Ser arquitecte podria servir perquè res d’això no tornés a passar. És un desig banal, ho sé, i ingenu: no és a les meves mans, ni a les de ningú, però també és a les de tots alhora. La meva professió em permet suggerir, organitzar. Fixar condicions inicials, o modificar-les de tant en tant per a que un lloc determinat, o una suma d’ells, siguin vius.
Després dels bombardejos, el vell poble de Belchite va ser abandonat a la seva sort. Algunes ruïnes han estat consolidades, consagrades a la memòria d’una infàmia suma de varies altres. Que potser no ha acabat encara.
El poble nou va ser edificat sobre els terreny de regadiu. Sobre l’horta que els havia de donar riquesa. Potser sigui el cap de comarca més desangelat que conec.
Les ruïnes es maclen amb les cases habitades, compartint una plaça. Silenci, tensió. Al Café Sevillano els homes i les dones segueixen seient separats.
(escrit al Café de Levante, a Saragossa, el 3 d’agost de 2009, a les poques hores d’haver visitat les ruïnes de Belchite, trasbalsat encara. Es podria dir molt més, però espero que les fotos siguin prou eloqüents.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada