dilluns, 25 d’agost de 2008

quinze minuts de fama

Visita casual al castell de Calafell. El conjunt arquitectònic està molt degradat, i gairebé només se’n conserva l’ala nord-est, ara amb una capella que té la seva torre-dins-la-torre, i sobre ella. La intervenció s’ha promogut més amb l’ànim de bastir un mirador pseudo-cultural, aprofitant les magnífiques vistes sobre mig Baix Penedès i tota la seva degradació urbanística (feta majoritàriament en democràcia. No valen excuses sobre un període franquista on tot just es senten les bases per una explotació posterior, fetes, a més, amb una insospitada dignitat arquitectònica fruit no sé si de la ingenuïtat, de l’ofici o d’un incipient sentit de culpa que ara ha abandonat promotors, polítics i arquitectes), i va caure en mans dels arquitectes Josep Maria Jané i Joan Inglada.

El seu treball és d’una estranya intensitat, d’una bellesa sòbria, pobra fins i tot, molt continguda. S’han limitat a restaurar precàriament l’existent, i la poca obra nova que hi ha (orientada a fer visitable i entenedor el conjunt) és de molta qualitat.

Trobat casualment, al peu del castell, un historiador local, amb el que vaig conversar breument, vaig saber del problema principal que van tenir: fixar el moment històric on retornar les ruïnes al ser consolidades.

Mirant el conjunt des d’aquest punt de vista trobo la restauració subtilment pintoresca, no a la manera de Viollet-le-Duc tan com a la d’un arquitecte que, en la línia de Carlo Scarpa (i potser el mestre n’estaria orgullós), que fixa i consolida un paisatge, unes restes, sobre un moment incert, artificiós, per poder intervenir sobre elles.

Així, la torre acaba essent gairebé un pastitx: sobre la cripta, romànica o prerromànica, hi ha un absis amb un paviment a un nivell incert. Una paret lateral s’estintola amb un poderós arc que, per la seva construcció, no pot ser anterior al segle xv, i es deixa a l’interior una necròpoli probablement romana o celta, en cap cas posterior a l’altíssima edat mitjana, que obliga a un terra tècnic de ferro i vidre.

A l’exterior, la muralla queda precàriament reconstruïda, amb pedres de diverses èpoques deixades aquí i allà, sense un plànol coherent. El conjunt sembla un campament arqueològic consolidat.

Obviant (que és molt obviar) aquest tema, em centro en el disseny: la cosa no és que millori, pren directament una enorme qualitat, gairebé contradictòria amb l’abans esmentat.

Tot molt simple: pedres naturals o artificials disposades en estrats horitzontals, sempre del mateix gruix, geomètricament molt pures. En cap cas s’encasta res, tot s’entrega contra l’existent amb una línia d’ombra. La serralleria està molt ben dissenyada, a base d’una reixa tipus complementada ocasionalment amb dissenys expressos. Metall, fusta, formigó en sec: res més. Una plaça nova, sense mimetisme respecte la que va ser, la torre restaurada, un xiper a l’eix.

Prima el treball a peu d’obra, l’anècdota ocasional dels mil i un problemes que se’ls van plantejar treballant, resolts sempre a base d’interrogar el magnífic projecte de base i de particularitzar sobre ell.

El resultat final és delicat, petit, sensible, inspirat. Sense reserves: felicitacions als participants, tot i que és necessària una bona reflexió sobre el tema de la restauració quan el producte original és en un estat tan precari que a penes és reconeixible com a tal.

PS: mentre era dibuixant l’interior de l’església va aparèixer una parella amb dos fills, dos nenes molt boniques. Visitant el conjunt, van acabar baixant a la cripta (batejada pel pare com a “cova secreta”) per torns: el pare amb la més petitona, la mare amb la gran, d’uns quatre anys. A la vista de la verge Maria, la nena va exclamar “mira, una princesa amb el seu fill!”. La mare: “... sí, se li podria dir així, més o menys”.

El catolicisme sociològic va de baixa, a la fi. Només espero que no sigui substituït per alguna cosa més xunga, ja que sóc pessimista sobre que sigui la consciència i no la ignorància qui el derroti.