diumenge, 6 de setembre de 2009

curricula en comic sans

Vaig aprendre informàtica a la escola primària, a mitjans 80, amb antics IBM del 77, el primer model d’ordinador personal comercialitzat. No tenien disc dur. La RAM era de 64 kb, i estaven programats en BASIC. Monitors de fòsfor verd. Aquests ordinadors tenien una única font de lletra, que els programadors havien decidit que era la adient: poca memòria, llegible. Es podria dir que era una font “essencial” de no ser una paraula tan devaluada.

Actualment escric des d’un Imac. Bé, de fet passo a net els articles, en realitat els escric a ma, de cafè anb llet en cafè amb llet, a algun bar de matins. L’Imac té doble sistema operatiu, i uns processadors i editors de text en què no puc comptar les fonts de lletra que hi ha. Planes web especialitzades en tenen milers, i la majoria són gratuïtes. A part, els programes permeten variar la configuració de cada font: l’interlineat, la inclinació, la proporció vertical i horitzontal, la intensitat del caràcter. L’ordinador processa totes aquestes dades indiferentment de la font de lletra amb que estigui programa. La “essència” ha desaparegut completament. Per tant, l’elecció del tipus de lletra s’ha convertit en una qüestió cultural. De l’elecció en depèn el caràcter del text i bona part del missatge que volem donar. Per alguns selectors de personal, un curriculum escrit en comic sans farà que aquell plec de documents acabi a una paperera sense ni tan sols ser llegit.

A l’arquitectura li passa, actualment, una cosa semblant. Molts arquitectes han estat formats sota els postulats de l’arquitectura dels anys 50 del segle XX: immediata postguerra, depressió econòmica, tota la indústria destinada a l’aparell bèl·lic, demanda massiva d’edificis, mitjans d’expressió basats en la construcció més que en les formes platòniques a les que s’havia d’arribar, com fos, als anys 30.

Actualment, per molt que (o gràcies a que) som a una altra crisi econòmica, el món de la construcció ofereix un repertori de solucions i formes estandaritzades gairebé de ciència-ficció. Les cobertes planes (fredes i calentes) estan perfectament resoltes, fins amb una horitzontalitat perfecta. Les inclinades, en qualsevol tipus de material, igual. I més: es pot inclinar una coberta plana (evitant el problema del lliscament per fusió de la tela impermeable, que deixaria el carener desprotegit) i aplanar una coberta inclinada. El meu projecte final de carrera corregit per algú tan expert en construcció com Josep Ignasi Llorens, tenia molts metres quadrats de coberta inclinada al 0% de pendent. I funcionava.

Les façanes, per fi, poden ser totalment planes. Les finestres poden estar disposades a qualsevol punt del pla de façana. Fins i tot fora d’ell. I només cal connectar-se a les webs d’Escofet (ara renombrada com Escofet 1886), Mago, o qualsevol fabricant de mobiliari urbà per a conèixer les possibilitats del formigó armat. O admirar l’obra de Miguel Fisac, és clar.

Amb tot això, tots els arquitectes som ara historicistes per definició. Excepte, és clar, si opten (sempre arbitràriament) per una solució que porti al límit algun dels components de l’edifici. Un bon exemple serien els voladissos poderosos de la biblioteca de Seattle, d’OMA i Rem Koolhaas, on l’estructura es porta tan a l’extrem que hi ha poques maneres diferents de ser realitzada. De no ser en casos com aquests, els edificis són com són per una sèrie de decisions encadenades que van prenent sentit únicament recolzades en l’anterior, però cap d’elles objectiva ni necessària.

Discursos com el del doctor Helio Piñón, carregats de combativitat i de radicalitat, tenen només sentit des d’un punt de vista reduccionista i molt elitista: per a ell, l’arquitectura queda reduïda a un joc platònic de relacions formals, molt potents i poètiques, basades en un determinat tipus de construcció i en els postulats del racionalisme: cobertes planes, finestres com obertures de terra a sostre practicades de forjat a forjat. Les finestres- forat queden descartades. Les cobertes inclinades també, així com qualsevol corba o geometria reglada. Aquest discurs li ha servit per ser un molt bon arquitecte d’obra coherent i bella, amb moments poètics importants. Tot i així, historicistes.

Un cas paradigmàtic del que pot ser l’arquitectura estrictament contemporània, i de com aquesta es converteix en la representació de la construcció guiada per la ment d’un arquitecte gairebé massa lliure, és l’hotel Puerta de América, de Madrid.

Aquest hotel té una carcassa (estructura i façanes) realitzades per Jean Nouvel. Les seves façanes són opaques, un tel multicolor amb finestres corregudes i para-sols separats de la façana. Serigrafies de versos en diferents idiomes pretenen unificar aquesta façana, simètrica, amb un eix de simetria format pels darreres de les portes d’uns ascensors que van pujant amunt i avall.

Cada planta és d’un arquitecte diferent. A les superiors, el propi Nouvel es va encarregar de les suites (vidres translúcids sobre fons negres, serigrafies de geishes, vertigen, grans visuals). Foster també va participar, folrant de cuir blanc els passadissos en un pretès homenatge a Chillida que li va quedar prou bé. Com a projecte d’arquitectura, no com homenatge al mestre, és clar. Chipperfield va reinterpretar els dosells dels llits. Zaha Hadid va crear les seves típiques formes corbes a base de resina solidificada. Mariscal va aportar les seves caligrafies. Vittorio & Luccino, el disseny dels cobrellits a una planta insubstancial. A la planta baixa, la recepció és de John Pawson. La recordo (quan vaig anar a fer un cafè al bar de no sé quin arquitecte finlandès, la barra de marbre monolítica a un espai absurd) perfectament: un espai serè, tranquil: wcs de resina, tan abstractes que semblaven no haver estat dissenyats. Fusta a un moble corb per la recepció, sostres blancs, un paviment de formigó lliscat elegantíssim. Tot contrastat d’una manera tan violenta amb les façanes de Nouvel, allà perfectament visibles, que evidencia, clarament, que res del que allà passa és necessari.

Al costat, un altre edifici amb idea principal arbitrària, contingent, vigila l’hotel: les “Torres Blancas”, de Sáenz, de Oíza, que esperen l’estrena de “The Limits of Control”, de Jim Jarmusch, l’homenatge definitiu a un dels millors edificis del segle XX.

Les primeres decisions del projecte són, doncs, arbitràries, ja sigui perquè s’ha optat per l’angle de 90º únicament, i per un determinat sistema estructura, o per divorciar construcció i estructura. Etcètera. La única norma per moure’s enmig de tot plegat és la coherència. La conseqüència. I, òbviament, la qualitat del producte final. El no deixar mai de formar-se. El no perdre el nord, ni la integritat. El saber, sempre, on som. I una certa dosi d’un cert desvergonyiment, la justa per tontejar ocasionalment amb la por al ridícul o al fracàs.