dilluns, 25 d’agost de 2008

villa le Corbusier



Sóc assegut sota un tendal, a una casa d’estiueig, passant uns dies al Baix Penedès. Poques coses: parets blanques pintades amb calç, finestres amb cortines del mateix color, paviment de terratzo clar rentat a l’àcid, taula del mateix material. Cadires blanques. Com la barana. Com les persianes. Com la part interior del ràfec. A la meva vista, quatre o cinc garrofers, alguna olivera, un llimoner. Washingtònies, un teix, un cactus. Gessamí. Algunes flors. Gespa gruixuda, basta. Silenci gairebé complert.

Més enllà de les raons òbvies per a estar bé, reflexiono sobre els canvis en la manera d’estiuejar i com aquests han afectat l’arquitectura.

petites segones residències a primera línia de mar, de més de quaranta anys

El paradigma fonamental és la manera com es percep el segon habitatge, sigui propi o aliè.

edifici d'una mica menys de quaranta anys restaurat recentment

Hi ha qui el pren com un habitatge temporal, poc més que un refugi. El contacte amb l’exterior, amb la natura, és més franc, més directe. Les caixes d’escales, fins als blocs d’apartament massius, solen ser exteriors. Fins els promotors privats més durs entenen que cal sacrificar superfície interior a favor d’una terrassa generosa, àmplia, tota una segona sala d’estar. El resultat final és el d’uns habitatges precaris, malacondicionats, sovint sense cap mena d’aïllament tèrmic, que són, tots ells, un cant a aquesta vida indolent, hedonista. L’urbanisme caòtic del litoral català sembla fet, en aquestes agrupacions, a base d’una adició indiscriminada de racons que tothom s’ha apropiat. Resulta fascinant obserbar aquesta aglomeració d’espais íntims, llindant els uns amb els altres, agrupats sense transició ni conflicte. La pressió dels habitatges és, així, menor. Per alguna raó, el gruix del parc construït d’aquesta manera correspon als darrers anys de la dictadura i als primers de la democràcia, entre els seixantes i els darrers setantes, potser lligat a uns estiuejos llargs, quan hi havia poques possibilitats de viatjar. No sóc antropòleg ni en sé les raons, però una simple mirada als edificis d’aquesta època dona la raó.

tres edificis d'uns trenta anys d'edat

enormes apartaments totalment exteriors, d'uns vint-i-set anys, aproximadament

edifici d'uns vint-i-cinc anys

edifici de vint anys (aprox) al costat d'un de més de trenta

L’altra manera d’entendre els segons habitatges, molt lligada a la falta de temps, a estades més curtes, a l’stress, a la falta de desconnexió i a la pressió que molta gent es posa per fer coses, consisteix a apropar prestacions i urbanisme als que tenen els primers habitatges, fins que aquests n’esdevenen paròdies patètiques. Em fixo en les porteries d’accés: els mateixos marbres i calisses polits, els mateixos miralls que es troben a Barcelona, sense transició. Accessos petitburgesos, representatius, més per ser ensenyats que viscuts. Caixes d’escala interiors. Ascensors d’acer inoxidable.

Els interiors: terrasses una mica més generoses que a ciutat, sovint aparegudes com una excavació al volum principal, sempre més compacte, menys reposades, més dissenyades sense tenir en compte un entorn que no sempre té per què ser anodí. Aire condicionat. Finestres convencionals, quadradotes. Menys vidre.

edifici d'uns sis o set anys a primera línia de mar

L’etapa dels experiments ha acabat. Els edificis s’han convencionalitzat del tot, semblants a un projecte tipus d’habitatge standars, de Solsona a Barcelona passan per qualsevol poble del litoral o la Catalunya interior, més un petit projecte complementari que els faci aparèixer difosament com una segona residència al costat del mar.

tots els edificis de la foto tenen menys de deu anys, i són a dos minuts a peu de la platja

No hi ha lloc per l’hedonisme, ni per aquells trucs de contructor local que el propicien, en la consciència d’estar oferint un producte diferent. No s’improvisa, no es particularitza. Si es comet un sol error ja hi ha excusa per no experimentar. Tot és més anònim, més allunyat de l’acumulació de vivències.

tots els edificis de la foto tenen menys de deu anys, a dos minuts a peu de la platja

Les fotos que acompanyen el reportatge estan fetes en ciutats anònimes d’estiueig, sense planificació. Gairebé totes elles corresponen a habitatges de dos edats diferents: sobre els trenta anys, o que en tinguin menys de deu, encara que pugui semblar mentida. És òbvia la meva presa de partit per una arquitectura episòdica, sempre a risc de caure en l’anècdota, en el kistch més fàcil, però poques vegades tan banal com la que l’ha succeït. Igualment les deixo sense filtrar massa, per a que cadascú jutgi com vulgui.

tercer paisatge amb edificis de menys de deu anys exclusivament, a dos minuts de la platja