divendres, 8 d’agost de 2008

tot reivindicant l'europan

Farà un any vaig participar a l’Europan que es va celebrar a Sòria. Vaig signar la proposta a mitges amb el meu soci Merwan Chaverra, autor d’alguns dels dibuixos que mostraré. Els que no estan indicats (siguin fotos, plànols, o dibuixos a ma alçada) els he dibuixat jo mateix.

Les propostes guanyadores van optar invariablement per una línia de treball molt descontextualizada del lloc. Provaven, invariablement, de resoldre el problema reduint-lo a una equació preestablerta consistent en un problema urbanístic concret (la connexió de Sòria amb el riu) envoltat per un problema socioeconòmic global, on es fugia de casuistiques i problemes més locals.

La nostra proposta pretenia exactament el contrari: partir d’un estudi profund del lloc (que ja coneixia de visites anteriors) i fer un projecte nou, complex, recolzat sobre tipus edificatoris i urbanístics coneguts, sense obsessionar-nos per les novetats a priori.

El naixement de Sòria com a ciutat està lligat a la guarda del gual del riu Duero. A l’establiment d’una duana, la seva defensa, el cobrament d’un peatge. El seu caràcter inicial és subsidiari d’això, i la seva formació com a cap de província serà llarga i complexa. Quedarà completada a pocs anys de la guerra civil, amb el pla urbanístic de la Alameda, elaborat amb criteris racionalistes per l’interessant arquitecte basc Ramon Martiarena, potser el més decisiu dels arquitectes que intervenen a la ciutat al segle XX, membre del GATEPAC.

La formació de la ciutat es realitza entre mitjan segle XI i principis del XII (una ciutat, doncs, molt moderna) per adició de petits llogarets de base celta.

L’arquitectura celta ens ha arribat molt transformada i sobreviu encara a llocs molt aïllats d’Europa com la Irlanda rural o la Galícia profundíssima, allunyada de les costes i el turisme. Gairebé no es conserva cap traça construïda original, ja que és una arquitectura molt basada en la fusta, amb poca pedra, que necessita una atenció constant gairebé estació a estació, i cada cop que es reforma s’adapta als nous temps.

La seva manera de créixer i adicionar-se és molt primitiva. Els mòduls constructius bàsics són rodons o precàriament porticats, construïts en torn a un foc sense xemeneia, amb el fum escolant-se entre les escletxes de la teulada, que ho fuma tot: persones, aliments, bestiar.

Si es requereixen mòduls majors, senzillament se’n construeix un altre a pocs metres del primer. Mai enganxat. El conjunt de diversos mòduls, encerclat per una tanca de fusta que algun cop es pot reciclar com a part d’algun mòdul és anomenada per alguns historiadors com a barri.

Aquesta estructura sobreviu al cristianisme amb la senzilla adició d’una ermiteta (quan es pot, el primer, o l’únic edifici de pedra) i acaba transformada en parròquia.

La Sòria inicial tindrà unes 35 parròquies, esteses per l’àrea compresa entre l’actual parador Leonor Izquierdo i la carretera d’accés. La construcció de totes aquestes parròquies serà invariablement en fusta, i no ens n’ha arribat cap rastre, excepte per algunes petites ermites romàniques que no ens han deixat informació sobre el que hi havia als seus voltants, i ara es disseminen per la zona aïllades, soles, degradades, enrunades. Fins n’hi ha una convertida en gossera.

Cada cop que crema alguna d’aquestes parròquies no es reconstrueix. El recinte amurallat de Sòria no s’arribarà a colmatar, mai, de fet, ni tan sols avui en dia quan se’n ha perdut la major part (absorbida dins el casc antic, exempta per la nostra zona d’estudi, baixant perpendicularment la muntanya del castell), i, dins aquest magma d’espai, els nous barris s’aniran reconstruint sobre la carretera de Burgos. El centre de gravetat es desplaça lluny del riu (actualment la plaça de l’ajuntament està ja marginada respecte dels principals nuclis d’activitat), i això s’acabarà consolidant del tot quan el barri jueu es traslladi extramurs, a l’oest, i es converteixi en la llavor sobre la que creixerà la ciutat al futur.


1-creixement sobre el camí del gual
2-creixement extramurs
3-l'Alameda

Actualment Sòria segueix creixen sobre aquesta carretera de Burgos, i ha donat ja completament l’esquena al riu.


plànol actual. En vermell, la nostra intervenció.

La nostra àrea d’estudi era, doncs, un tros de terreny amb molta història però sense cap referència clara arqueològica, ni massa vestigis de camins. Restes de la muralla lluny, massa lluny. Les ermites, desfigurades, irreconeixibles, gairebé. Boixos grèvols, vegetació baixa, dura, cap arbre. Lluny i a sobre, el parador. Un barri d’habitatges unifamiliars adossats que queda aïllat, gairebé perdut. Un barri especulatiu sobre la carretera, adossat a un mur de contenció de varies plantes d’alçada sobre el que queda penjat l’anterior barri. El pont que va suplir el gual, gòtic primerenc, recrescut dos cops, el darrer al segle XVIII.

En aquest context, la nostra proposta per baixar la ciutat al riu va consistir en la creació d’un altre petit barri, de l’escala dels ja existents, emulant l’estructura de la Sòria original, però amb una altra morfologia.


1-la carretera 2-el pont recrescut 3-el pont en tisora nou 4-habitatges que conservem 5-el barri especulatiu 6-el petit bari alt 7-les petites ermites enrunades 8-la plaça 9-les cases pati amb taller 10-els habitatges-tapis 11-la torre 12-el passeig. A la dreta de tot, San Juan de Duero.

La societat actual ha reduït molt el concepte de família, més interessada en els individus aïllats angoixats per consumir, i nosaltres el varem substituir pel de comunitat de veïns, manipulant la gradació d’espais per tal d’aconseguir-ne de totalment privats (fins i tot d’individualitzats dins cada habitatge) i de totalment públics, passant pels semiprivats i el semipúblic, cercant respostes a les necessitats gairebé contradictòries que tots tenim: intimitat, reunió, identificació amb espais concrets.

Una plaça aterrassada (lligada amb barri especulatiu a nord) era el cor de la nostra intervenció. Baixava la ciutat fins a un nivell situat a l’alçada del pont, a uns tres metres sobre l’aigua. Al nivell inferior, un passeig longitudinal que connectava els ja existents. Sobre la plaça s’obrien diversos comerços i espais de treball. També hi havia habitatges-taller, i el taller tocava el terra de la plaça.


dibuix: merwan chaverra

Al sud de la plaça, un edifici exempt i un conjunt d’edificis existents la tancaven respecte la carretera. Al nord s’hi disposava un edifici-tapís que aprofitava la topografia existent per funcionar.

L’edifici-tapís es maclava amb el petit barri de cases baixes existent, conservant-ne el teixit i permetent que aquest es pogués rehabilitar sencer. Entre els dos barris hi havia aire, per tan de crear un petit passatge d’accés a l’edifici-tapís, que tenia un gra similar al del barri.


el barri del costat dels habitatges-tapís. A sota, el barri especulatiu.

Alguns habitatges tenien un taller segregable de l’habitatge, fins llogable per separat.

Els accessos estaven molt pensats com a llocs apropiables i controlables, com a llocs de relació. Espais de l’habitatge s’arribaven a disposar fora del propi habitatge, com els trasters, tancats amb clau, per tal d’obligar els propietaris a sortir de casa seva i aconseguir que cuidessin més el seu tros de carrer.

La construcció es feia gairebé sencera en formigó, amb possibilitats de ser prefabricada amb semicomponents. Els forjats, unidireccionals, de poca llum, amb la cara inferior vista. Verticalment es va fugit dels pilars en favor dels murs portants, també deixats vistos quan es podia, perpendiculars a façana. El realitzar-los amb formigó podia feia que no necessitessin traves paraleles a façana.

Gairebé el 100% dels habitatges s’orientaven a sud estricte, i la seva relació amb el sol es feia mitjançant galeries longitudinals. El mòdul de façana també era prefabricat, a base de muntants de formigó iguals, fixos de vidre simple de longituds diferents i porticons de fusta acolorits.

Les cobertes, enjardinades i practicables, per millorar-ne l’aïllament. Els paviments, continus de formigó o de fusta. Alguns terres es fan tècnics per a la conducció d’instal·lacions, alliberant així completament els edificis de cel rasos.


folie sobre els habitatges-tapís. Dibuix: merwan chaverra/ jaume prat

Les tipologies es van procurar flexibles i adaptables, a base d’habitacions sempre el més grans possible, amb totes les instal·lacions centralitzades en mitgeres tècniques per les que també s’accedia als habitatges. Aquestes mitgeres filtraven, també, la llum que s’escolava pels passadissos d’accés i privatitzaven més els habitatges. Les portes i les llindes, gruixudes.

La interpretació del barri celta no podia ser literal. Els paràmetres de comfort i d’economia actuals (que imposen la compacitat com a mitjà barat per aïllar, més a un clima extrem com el sorià) van portar-nos a explotar l’escala dels edificis i dels seus espais de relació. Però l’esperit es pretenia anàleg.

Una sala d’estar alta, centre de la vida domèstica, polivalent, de la que pengen les altres escales, era l’altre concessió a l’habitatge celta. De la sala a qualsevol de les habitacions sempre es deixaven dos portes tancades, per a privatitzar millor els espais.

Les tipologies usades van ser:

-cases pati adossades. Amb tallers segregables als baixos, a la manera dels habitatges-taller medievals. L’estar mirava per sobre les habitacions, deixant un pati entre els dos cossos, amb la casa sencera organitzada en mitjos nivells.

-habitatges-tapís. Miraven uns per sobre els altres aprofitant del desnivell del terreny. Es servien per passadissos oberts al carrer latera,l on hihavia entrades. Els trasters estaven al passadís, fora l’habitatge. Les habitacions no s’especialitzaven i tot el conjunt s’estructurava en base a l’estar a doble alçada amb pavelló superior abans comentat.




-habitatges de la torre. Per relacionar la intervenció amb el riu apareixia una petita torre, que es feia esvelta a base de retranquejar violentament la façana.

Tipològicament es feien coincidir les habitacions amb l’estructura, amb un mòdul d’uns 15m2, subdivisible en dos habitacions. L’edifici consistia en sis pilars-habitació i una mitgera tècnica longitudinal, no portant, que donava accés als dos habitatges.

Cap espai s’especialitzava, i la gran sala entre habitacions es podia subdividir fàcilment mitjançant mampares semirrígides o cortines pesades.

Finalment, el barri es connectava amb el riu i el pont mitjançant una pasarel·la lleugera que no precisava reforçar els fonaments del pont, on es recolzava. S’obria en tisora per interconnectar tots els nivells i, també, per alliberar el vell pont de vorades i deixar-lo sencer pel tràfic vehicular amb un carril per cada banda.

Amb això queda explicada una petita part de la proposta (que s’ampliava creant pols d’activitat per tota la zona del Duero, i investigant altres punts de connexió per la ciutat). La reivindico encara com un treball vàlid que, de ben segur, em va servir per créixer com arquitecte. Algun dia, espero, sonarà la flauta.

2 comentaris:

Miguel Ángel ha dit...

Hola Jaume. M'ha paregut molt interesant la vostra proposta i crec que el vostre plantejament es el més encertat desde el punt de vista de llòc i de l'entorn més próxim. Segurament jo haguera fet el mateix.
Però açò dels concursos es lo de sempre; els projectes amb contingut i amb un treball a fons, no sempre guanyen. La majoria dels casos sempre s'emporta el premi el projecte més vistos, el que sap vendre el producte amb presentacions espectaculars, enmascarant els defectes dels projecte.
Açí a València pasa molt a sovint. Açí tenim un concurs anual organitzat per l'institut valencià de la vivenda. Portem 3 anys presntant propostes i sempre guanyen els mateixos de sempre. Tipologíes d'anar per casa edulcorades amb renders collonuts, diagrames que no entén ningú, gráfiques, esquemes, ... bla, bla, bla, ... molta palla sense contingut.
Crec que arribarà un dia que ens tocarà a nosaltres, encara que siga per reforzar la nostra conciència i tot el treball que em fet.
Mai em fet l'europan, però serà questiò de intentar-ho.

Miguel Ángel

jaume prat ha dit...

Gràcies pel comentari... si, és cert això que dius, però no val massa la pena posar-s'hi pedres al fetge. Millor pensar en les bones oportunitats i ser positiu, perquè si no el panorama és per jubilar-se: la crisi ha provocat arreu que els arquitectes "grans" s'hagin tret la màscara i vagin a pels projectes amb una avidesa i una agressivitat que fa por de veure.
Millor fixar-se en els que ho fan bé. Millor seguir provant-ho, tot i que m'adono que la paraula vergonya ha desaparegut del vocabulari dels grans.
El problema principal amb el que s'enfronta en aquests moments l'arquitectura catalana és la falta de relleu generacional. Arquitectes de 85 anys segueixen construint. I de vegades són millors que alguns de 50, que es neguen totalment a passar-nos el relleu, potser perquè molts d'ells no han sabut conduir les seves oportunitats, i han disfressat això dient que no en tenien. No tenir-ne és no construir. Però construir i dir que la culpa és del promotor, de les circumstàcies, del pressupost, del que sigui és de mediocre. I no cola.

En tot cas la única cosa que podem fer és animar-nos. I, quan estic desanimat del tot, sempre penso el mateix: tan sols rehabilitant les infinites mediocritats que han construit els nostres predecessors, adecentant-les, resolent els problemes urbanístics que han creat, tindrem feina. Feina per valents. Feina de la que no et pots amagar.
Així que tot és qüestió d'esperar, i de seguir treballant.