construcció del conjunt mereixeria un llibre: conjunt heterodox de tipologies diverses, del duplex als simplex de gairebé una planta sencera, habitatges i oficines, agrupats al voltant d’un poderós nucli central portant. Fora d’ell, l’edifici no tocarà el terra en cap moment, estant fins i tot el primer pis en voladís sobre el jardí. L’ingrés es produirà sota terra, baixant des del carrer inferior per tornar a pujar.

L’estructura de l’edifici és confiada a Carlos Fernández Casado, enginyer fonamental que, des del primer moment, delega el càlcul i la direcció de l’obra al seu pupil avantatjat: Javier Manterola, en el que suposarà el seu bateig de foc.

Actualment no conec cap versió “as built” d’un edifici tan complex com aquest.

Obsessivament, la composició de tot l’edifici té un únic motiu: el cercle. Apareix al logotip. A la marquesina d’entrada, al paviment del jardí. A l’estructura. A les cantonades arrodonides del nucli. A les escales, al doble espai. A la decoració de l’ingrés. A l’entrada de l’aparcament. Al club. El resultat final és, doncs, absolutament coherent i d’una potència i virtuosisme pocs cops igualat a l’arquitectura posterior a la segona guerra mundial.

El resultat final: un bellíssim edifici, incomparable a cap experiència arquitectònica anterior o posterior, síntesi perfecta de les experiències de Frank Lloyd Wright (torres Price i St-Mark’s-in-the-tower, o la Johnson Wax), Le Corbusier (les unités, la Maison Clarté, fins les cases a la Índia), i l’arquitectura popular madrilenya.

La valentia, l’ofici, l’ambició que l’autor demostra mereixen aquest escrit. Tan de bo algun promotor o arquitecte actuals s’atrevíssin a prendre temes tan d’arrel per a portar-los a un resultat semblant.

Sáenz de Oíza va anar a viure a l’edifici, i ja no se’n va moure fins la seva mort.

1 comentari:

Anònim ha dit...

La localitzar el bloc a través de google i he de dir, aquest és un dels millors articles ben escrits que he vist en molt temps.