Prop del nucli antic del poble de muntanya de Calafell s’estén una urbanització que deu tenir aproximadament trenta anys. Darrerament s’ha ampliat i parcel·lat a costa del camps de garrofers i vinyes de la conrada. La qualitat arquitectònica, en temps de codis tècnics, de la signatura obligatòria dels arquitectes, és a dir, als nostres temps, és baixíssima: precaris habitatges en base al model coberta-a-quatre-aigües-obra-vista-i-balaustrada o al model altrernatiu totxo-de-clinker-blanc-cúbic-més-diseño-interior-que-croquis, i alguna excepció. Poques. Res que superi l’anterior autoconstrucció amb imaginació, pocs recursos i moltes vivències.
Enmig d’aquest panorama desolat, mirant cap un dels escassos camps de garrofers que encara subsisteixen, vaig trobar un habitatge diferent: una senzilla construcció a base d’una paret de formigó vist doblegada fins a formar la coberta, revestida exteriorment amb zenc, i doblegada per envoltar un pati quasi-interior, bona alternativa a un jardí sempre massa exposat a les vistes d’uns veïns amb els que no ha de ser obligatori socialitzar-se.
Felicitats als arquitectes que l’estan fent, així com als clients que se la queden. I, per cert, algú en sap res? Al lloc no hi havia cap mena de placa, I ara no hi estan treballant, per tant tampoc podia preguntar ningú.
En fi: un bon edifici. M’ha alegrat veure’l. Vaig colar-me a l’obra per fer les fotos d’aquest reportatge. L’interior és el que es veu. A partir del (suposo) cos del garatge, la coberta va pujant, doblegant-se com si fos paper, fins que, arribada una certa alçada, pot allotjar una entreplanta feta en fusta laminada, sense xapa de compressió: els meus amics saben de la meva passió per aquest tipus de forjats, els més lògics quan no hi ha divisió horitzontal de la propietat i, per tant, les exigències acústiques i estàtiques són menors. I es pot realitzar (com s’ha fet) la closca exterior sencera, sense interrupcions, i, després, passar a l’interior i acabar la casa sense impacte ambiental.
Les sensacions des de l’interior són bones. L’espai, digne, el jardí, prometedor (per favor: que plantin un garrofer!). El resultat parcial (espero que no facin res mal fet a la darrera fase de l’obra) és excel·lent: un habitatge senzill, humil, ben fet. No es necessita res més. M’imagino allà dins, o al jardí, sota l’ombra del garrofer que plantaria sense dubtar, fent una cervesa, llegint, dibuixant. S’hi estaria bé, i no es pot demanar res més. Espero que el camp de garrofers que dignifica la casa sobrevisqui a tota aquesta onada d’especulació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada