dilluns, 28 de setembre de 2009

Canfranc, estació internacional



Al bell mig dels Pirineus, a uns quilòmetres al nord del poble de Canfranc, s’alça un edifici imponent, d’un estil ‘pompier’ ranci i elegant, ja desfasat al moment de la seva inauguració. Recentment un jutge (un jutge!) va autoritzar a en José Manuel Pérez Latorre a canviar les teules de pissarra de la seva coberta per unes altres de zenc. Xocant: una runa amb teulada nova de trinca, el metall encara lluent.



Aquest edifici va ser inaugurat el 1928 per Alfons XIII com la Estació Internacional de Canfranc. La seva història és al·lucinant: equidistant de Saragossa i Toulouse, el lloc s’havia de convertir en un tercer Irún O Portbou, un lloc d’intercanvi entre Espanya i França que valoritzés tot sol aquell indret oblidat, deprimit. Franco i la segona guerra mundial van encarregar-se del fracàs de la operació.
La foguerada inicial va passar ràpid, i la decadència absoluta va arribar al 1970, quan un tren de mercaderies francès va descarrilar. Mai es van reparar les vies, i la Estació Internacional va quedar convertida en una estació de terme que només rebia un tren al dia. Aquest continua essent el panorama actual.



El lloc s’ha debatut molt intensament, i l’estació ha estat objecte d’almenys un importantíssim concurs internacional, que va fracassar estrepitosament. Actualment, l’edifici passa com una pilota de ping-pong entre els arquitectes Ezequiel Usón i el ja esmentat José Manuel Pérez Latorre, que volia alterar-lo completament. D’aquí la decisió judicial.
L’estructura portant de l’edifici és molt interessant, per bastarda: murs portants, pilars de fosa, sostres de metall, forjats de ceràmica i formigó. Si Pérez Latorre les ha respectat, les cobertes originals eren de fusta laminada, una de les primeres que conec així a nivell europeu.
La forma de l’edifici és molt clàssica: tres vil·les paladianes unides per dos ales. Com el Prado. Com la Duana de Barcelona. Com el palau de Buckingham. Per davant, una galeria correguda amb el porxo d’accés als trens, amb unes elegantíssimes columnes de fosa. La forma és una resposta als diferents amples de via que s’enfronten: el tren francès arribava i aparcava davant l’espanyol. L’estació té la mida dels dos trens enfrontats. Els viatgers passaven d’un tren a l’altre pel porxo, usant els serveis de l’estació al interludi. L’estació es va decorar amb diversos estils de moda, ja decadents a l’època, que convergien en un pre-déco-que-en-realitat-era-post molt interessant.



L’edifici podria ser al bell mig de qualsevol ciutat important, o situat a una plana eterna d’aquelles europees, o envoltat de palmeres al tròpic, i seguiria tenint el mateix significat, i seguiria funcionant amb la mateixa eficàcia. Fracassada l’Estació Internacional va seguir sent una estació de tren igualment eficaç. Es parla de reconvertir-la en hotel de luxe quan (finalment) arrenqui d’una manera decisiva l’explotació d’aquella zona.



L’edifici ho segueix aguantant tot: canvis d’us, de les condicions de l’entorn. Visites de saquejadors, trens abandonats als voltants, i sempre amb la mateixa dignitat.
El Moviment Modern va néixer, precisament, com una crítica a aquest tipus d’arquitectura per no ser capaç, explicaven els seus fundadors, de comportar-se exactament com es comporta aquest edifici. Més enllà d’uns plantejaments estilístics que puguin semblar-nos més o menys atractius, faríem bé d’adonar-nos que els seus plantejaments ètics són compartits per gairebé tota l’arquitectura precedent. Aquest coneixement ens farà molt més lliures a l’hora de projectar i saber apreciar el que ens ha fet grans. Potser ja seria hora d’adonar-nos que hem subestimat aquell pare que volíem matar.