Miguel Fisac: una església a Canfranc

Poques hores abans de la meva primera arribada a Canfranc, perseguint el fantasma de l’Estació Internacional, vaig saber d’on venia el vincle que Miguel Fisac tenia amb el lloc: la seva dona n’era originària. Ja al lloc, vaig confirmar la meva teoria sobre la propietat de la caseta que hi va construir: era seva. Al seu moment, la casa era la darrera del poble, a molts pocs metres de la frontera, passada ja l’estació, a la zona d’ample de via francès. Vaig trobar-la causalment, perquè tenia ganes que fos exactament on és: l’emplaçament que hagués triat de voler-me fer allà una caseta de vacances a principis dels seixanta. Em va enganyar el seu estat de conservació: òptim fins a l’extrem de resultar in identificable com una construcció de quaranta anys, bastida al bell mig dels Pirineus. La casa és molt més maca del que havia imaginat. Més petita, més coqueta, més sensible. Més divertida. Els fills de l’arquitecte no n’han alterat ni un tirabuixó, i actualment és poc més que in fotografiable, ja que els arbres que hi ha plantats han crescut (més que la casa) fins ocultar-la completament de les mirades estranyes. El meu petit homenatge a l’arquitecte i a la seva família serà el de no desvetllar més la seva ubicació: convido a trobar-la a qui en tingui ganes. El resultat no decep.







Esperava trobar tres construccions de Fisac en estat incert de conservació: en vaig trobar sis, òptimament mantingudes, fins i tot catalogades algunes d’elles, com si el fantasma de l’arquitecte els tragués la pols cada dissabte. A part de la caseta, hi ha no una si no dues centrals hidroelèctriques, l’església de la que vull ocupar-me, i, sorpresa! Dos preses: una de molt petita i una d’enorme, que tanca l’embassament de Canfranc, de ben bé una trentena de metres d’alçada.
La gràcia d’aquestes obres radica en la cura i la sensibilitat amb que han estat projectades i construïdes. Totes elles tenen molt a veure amb la caseta, erigida en model per a gairebé qualsevol programa amb que s’hagués d’enfrontar en aquells verals.
L’església és el cas extrem d’aquesta actitud, per la seva representativitat. Imaginar que els edificis industrials bastits a aquell poble també podrien oferir aquest grau de domesticitat, tranquil·litat és constatar l’enorme honradesa professional d’un geni que mai va amagar la merda sota l’estora: la primera central té uns aires mackintoshians interessantíssims, i, alhora, és l’edifici que més recorda casa seva. La segona més gran, més aïllada, és un edifici racionalista de pedra amb barret, un barret estrambòtic de xapa, inclinadíssim, eriçat de claraboies realitzades aixecant pedaços de coberta, com retallats amb tisores.






la central més petita



L’església és l’edifici més complex, bastard i treballat de tots. També el més emocionant, amb permís de la caseta.







L’economia de mitjans amb que es va projectar és total: es tracta d’un ventall tapat per una coberta de pendent única partida en dos a la zona de l’altar, més alta, amb unes poques i ben escollides entrades de llum: la del darrera de l’altar, estreta i vertical, a tota alçada, indirecta i invisible des de bona part del pati de butaques, i la de sobre l’altar, també indirecta, horitzontal, formant una creu amb l’anterior, més dos finestres rasgades, amb la mateixa inclinació que la coberta, que il·luminen el pati de butaques. El baptisteri té una petita claraboia individual.
L’església s’emplaça al millor solar del poble: al costat de la carretera, enfilada directament amb la porta de l’Estació Internacional. Curiosament, Fisac no enfila porta amb porta, ja que l’eix de l’estació s’enfronta amb una paret cega, baixa, sense obertures. L’accés es produeix pels dos laterals, mitjançant dos esquerdes assimètriques que separen les generatrius del ventall de la seva paret de tancament, debilitant les cantonades de l’edifici, de murs portants. Aquestes cantonades, però, no cal que siguin fortes, ja que les geometries de les parets fan que aquestes siguin completament autoportants, autoarriostrades una a una. El conjunt té, així, una enorme rigidesa, que es va veure posada a prova a mitjans 80, quan l’edifici va sobreviure a una allau: ara està feliçment reconstruït, malgrat que algunes encavallades originals s’han perdut, i catalogat com a monument històrico-artístic.








El solar està uns metres aixecat respecte la carretera i l’estació: sengles escalinates equivalents però no simètriques porten a les dos portes, i l’espai intermig es deixa a cota de carretera per a crear una petita àrea de descans. La coberta segueix el pendent d’ascens, i s’eleva cap a les muntanyes veïnes, que tanquen la vall del riu Aragón creuant el bellíssim emplaçament que ho envolta tot. L’església esta girada 180º respecte l’orientació canònica, i l’altar es recolza contra l’oest, a la falda de la muntanya. Els condicionants urbanístics, la força del lloc, la possibilitat de pregar contra un mur de centenars de metres d’alçada, poden més que les ganes d’orientar l’església cap al sol naixent que, de tota manera, mai és perceptible fins que no és alt a l’horitzó.
L’església no té campanar exempt, ni torre. La campana s’allotja al costat de la lluerna del baptisteri, a ras de coberta.








La seva paleta de materials és molt reduïda: pedra, fusta, metall, una mica de vidre i terratzo per als paviments. L’ús que en fa d’ells l’allunya d’altres referents espanyols, deixant-lo un parentesc molt bastard amb altres referències creuades: el romànic, l’arquitectura popular de la zona, l’arquitectura militar de finals del XVIII, també abundant a la zona, i el racionalisme nòrdic.
L’ús dels materials és tan genuí com a la resta de l’obra de Fisac, quan l’arquitecte treballa completament descontextualitzat de l’arquitectura espanyola de l’època, i el consolida com la rara avis (escola d’un sol home) que sempre va ser.
La fusta està tractada amb taulons sense polir. Se sobreposen intactes les vores de l’arbre, fins trossos d’escorça. A les fusteries encaixen barroerament, creant una superfície plana, tosca, vibrant. Les parets no portants de la seva caseta es realitzen, també, així.




fustes a la caseta


A la teulada, els taulons es van solapant com al buc d’un dakkar víking, pentinats tots en la mateixa direcció, formant una solera de tancament de coberta, de suport de les plaques metàl·liques d’alumini, segons la memòria del projecte, i alhora fent cambra d’aire gràcies a la seva geometria. És dubtós que hi hagi aïllament tèrmic.
El mobiliari està realitzat també, en aquest tipus de fusta, treballat tan toscament que alguns bancs arriben a semblar objectes trobats o exvots deixats allà per algun obrer que hagi salvat la vida.
Els murs són d’un paredat bast amb juntes de morter de gairebé deu centímetres de gruix en alguns punts, agressius, d’una textura que allunya el visitant. Gairebé no hi ha forats o finestres, fora dels indicats anteriorment. Quan apareix una llinda, aquesta es realitza en formigó, i seran gairebé les úniques peces d’aquest material en tot l’edifici.





La pedra, treballada en un únic bloc extraordinàriament pesant, potent, tosc, també formarà algunes peces del mobiliari: els petits vasos on es diposita l’aigua beneïda, encastats a la paret, l’altar, els graons de baixada al baptisteri i la mateixa pila baptismal, el pes de la qual sembla haver enfonsat el paviment de la capella on s’allotja.





El paviment és de terratzo clar disposat a 45º respecte l’eix major.
El metall forma l’estructura de suport de la coberta, constituint tot un bosc molt dens d’encavallades. La geometria sinuosa de les parets de tancament obliga a infinitat de peces especials. També les farà necessàries la inclinació en planta de les parets que formen el ventall, disposades 45º respecte l’eix major, que també és la directriu de l’estructura (adaptant els plànols originals, on aquesta es disposa en forma de ventall). El leitmotiv del metall prima l’economia per sobre de la ma d’obra: un enorme treball d’adaptació d’encavallades especials, que deixa un enorme percentatge de les peces fetes a mida, afina l’estructura fins a deixar a cada punt la dosi mínima de ferro per aguantar aquesta enorme llum. La majoria d’encavallades són poc més que rodons de ferro dolç conformats i soldats en triangles que aguantin per geometria, no per material.





L’efecte de tan poc material distribuït per tanta superfície, formant el pla exterior (el que es veu per dins la capella, vaja) del revestiment de fusta anteriorment descrit és màgic. La llum és d’un color ocre ataronjat, càlida. Banya tot l’interior d’una penombra agradable.





L’obra de Fisac es presenta sempre en dos plans divergents, molt difícils de destriar: per una banda és d’una enorme pulcritud geomètrica. Per l’altra, els materials governen i distorsionen la percepció: finíssimes línies de metall sobre un parament rugós de fusta. Poderoses jàsseres de formigó planant per sobre un espai que no dona cap pista sobre com s’aguanta. Voltes monolítiques recolzades sobre parets corbes enguixades i pintades de blanc fins que gairebé desapareixen.





L’església de Canfranc produeix uns resultats senzillíssims passant per sobre d’una sèrie de decisions molt complexes, aplanades fins a l’extrem que l’edifici no les explica. El resultat final és d’una harmonia que ens fa sentir com a casa. Com a casa seva, allà a prop, acollidora, amagada, recollida, que ens fa sentir bé a un dels entorns més contradictoris de tot el Pirineu: una vall preciosa que conté les restes d’un passat que mai va ser, que ha donat un present desangelat, sòrdid. Fisac va deixar prou pistes per arreglar-ho i que, algun dia, les seves construccions governin un lloc molt més decent.