diumenge, 31 d’agost de 2008

A caballo regalado



Visitada l’església d’Eduardo Torroja i Josep Rodríguez Mijares al Pont de Suert, lloc sempre de pas. D’aquest poble, on gairebé no hi ha turisme, crida l’atenció que moltes cases de pedra encara no hagin estat repicades. El poble és tot ell del color dels revestiments dels edificis, com sempre havia estat al Pirineu. Això quan es mantenia i el revestiment tenia color, és clar.

Viatjo al Pirineu des dels tres mesos d’edat i, conforme l’èxit turístic i econòmic anava avançant, diversos edificis (esglésies incloses) anaven perdent els revestiments exteriors, fabricant un imaginari fictici que s’ha anat consolidant amb les noves construccions on (ara sí) els aplacats de pedra preparats per ser vistos han anat revestint edificis de maó convencionals, quadrant el cercle de l’absurd: el material estructural revestit convertit en revestiment no portant d’unes parets de suport de qualsevol material (premi al primer que revesteixi pedra amb pedra).

Respecte a l’església: si, no, però diferent. D’entrada sorprèn la seva escala minúscula, molt humana. És gairebé més capella que església. Recapitulant: Torroja, a sou de la companyia Enher, basteix diverses obres hidràuliques com enginyer resident, solucionant problemes in situ. Aborrit, projecta gratis l’església del poble, a hores mortes, amb total llibertat. Geni i figura, Torroja sempre serà un enginyer fent d’enginyer.

El caràcter de l’edifici serà, doncs, aquest: estricte, sever, militar. Econòmic. Sense res accessori. Sé de la planta de l’edifici (es pot trobar fàcilment a internet), i no tinc la intenció d’analitzar-la. Sí de recomanar-ne el seu estudi, perquè té moltíssima intenció i segones i terceres lectures pels amants dels detalls i les referències creuades: les llargues hores de reflexió van resultar. El meu exercici consisteix a comentar el que un visitant troba, senzillament. Tot i així, no puc deixar d’estar influenciat pel meu background previ sobre Torroja i aquesta església.

Torroja assumeix la planta basilical gairebé sense qüestionar-se-la, jeràrquica, imponent, i diversos aspectes del culte convencional: el cor, els bancs, l’elevació de l’altar. En cap moment maquilla aquesta manera d’oferir el culte.

El sòcol de pedra aplicada que vol mimetitzar aquesta església amb les moltes esglésies romàniques que es troben a l’Alta Ribagorça, Boí inclòs. Aquest sòcol, pel pendent del terreny, que cau amb una pendent suau perpendicular a la carretera, on s’obre la porta principal, presenta un caràcter molt diferent a la resta de la construcció, més fals, més imposat, més bastit des de la despreocupació o la negligència que de la decisió conscient. Quan puja pel tester per convertir-se en una façana principal (on l’aplacat arriba a ser portant a alguns casos) el seu interès puja molt, i aquesta decisió salva el sòcol de gairebé tot l’edifici, que, per la seva petita escala, permet relacionar molt fàcilment les parts amb el tot.

Les capelles laterals són un punt i apart. Es relacionen amb la central a través d’una simple porta, i són dos espais centrals de diferents dimensions, molt allunyats precisament, d’aquesta cultura castradora que s’imposa a la resta de l’edificació. Aventuro (sense saber-ho del cert) que la falta de manteniment de l’edifici ha fet perdre la llum zenital natural (a través de la seva cúpula en forma de ceba, com un hammamm de llum a la capella gran. Cas de no tenir-la, seria bo d’incorporar-la-hi quan (espero) es rehabiliti l’edifici.

Resulta curiós un enginyer de la talla de Torroja jugant a fer d’arquitecte i caient, precisament, en les errades clàssiques d’aquests: l’edifici apareix completament revestit per la seva cara interior. Això el va molt més degradable, ja que aquests revestiments cauen, es mullen, són atacables, etcètera, i li treu un punt d’intensitat a un espai reconcentrat. El nivell interior d’acabats, a més, és molt pobre: les obres d’art, les pintures murals, els treballs de manyeria són obertament (però no pretesament) kistch. Les pintures, dolentes. Els crucifixos, amb un Sant Sebastià travessat per només una miserable fletxa, la tapa de la pila baptismal, que ocupa la més petita de les capelles laterals, són objectes de mal gust. Insalvables.

Tinc el dubte de si Torroja va revestir l’església per mandra, per ignorància de les seves pròpies qualitats o com a tribut cult a les esglésies romàniques. Aquestes, cal recordar-ho, ens han arribat mutilades, transformades, convertides en esquelets com els temples grecs. I a voltes s’ha fet expressament. Sempre eren revestides, enguixades interiorment, i són les reconstruccions no sé si benintencionades o directament equivocades a mala llet, o els expolis, els que les han deixat nues, de pedra vista per tota la seva superfície. Encara esglésies com la de Bossòst, Migaran, Esterri d’Àneu (del segle XVIII) apareixen revestides interiorment, i aquest revestiment i part dels frescos s’han recuperat també a Arties i Salardú. Això sense oblidar les de la propera Vall de Boí, amb les seves pintures murals que recobrien, com un tatuatge, tot l’interior, fins on els deixava el pressupost, seguint la norma de Sant Benet, que proclamava “pintura est laicorum literatura”.

L’església penja de la carretera principal, com tot el poble. Torroja no dissimula això: l’entrega contra els edificis del costat és pèssima, episòdica: un mur cec a nord, pla, les capelles amb la sagristia enmig a sud. Així,l’església és més circuïtable que vivible, més aparent, més monumental, a despit de la seva petita escala, que domèstica.

L’accés, més una pantalla, un diafragma sense darrera, és el que més ben resolt queda, i encara avui en dia és emocionant. A l’estar realitzat tot ell en pedra és la part més ben conservada de l’edifici, i està íntegra respecte les voluntats dels arquitectes.

L’estructura és una síntesi dels millors projectes en què l’enginyer havia treballat: els mercats, algunes marquesines de la Ciudad Universitaria, l’hipòdrom, el Frontón Recoletos. Treballarà amb superfícies de doble curvatura, autoportants, seriades, de petit gruix, i, a les juntes, hi posarà la llum, excepte a les capelles laterals, bastides com a superfícies continues perforades.

Es pot explicar alternativament l’església com una successió d’estructures autoportants de doble curvatura, molt enginyerils, arquitecturitzades per unes trobades intel·ligents, cuidades.

El resultat final: una obra estranya, atípica. Val la pena visitar-la, fins i tot ara, degradada, trencada, precàriament conservada. És ensenyada amb orgull pels habitants del Pont de Suert (que em miraven orgullosos, gens estranyats que fes fotos a aquella església), i necessita urgentment una restauració, i, probablement, més difusió.

La recomano als visitants sempre de pas, com una parada obligatòria, un moment de reflexió, una obra intensa, contradictòria, diferent.

més documentació i el plànol: http://www.geocities.com/medit1976c/assumpcio.htm